Carla Fajardo Martín, poeta barcelonina que ronda la trentena, vingué a presentar ‘Limítrofes’, amb què obtingué el Premi de Poesia Martí Dot el 2018 i que, ara fa res, l’octubre de 2019, publicà Viena Edicions amb un pròleg de Maria Antònia Massanet i amb una il·lustració a la coberta de Curra Martín. «[La poeta] ―posa de relleu la prologuista― mostra un malestar, elabora una recerca, pretén donar compte de forma crítica del subjecte individual i social, des del gènere, la ciutat, la classe, com a dona, exposada als mals de l’urbs i a la subalternitat d’aquella a qui se li ha negat històricament la veu. És una poesia disconforme des d’un jo poètic discrepant, que s’alça entre els versos com un esgarip. Tot i el ritme que sovint envolta els seus versos, d’ells n’emana un clam de protesta que, com a tal, només pot ser irritant, càustic, incisiu.»

https://www.ivoox.com/player_ej_46625764_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 15 de gener de 2020, férem el tres-cents vintè programa, el quinzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
La nostra convidada, Carla Fajardo Martín, nasqué a Barcelona l’1 de setembre de 1989. Llicenciada en Filologia Hispànica ―va fer-la per fer, perquè no sabia què fer, coses― i amb un màster de periodisme. «Escric des que recordo ―cap als vuit anys, una cosa així». Filla única d’artistes, pare escultor i mare pintora i ceramista; van potenciar-li ambdós que ho fes, això d’escriure. Si estaven ocupats amb les mans, alguna cosa havia de fer. De primer fou un joc, després d’amagat. Com que allò de la literatura «era massa estàtic i caspós, vaig dedicar-me al periodisme.» Va treballar en una productora d’audiovisual i, quan tenia vacances, s’escapava per captar altres realitats i en feia reportatges. Vet aquí que un dia s’adonà que el gènere més semblant a allò que escrivia era la poesia i decidí provar-ho. Es va apuntar a fer un taller, el de l’Antònia Maria Massanet, on va néixer precisament Forats, el seu primer llibre, amb què obtingué el 21È Premi de Poesia Alella a Maria Oleart i que el 21 de març de 2018 publicà Fonoll. El jurat va caracteritzar-la com a «poesia de revolta, poesia ben construïda, amb un llenguatge molt treballat i una reflexió molt potent sobre la societat que ens envolta.»
Ara, comenta amb ironia, se sotmet «a la dictadura de les piulades a la secció web del diari Ara.» No ens ho deixéssim, treballà al El Periódico de becària i ha fet incursions en el món del teatre com a assistent de direcció i ajudant de dramatúrgia. Ara «s’obsessiona ―llegim a la pestanya de la coberta― amb les imposicions, les terres de ningú i les vivències perifèriques.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Pau Ruiz Bernat, poeta i autor dramàtic llorejat, nascut a Alcoi, però resident a Alemanya, vingué al programa per a presentar ‘Glop de pol·len’, poemari amb el qual l’editorial Milvus d’Albaida inicià ara fa poc, el febrer de 2019, el seu heroic periple. « (…), cerquem ―explica l’editorial― una poesia que tinga alguna cosa a dir, que no se quede únicament en la forma; que d’una manera més o menys explícita reflectisca una visió crítica del món.» «Al llibre ―llegim a la contracoberta― nia un compromís social que destil·la una realitat complexa amb versos [i proses poètiques] que expressen, amb un lirisme just, una quotidianitat al límit de la banalitat. Hi trobem una forta influència de la poesia contemporània (…), alhora que manté un diàleg constant amb els clàssics (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_46323132_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 8 de gener de 2020, férem el tres-cents dinovè programa, el catorzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Podreu escoltar-lo o bé través de les ondes (FM 107.4) o bé per internet: http://www.radiosantvi.cat.
Va nàixer el 14 de setembre de1980 a Alcoi —una ciutat industrial ubicada a la vall que formen les serres de la Mariola i el Carrascar. Allà fou on va començar els estudis musicals, concretament al conservatori municipal; estudis i interessos que va complementar formant part de la Societat Musical Nova d’Alcoi. Acabada la secundària es va mudar a la ciutat de València, on seguí estudiant durant un parell d’anys més al conservatori, i on paral·lelament començà els estudis de filosofia. Gràcies a una beca cursà els dos últims cursos de la carrera de filosofia a Alemanya. El tercer any de ser-hi a fou decisiu quant a l’escriptura: durant uns mesos va treballar a l’arxiu Schopenhauer a Frankfurt. L’arxiu disposava també de bones biblioteques privades que havien sigut donades a aquesta institució –llibres que regirà una i altra vegada; i així fou com trobà un llibret de Georg Trakl. «Al principi ―explica― em vaig dedicar a traduir alguns poemes. El següent pas fou escriure jo mateix… i aquesta estranya mania persisteix fins avui dia.» A la tornada a València començà els estudis de doctorat alhora que els estudis d’història i ciències de la música. Una beca d’investigació li permeté preparar el treball d’investigació (sobre fenomenologia i narrativitat) durant sis mesos a Alemanya. Però fou l’any 2012 que decidí establir la seua residència de manera definitiva a Alemanya, «on em dedique a la docència universitària –concretament de filosofia medieval, a la Johannes Gutenberg-Universität de Mainz, on també prepare un treball de doctorat sobre antropologia negativa als segles XIII i XIV.» En un teatre de Berlin visqué una mena d’epifania que el portà a escriure Cerdos, una obra de teatre que fou guardonada amb el premi FATEX 2017. «Des d’aleshores ―segueix― dedique esforços a parts iguals a l’escriptura poètica i dramàtica.» Durant aquest any es posà a escena en la ciutat de Buenos Aires una versió d’Edip Rey en clau d’humor negre. Aquesta obra serà reposada la pròxima temporada –el mateix grup portarà també la propera temporada el text guanyador del premi FATEX a escena. També està embolicat, son paraules seves, en dos projectes de teatre, un a la ciutat de Zurich i l’altre a la seua ciutat de residència: Frankfurt, que es materialitzaran l’any vinent. Quant a la poesia la gent de l’editorial Milvus va pensar que encetar una col·lecció de poesia amb Glop de pol·len podia ser una bona idea. «I ací estem.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vicenç Llorca Berrocal, poeta barceloní, vingué a presentar ‘La frase immutable. Poemes escollits 1987-2019’, que ara fa res, l’agost de 2019, coeditaren Cossetània Edicions i Quaderns de la Font del Cargol, amb un pròleg de Josep Maria Ripoll, un epíleg d’Àngels Gregori i, a la coberta, un acrílic amb pigments naturals sobre paper de Joan Pasqual. «[L’autor] ―ressalta l’epilogista― Vicenç Llorca és un buscador de llum, un arquitecte del poema que fa de l’espai i dels seus contorns els eixos vertebrals per conformar, a l’estil d’un escultor, la bellesa. És el que ha fet durant anys de trajectòria poètica, la tasca d’un geògraf que ha traçat la seva vida com l’itinerari d’un viatge i, d’això, n’ha fet el motiu central de la seva poesia.»

https://www.ivoox.com/player_ej_45727787_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

El passat dimecres, dia 18 de desembre de 2019, férem el tres-cents divuitè programa, el tretzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Vicenç Llorca nasqué a Barcelona el 23 de gener de 1965. Poeta, narrador, novel·lista, assagista i traductor. Doctor en Comunicació Social i Llicenciat en Filologia Catalana. Es defineix com un humanista contemporani, és a dir, una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món. Amb això, se sent hereu de la tradició de l’humanisme des de la Grècia homèrica a la Toscana renaixentista. Enamorat de les ciutats, Barcelona ha estat i és la pedrera d’on extreu bona part dels materials que constitueixen la seva obra. Així com també, Ciutat de Mallorca i València. La primera es fa present en llibres com Salvar-se en la paraula, amb què obtingué el premi d’assaig Josep Xirau, publicat per Edicions 62 el 1995 i En absència de l’àngel, publicat per Columna el 2000. La segona marca moments determinants com les trobades entre autors de la seva generació entorn dels Premis Octubre als anys vuitanta; la primera reunió com a Secretari General de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana amb els seus presidents, en Joan Fuster i en Tísner el 1911, o l’obtenció del Premi de poesia Vicent Andrés Estellés el 1995 per Atles d’Aigua, que edità tot seguit Tres i Quatre. Cal remarcar que ha mantingut una estreta relació amb Santa Coloma de Gramenet, on visqué infantesa i joventut. Amb altres poetes colomencs, feren l’antologia Miscel·lània-6, que el 1983 publicà Laertes. Aquesta temàtica urbana es troba també a Ciutat del vers, amb què obtingué el Premi Benvingut Oliver de poesia el 2004, que Catarroja publicà un any després. D’aquest amor per les ciutats i l’humanisme en neix la plaça com a símbol a Places de Mans, que meresqué el 1988 el Premi Salvador Espriu de poesia jove i que publicà un any després Edicions 62, i a l’assaig L’entusiasme reflexiu, la versió castellana del qual va merèixer el Premio Sial. El súmmum d’aquest procés té lloc a Places de Catalunya, que edità Lunwerg el 2003 amb fotografies de Domi Mora. Ara: l’espai urbà és només una part de la realitat. L’altra és el cosmos i la natura, que es materialitzen en la poesia, sobretot la darrera, composta per Atles d’aigua, que hem mencionat, i Cel subtil, publicat el 1999 per La Magrana.
Hem d’afegir que l’amor ―força vital creadora―, recorre tota l’obra, des de Places de Mans, ja citada, fins a De les criatures més belles, publicat per Proa el 2006, on s’estableix un diàleg pregon entre generacions. A L’últim nord, amb què obtingué el 2007 el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, publicat un any després per Alzira, el tema és la paternitat, que inclou l’experiència de l’adopció. També s’ha endinsat en l’amistat en el poemari L’amic desert, que meresqué el Premi Ausiàs March i que publicà Edicions 62 el 2002, i en llibre de narrativa En absència de l’àngel, ja citat. Aplegà tota la poesia al volum Les places d’Ulisses. Poesia reunida 1984-2009, que publicà el 2010 Òmicron. Essencialment poeta. A més a més, no ens deixéssim La Pèrdua, publicat per Columna el 1987, Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), antologia publicada per Òmicron el 2010, Calendari d’instints, editada el 2014 per Tres i Quatre, i La frase immutable, editat fa res, el 2019, pels Quaderns de la Font del Cargol.
El 2011, l’autor debutà com a novel·lista amb l’obra Tot el soroll del món, que publicà Columna. Es tracta d’una novel·la d’amor i de viatges, amb una reflexió final sobre el món contemporani. La mateixa editorial que el 2018 publicà la seva segona novel·la, Aquell antic missatge d’amor.
Com a crític, ha escrit nombrosos articles que ha publicat en la premsa i uns quants llibres d’assaig. Entre ells, destaquem la reivindicació de Màrius Sampere com un dels poetes actuals més importants en el llibre Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric, publicat per Columna el 1989.
Finalment, com a traductor, citem Reflexos en un ull daurat, que ens té enamorats, de Carson McCullers, publicat per Columna el 1991. Obra seva ha estat traduïda al castellà, anglès, francès, italià, hongarès, rus i xinès. Posem de relleu que hi ha un CD de Cel Subtil, amb música de Xavier Baulies i recitats de Carme Elias.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antoni Clapés i Flaqué, poeta, traductor i editor sabadellenc, tornà al programa per a presentar ‘Heimat’, llibre que ara fa res, el juny de 2019, publicà Cafè Central, amb dibuixos a l’aiguada de Pilar Abad i un epíleg de Víctor Sunyol. « [El títol] ―llegim en un text promocional― és una paraula alemanya difícil de traduir, però que podríem imaginar com el país natal o el lloc (…) on ens sentim com a casa, on és possible escoltar el silenci (…). [El nom] és l’oposat al desarrelament. Lluny de les consideracions polítiques que al segle dinou se li van poder donar (…) s’acostaria a la idea de país que Pla va descriure de l’Empordanet des del Pedró de Pals. Els vint-i-quatre dibuixos i poemes tracten de reflectir el sentiment de pertinença en un lloc on encara és possible la felicitat personal.»

https://www.ivoox.com/player_ej_45399453_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 11 de desembre de 2019, férem el tres-cents dissetè programa, el dotzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Antoni Clapés i Flaqué fou el quart i darrer fill de Lluís Clapés i d’Agnès Flaqué. El pare, tot i guanyar-se les garrofes en la indústria tèxtil, conreà l’escultura i la pintura, i fou un incansable activista cultural sabadellenc; a ell, especialment, es deu la creació del Museu d’Art de Sabadell. Nasqué a Sabadell el 9 de juliol de 1948 . Feu tota la primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell i estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Des de 1966 fins a 2013 va treballar com a consultor en la indústria informàtica. Des de 1964 escriu poesia i textos relacionats amb la poesia. Entre 1970 i 1974 col·labora en la creació i la direcció de Sala Tres, un espai dedicat a l’art contemporani. El 1976 obre, a Sabadell, la llibreria Els dies i, posteriorment, el 1981, crea Les edicions dels dies, que durà cinc anys. Al 1989 crea, i dirigeix fins ara mateix, Cafè Central, un projecte editorial independent al servei de la poesia. Sembla ser que les seves aficions són passejar i llegir, i escriure, no ens ho deixéssim. Des de 1964 que escriu poesia ―tenia setze anys― i textos relacionats amb la poesia. El 1986 Les edicions dels dies publicaren Escrit en fulles de te amb un pròleg d’Albert Ràfols Casamada. Amb Crepuscle de mots obtingué el 1989 el Premi Joan Alcover de Poesia, que publicà Columna el mateix any. El 1990 Cafè Central publicà Epigrafies/Epigramies, amb dibuixos de Benet Rossell i el 1992 Edicions Alfons el Magnànim editaren Trànsit. També amb dibuixos de Benet Rossell el 1994 Cafè Central publicà A frec. Matèria d’ombres, Tagrera, Carnet i In nuce foren publicades el 1995 per Jardins de Samarcanda, el 1997 per Cafè Central, el 1999 per Emboscall i el 2000, amb epíleg de Víctor Sunyol, per Proa. No hi ha treva: el 2001 Emboscall publica Llavors abandonaries Greifswald, el 2003, novament Emboscall, El viatger no sap, amb dibuixos de Benet Rossell, i Destret. Pagès editors el 2005 publica Alta Provença, amb un epíleg de Carles Hac Mor. Miro de veure-hi aparegué els 2007 amb dibuixos de Benet Rossell gràcies a Emboscall. El 2009 Meteora publicà amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura La llum i el no-res amb què obtingué el Premi Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia de 2009 i el Premi Quima Jaume de Cadaqués al millor llibre de poesia de 2009 i Emboscall Un sol punt, amb dibuixos de Benet Rossell i pròleg de Carles Camps Mundó. El 2010 Pagès editors edita La lentitud, la durada. Autoantologia 1982-2007. A banda dels dos llibres que presentàrem el 28 de novembre de 2018, hem de mencionar L’arquitectura de la llum, publicat pels Llibres del segle el 2012 amb epíleg de Víctor Sunyol. Amb Arbre que s’allunyà obtingué el Premi No Llegiu, publicat a la col·lecció Alabatre, amb un pròleg de Marc Romera, el setembre de 2017 ―la segona edició és del juliol de 2018― per LaBreu Edicions. Pluja fou publicat el 2015 amb una Il·lustració d’Alícia Casadesús i Epíleg de Víctor Sunyol per AdiA Edicions. La poesia d’aquest poeta ―assenyala Romera― «parteix d’un detonant de memòria, però aquesta memòria (…) se’ns manifesta com una recerca (…) que legitimi l’expressió poètica a partir de la reflexió sobre el fet poètic, sobre com això condiciona memòria, mirada, sensacions, i ens permet l’expressió que transcendeix convertint-se en única possibilitat de veritat.» El poeta, a propòsit de les dues parts de Pluja, afirma que «contenen el que he anat escrivint des de sempre, perquè la poesia sempre és memòria». Finestra sobre el buit, publicat esplèndidament el març de 2019 per Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, conté els tres poemaris que publicà entre 2001 i 2003 a Emboscall, com se’ns diu en una nota final. « El vent ―llegim― a penes si sacseja| els àlbers de la riera. Semblaria| haver-se aturat el temps, el constant| batec de la vida, la memòria| de les paraules.»
La seva poesia ha estat traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab. Tradueix poesia del francès i de l’italià. Ha traduït, sobretot, Philippe Jaccottet i poetes quebequeses (Denise Desautels, Nicole Brossard, Diane Régimbald, France Mongeau), i la prosa de Jules Renard, Christian Bobin i Jean Cocteau. Ha obtingut el 2012 els premis de traducció Mots Passants i Rafel Jaume per la traducció de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Ha materialitzat les seves reflexions sobre el llenguatge i la poesia en els dos volums de Converses i el llibre Fer les cartes, ambdós en diàleg amb Carles Hac Mor, i en dues exposicions: La casa de l’ésser? i D’estar a estar. Ha fet lectures de la seva obra, ha dirigit cursos i seminaris i ha donat conferències arreu de Catalunya i del món. El 2010, amb motiu del centenari de Màrius Torres, creà i dirigí l’espectacle Com una espurna, que fou representat a diversos llocs. El 2014 creà i dirigí l’espectacle No t’angoixis per les meves llàgrimes, amb textos extrets de Tomba de Lou, de Denise Desautels, que fou representat a Girona i Barcelona. Ha col·laborat o col·labora a les pàgines literàries de l’Avui, La Vanguardia, The Barcelona Review, Reduccions, Transversal, Caràcters, i actualment fa ressenyes de poesia a Sonograma. Ha treballat, finalment, amb els artistes plàstics Benet Rossell, Marga Ximénez, Lafon+Rierola, Jaume Ribas, Asunción+Guasch, Alícia Casadesús i Pilar Abad.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Albert Planelles i Vellvé tornà al programa per a presentar ‘La fortalesa del gram’, poemari que ara fa res, l’octubre de 2019, publicà Tèmenos Edicions, amb un pròleg de Marta Pérez i Sierra. «[El llibre] parla del revers humà ─fa avinent el poeta─, l’altra cara d’allò que es veu. El revers viu en l’ambivalència, no és unívoc, sinó un gresol de contradiccions. És el territori de l’ombra, de les ombres que ens acompanyen (…). En aquest magma bullent, també hi nia la memòria personal, la munió de records de la vida (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_45139903_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 4 de desembre de 2019, férem el tres-cents setzè programa, l’onzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Albert Planelles i Vellvé, el convidat, nasqué a Barcelona el 14 de desembre de 1955. Ens va dir que en una missiva, que està jubilat des del desembre de 2015, però no ens el creiem. Els professors i els poetes no es jubilen mai. Estudiava Història a la Universitat Autònoma el 15 de maig de 1975 ─ tenia vint anys ─ quan es celebrà al Campus de Bellaterra el Gespa-Price, el segon gran Festival de Poesia Popular que, sota el franquisme. Hi era, i encara ressonava la veu de Gabriel Ferrater, desaparegut dos anys abans. Llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. «He escrit ─confessa─ des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues.» Quan tenia els fills petits no escrivia. Va presentar uns poemes a una editorial i «em van dir ─recorda─, amb pocs eufemismes, que millor que em dediqués a una altra cosa. Em va afectar i vaig arribar a creure que efectivament valia més deixar-ho córrer.» Però ara ja fa uns anys que no pot parar, necessita escriure. El 2012 Parnass Edicions publicà Converses amagades, el 2013, Tèmenos Edicions El camí que desa les hores. La mateixa editorial el 2015 edita Els ulls de l’ombra, el 2017 Quadern de nit. El setembre de 2018, Tèmenos Edicions publicà Raig dins de la col·lecció Lai. Podem trobar poemes seus a la Terra sagna. L’u d’octubre dels poetes, publicat el 2018 per Edicions de l’Albí i a Versos de acogida/Versos d’acollida, sobre la crisi dels refugiats, editat també el 2018 per Barcelonaactua.
Home amb valors: «M’alteren la injustícia i la imposició; la manca d’educació i la potineria humana que destrossa el medi que habita.» Li agradaria celebrar la independència de Catalunya, però el neguiteja que, tot seguit, ens la carreguéssim «amb la coneguda insolvència col·lectiva tan ibèrica i catalana, ai!» La poesia li serveix ─remarca─ per repensar la vida i dir allò que no pot, ni vol, expressar en la llengua estàndard. «Per navegar a través de la intuïció i la metàfora. Per homenatjar la meva llengua. Per lluitar contra l’oblit. Per testimoniar la memòria.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Jove, poeta molt jove, la Irene Anglada. Vingué a presentar ‘Nusos d’incendi’, poemari que va obtenir el 20È Premi de Poesia Joan Duch i que ara fa res, el 29 de juny de 2019, publicà Editorial Fonoll amb un epíleg de Gemma Gorga. « El llibre (…) ─diu l’epilogista─ és ple de ritmes repetitius, hipnòtics, que se’ns adhereixen com un encanteri. A estones sembla que siguem en un conte de fades (la repetició del número tres, per exemple, és central). Hi descobrim el plaer de l’autora que juga i posa les paraules a jugar: paral·lelismes, variacions, jocs derivatius, rimes internes, paronomàsies… Com n’és d’important, el joc: nuar significants com una manera de nuar significats.»

https://www.ivoox.com/player_ej_44872620_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 27 de novembre de 2019, férem el tres-cents quinzè programa, el desè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
La Irene Anglada, la convidada, va néixer a Manresa, que coneixem bé perquè som d’Igualada, el 2 de juny de 1997. Deambula, segons diu, per Barcelona des de fa uns anys i escriu amb un peu a terra i un ull mirant enlaire, com les arrels i les branques, lligant-se i furgant amunt i avall, cap endins la terra i més enllà del blau. Li plau el símbol i li fascina l’enigma. Li agrada llegir ─vés─ i recollir pedres, potser per després pintar-les o tan sols mirar-les. Ha estudiat Teoria de la Literatura i ara cursa un Màster a cavall de la literatura, el pensament i l’art, ja que creu que la interdisciplinarietat ens obliga a jugar, i posar-nos a jugar és posar en risc, i posar en risc, és altament productiu, ens situa en un espai no segur, en el Llindar: lloc de la contradicció i l’ambigüitat «des d’on m’agrada pensar.» Déu n’hi do!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aquest cop vingué Ester Xargay, una poeta que ens sedueix i ens atrapa, per a presentar ‘Desintegrar-se’, que meresqué el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018 i que ara fa res, el març de 2019, publicà Editorial Meteora, amb un epíleg de Margalida Pons Jaume i amb un poema de Carles Hac Mor il·lustrant la coberta. «La passió [del llibre] és aquesta ─conclou l’epilogista─: l’edificació d’un espaitemps llavorer, allunyat tant de l’enyorança corrompuda com de la predicció petulant. Ara ja no hem de témer la mà sinistra que se’ns clava al muscle rugint carpe diem, encomanant aquella ansietat per capturar-ho tot abans que no s’escapi, en un exercici emmascarat de possessió. Carpe res! Perquè tot és germinal, res no s’acaba. No tinguis por.»

https://www.ivoox.com/player_ej_44595963_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 20 de novembre de 2019, férem el tres-cents catorzè programa, el vuitè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Trobairitz catalana d’aquest temps que ens ha tocat viure. Ester Xargay és poeta, vídeo-artista i agitadora cultural. Nasqué el 12 d’abril de 1960. Té una obra inacabable, i l’experimentació, per ella, no té límits. Una poesia transgressora, provocadora, maleïda, s’ha dit, i volem creure-ho. Un dels cops que estigué a Sant Vicenç de Montalt ens sorprengué amb un «Salut, anarquia i ‘Aparador de poesia’ cada dia!». Tot un personatge. Polièdrica, la podem veure al Viquipèdia, amb uns cascos, davant d’una càmera sobre un trípode. Llicenciada en Història de l’Art, carrera que no exerceix. Ens endossà per correu electrònic el següent: “Escriu poesia i textos en relació a l’expansió de l’art: interdisciplinarietat, actituds, procediments i dissolució dels gèneres.” Uf, farem com Carles Hac Mor. Tot i haver nascut a Sant Feliu de Guixols, es crià a França, d’on tornà als divuit. Li resta un cert regust francès. Ha publicat nombrosos poemaris i plaquetes. El més antic, Els àngels soterrats és del 1990. Tres anys després publica Les flaires del galliner, un poema desplegable sobre un collage d’en Pere Noguera. Aquest poema i Volts del temps, del 1997, seran inclosos en el llibre Trenca-sons. El 2000 publica el seu primer llibre Darrere les tanques, amb ‘dues’ pròlegs d’Annie Bats, un dels quals en vers, i dibuixos de Humberto Rivas & Andrés Hispano. Després ve Trenca-sons. Som al 2002, amb fotografies de Gemma Nogueroles, imatges digitals d’Eugenio Tisselli i collage de Pere Noguera. Ainalar i Ésssera ponent, ambdues del 2005”, i Salflorvatge, del 2006, amb dibuixos de Mariona Millà, seran reeditades a Aürt, un llibre extraordinari de 2009, any que també publica Eixida al sostre, amb imatges de Vicenç Viaplana. Lleonard Muntaner Editor publicà el 2017 Infinitius, un poemari que és una Ars poètica. A parer de Jordi Marrugat, el prologuista, arriba «al punt que esdevé una poesia sense cap ni peus, forassenyada, absurda.»
Ha escrit en col·laboració del poeta Carles Hac Mor Un pedrís de mil estones (1992), Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp) (1997), Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots” (2007), amb dibuixos de Mariona Millà, Fissura (2008), mig llibre d’un i mig llibre de l’altre, amb un vídeo de Nora Ancarola i imatges de Marga Ximenez. La col·laboració entre ambdós poetes s’estén al teatre i la novel·la. Carabassa a tot drap, o Amor lliure, ús i abús, es tracta d’una novel·la experimental del 2001, i Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, una peça teatral del 2000. Hem d’afegir que ha escrit guions per a BTV, en col·laboració amb Bàrbara Raubert, Eugènia Balcells i Carles Hac Mor. No desmereix la faceta de traductora. Amb Carles Hac Mor ha traduït poesia de Gilbert Lascault, Pic Adrian i Raymond Queneau, els Pensaments de Blaise Pascal, La vida en comú d’Tzvetan Todorov. Ha reeixit també en el camp de la videocreació. Ha creat videopoemes no solament d’obra seva sinó d’altres, com el del carrer d’Aribau, dedicat a un poema d’Àngels Gregori, la poeta d’Oliva. Per acabar el seu perfil, esmentem que ha col·laborat en moltes revistes, com Reduccions, Barcelona Review i Núvol, i ha participat en infinits festivals de poesia: tots i més. No ens deixéssim que a Cravan vs Cravan, film d’Iñaki Lacuesta, s’interpreta a ella mateixa. El poeta Lluís Calvo i Ester Xargay signen L’Edat de pedra, un curtmetratge que s’estrenà no fa pas tant.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari