Jove, poeta molt jove, la Irene Anglada. Vingué a presentar ‘Nusos d’incendi’, poemari que va obtenir el 20È Premi de Poesia Joan Duch i que ara fa res, el 29 de juny de 2019, publicà Editorial Fonoll amb un epíleg de Gemma Gorga. « El llibre (…) ─diu l’epilogista─ és ple de ritmes repetitius, hipnòtics, que se’ns adhereixen com un encanteri. A estones sembla que siguem en un conte de fades (la repetició del número tres, per exemple, és central). Hi descobrim el plaer de l’autora que juga i posa les paraules a jugar: paral·lelismes, variacions, jocs derivatius, rimes internes, paronomàsies… Com n’és d’important, el joc: nuar significants com una manera de nuar significats.»

https://www.ivoox.com/player_ej_44872620_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 27 de novembre de 2019, férem el tres-cents quinzè programa, el desè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
La Irene Anglada, la convidada, va néixer a Manresa, que coneixem bé perquè som d’Igualada, el 2 de juny de 1997. Deambula, segons diu, per Barcelona des de fa uns anys i escriu amb un peu a terra i un ull mirant enlaire, com les arrels i les branques, lligant-se i furgant amunt i avall, cap endins la terra i més enllà del blau. Li plau el símbol i li fascina l’enigma. Li agrada llegir ─vés─ i recollir pedres, potser per després pintar-les o tan sols mirar-les. Ha estudiat Teoria de la Literatura i ara cursa un Màster a cavall de la literatura, el pensament i l’art, ja que creu que la interdisciplinarietat ens obliga a jugar, i posar-nos a jugar és posar en risc, i posar en risc, és altament productiu, ens situa en un espai no segur, en el Llindar: lloc de la contradicció i l’ambigüitat «des d’on m’agrada pensar.» Déu n’hi do!