Tornà al programa el poeta i matemàtic, Víctor Mañosa Fernàndez, per a presentar ‘Devesa oculta’, un llibre de poemes que ara fa res, el març de 2018, publicà Papers de Versàlia, il·lustrat amb dibuixos de José Moreno, entrar en el taller del qual, segons el poeta, és saber «que estàs en una terra de prodigis.» El penúltim poema de Llindar, la tercera part, dóna títol al llibre. « El somni ―llegim― és una devesa oculta| on els meus morts es complauen,| des d’on em vetllen,| i on s’alleuja el cos|(…) les tardes d’estiu. »

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 16 de maig de 2018, férem el dos cents seixanta-dosè programa, el vint-i-novè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
El nostre convidat, Víctor Mañosa Fernández, està ubicat entre les dues parts d’una parèmia medieval: Terrassa mala raça, Sabadell mala pell. Nasqué el 27 de maig de 1971 a Sabadell, on viu, però treballa a la Universitat Politècnica de Terrassa. Diu de si mateix, en una mena d’autoretrat que ens envià ja fa temps, que «sóc un home afortunat». «No sóc jove ni vell, però en tot cas no sóc jove», deixa anar. Es tracta d’un dodecasíl·lab simètric, però també és una expressió retòrica que només li caldria una formalització lògica per ser rodona. Les dues parts de la seva personalitat servides en una frase. Poeta i doctor en matemàtica. De nano, volia ser científic i ara que l’és s’adona que és «una terra aspra, esquerpa fins i tot, de vegades, i no m’ha estat fàcil habitar-la.» Dóna gràcies per l’ofici. Escindit entre la por i la meravella, perquè no és un home valent, confessa, ha escrit sobre la por per conjurar-s’hi. I també ha escrit sobre la meravella que sorgeix de cada escletxa. I ha escrit sobre els pares, perquè «són molt menys porucs que jo tot i que la seves vides hagin [estat] incomparablement més difícils que la meva.» I escriu sobre ell, «però també he volgut escriure sobre com la vida dels altres ressona en mi mateix».
Se sent «més vell que no pas jove» i «de la mà del meu fill gran i i dels seus companys escaladors, he après a ser una mica més valent». També ha après de la seva filla petita, que li «ha ensenyat que es pot ser gentil en una terra aspra». Tenir fills, «la via de coneixement més radical», segons ell.
Escriu poesia, però no vol que li diguin poeta. Perquè ser-ho requereix un compromís que ell no pot adquirir. Només el pot adquirir com a matemàtic, hem d’entendre. Entén que és un miracle que els seus amics poetes hagin comptat amb ell. Ha pogut publicar, gràcies a ells, el 2002 Liquen, pel qual va obtenir el Premi Pugcerver, atorgat per l’Ateneu Cultural Josep Taverna d’Alforja, el 2007 L’home que mira perplex i el 2015 Stramonium, publicat per Tèmenos. Lobishome, escrit el 2009, resta encara inèdit.
És un poeta amb creences, i ètica. Creu, entre altres coses, que no solament el món té ànima sinó cada objecte. Tot i que es mostra amb dubtes, ja sap què vol ser quan sigui gran. Pensa copsar aquesta ànima, deixar-s’hi bressar i interferir-hi, conclou.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Marta Pérez i Sierra, Paco Fanés i Pius Morera i Prat a La Riba, l’(H)original. Recital del últims tres poetes publicats per Tanit, de l’editorial catalana de l’editor Joan de la Vega Ramal. Demà, dia 16 de maig a les 20:30, a Ferlandina 29, davant del Macba.

Veniu, que us ho passareu bé amb els poemes de Llavors, els peixos, Quan els llops es trenquen i Un bypass permet a un tetraplègic de moure la mà. Tres colors, blau, groc i carbassa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aquest poeta, Joan Duran i Ferrer, ens hauria agradat que vingués abans. Ara hem tingut l’oportunitat. És aquí per a presentar ‘Animal impur’, el darrer poemari amb el qual obtingué el premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2017 i que ara no fa gaire, el març de 2018, Editorial Meteora publicà amb un pròleg de Míriam Cano i un epíleg de Sebastià Portell. «(…) és un sintagma carregat de tot allò que som els humans ―escriu la prologuista―, fills de dues mil generacions, de sangs barrejades i nòmades. Una constatació física i una declaració d’intencions. El poeta (…) pretén parlar-nos (…) des de la seva condició humana més essencial: la de la impuresa. »

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 2 de maig de 2018, férem el dos cents seixanta-unè programa, el vint-i-vuitè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre
Joan Duran i Ferrer, el convidat, nasqué l’11 d’agost de 1978 a Sitges, on viu. Es doctorà en Bioquímica, fet que palesa la seva poesia. Poeta i escriptor. El 1998 la Universitat Autònoma de Barcelona publicà el poemari Zoòtrop amb què obtingué el Premi Martí Pol, el 2001 Cossetània Edicions Kore, que guanyà el Premi Ramon Comas i Maduell, el 2004 Arola Editors Nix, finalista del Premi Rosa Leveroni, el 2007 Pagès Editors Domèstica veritat, amb què obtingué el Premi Màrius Torres, el 2010 Edicions del Salobre Natural Delit, amb el qual va guanyar el Premi Miquel Àngel Riera, el 2014 Pagès Editors Extrema llum, que va merèixer el Premi Benet Ribas i Editorial Moll Matèria fosca, guanyadora del Premi Bernat Vidal i Tomàs. Paral·lelament ha publicat dues plaquettes, Paisatge Convencional (Papers de Terramar, 2002) i Assaig d’Àngel (Els ulls de Tirèsies, 2005), el llibret d’Òpera Bruna de Nit (Arola Editors, 2004), amb música de Xavier Pagès, el llibre de narrativa infantil i juvenil Petita Història de la Festa Major de Sitges (Mediterrània, 2015), il·lustrat per Pilarín Bayés, i la novel·la Eva Túrmix Ginebra (Adia Edicions, 2016). També ha col·laborat en projectes col·lectius com Naxos (Codi Art), Pedra foguera (Documenta Balear, 2008) o el poemari Els llops, escrit amb els poetes Laia Noguera i Esteve Plantada (La Garúa, 2009).
Compagina la creació literària amb l’activitat docent a la Universitat de Barcelona, la tasca de comunicació de la ciència a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge i la feina d’editor a Edicions Terrícola. És un dels ideòlegs i directors, juntament amb la també poeta Cèlia Sànchez-Mústich, de la Festa de la Poesia a Sitges. Fou el director dels muntatges poeticocientífics Simbiopoesi (Festival Barcelona Poesia 2008) i Mitosi (dins el cicle Tertúlies de Ciència a la Virreina, 2009)
Cal remarcar que el 2001 l’Ajuntament de Sitges li lliurà la Ploma d’Or.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Aquest cop vam convidar una poeta llorencenca, Maria Carme Rafecas Rafecas, que vingué a presentar ‘Blanc breu’, amb què el 2017 obtingué el Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia, per a menors de 30 anys, i que Edicions Bromera publicà immediatament. Com diu Maria Josep Escrivà, membre destacat del jurat, M. Carme Rafecas en aquest primer llibre seu se’ns mostra com una poeta a qui haurem de seguir el rastre. En un altre indret, a Núvol, conclou: «Maduresa i equilibri entre la gravetat dels temes que tracta —des de flancs diversos, la impotència de la veu poètica davant d’un món desolador i la perplexitat que en deriva— i, tot i així, la manera senzilla, planera i desimbolta de dir aquests temes.»

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 2 de maig de 2018, férem el dos cents seixantè programa, el vint-i-sisè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
La Maria Carme Rafecas i Rafecas neix el 9 d’abril de1987 a Llorenç del Penedès, poble on viu. Es diplomà en Educació Social i es llicencià en Antropologia. Té un postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials. Sempre s’havia dedicat a l’educació social, però des de fa un temps treballa en l’àmbit editorial fent tasques d’edició. Col·labora amb l’Institut d’Estudis Penedesencs, combinant les tasques d’antropòloga i de correctora lingüística en un projecte d’inventari del patrimoni cultural immaterial del Penedès. A més a més és professora col·laboradora a la UOC.
Figura a les antologies poètiques Ser la nosa i Ventades de foc, publicades el 2014 i el 2016, autoedicions del col·lectiu vilafranquí InVersos. El 2018 publica d’una banda una antologia de poemes propis en el marc de l’Aula de Poesia Jordi Jové de la Universitat de Lleida i , d’una altra, participa en una antologia de poemes sobre el vi i el cava en el marc del 10È aniversari del Festival de Poesia a les Caves de Sant Sadurní d’Anoia. Forma part de del grup poeticomusical Versaleta, integrat per ella, per la poeta Alba Vinyes i la cantautora Marina Ràfols. Aquest trio penedesenc representen un espectacle que duu el mateix nom i que reuneix un recull d’obres pròpies. S’hi combina cançons i poemes i fa un recorregut de veus i missatges de crítica social, de compromís amb el territori i de batecs de l’ànima. Es tracta d’un recital de caire intimista i reflexiu, de curta distància, càlid i alhora contundent. Ha obtingut diferents guardons, secundaris això sí, abans d’aquest que presentarem, tant de poesia com de narrativa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vam tenir el goig de tenir al programa Teresa Costa-Gramunt, que vingué a presentar ‘Mans, còdols, el cel’, el seu darrer llibre de poemes, que ara fa res, el gener de 2018, publicà Editorial Gregal il·lustrat amb fotografies de diversos autors, entre ells, la pròpia autora i el pare. «Es tracta de dir (…) ―ens diu l’autora en una mena d’introducció― en silenci. O gairebé. Perquè la poesia és paraula. Paraula neta, abstracta de tan concreta, a vegades. Paraula com retallada a contrallum, sense ornaments ni esfilagarses. Versos nus. » De tota manera, «tota cosa ―afegeix― és des del moment en què es manifesta. Però el sentit intern, això tan humà, li donem nosaltres. »

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 25 d’abril de 2018, férem el dos cents cinquanta-novè programa, el vint-i-cinquè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Teresa Costa-Gramunt nasqué a Barcelona el 13 de març de 1951, però viu ara a Vilanova i la Geltrú. De vocació humanista, ha aprofundit en temes de psicologia, grafologia, simbologia, cultures orientals i animació sociocultural. Graduada en Disseny Gràfic per l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona, a partir de 1977 s’ha especialitzat en el disseny d’ex-libris, amb una producció de quatre-cents originals i escaig. A partir de 1960 s’ha dedicat intensament a la creació literària. Ha publicat quaranta llibres pel cap baix entre assajos, retrats, relats, llibres de viatges, poemes i prosa poètica. Com a articulista d’opinió ha estat columnista al Diari de Vilanova, el 3 de vuit, Eix Diari i Núvol. Manté actiu El vel de l’Harmonia, un blog d’opinió, on s’ha compromès amb el procés. Ha traduït del català al castellà, entre d’altres, obres de Víctor Balaguer, Eugeni d’Ors i Oriol Pi de Cabanyes. Ha obtingut nombrosos premis de poesia, narrativa i periodisme. El 1990 obtingué el Don-na de literatura per El vel d’Harmonia. El 1998, per Intermezzo portuguès, el Carles Grandó i per un recull d’articles referits al Garraf l’Eugeni Molero de Periodisme. Per L’ull de Polifem i per Anno Domini el 2002 i el 2004 li fou lliurada la Flor Natural als Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà, i el 2006 és nomenada Mestre en Gai Saber. Obté el 2006 per L’Escala el Josep Maria Benet i Caparà de Poesia.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem un nou convidat, que no era pas nou, perquè tornà. Miquel-Lluís Muntané Sicart, vingué a presentar ‘Construir la transparència’, una antologia de la seva obra poètica feta pel també poeta Vicenç Llorca i publicada ara fa res, el març de 2018, per Tèmenos Edicions. Segons el prologuista, l’obra poètica de Miquel-Lluís Muntané és «una de les més coherents i sòlides de la poesia catalana de les darreres dècades» i afegeix que tots guanyarem «amb la lectura dels(…) poemaris que acabem d’analitzar. Un guany que es relaciona amb la bellesa dels versos i la construcció d’un pensament ètic de la poesia.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 18 d’abril de 2018, férem el dos cents cinquanta-vuitè programa, el vint-i-quatrè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
El convidat, un escriptor que abasta tots els gèneres literaris, vingué al programa el dia 8 de juny de 2016 per a presentar Qualitats de fusta, el seu darrer llibre de versos. Es tracta, segons Eduard Sanahuja, el prologuista, d’una metàfora de la condició humana. Conclou: «Recordem que tres dels objectes fonamentals de la nostra cultura (…) han estat fets de fusta: el bressol, la creu i el taüt.»
Diuen que el 19 de setembre de 1956 Miquel-Lluís Muntané i Sicart va caure com Mister Bean al món. Va néixer en un pis de l’Eixample barceloní, sota el signe de Verge i amb l’ascendent a Lleó; era de nit i, qui sap si per això, el vespre i les primeres hores nocturnes sempre han estat la seva part preferida del dia… Diuen que va estudiar matèries diverses (de la filologia a la publicitat, de la sociologia a la música) i que s’ha dedicat a activitats encara més diverses (des de regentar un establiment de perfumeria fins a conduir programes radiofònics, des d’administratiu en una immobiliària fins a compondre i interpretar cançons, des de documentalista en una institució pública fins a la docència), però que hi ha un eix en la seva vida que ho vertebra i ho cohesiona tot: la voluntat aferrissada de comprendre el món i d’explicar les seves percepcions d’aquest procés per mitjà de la paraula escrita. Diuen que és cristià i d’esquerres, però també diuen –els més lúcids, sobretot– que les consciències sempre són més àmplies que les etiquetes. Diuen que és un apassionat de l’època barroca, que prefereix les arts i els espectacles en directe i que ha viatjat per mig món (pel nord, pel sud, per terra endins i per mar enllà). Diuen que és feliç trescant per les muntanyes i que té una fal·lera que li ve de lluny i que el fa anar, els caps de setmana, a veure uns nois com empenyen una pilota amb el peu sobre una superfície verda. Diuen que té un nombre ingent d’amics, però que es desaconsella seriosament tocar-li el voraviu. Diuen que té una certa traça en això de confegir versos, però aquesta qüestió, naturalment, cadascú és ben lliure de desmentir-la o de corroborar-la.
Autor d’una obra literària que consta, fins avui, de vint-i-cinc títols editats i comprèn la major part de gèneres: narrativa, poesia, assaig, teatre i conte infantil. Voldríem destacar la faceta de poeta i la serenor, segons Jordi Llivina, de la seva poesia. Entre els llibres de versos publicats, cal citar Migdia a l’obrador, publicat el 2003 per Pagès Editors. Ha estat traduït a l’espanyol, francès, anglès i portuguès. Ha realitzat algunes traduccions del francès al català i va ser traductor de l’edició catalana d’El Correu de la UNESCO. Ha col·laborat –i col·labora– en un gran nombre de publicacions: Diari de Barcelona, El Punt-Avui, Serra d’Or, El Temps, Llengua Nacional, El 9 Nou, Caràcters, Revista Musical Catalana, Revista de Catalunya, Onda Cero, Catalunya Cultura i COM Ràdio, entre d’altres mitjans. S’ha dedicat a la gestió cultural, a la publicitat i al món editorial, i també ha exercit la docència a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Forma part del jurat de diversos certàmens literaris, entre els quals hi ha el Recull de Blanes i el Narcís Saguer de Vallgorguina. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de l’Associació Espanyola de Col·laboradors de Premsa, Ràdio i Televisió. Va ser directiu de l’Acadèmia Iberoamericana de Poesia i de la Penya Literària Joan Santamaria, i membre del Consell de Cultura de Barcelona. Actualment és vocal de la Fundació Miquel Arimany, president honorari de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO i president de l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Climent Mur per la seva tasca en l’àmbit de l’associacionisme cultural. Fou l’impulsor i director de la revista especialitzada en poesia Saba Poètica, fundada l’any 1980. Amb seu a Esplugues de Llobregat, va arribar a treure trenta números, i a les seves pàgines van publicar un bon nombre de poetes en llengua catalana, dels més novells als més consagrats. Incloïa, així mateix, traduccions d’altres llengües, notícia de novetats, crítica de llibres i entrevistes. El darrer número va aparèixer el mes de maig de 1992.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem Glòria Calafell i Martínez al programa. Vingué a parlar-nos dels dos darrers poemaris publicats. El 2013 obtingué el Premi Marià Manent per ‘Terra humida’, que Viena Edicions publicà el 2014 amb un pròleg de Vicenç Llorca. «(…) és un llibre essencial ―llegim―, construït a partir de la mirada, tendra i intel·ligent alhora, d’una poeta que forja els seus versos al voltant de dues grans columnes de sentit que vertebren el conjunt de l’obra […] el tòpic del tempus fugit (…) i (…) el cant a l’absència dels éssers estimats.» El 2016 obtingué el Premi Josep Fàbregas i Capell de Sallent per ‘Esferes disperses’, que Tèmenos Edicions publicà el 2017 amb un pròleg de Jordi Pàmias. «(…) el lector sensible ―conclou― sabrà copsar la qualitat literària d’aquestes esferes disperses, que s’interrelacionen, per tal de formar una unitat superior: el conjunt harmoniós propi d’una obra d’art.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 11 d’abril de 2018, férem el dos cents cinquanta-setè programa, el vint-i-tresè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Glòria Calafell Martínez el 21 d’abril de1947 nasqué a Barcelona, on encara viu. Poeta i escriptora. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha exercit de professora de llengua i literatura catalanes a l’IES Forat del Vent de Cerdanyola de Vallès, entre altres instituts de secundària. Un vegada jubilada, el 2008, combina el gust pel dibuix, la pintura i l’escriptura perquè cal dir que des que era una criatura que ha escrit i ha alternat les classes amb la seva passió per l’escriptura: publicació d’assaigs, contes i poesia, però és en aquest últim gènere on ha guanyat diversos primers premis. A banda dels dos premis mencionats, ressaltem el Jalpí i Julià de Sant Celoni, que obtingué el 2008 per Pronòstics del temps i el sant Antoni de El Perelló per Morfologia del vent, ambdós publicats el 2009; el Premi Martí i Pol de CCOO de Barcelona amb el recull Digues, foll, quina cosa és oblit; el 2010, guanyà el Certamen Literari Ciutat de Vila—real per No.m fall recort del temps.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari