Tinguérem un nou convidat, Jorge Brotons, que vingué a presentar ‘La insolència que ens queda’, que ara fa res, l’abril de 2021, publicà LaBreu edicions. «[La seva poesia] neix de l’encontre de la nostra tradició poètica ―llegim en un escrit promocional―, amb referents de fons com Estellés o March, amb l’univers pictòric que ha configurat l’expressió plàstica, convertint el seu llenguatge en una mena de llenç on s’expressa una visió crítica i cítrica, descreguda però expressada a través de sornegueria irònica, que aconsegueix una plasticitat visual molt peculiar a través de la paraula. Podríem dir que són poemes per ser contemplats i que obren una perspectiva visual que posa en dubte l’ordre moral amb què la quotidianitat pretén presentar-nos el millor dels mons possibles, com si aquesta mirada descobrís l’absència de vestit de l’emperador mitjançant un joc estètic que consisteix en convertir la construcció de llenguatge poètic en imatge que denuncia des de la bellesa.»

https://www.ivoox.com/player_ej_70365752_6_1.html

Abans d’ahir, dimecres dia 19 de maig de 2021, férem el tres-cents seixanta-novè programa, el trenta-dosè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Jorge Brotons, el convidat, nasqué a Alcoi el 12 d’octubre de 1965. De família de Petrer. De professió politòleg enfoca en polítiques socials, concretament els serveis socials, treballo a Sabadell i visc des de fa anys a Barcelona. De ben xiquet aterrà a Vilanova i la Geltrú, «la meva ciutat d’infància joventut i adultesa.» Penedessenc de mar, diriem. De vinya i mar, del seu mar. Ha practicat i practica un munt de disciplines. Tennis, tennis taula, atletisme, futbol, rugbi, surf, vela… Ara creu que no podria passar sense sortir a navegar. Una lesió de ben jove l’aparta de l’esport i l’obliga a dos anys d’inactivitat, temps que, sense saber ben bé descobrí la poesia. La generació del 27, Benedetti, Gil de Biedma l’acompanyaren, ens confessa. Ajuda també un magnífic professor de literatura catalana al BUP d’abans, que l’endinsà encara més a la seva lectura. Llavors sí, entren Ausiàs, Jordi de Sant Jordi, Turmeda…Estellés. «Qui ho diria, de portes enfora no tinc ni perfil ni vocació intel·lectual’ ni artística, però alguna cosa es va coent dins meu, i van sortint els poemes, escrits i dibuixos, que a poc a poc es van convertint en propostes de llibres.» Tant el primer llibre com les aquarel·les són tardanes, quan ja havia fet trenta anys i és pare. Llavors fou quan prengué consciència d’una cosa: «el meu ofici és ajudar els altres, llegir i pintar.» La llengües amb què escriu són el de la parla del valencià de la Vall del Vinalopó i el castellà. Són òbviament les que ha parlat a casa, són les vives, les que ha sentit sempre, juntament amb el menorquí de sa mare i d’algun dels tiets. Terra de frontera, per tant, familia mestissa. En descobrir el veritable Vinyoli i s’hi endinsà, i simultàniament, fent cas del consell d’alguns poetes amics apostà pel català, «crec sincerament que dono el salt qualitatiu.» D’aquí neixen La raó de les sèquies, publicat el 2006 per Afers, Verb de continuïtat, publicat per el 2015 Curbet editors i La insolència que ens queda, que presentarem en aquest programa. Fou mereixedor el 2007 del 5^È Certamen literari Clara Alzina per Bloc al circ. També ha publicat a diverses plaquettes a Papers de Versàlia i a les revistes Reduccions i Kafka. Havia publicat en castellà El tiempo raro (El Cep i la nansa, 2003) i Hoy era martes, publicat el 2008 pels Papers de Versàlia. Autor dels llibres infantils Helena de Troia (Dèria editors, 2007) i A la cuina amb les tres bessones (Salsa Books / Cromosoma, 2005). Com a pintor ha realitzat exposicions a Taller Arimón (Barcelona, 2008), Art & Breackfast (Màlaga, 2018) i Art & Cuestion (Madrid, 2019).

El poeta és del parer que Frost tenia raó quan deia que un poema comença amb un culmen, una passió, i acaba amb filosofia, amb aforisme.