Helga Simon i Molas, joveníssima poeta santjustenca obtingué pel recull ‘A la vora’ la cinquanta-tresena edició del Premi Amadeu Oller de Poesia, que es lliurà el 19 de juny de 2017 al teatre de la Parròquia de Sant Medir. El llibre ha estat editat magníficament, com sempre, per Galerada, dins de la col·lecció Eixarms. El llibre, segons l’autora, «parla de qui som, de qui volem ser i de qui ens deixem ser, i de les línies fines que delimiten aquests conceptes, com la vora delimita el final dels pantalons. Parla també de pèrdues i de com trobar-te a la vora d’una platja coneguda reconeixent-te una petjada nova. I, finalment, el poemari neix i vol parlar de la voluntat de ser a la vora dels altres i fer osmosi amb el món (…).»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 28 de juny de 2017, férem el dos cents trenta-tresè programa, el trenta-cinquè i darrer de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Va néixer a Sant Just Desvern el 26 d’octubre de 1991, però viu a Barcelona, a la frontera entre Sants i Les Corts. Helga Simon i Molas, la convidada, és graduada en Ciències Biomèdiques per la Universitat de Barcelona, i actualment està fent la tesi doctoral al Campus Bellvitge de la mateixa universitat. Amb onze anys va escriure els primers poemes i es va presentar al Concurs de Prosa i Poesia en Català per a No Professionals de Sant Just Desvern, certamen que va guanyar en diverses ocasions. A la primavera de 2015 va començar un projecte amb la pianista Clara Aguilar amb la intenció de compartir la seva poesia, i va néixer el recital Amb els peus descalços, que es va estrenar el gener de 2016 a l’Espai de Lliure Creació Carme Malaret. El recital s’ha repetit en el marc del Festival Persona de Sant Just Desvern, a l’Ateneu Popular d’Esplugues en motiu del Dia de la Dona 2016 i al Contrapunt Poètic de Sant Feliu de Llobregat.
Aquest poemari neix d’aquella experiència, que va ser la primera oportunitat d’endreçar pensaments i poemes, i donar veu a idees que abans no havia pronunciat. “A la vora”, però, no és un recull dels poemes del recital, si bé gairebé tots es troben al llibre, sinó una tria dels darrers quatre anys de producció poètica, ja que inclou tant poemes escrits molt recentment com d’altres més llunyans en el temps però de missatges vigents en l’autora. David Castllo conclou en el comentari que fa a l’obra de l’autora en el pròleg col·lectiu: «La saviesa viu arran de la pell i també en l’interior del vers, una combinació alquímica, que demostra de manera fefaent que la poesia de l’Helga ha arribat per fer-se imprescindible, per sorprendre’ns mentre es sorprèn.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Fa res, el febrer de 2017, Voliana Edicions va publicar ‘Un pont de versos’, llibre escrit a quatre mans amb la poeta flamenca Marieke Maerevoet que compta amb la participació de Rosa Tirado i Laia Fàbregas, ambdues traductores. El llibre «(…) estableix un pont de versos ―explica l’escriptor i editor Albert Calls en una entrevista recent― entre dos autors afectats per la malaltia de Parkinson, mentre ens parla de la vida i les persones, amb una acurat equilibri entre les paraules i les emocions. » El projecte literari es publica en quatre llengües: català, castellà, anglès i neerlandès.

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 21 de juny de 2017, fem el dos cents trenta-dosè programa, el trenta-quatrè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Salvador Riera i Solsona, poeta terrassenc que pateix la malaltia de Parkinson i que s’ha aclimatat a Mataró, tornarà al programa, després d’haver-hi estat dos cops, la darrera vegada per a presentar “L’essència del nus”, un poemari publicat per Quorum Llibres el novembre de 2014. Llavors va reconèixer que la malaltia féu néixer un nou home, més reflexiu i, per descomptat, més creatiu. «Som davant d’un poemari molt ben estructurat, amb un corpus unitari ben arrodonit», comenta Eduard Miró i Saladrigas, autor del pròleg, que sorprenentment nasqué el 13 de juny de 1959, el mateix dia que el convidat.
S’autoedità el 2011 “Un país sense barreres”, un llibre on fusiona poemes i fotografies de les quals també n’és autor. Aquesta també és la fórmula de “L’essència de nus”, poemari que presentàrem. Un poemari de lluita, en l’opinió del poeta i de naltros. Ara, però, totes en blanc i negre. No s’ha estat d’incloure-hi Si em veus, un poema del primer poemari que volta per internet. Com tampoc d’inclure-hi poemes refets, com ara Com una serp, un cal·ligrama que esdevé simplement Serp i canvia de forma, De cap de serp a traç serpentejant. Ha cursat tres cursos de poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i fruit d’aquesta circumstància fou la publicació de “Nusos nus”, un llibre col·lectiu on figura al costat de Margarida Molné, entre d’altres, a qui dedica el poema Mot amagat. Ha guanyat alguns premis de poesia, com el segon del Casal Català de París pel poema Rosa de Sant Jordi, que recità en l’anterior programa, emès l’1 de juny del 2011. Cal destacar una altra faceta artística, la de fotògraf, també reconeguda amb premis. Per millorar la seva formació ha seguit diversos cursos d’especialització donats per fotògrafs reconegots, com ara Joan Safont, Anna Aluart i Segio Ruiz. De fet el seu món acadèmic i professional havia anat per altres viaranys, fins que li diagnosticaren la punyetera malaltia. És enginyer industrial i té en el seu currículum màsters relacionats amb el màrqueting i la direcció empresarial. De tècnic a creador.
Podem trobar obra seva a Poesia Solidaria 2013, editat per Parnass Ediciones, al llibret Silenci, publicat pel col·lectiu Planeta Lletra; en el recull Voces desde el laberinto, editat per Parnass Ediciones i en el projecte Agatha de poesia solidaria amb l’autisme que publicà Viena Edicions l’any 2014. Figura, finalment, en la plaqueta Poetes del Maresme. Deu anys de Poesia d’Alella 2008-2017.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Joan Carles González-Pujalte amb ‘L’Est’ obtingué el 2016 el Premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó. Tot seguit, ara fa res, el febrer de 2017, l’Editorial Meteora publicà el llibre amb l’exquisit gust que ens té acostumats. El poeta mataroní torna al programa després que s’estranyés a Alella que el recordéssim. Els editors, després dels vint-i-cinc poemes, reprodueix una fotografia del Setge de Sarajevo de 1993 sobre d’aquest versos: «A la cantonada entre Maršala Tita i Vrbanja, | l’ombra trista d’una dona que mirava rodolar| una poma que li havia caigut del cistell| de la compra cap a una zona perillosa| de l’existència on encara li sembla (ara)| que xiulen les bales.»

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 14 de juny de 2017, hem fet el dos cents trenta-unè programa, el trenta-tresè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Joan Carles González-Pujalte, el convidat, nasqué a Mataró el 25 de de gener de 1963 ha estat premiat com a poeta i com a narrador en més de trenta certàmens literaris, essent-ne els més recents l’Alfons el Magnànim de València amb Rastres de l’escapista i el Betúlia de Poesia de Badalona amb Esbós, teoria i poètica de la nou, ambdós del 2015, i ha publicat prop d’una vintena de llibres en editorials com Columna, Viena, Pagès i Bromera des de Nicotina als llavis, el més antic (1998) fins a Les coses i els miratges, el més proper (2015). És Llicenciat en Història d’Art per la Universitat de Barcelona. Va ser membre fundador del grup Art-Incube i la seva obra poètica està íntimament lligada a les accions d’aquest grup, amb el qual va participar en multitud de performances i recitals poètics. Des de l’any 1996 va començar a treballar la poesia amb visió intimista, al marge de la seva tasca en el grup esmentat. Fruit d’aquest impuls, publicà el 1998 Nicotina als llavis, poemari pel qual obtingué el 1996 el Premi Salvador Espriu de Calella, el 1999 Aire i matèries, poemari mereixedor del IIN Concurs de Poesia Parc Taulí, el 2000 L’angle humà i No trepitgeu l’herba, llibres que obtingueren l’any anterior el Premi Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Premi Domènech i Perramon d’Arenys de Munt. També obtingué el 1999 el Premi Estebanell i i Pahissa per Bucòliques de suburbi. El 2001 publicà Nu baixant l’escala, que va merèixer l’any anterior el Premi Joan Llacuna, i L’hoste anònim. El 2002 tres llibres: Les conspiracions i Manyà de tenebres i L’hora de Balthus, poemaris pels quals l’any anterior obtingué el Premi 25 d’abril Vila de Benissa i el Premi Joan Teixidor de Ciutat d’Olot. Dos el 2004: Tants barrets i Diàstole. I dos més el 2005: La matança de Quios i No alimenteu els coloms, poemari que obtingué el XXIXÈ Premi de Poesia Vila de Martorell de l’any anterior. Només un el 2006, La distribució de la sal, Premi Vila de Lloseta del mateix any. I només un el 2007, Repèl, pel qual obtingué el IXÈ Gorgos de Poesia de l’any anterior. Hem d’afegir quatre poemaris més. El 2009, Silur, que va merèixer el IIIR Premi de Poesia Oriol Rossell, el 2010 Els carnavals òrfics amb el qual obtingué el 25 d’abril Vila de Benissa d’aquell any, el 2011 Gel, amb què s’afanyà el XIVÈ Premi de Poesia Paco Mollà i, finalment, el 2013 Desdibuix, amb què obtingué el XXVIIIÈ Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer i que publicà Témenos Edicions. “La vida, hi està present tota l’estona, donant forma i contingut als poemes, suggerint un munt de camins, d’entramats, que l’autor va deixant al descobert i que queden confirmats, a mida que s’avança en la lectura.”, llegim al pròleg escrit per Emília Illamola Ganduxé. El poeta vingué a presentar el llibre a l’Aparador de poesia i avançà alguns poemes de Les coses i els miratges, amb què obtingué el Benet Ribas el 2015 i que l’Editorial Pagès publicà l’any següent. L’autor mateix explica que «en el fons aquest llibre és un sol poema, fraccionat, -cada un dels poemes acaba amb una coma enlloc d’un punt- i parla de tot allò que passa per la vida, al teu voltant, que fa que t’adonis que moltes coses són diferents a com pensaves que serien».

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Xavier Zambrano aquest cop ha pogut acceptar. Ha vingut al programa per a presentar ‘Va durar’, llibre que meresqué el 2016 el Premi Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana i que gràcies a Viena Edicions es va acabar d’imprimir un dels primers dies de la primavera de 2017. A la web de l’editorial llegim que el poemari «(…) és un intent de convertir els poemes en aixoplucs, encara que siguin hotels de mala mort sota la pluja del temps.» Ha merescut la lloança d’un dels grans, Lluís Calvo. Segons el poeta, «aquesta és la seva obra més rodona. Poemes que oscil·len entre la recreació d’ambients, on la composició imaginativa, gairebé cinematogràfica, és essencial, i també poemes curts, incisius, ben travats.»

reproduir i baixar

vs170607-004

Avui, dimecres dia 7 de juny de 2017, hem fet el dos cents trentè programa, el trenta-dosè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Xavier Zambrano nasqué a Sant Sadurní d’Anoia el 30 de desembre de1977. Hi viu encara. És llicenciat en Filologia Anglesa i traductor de l’anglès i el xinès. Ha publicat els poemaris Malvestats i paisatges (Fonoll, 2014), Marxarà el circ (Viena, 2015) i Va durar (2017), amb els quals fou guardonat respectivament amb els premis Joan Duch, Joan Llacuna-Ciutat d’Igualada i el Premi de Poesia Catalana Josep M. López Picó-Vila de Vallirana. El paisatge del Penedès creu el poeta que ha influït d’alguna manera oculta en la seva poesia. Adequat per a passejar-hi: «al capdavall, un poema també és una ruta, un itinerari de paraules.»
A més a més és coautor de l’assaig Fabricar l’immigrant: la immigració a Catalunya 1977-2007. El 2003 va rebre el Premi Constantí de literatura de viatges. Ha traduït, entre altres autors, a Laozi, R.L. Stevenson i D. H. Lawrence. És membre fundador del col·lectiu de traductors literaris Reviradors. En una entrevista que li feu el poeta Francesc Gelonch, digué coses prou reveladores. Així, a parer seu, « Les paraules s’atreuen i es repel·leixen com els elements químics, sovint només cal posar-ne dues juntes i la reacció que es produeix entre elles crea per si sola el poema. » Hi ha tantes poesies com personalitats i si no en pogués fer, de poesia, seria jugador de pòquer o bé monjo, que és l’ofici que s’assembla més al de poeta. Admet que l’han influït T.S. Eliot, Carles Riba, Marià Manent i Per Gimferrer.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aquest cop hem convidat el seu alter ego, en Víctor Bocanegra, que ha vingut acompanyat de “Sacrilegis. Poemes musicats de clàssics catalans”, llibre disc que ara fa res, l’abril de 2017, publicà Godall Edicions. El compositor, explica el músic i poeta, «volia demostrar-se a si mateix que era possible convertir en cançons poemes bons de totes les èpoques, vells coneguts o velles coneixences.»

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 31 de maig de 2017, hem fet el dos cents vint-i-novè programa, el trenta-unè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Víctor Obiols i Llandrich vingué al món el 26 de maig de 1960 cap a les sis de la tarda. Era Corpus Christi, i ho féu al passeig de Sant Joan de Barcelona. Es llicencià en Filologia Grega a la Universitat de Barcelona i es doctorà en Literatura Comparada a la University of Southampton i es féu musicoterapeuta per tal «conèixer millor els efectes benefactors de la música.» En el món de la música se’l coneix pel sobrenom de Bocanegra. El músic devia néixer el 1940, just en l’instant que el seu futur pare feia de professor de piano de la seva futura mare a l’Acadèmia Vié de Sant Adrià del Besòs i ambdós festejaven entre partitures. Músic, i també poeta. Pel so arribà a la música, “que neix de dins i ve de fora”. Pel sentit “ha construït habitacles de mots on aixoplugar-se (…) de la realitat.”, explica. Això d’escriure li ve de lluny. Als catorze anys publicà Opus zero. Però en farà més, de poemaris. Guanya el 1983, per Carrer d’hivern el Premi Miquel de Palol i el 1997 per Versos i contracants el Premi Màrius Torres. Publicà el 1999 El croc de l’esfera, sobre la música i la persona del pianista de jazz Cecil Taylor, el 2009 Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig, proses escrites en ocasió de l’enregistrament i publicació de Fonografies, i el 2014 D’un juny dur. El 2015 obté el Premi Carles Riba per Dret al miracle, que Edicions Proa publicà tot seguit, el febrer de 2016. «Un llibre seriós, amb molta substància», segons l’autor. «Obiols sedueix el lector perquè l’acompanyi a l’univers irracional», va escriure Anna Carreras el juny al TimeOut Barcelona. «Un llibre ple de trampes que són sorpreses», llegim a la solapa. Trenta poemes, un per cada dia de juny, i un afegitó per a ‘Un any i poc després’. El gener de 2015 ha publicat Sol de lluna ple, que aplega la poesia escrita entre 1974 i 1999. També és traductor. “Tradueix clàssics per gust i contemporanis per fer bullir l’olla”, així va la cosa. Ha traduït Oscar Wilde, Walt Whitman, Walter de la Mare, Stéphane Mallarmé, Wallace Stevens i William Shakespeare. Entre el 2004 i el 2009 dirigí el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i, actualment, és professor d’un taller de poesia de l’Ateneu barceloní. Ara sí, ara no, fa de professor universitari i periodisme cultural. Ha exercit la docència a les Universitats de Bristol i de Vic. Féu Estudis de piano i de cant. També estudià música a l’Escola de Música de Vallvidrera, futura Aula de Jazz d’Enric Herrera, dirigida per Lluís Claret, i a l’Estudi de Maria Anglada del carrer Avinyó. El 1978 guanya el concurs de cantautors Atticus. Toca durant quinze anys amb el grup Barucs, o Baruques. L’any 1981 entra en el grup de Pau Riba. El 1982 funda la seva pròpia banda, on interpreta íntegrament repertori propi, cançons en català amb influència del rock i del blues. L’any 1984 funda el grup Bocanegra amb Pepe Sales. Enregistren el 1986 Bocanegra U, que reediten un any després. El grup actua al Festival del Grec, a les Festes de la Mercè i arreu de Catalunya. Quatre anys més tard, el 1988, el grup es dissol, i Víctor Obiols se’n va a fer món, primer a Holanda i, després d’un any, a Anglaterra. El 1992 el grup Bocanegra fa una reaparició efímera, després de la qual Pepe Sales, poeta compositor i pintor, inicia una carrera en solitari fins a la seva mort, als quaranta, per culpa de la sida. El gener del 2003 reapareix en solitari Víctor Bocanegra, l’alter ego de Víctor Obiols, a la sala Harlem de Barcelona per retre homenatge a Pepe Sales, l’artista desaparegut, i l’abril del mateix any surt el disc Bloc de lírica dura, amb lletres de Sales i música de Víctor Obiols i Coque Vàzquez. En el disc hi col·laboren músics com Joan Vinyals, David Xirgu, Hernán Flores, entre d’altres. El disc s’obre camí per indrets emblemàtics, com el Mercat de Música Viva de Vic. Som al 2008: grava l’àlbum Fonografies. El setembre de 2011 Víctor Obiols, ara director d’escena, va presentar l’espectacle Villon (les Balades), amb la musicació dels poemes de Bocanegra, al Teatre del Raval de Barcelona, amb els actors Pepa Arenós i Jaume Comas. Gràcies a un Verkami el novembre del 2012 es comença a gravar l’àlbum Cançons d’Akídelara, que apareix a inicis de març, «quan despunta la primavera, tímida encara », diu el poeta. Actualment va pel món recitant Llibre d’amic i Cants d’Abelone, amb motiu de l’any Vinyoli, acompanyat de l’arpa d’Olga Benito. El 20 de febrer de 2015, amb el títol Pom de petits hits, féu al Casino de Granollers un concert antològic de cançons acompanyat per un elenc de grans músics.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Montserrat Gallart i Sanfeliu, poeta barcelonina que ha publicat tres poemaris i en té un quart en camí, acceptà de venir al programa. Conformen, al nostre parer, una mirada única. «Visc i entenc la poesia ―confessa amb un cert to ribià― com a fotografia o instantània d’un moment que volem fixar sobre el paper; com a emoció i sentiment, però també com a elaboració i voluntat de pervivència; com activitat humanitzadora, però igualment com a refugi íntim i com a eina de creació d’un món somniat, evocat o paral·lel, canal d’expressió, de vegades, d’allò que és inefable. »

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 24 de maig de 2017, férem el dos cents vint-i-vuitè programa, el trentè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre International de Documentation Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes. Montserrat Gallart Sanfeliu, la convidada, va néixer a Barcelona el 29 de maig de 1953 i, tot i que sempre hi ha viscut, assegura que hi ha molts altres llocs al món on podria perfectament viure. Li agrada el mar, la muntanya, viatjar i conèixer llengües. També li agrada pintar mandales i el bon cinema. Per descomptat la dansa i la música, però gens ni mica el fred. Prefereix les joies de plata o d’or blanc a l’estridència de l’or daurat i lluent. Igualment, li agraden les perles, els lapislàtzulis i les ametistes. Dona aparentment segura d’ella mateixa: «Entre allò que volia ser jo de menuda i el que en realitat he estat no hi ha cap contradicció.» Quan en tenia dotze va saber, cosa rara, que volia estudiar llatí i grec. Quan va ser el moment, es va llicenciar en Filologia Clàssica (1975). De nena els pares la van convèncer perquè estudiés llengua francesa com a activitat extraescolar. Acabada la primera llicenciatura, continuà estudiant fins a concloure la de Filologia Francesa (1978). «Volia ser professora ―explica―, suposo que des que jugava a nines: en tenia un munt, les asseia ordenadament a l’habitació de jugar i quan arribava d’escola els feia classe…» Cal mencionar que, a més a més, és diplomada en Psicologia per la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona. De petita era una àvida lectora dels TBO’s i d’altres publicacions divertides, com ara el TIOVIVO, el DDT, i de tota mena de llibres d’aventures. Tota la vida ha escrit i llegit amb regularitat, i el descobriment de bons poetes, de preciosos poemaris, «el vaig fer de ben petita; però el de la pròpia possibilitat d’expressar-me mitjançant els versos ha estat força tardà.» Traductora de diverses llengües, entre les quals es troba el grec modern ― ha traduït al català Marguerite Yourcenar, Bruno Arpaia, Vassa Solomoú Xanthaki, Dímitris Hatzís i Krzysztof Charamsa―, l’any 2009 va doctorar-se a la Universitat de Barcelona amb la tesi Marguerite Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. Ha estat Catedràtica de Llengua Francesa a diversos instituts, va ensenyar llengües en l’àmbit de secundària pública durant trenta-dos anys i a la UAB al llarg de sis anys, i encara sosté que la professió docent ―o la condició de pedagog― és una mena de sacerdoci: imprimeix caràcter i, d’alguna manera, es duu al damunt tota la vida. Actualment la seva vida se centra en l’escriptura i en la traducció literària, tant de prosa com de poesia.
Ara per ara ha publicat una primera obra de no ficció, De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri (Abadia Editors, 2007) i els poemaris, Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010), Bressol de tots els blaus ( Témenos Edicions, 2012) i Acords del cor (Témenos Edicions, 2014). Els poemes que escriu, a parer seu, són una part escrita d’ella. Sempre que pot, escriu retalls, així els anomena, que sovint primer són únicament versos –de vegades en blocs, d’altres dispersos; algun cop anota només una paraula o una frase que per alguna raó l’atrau o «m’evoca alguna circumstància especial», i ho fa com el protagonista de Mort en el paradís en bocins de paper o en petits quaderns, que sol dur a la bossa, per si de cas. Enamorada del llenguatge, mira, a través dels versos, d’aprofundir en el coneixement d’ella mateixa, i mira entre els silencis fèrtils, de trobar el pes precís de cada paraula que utilitza. De jove, feu travesses de muntanya pels paisatges meravellosos, a parer seu, del Pirineu de Lleida i per altres indrets, La personalitat s’ha anat completant, «com les capes d’una ceba», però que ha tingut des de l’inici un nucli estable. El piano és l’instrument que hauria volgut aprendre a tocar de petita i que no va conèixer de prop fins que va regalar-ne un a la filla. L’ha començat a estudiar fa poc; el curs passat. Compta la vida per cursos, sol repetir.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

A Cabrera de Mar, sota de cada pedra hi ha un poeta. Amb Núria López Garcia, ja són quatre els que hem convidat al programa. És un dels 34 que figuren en la plaqueta ‘Poetes del Maresme. Deu anys d’Espais de Poesia d’Alella 2008-2017’. ‘Estacions de trànsit’, el seu únic llibre de poemes, fou publicat el 1992 per Columna Edicions i reeditat el 2011 per La Comarcal Edicions, amb l’afegitó de dos poemes dedicats a Marylin Monroe: ‘De la suite Norma Jean’. Màrius Sampere, l’autor del pròleg, hi constata que «la nostra autora, amb la precisió i l’economia de la seva intuïció, encerta a descriure allò que li abelleix a condició d’anar més enllà de la pinzellada immediata.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 17 de maig de 2017, férem el dos cents vint-i-setè programa, el vint-i-novè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.

Tot i que viu a Cabrera de Mar, nasqué al costat, a Vilassar de Mar. Era un 26 d’abril de 1962. Era primavera, per això li deuen agradar tant les flors. De petita li agradava de llegir, potser perquè la seva família són grans lectors, i és una sort, diu ella. A l’adolescència, llegia sobretot ciència-ficció, novel·les de l’Agatha Christie i còmics, tant francesos i nord-americans com espanyols. Fou llavors quan començà a escriure. Escrivia poemes, i no s’ho sap explicar. No era de fer un diari ni tampoc d’escriure ficció ―ni costumista ni realista. «Em va més la fantasia i la poesia.», ens explicà. Quan va anar a la universitat, va llicenciar-se en Psicologia, va entrar en contacte amb l’Associació de Joves Escriptors i n’arribà a ser membre de la Junta i Secretària General. Algunes amistats de llavors encara les conserva i arribà a formar part d’un grup poètic que mútuament es comentaven els poemes. Treballà a l’Ajuntament de Sta. Coloma de Gramenet, quan encara n’era alcalde Lluís Hernández i Alcàsser, «el Capellà Roig» i, vés quina sort!, el corrector de català era en Màrius Sampere. «I jo vaig i envio al departament de català de l’Ajuntament els meus versos!», va escriure en un missatge. Era llavors quan començava a publicar a Columna i a sortir del quasi anonimat on havia passat gran part de la seva vida. Com es pots suposar, els consells i correccions van ser un important ajut. Tingué l’oportunitat de publicar Estacions de trànsit a Columna amb un pròleg seu elogiós. Va estar treballant per diverses editorials barcelonines i madrilenyes com a lectora i traductora d’obres de no ficció. Poc o gens a veure amb la poesia, però molt amb la psicologia d’auto-ajuda. S’ha passat mitja vida fent crítiques de llibres per a ús intern de les editorials i ha publicat en alguna revista ressenyes de llibres de no-ficció. A Cabrera de Mar, a banda de fer de tot a la ràdio municipal, va col·laborar amb l’Ajuntament a la posada en marxa de les antologies poètiques Poetes de Cabrera i a coordinar, compilar i escriure llibres de no-ficció, com les recopilacions dels pregons de festa major o una selecció d’articles de l’historiador local Joan Vilalta Reixach. Després de ser mare d’un fill, no va escriure ni poesia ni ficció fins que anà a escola i s’independitzà més o menys d’ella. Va aprendre a escriure contes i relats en diversos tallers del Maresme, per la qual cosa feu noves amistats i entrà a formar part de nous grups o associacions literàries, com ara l’Associació de Relataires, i l’associació Planeta Lletra de Mataró, on encara és. D’uns anys ençà ha tornat a escriure poesia i ha sorgit, fruit del retorn, el projecte fotogràfic i poètic Jardí infinit, que exposà en bars de copes i en algunes biblioteques del Maresme. La idea de jardí de flors té, a parer seu, un pregon contingut sensual i eròtic. És tossuda, i creu que no trigarà a construir un nou llibre de poemes que es mereixi ser publicat.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari