Jordi Solé i Camardons, sociolingüista, professor, escriptor i editor vingué a presentar ‘Oficis de Pandèmia i altres poemes’, que ara fa res, el maig de 2020, publicà Voliana Edicions amb un poema visual a la coberta de Montse Gort i un pròleg breu també de Montse Gort. «Tal i com ell mateix diu ―hi llegim― en el seu “Autoretrat” —que vol ser també l’autoretrat de la manera de ser i fer de la gent del Mig Segre i l’Alt Pirineu— és un “orc de poc dir i de molt fer.” De tant fer, que ni un obligat confinament no l’ha pogut aturar sinó que l’ha empès a endinsar-se en un camp que, encara que ja coneixia prou, no havia gosat debutar-hi mai com a actor: el de la poesia.»

https://www.ivoox.com/player_ej_54596058_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 29 de juliol, férem el tres-cents trenta-sisè programa, el trentè i últim de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Jordi Solé i Camardons, el convidat, nasqué el 6 de febrer de 1959 a Oliana. És catedràtic de llengua catalana i literatura a Secundària, ha estat assessor de Llengua i Cohesió Social. Impulsà diverses publicacions culturals i organitzacions de l’activisme lingüístic i durant vint anys formà part del Consell de redacció de la revista Escola Catalana d’Òmnium Cultural. Tostemps s’ha reinventat. Durant els primers anys de joventut es va centrar en la militància política independentista, més endavant i conjuntament amb aquesta activitat va convertir-se en practicant de la sociolingüística, fent llibres i conferències per tots els Països Catalans per parlar dels temes relacionats amb la situació del català. Quan va fer els treballs de la tesi de llicenciatura es feu amic dels esperantistes catalans i més tard esdevingué un especialista en literatura de ciència-ficció en l’àmbit didàctic fent propostes concretes de treball de la ciència ficció en la didàctica de la llengua i la literatura a Secundària. També publica un parell de novel·les de ficció especulativa, amb una de les quals guanya el Premi Juli Verne atorgat en la Nit andorrana. Fa deu anys va fer-se editor. Va venir a viure a Argentona, al Maresme, i hi fundà Voliana Edicions. Posteriorment abandonà la Secundària per dedicar-se totalment a les tasques editorials.
«Fa quatre o cinc anys ―ens diu en un missatge― comença a escriure haikus que resten en un racó.» Més endavant fa altres poemes que finalment veuen la llum quan en el moment del confinament màxim veu la llum dels Oficis de Pandèmia i ho ha editat conjuntament amb els poemes que ja tenia escrits en una mena d’obra poètica completa.
Ha escrit narrativa i, sobretot, assaig. Tres llibres de narrativa: Els silencis d’Eslet, publicat el 1996 per Pagès Editors, La síndrome dels estranys sons, publicat el 2003 per Tres i Quatre i Planeta mut, publicat per Voliana Edicions el 2016. Molt assaig; Sociolingüística per a joves: una perspectiva catalana, publicat per La Llar del Llibre el 1989; Text i context: lectures des de la sociolingüística i Sobirania sociolingüística catalana, publicats el 1991 respectivament per La Magrana i La Llar del Llibre 1991; el manual Iniciació a la sociolingüística, editat per Barcanova el 1992; Eliseu Climent el 1995 li publicà Les paraules del futur: llengües i comunicació en la ciència-ficció i el 1996 Història social i política de la llengua catalana, feta a sis mans Jordi Ruiz i Rosa Sanz; Pagès Editor el 1998 li publicà Poliglotisme i raó: el discurs ecoidiomàtic de Delfí Dalmau. El 2001 Enciclopèdia Catalana li publica Diccionari de sociolingüística, que no escriu sol sinó acompanyat, i Eliseu Climent El políedre sociolingüístic: una iniciació a la sociolingüística del conflicte; Edicions Documenta Balear el 2004 li publicà Les set tribus de la nació catalana: conversa amb els meus budes : anàlisi del discurs sobre el català (1977-2003); Dux el 2007 edita La Llengua que ens va parir: set pensadors a la recerca del català; Realitat i vitalitat de la llengua catalana, publicat per Edicions 96; Independència o mort….de la llengua, Sociolingüística per a joves del segle XXI i Diccionari Essencial Esteve Albert, que publicà Voliana Edicions el 2010, el 2012 i el 2015.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Dos pel preu d’un, a quatre mans i dialogant. Cristina Àlvarez Roig, arquitecte i poeta, i Israel Clarà, poeta, vingueren a presentar ‘L’omega de la rosa’, conjunt d’haikus i tankas que ara fa res, el novembre de 2019, publicà l’Editorial Gregal amb fotografies de Cristina Àlvarez i un aclariment inicial d’Israel Clarà. « L’haiku i la tanka ―s’hi diu― són aproximacions subtils i temperades al món, desitjos de comprendre’l i d’explicar-se’l amb la més reduïda expressió possible i la mínima aplicació de recursos. Vers i paraula, doncs, essència i concepte, s’uneixen per formar un poema maximalista en el minimalisme de prescindir del que és superflu i anecdòtic. L’estètica no té una importància per ella mateixa. És, alhora, el camí que mena el mestre oriental a la perfecció i a l’encontre amb ell mateix, a la reflexió sobre el lloc que ocupa en l’ordre universal.»

https://www.ivoox.com/player_ej_54292718_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 22 de juliol, férem el tres-cents trenta-cinquè programa, el vint-i-novè de la novena temporada. L’emetérem en directe, des de Ràdio SantVi.
Hi ha escassos matrimonis de poetes al nostre país després de Clementina Arderiu i Carles Riba. Israel Clarà i Cristina Àlvarez Roig, un d’ells, es van conèixer gràcies a la poesia i n’han fet llur món, el que ells anomenen viure en estat de poesia. Amb estils i temàtiques molt diferents tenen en comú que cap dels dos no deixa passar ni un sol dia sense un nou vers (Nulla dies sine linea), així com la passió combinada amb grans dosis de rigor i autoexigència. Si el poeta té una prolífica trajectòria que arrenca des dels primers anys de joventut, la de Cristina Àlvarez Roig es remunta només a sis anys des de la publicació del seu primer poemari, un temps però intens i ben aprofitat que li ha valgut una gran quantitat de reconeixements perquè poques vegades s’ha vist una evolució com la de l’autora. Segurament es deu a la seva formació humanística i que de fet, tal com ella admet, sempre havia escrit encara que després no ho mostrés a ningú perquè creia que no era el seu àmbit. Sigui com sigui ens trobem davant d’una parella molt especial que té moltes coses a dir-nos i a oferir al món de la literatura.
Israel Clarà, el primer dels nostres convidats, nasqué a Badalona el dia 1 de desembre de 1975. És llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona i des del 2004 forma part de la Sectorial de Cultura d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es donà a conèixer amb dues novel·les històriques Estatuària de cendra. Memorial de Titus Flavi Vespasià i Llibre d’una vida malaurada. Carta a la mare morta, que publicà Llibres de l’Índex l’1 de gener de 2003 i l’1 de març de 2004. Fou el 2004 quan fundà, amb Elisabeth Jiménez, l’Editorial Òmicron. Ha escrit en català, castellà i italià. És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha traduït poetes del Renaixement com Dante, Petrarca, Vittoria Colonna, Gaspara Stampa, Veronica Franco, Chiara Matraini, Michelangelo, Lorenzo de Médici (el cançoner Per natural desig, publicada per Òmicron el 2008) i autors com Cardarelli, Ragazzoni, Pavese i Merini.
A les novel·les històriques mencionades, cal afegir Eternament i rosa. Carta al meu pare, In tenebris. Èxodes del buit i la bogeria i La casa daurada, publicades per Òmicron el 2004, el 2005 i el 2007, i els poemaris Un racó de paradís. In memoriam José M. Ortega i L’equilibri de l’acròbata, publicats els 2005 per Òmicron i per Pagès Editors, La teva pell tan fràgil. Obra poètica 1993-2003, que publicà Òmicron el 2005, Pluja de nit i Llibre dels morts, publicats ambdós per Viena Editorial el 2010, Finestra líquida, publicat el 2013 per Òmicron amb un pròleg de Salvi Turró, Un te de gessamins, publicat també per Òmicron el 2014, Rendez-vous en Macagüey, publicada per Editorial Renacimiento el 2015 amb un pròleg d’Alejandro Duque Amasco, El més preciós dels dies i Sereníssim somni, publicats ambdós per Arola Editors el 2017 i el 2019 i La rosa sense perquè, publicat per Edicions del Sud el 2019.
Cal remarcar que entre 2005 i 2010, Òmicron li publicà un allau de llibres, alguns no estrictament poemaris, com Mel de sucre i vidre. Maria Mercè Marçal o l’encís de la feminitat.
Cristina Àlvarez Roig, l’altra convidada, nasqué a Barcelona el 20 de maig de 1973 i és arquitecta màster per l’ETSAB des de l’any 2000. És especialista en rehabilitació d’edificis històrics i monuments (ha realitzat per a la Comissió de la Dignitat el projecte per a la restitució a l’estat original del monument a Pi i Margall de la Plaça del Cinc d’Oros de Barcelona, conegut com El llapis), en adaptació funcional d’edificis i espais urbans i en lesions en l’edificació, entre d’altres àmbits com l’urbanisme o el disseny d’interiors. Remarquem que ha col·laborat en despatxos tan prestigiosos com el Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill, Alonso-Balaguer i Arquitectes Associats i Richard Rogers Partnership a Londres. També va cursar estudis de fotografia dirigits a la captació d’imatges i el revelatge en blanc i negre, tallers d’aquarel·la, tinta xinesa i fabricació de paper artesanal. Altres espais d’interès abasten la literatura, el dibuix i l’art i, en especial, la poesia, passió que combina amb la seva feina d’arquitecta. Ens trobem, doncs, davant d’una autora polifacètica que entén totes les arts com una de sola, i d’aquí que li interessi tot acte creatiu sigui en la manifestació que sigui. Cal destacar també el seu amor pel mar i la natura i, en especial, per tot el relacionat amb la Mediterrània, des de la poesia, la música, l’arquitectura, la gastronomia, els mites fundacionals, la filosofia clàssica i aquesta manera de viure en l’aquí i l’ara (hic et nunc) que ha conegut de prop en els nombrosos viatges que va realitzar, fa anys, per moltes de les seves geografies, des d’Itàlia, Grècia, Croàcia, Turquia, Síria, Jordània o el Marroc.
Com a autora de poesia ha obtingut més de disset reconeixements en tan sols tres anys des que el 2017 es va decidir a enviar les seves obres a certàmens literaris en català. Entre aquests premis destaquen el Drac de poesia de Solsona (2017), el Josep Grau i Colell de poesia del certamen literari de Les Homilies d’Organyà (2018), la Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Calella (2019), el Solstici de poesia de Taradell (2019), el Miquel Peris i Segarra dels Premis de la Mar de Castelló (2019), el Premi de Poesia Torre de Piles (2019), el Premi Salvador Estrem i Fa de Falset (2019) i el Festa d’Elx dels Premis Literaris Ciutat d’Elx (2019).
Ha publicat Oasi privat (Editorial Òmicron, 2014), amb pròleg d’Olga Xirinacs, Cosmogonia Terrenal (II Premi de Poesia Torre de Piles, Edicions del Sud, 2019), amb pròleg de Carles Duarte i Montserrat i Cerimònia del te (Premi Festa d’Elx 2019, Bromera Edicions, 2020), amb pròleg de Jordi Pàmias, entre d’altres llibres col·lectius que apleguen les obres guardonades en certàmens com el Premi Drac de Poesia per l’obra Música de posidònia (Òmnium Cultural, 2017), el de Les Homilies d’Organyà per l’obra L’intacte instant del vol (Ajuntament d’Organyà, 2018) o el Premi Salvador Estrem i Fa per Metafísica blava (Ajuntament de Falset, Associació de Jubilats i pensionistes de Falset i Centre d’Estudis Falsetans, 2019). Té pendent de publicació L’evangeli segons la Mar (Premi Miquel Peris i Segarra dels Premis de la Mar de Castelló 2019, Ajuntament de Castelló, 2020), amb pròleg de Joan Maria Pujals i està treballant simultàniament en dos poemaris, l’un d’ells de temàtica complexa i molt compromesa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem un nou convidat, David Tona i Mora, poeta de Gurb, que vingué a presentar ‘Entre la fractura i l’aleteig’, poemari que publicà ara fa res, el novembre de 2019, Tèmenos Edicions amb un pròleg de Xevi Pujol i Molist. «[El títol] ―hi llegim― ja indica que l’obra es mou entre dues realitats. Aquestes realitats queden enllaçades a través d’un trajecte que parteix de l’assumpció de la fractura, del fet tràgic o dolorós (però també de la naturalesa de l’ésser humà com a individu indefectiblement fracturat, que no pot viure incòlume), i va a parar a un estat d’elevació cap a un pla vital superior, l’aleteig. L’obra, doncs, en consonància amb aquest títol bimembre i amb aquesta doble dimensió que aborda, està dividida en dues parts (…)»

https://www.ivoox.com/player_ej_53594480_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 8 de juliol, férem el tres-cents trenta-quatre programa, el vint-i-vuitè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
David Tona i Mora, el convidat, nasqué amb els colors oxidats el 24 d’octubre de l’any 1978 a Gurb, que ha estat «la meva pàtria» d’aleshores ençà, al bell mig de la plana de Vic. Estació de l’any tranquil·la i de recolliment «que potser s’ajusta ―diu― a la meva persona». El petit de dos germans, cresqué en un entorn de pagès (els pares ja en venien, tot i que aleshores no s’hi dedicaven plenament). Vivien ―recorda― a tocar del turó del castell de Gurb i de petit anava en bicicleta per aquells camins de carro empolsinats, entre marges i camps de blat, tot començant així a descobrir els arbres i el paisatge. Fruit de tot això, s’establí un vincle amb la natura i l’entorn rural que l’ha influït com reconeix.
No esperin un home lletrat, perquè no l’és ni vol, tot i que escriu molt bé. Ha estat força autodidacte, confessa, ja que no ha estudiat res de lletres ni cap carrera, sinó algun que altre curs d’escriptura, i amb això «he anat forjant un camí». Va descobrir la poesia molt aviat, als divuit anys, i se’n recorda bé, perquè coincidí amb la mort de Joan Brossa, de qui n’ha estat un devot. Adquirí soltesa i tremp, però, en els tallers d’escriptura i ha ampliat els mestres als quals la seva poesia és deutora, com ara Vinyoli. Ha obtingut alguns premis, Emboscall li publicà l’any 2001 Existència, un petit recull de poemes. La preocupació de l’autor llavors era situar-se en el món concret, en la realitat quotidiana, segons el parer de l’editor. Publicà tres poemes a la revista Tinter de fusta i, com passa amb molts poetes, també s’ha expressat a través de la música tocant en el grup de pop rock Nido Malo la bateria , i, com nosaltres, presentant entre el 2002 i el 2011, al costat d’un company, en una ràdio local de Roda de Ter un programa dedicat a la difusió de la poesia. També ha format part del grup Andròmina, que es decà a anar per bars i tavernes a difondre’n. Emboscall el gener de 2015 li publicà Més altament vivies, un títol que és un vers de Joan Vinyoli. «(…) es tracta d’un poeta —constata Jesús Aumatell, l’editor, que és qui l’ha editat—que no escriu pensant en un receptor immediat, i per això no explota mecanismes retòrics exitosos, sinó que n’explora d’altres, més complexos i també més perdurables.» Alguns poemes del llibre pertanyen a Temps de verema, recull guanyador l’any 2009 del premi de poesia Homenatge a Carme Morera. L’any anterior ja s’hi havia presentat i havia obtingut un accèssit per Instants de llum. Ha estat ara, dins de la seva recerca dels vincles entre llengua i paisatge, que sorgeix Entre la fractura i l’aleteig, poesia que es construeix, segons el poeta, a partir de la runa del temps.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Hem tingut a la peixera de la ràdio, Mireia Farriol, metgessa i poeta, que ha vingut a presentar ‘Síntesi’, poemari que publicà ara fa res, el desembre de 2019, Ònix editor amb un breu pròleg de Marta Pérez Sierra. «No sé si m’acosto ―hi llegim― on m’allunyo del teu mar. El que s’adorm a les teves mans, Mireia. Se m’escapen les distàncies, es fonen les dos cares de la lluna en les teves paraules, llunes fosques que no reconec, llunes blanques en l’arena, petjades minúscules, la mida exacta d’aquell record, petit i fràgil, que hem guardat en el folre obscur d’un abric negre (…). Fuig aquell foc de joventut (…). Fuig la paraula que va ser verb, se l’emporta el teu vent, Mireia. A vegades el vent càlid de seda, el que tu recordes i jo no puc assaborir. Altres vegades, un vent amb tanta força que tomba com el records punyents. Aquells tan nostres (…) que tenen peus i cos de sorres movedisses com una culpa.»

https://www.ivoox.com/player_ej_53078741_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

 

 

Avui, dimecres 1 de juliol, hem fet el tres-cents trenta-dosè programa, el vint-i-sisè de la novena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Mireia Farriol Gil nasqué a Barcelona 26 de desembre de1943, metgessa especialista en Anàlisis Clíniques i Doctora en Bioquímica a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Com a investigadora i dins de l’àmbit de la recerca ha publicat setanta i escaig d’articles en revistes d’abast internacional en el camp de la nutrició artificial i el metabolisme proteic. En aquest context escrigué l’editorial Apuntes sobre la alimentación en la época de Cervantes, publicat el 2005 a Nutrición Hospitalaria. Es jubilà el 2008 i d’aleshores ençà va a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on ha estat alumna de Francesc Parcerisas i on actualment cursa un curs de microrelats. Stomberg li publicà el 2013 Adagio, allegro ma non troppo, lento i el 2017 Dies d’abelles i sabó. Forma part del col·lectiu enVers del qual Ònix Editor ha publicat Cadències el 2015 i En l’angle de la tarda ―vers de Montserrat Abelló― el 2017. Hágase según el arte és un poemari bilingüe català-castellà que publicà Carena-Acidalia el 2014. Ha traduït al català un poemari de Pilar Plaza. Espejos de la memoria / Miralls de la memòria fou publicat el 2018 per Stonberg.
Ha estat llorejada. El 2016 fou el seu any. Amb la Flor Natural als Jocs Florals de Calella, fou mereixedora del Premi de Poesia al 28È Concurs de Nou Barris i per Declaració de principis obtingué el primer premi al Miquel Martí i Pol, organitzat per Comissions Obreres.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tònia Passola, poeta amb llarga trajectòria, ha vingut a presentar ‘Nua’, recull que publicà ara fa res, el setembre de 2019, Tres i Quatre. L’edició recull un pròleg que escriví Joan Triadú i que lliurà a l’autora fa, segons que sembla, onze anys. Passola, «se situa a peu de poema ―hi llegim― en el moment que el viu, estimulada misteriosament per qui sap quina veritat interior que s’obre camí i dirigeix els seus passos fins a l’acompliment (…) d’allò inexplicable que li calia dir. Malgrat l’extrema llibertat (…), però, hi ha en la poesia (…) un mateix component múltiple, en el qual tot actua conjuntament: és la seva admiració pel món i pel viure. Així tenim una poesia d’algú que és un adult acabat de néixer. Aquesta és la meravella: que amb ulls esbatanats ella, en poesia, vegi des de l’infinitament petit a la vastitud il·limitada de l’univers.»

https://www.ivoox.com/player_ej_52448691_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Avui, dimecres 24 de juny, dia de Sant Joan Apòstol, hem fet el tres-cents trenta-unè programa, el vint-i-cinquè de la novena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Tònia Passola i Vidal, la convidada, va néixer en un pis al cor de Barcelona, cap a les onze o potser a la mitjanit del 6 de maig de 1952. Llicenciada en Història de l´Art catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes a l´ensenyament Secundari, La seva infantesa i la dels meus sis germans va conviure amb dues maneres d´estar en el món. Per una banda la de la mare, dona de la plana, que els va transmetre la mateixa educació exageradament estricta que ella havia rebut de l’àvia, dona immersa en una família de fabricants de la Catalunya disciplinada de la Renaixença industrial. Hereva d’aquest caràcter, treballadora incansable, i exigent amb ella mateixa, a la mare, mai no la va veure malalta i sempre fent perquè tot a casa perquè estigués ordenat, net i apunt. I, al seu costat, l´altra cara de la moneda, la manera de ser del pare, amb l’ànima enamorada i anàrquica de l´artista. Des dels catorze anys, en plena postguerra, ell, orfe de pare, es va haver de posar a treballar per mantenir la seva mare i els seus set germans. La seva imaginació desbordant i tothora creativa era la manera que tenia d’estar, d’actuar en el món. Entusiasta, actiu, sempre jove. El recorda, de ben petita, davant un cavallet pintant en les seves, sempre, escasses estones de lleure. I amb els poemes que amb tanta facilitat escrivia i recitava per a qualsevol celebració. Empescant-se, sempre amb idees i coses noves, engrescador. Amb el bon gust que l´acompanyava, company perfecte, també, del gust de la mare. Ell, amb la seva admiració i estima per la gent autèntica i popular, per tot el que fes olor a poble, més que no pas per la gent de ciutat, que més aviat el fastiguejaven. Ell, que havia nascut i crescut a la plaça de Sant Jaume i que estimava tant la ciutat de Barcelona. Ell i la seva lluita en plena dictadura, treballant, no tan sols per mantenir la família, sinó per defensar i mantenir la dignitat de la nostra terra. Actitud que va mantenir fins al final de la seva vida.
Una infantesa i adolescència que no només foren les d´una nena creixent entre les quatre parets d´un pis, per cert no gaire gran per la colla de gent que l´habitaven, sinó també la d´unes vivències arrelades fora de la ciutat gràcies als hiverns i estius amb els paisatges que varen veure créixer la mare. Vacances de Nadal i Setmana Santa amb l´olor de fusta cremant a les llars de foc amb el fred de Torelló. I les dels estius amb l´olor d´herba dels prats de Cantonigròs, la dels prats de les hores de berenar pa i xocolata envoltats dels esquellots i el bramular de les vaques. Estius amb les tardes esquinçades per la claror i espetecs familiars dels llampecs i trons. Llogarret del Collsacabra on va tenir el privilegi de conèixer Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V Foix, Miquel Martí Pol, gràcies als concursos literaris que cada estiu s’hi celebraven. I on, el pare col·laborava amb el seu amic Joan Triadú. I ja que parlo d´escriptors, en un altre paisatge i context, ara, l´Escala, va tenir l´oportunitat també d´estar al costat de Víctor Català, gràcies a una gran amiga de l´escola que n´era la seva neboda. Petjada també la dels llargs estius, ja en l´adolescència, els d´un escenari completament diferent, el del Baix Empordà, en un mas que la il·lusió del pare va rehabilitar. La seva façana mai no es va poder tocar, ell sempre la va voler deixar tal com l´havia anat marcant el pas del temps, la precarietat i duresa de vida dels pagesos que hi havien viscut fins llavors. Mai no va ser, per tant, la típica masia restaurada dels estiuejants rics. Era, tal qual, com un quadro de Tàpies. Per dintre, en canvi, tot i conservant les seves rústiques finestres i les portes corcades de les corts que encara obren i tanquen les habitacions, respectant per descomptat el forn del pa i l´aigua manil, la casa amb pocs objectes, amb pocs objectes, sempre del país, era de revista de disseny. Els estius en aquesta masia solitària de l´Empordanet, amb els meus germans va conèixer la vida dura dels pagesos entre les gallines i l´olor de fems de les corts de garrins. Quan anava a buscar la llet recorda com li impressionaven les vaques, tan diferents a les polides de Cantoni, amb tot de crostes a la pell, plena de mosques, mentre les anaven munyint. Estius, llavors, plens del cant de les cigales i el sol del rostoll eixordador de la Mediterrània mentre les hores transcorrien amples amb la companyia de Homer, Tolstoi, Flaubert, Kafka, Verdaguer, Maragall, Carner, Papasseit, Foix… lectures que sortien de la nodrida biblioteca familiar. Un contacte amb la literatura i amb la poesia mentre creixien amb la veu dels cantautors i grups de la Nova Cancó i les traduccions de Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Barbara cantades en català, així com el folk americà o el rock de The House of the Rising Sun, gravada pels Dracs, per dir-ne alguna. Cançons, sí moltes cançons, les de Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Rafael Subirachs, Guillermina Mota, Pau Riba i Mª del Mar Bonet. «Cançons que se m´enduien ―diu la poeta―, m´endinsaren a la poesia i a l´amor a la meva llengua i el meu país. Un amor que, posteriorment, ha conviscut amb la llengua castellana, la del meu company el poeta visual Gustavo Vega amb qui des de ben jove comparteixo vida i creació.» Han tingut una filla, l´Ona.
Amb Cel rebel obtingué el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, que publicà Proa el 2000; per La sensualitat del silenci va merèixer el Premi Vicent Andrés Estellés, que publicà el 2001 Tres i Quatre. Emboscall el 2005 li publicà Bressol, Tres i Quatre el 2009 L´horitzó que no hi és. (Ed. Tres i Quatre, 2009). Harmattan, el 2013, publicà a París Margelle d´étoiles, antologia bilingüe, dins de la col·lecció Poètes des cinq continents.
Ha estat honorada amb diversos reconeixements internacionals i en el cas d’un de xinès arribà a sorprendre-la. Ha estat inclosa en nombroses antologies i mitjans d’ací i d’allà i ha estat traduïda al francès, italià, portuguès, romanès; neerlandès, anglès, albanès, macedoni, grec, castellà i xinès.
Li agrada viatjar, veure paisatges i barrejar-se i dialogar amb la diversitat de cultures és el que més l’atrau.
L´ànima dels poemes, segons la seva opinió, sorgeix sobretot d´instants privilegiats quan, més tard en abraçar-los en la tranquil·litat, amb l´emoció inspirada i la imaginació instintiva, provoquen la seva personalitat i naixença.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Àngels Moreno i Gutiérrez, poeta i metge, tornà al programa per a presentar ‘L’agulla’, llibre que publicà ara fa res, el gener de 2020, Pagès editors amb fotografies de Xulio Ricardo Trigo i epílegs de Raquel Santanera Vila i Míriam Cano Manzano. «El poema-cant (…)no té la pretensió d’introduir-se directament en marcs teòrics sobre la identitat ―escriu Santanera―, però sí que produeix una poètica (…) que perfectament hi entra en diàleg. L’obra de l’Àngels esdevé un exemple de com, des de la poesia, es poden enriquir determinats debats teòrics. I, a la vegada, ho matisa i saneja perquè l’intent no ve d’una pulsió científica sinó creadora (…) Ella s’endinsa en el laberint del discurs del mateix llenguatge poètic i construeix un cant a les veus que no poden articular ni so, ni narració, que no poden dir qui són perquè el fil de la memòria ja no troba l’agulla del temps (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_52186753_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 17 de juny, férem el tres-cents trenta-unè programa, el vint-i-cinquè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Membre de l’AELC des de 2014. És gèminis, no sabem si això té importància, el que sí és que és molt jove. 27 anys recentment estrenats. Àngels Moreno nasqué, al llindar de l’estiu, el 12 de juny de 1993 a València. Li tocava, segons les setmanes de gestació, fer-ho el mateix dia que son pare, la nit pagana del foc i la mar i la sal «que enllaça la pell en l’hàbit de les transformacions i dels cicles», però, per decisió mèdica, va i la van extreure del cau matern catorze dies abans. Considera, per tant, que no ha nascut, «car els antics deien que només hom pot nàixer de vagina». Per això, reflexiona, la seva fixació per l’úter, les parets i les coses abruptes i sobtades, «per si de cas allò, d’alguna manera, remet a la màtria». Saltem-nos uns quants quilòmetres de temps. Després vingueren, segons l’autora, les grans llegides, i encara molt després, «aquelles novel·les que cal llegir» i els primers poemes. «I tot això em veia per ma mare ―ens diu en el perfil que li vam demanar―, perquè quan una és petita creu que el que algú li explica de nit, a la vora del llit amb un llibre a la falda són aquelles coses que cal saber». Més tard, va adonar-se que l’important, de vegades, «es pot dir ras i curt o amb la imatge exaltada.» «Jo volia lletres ―ens confessa―, però em van ficar en ciències», no hem pogut esbrinar qui. Cita Juan de la Cruz ―Entréme donde no supe: y quedéme no sabiendo,| toda ciencia trascendiendo― per dir-se que es va quedar «a cavall entre el poema i el món, és a dir, amb el cos i les seves traves.» Heus aquí que va venir a Reus, on hi ha Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Rovira i Virgili, «a estudiar ―segueix dient-nos― els nusos de l’ànima i l’anatomia més macabra, la cirurgia i l’anhel de saber i de sanar i de veure com som de petits.» Tot això es pot escriure i no és incompatible amb la lírica més formal, crec. S’hi llicencià, ara no es diu així, per desgràcia, i ja exerceix de metgessa. Ho fa en aquest moments de coronavirus a l’hospital de Figueres.
D’aquí van venir els tres llibres. El primer, Clarobscur, publicat per Neopàtria el 2014 amb un pròleg de Pere Bessó: «l’ombra i la tècnica i les primeres passes d’algú que, talment a la caverna, palpeja ombres per entendre alguna cosa.» El Extrema al·legoria, amb què obtingué el 2015 el Premi Literatura Breu de Mislata: «perquè vaig aprendre a estimar.» L’amor sublima, de tant en tant. El tercer, L’usurpador, que significa «la culminació de la carrera mèdica». Obtingué el 2017 el XIXÈ Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, i, tot seguit, Pagès editors el publicà amb un epíleg de Vicenç Altaió a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda. L’epilogista es veu que li preguntà si el poeta naixia o es feia i va respondre immediatament: «Neix». L’obra, segons Altaió, «m’ha deixat meravellat per la qualitat del seu fantasieig, les rèpliques de les veus somortes, la unitat d’un conjunt de desmembraments, el batec del seu desplegament, la poètica suspesa i l’obertura cara al lector.» Per ella era un deute. Com també va poder tancar el deute amb certes filosofies i lectures que em tenien corpresa i entusiasmada. «Dec al cos i als seus silencis i veus ―conclou l’autora― gran part del meu cosmos que camina funàmbul per la corda de saber i d’intuïció, de xamanisme i clarividència i mètode rigorós científic.» «Al poema ―afegeix desbocada― li dec la intensitat, l’emoció i aquell veure allò que en diuen l’altre o les altres coses, el mateix i l’altre, la mateixa cosa, la realitat fragmentària, la solitud i els marges. El salt, la passió.» Ha obtingut també el Premi de Poesia Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona 2016 pel recull Surreal. L’han inclòs a l’antologia catalano-portuguesa Mare Omnium , publicada per Lastura el 2015 i a l’antologia Entre mots i versos publicada el 2016 per la Universitat d’Alacant.
Obra seva ha estat traduïda al romanès i al portuguès. En l’àmbit de l’assaig i la crítica literària ha obtingut el Premi Llegir 2015 de la Fundació Bromera per l’article Anatomia dels espills, ha participat en la revista valenciana Marxa Popular Fallera, publicà ressenyes literàries a la revista El salt del llop i a la columna El llibre de la setmana (Levante-EMV). Actualment col·labora fent articles als periòdics El matí digital i El temps de les arts, igualment digital.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La poeta i més badalonina Odile Arqué vingué al programa per a presentar ‘Frontal’, el seu darrer poemari, que, ara fa res, el març de 2020, publicà AdiA Edicions. Aquest llibre neix, segons l’escrit del doblec de la portada i un escrit promocional de l’editora, «d’un tret al carrer que va esbatanar el cancell que custodiava la memòria. Hereva d’un dolor desconegut, vaig estirar el fil que em venia a les mans. L’objecte llum es desplega en tres formes d’il·luminació: la del frontal i detonant del record, el fanal amb què transitem i la llum escènica que despulla l’actor fins a la seva veritat.»

https://www.ivoox.com/player_ej_51972388_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 10 de juny, férem el tres-cents trentè programa, el vint-i-quatrè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
S’autodefineix així: «escric per filtrar l’aigua del pou, recito pel gaudi de concelebrar la poesia i canto pel plaer de la vibració.»
Odile Arqué, la convidada, és llicenciada en Filologia Catalana i, per entendre el batec subterrani d’altres llengües, tradueix. Té una gran almosta plena de traduccions. I a l’ensems ha estat traduïda al castellà, l’anglès i el francès. Nasqué a Badalona el 29 de març de 1960, a les 20:25 del vespre, precisa en un missatge. No sap d’on li ve peixos; és clar, és àries.
Fins ara té publicats Expiatòria, editat el 1984 per l’editorial Albert Ferrer, amb set gravats de Jaume Ribas i pròleg d’Albert Ràfols Casamada; Epístola en Sol M, amb què guanyà el 1984 el Premi Antoni Isern i que publicà el 1986 Col·lecció de La gent del Llamp amb il·lustracions d’Anton Roca, La vida en punt, publicat el 2012 per l’Associació de Poesia Pont del Petroli dins la col·lecció La puça. Ha estat inclosa en reculls poètics: PRICE i cia… , publicat el 2011 per Pont del Petroli, Taller BDN 10 anys d’escultura, publicat el 2015 per taller BDN, Lents velers etimològics. Poetes catalans i quebequesos, publicat el 2015 per Cafè Central.
També ha escrit relats, que han estat inclosos a Punt i seguit, publicat el 1991 per La Gent del Llamp, Badalona, Badalones, publicat el 2004 per Proa, La mirada del Po, publicat per Nit Literària també el 2004 i Poemes amatoris baetulans. Els textos de la Domus Alba, que publicà el 2011 Pont del Petroli.
S’ha guanyat les garrofes amb la traducció i correcció de guions cinematogràfics, traduint i adaptant per al cant llibrets d’òperes infantils (El petit escura xemeneies, Ahmal i els visitants de la nit i fent de lletrista. Ara també ensenya a dir, «i m’agrada ―confessa ».
D’entre els espectacles literaris en què ha treballat, posa de relleu: Això, Lerma, no és una pel·lícula, de producció pròpia i amb Toni Saigi Chupi al piano (2009); del 2014 al 2017, la participació en l’espectacle poètic Com elles. Antologia de poetes occidentals del s. XX. Des del 2016, Una paraula grega, en què reto homenatge a Jaume Vidal Alcover, amb música original d’Eduard Iniesta i execució de Chiara Giani a la guitarra. Des del 2018 No crec en tu, composició textual de Víctor Sunyol sobre el Cant Espiritual de Palau i Fabre amb els ressons dels cants d’Ausiàs March i Joan Maragall, al costat de Josep Maria Balanyà al piano.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

. Chantal Poch fa anys que escriu –va ser en aquest mateix programa ja en fa set–, però fins ara no ha publicat la seva obra prima, ‘L’ala fosca’, amb què ha guanyat el II Certamen Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2019. Viena Edicions ara fa res, el març de 2020 edità el poemari amb un pròleg de Marc Rovira Urien, membre del jurat. El un missatge de l’1 de desembre, el poeta em retreu que mai no li havia parlat d’ella i que acabava de conèixer-la a Mallorca. «Tens bon ull, Pius», conclou. « Aquí rau, em sembla, l’alegria d’aquest llibre ―llegim al pròleg―: contra la realitat més volgudament objectiva, L’ala fosca s’alça com un gran ocell que remou els arbres del pensament. Contra la poesia que té significat, L’ala fosca és un artefacte que s’activa amb l’existència de l’altre, que l’inclou, i així esdevé una poesia que fa sentit.»

https://www.ivoox.com/player_ej_51751100_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 3 de juny, férem el tres-cents vint-i-novè programa, el vint-i-tresè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Mataronina, tot i que tècnicament ―paraula seva― va néixer en una clínica de Barcelona el 16 d’octubre de 1993, filla de pares treballadors, de la Barceloneta i L’Hospitalet. Va ser una nena tímida i sensible i a vegades creu que és aquesta nena qui l’empeny a dibuixar paraules, sempre en una lletra petita i ben lligada. S’ha format en cinema a la Universitat Pompeu Fabra. Té un Grau en Comunicació Audiovisual i un Màster en Estudis del Cinema i Audiovisual Contemporanis, i ara busca feina del que sigui mentre acaba el Doctorat. La seva tesi, Cineastes d’un món caigut. Una interpretació de l’obra d’Andrei Tarkovski, Werner Herzog i Terrence Malick, l’ha concebut més aviat com un assaig, i sent que va prou agafada de la mà en estil i contingut dels seus poemes, fundats moltes vegades sobre imatges misterioses i mots que semblen venir de la nit dels temps. Fa anys que escriu, redéu! Li restarà la pura acció d’escriure, segons ella. L’afició pel cinema i la literatura li ve de lluny. Va guanyar fa anys un premi per un treball de recerca titulat Adaptacions literàries al cinema. Creació d’un guió a partir d’una novel·la de Mercè Rodoreda. Es tracta d’un guió sobre Jardí vora el mar, novel·la mai no adaptada abans ni per al cinema ni per a la televisió. No sabem si segueix plantejant-se «si acabaré embolicada amb rotlles de cel·luloide, emmarcada en un museu a mode de performance o fent de caixera en un supermercat».

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Tinguérem en el cub de la peixera de la ràdio August Bover i Font, un home, segons Pi de Cabanyes, «formal i aplicat, elegantment britanitzant de maneres i de tracte(…)» que vingué per a presentar ‘Tornaveu’, el tercer volum de la trilogia oulipiana, que Arola Editors publicà l’octubre de 2018 amb dibuixos de Pere Capellà Simó, com en els anteriors, i un pròleg de Vicent Pitarch i Almela. «Salta a la vista ―hi llegim― que en les traves que s’autoimposa l’autor (…), l’experimentació sobre els ingredients fònics del llenguatge l’atreu més que no la cerca de malabarismes conceptuals, dins un tractament del signe lingüístic en el qual la funció referencial eclipsa tot sovint la funció emotiva.»

https://www.ivoox.com/player_ej_48878676_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 12 de març de 2020, farem el tres-cents vint-i-setè programa, el vint-i-dosè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
August Bover i Font va néixer el 27 d’octubre de 1949 a Barcelona. Quan era adolescent començà a escriure lletres de cançons i a posar-hi música i a viatjar a Eivissa i Formentera, llavors paradís de hippies. Ha estat afortunat, segons ell, d’haver pogut «gaudir del blau mediterrani des de la casa dels pares, a la meva Barcelona natal, quan la construcció d’edificis més alts encara no en tapaven la vista des del peu del Putget.» Just abans que morís Franco, estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on el 1984 es doctorà en Filologia Romànica. Si no anem errats durant un any fou assistent de recerca a la Universitat de Saskatchewan ―«però fins i tot allí, les nombroses gavines que remuntaven el curs del riu em recordaven que, molt lluny, les ones prosseguien la seva eterna dansa»― i un any més fou investigador a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on va «poder gaudir de la visió de les aigües de l’oceà Pacífic». Inicià la docència al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, d’on ara és catedràtic emèrit. També ha estat professor visitant a les universitats de Perpinyà i de Càller, a Sardenya. Durant quatre cursos, de 1988 a 2002, fou secretari tècnic de la Comissió de Lectorats de Català a les universitats de l’estranger i, des de1995 a 2009, codirector de la Catalan Review. Vicepresident de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Cal destacar l’impuls que ha donat a la catalanística internacional.
Especialista en literatura catalana de l’Època Moderna, la literatura de l’illa de Sardenya i l’obra del poeta Josep Sebastià Pons. Autor de les antologies de la poesia de Pere Serafí i del poeta nord-català i altres obres, entre les quals remarquem el Manual de catalanística i El diccionari dels gentilicis catalans.
Com a poeta, ja té un gruix d’obra publicada. El 1999 Documenta Balear publicà el seu primer llibre En pèlag d’amor, on aplegà poemes escrits durant quinze anys i on reflexiona sobre el paisatge i la cultura de les Balears i on sobresurten els vincles de l’autor amb els homes i dones d’aquelles terres. El 2001 Arola Editors publicà L’hivern sota el Cadí, un conjunt de tankas il·lustrades amb aiguades per Salvador Alibau. El llibre, on evoca l’Alt Urgell i les contalles que, de petit, sentia explicar al seu avi matern, va precedit de pròlegs de Joan Alegret i José Corredor-Matheos i conté també la traducció espanyola, de l’autor; l’anglesa, de Mary Ann Newman i la japonesa, d’Izumi Kando. El 2006 Papers de Terremar publicà Mojave, que remet al desert californià, on es reivindiquen els pobles indis. Escrit en haikus i també amb aiguades de Salvador Alibau, conté les traduccions anglesa de Mary Ann Newman i francesa de Denise Boyer. Arola Editors publicà el 2008 Terres de llicorella, tot tancant el cicle, un altre cop en tankes i ara amb fotografies en blanc i negre de Toni Vidal, i Imatges del Priorat, on reflexiona sobre el Priorat dels avantpassats paterns. Una mica abans publica Antologia poetica (Càller, Sardenya: Arxiu de Tradicions), amb traducció a l’italià de Joan Armangué i pròleg de Neria De Giovanni, que conté alguns poemes encara inèdits als Països Catalans. Altre cop Arola Editors publica el 2011 Cloc!, amb un pròleg de Màrius Serra, on s’endinsa en les possibilitats lúdiques de la llengua catalana, el 2014 Beabà i el 2018 Tornaveu, completant la trilogia, amb dibuixos, com en els dos anteriors de Pere Capellà Simó. El Cep i la Nansa Edicions publicà el febrer de 2018 Blau marí, amb un pròleg de Vinyet Panyella i un epíleg d’oriol Pi de Cabanyes. « Se’m fa difícil imaginar ―explica l’autor amb un cert to justificatiu― un altre horitzó que no sigui l’ampla ratlla del mar. M’ha acompanyat pràcticament sempre al llarg de la meva vida. » Menys l’any a Canadà ―diem―, on hi tenia una caseta, com a la cançó. Obra seva ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, l’espanyol, el francès, l’italià, el romanès i el japonès.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Júlia Badal i Basto, poeta barcelonina, vindrà a presentar ‘Brodats de seda’, que ara fa res, el setembre de 2019, publicà l’Editorial Comte d’Aure, dins la col·lecció La Garonne, amb un pròleg de Jaume Piquet i un epíleg de Vicenç Llorca. El poemari, segons l’autora, «és la dansa de l’agulla, lliscant, acaronant el teixit, els poemes. (…) Els sentits [hi] vibren a través del tacte, el gest, el silenci de la pèrdua més íntima. » «(…) celebra ―rebla el clau l’epilogista―, a través de l’eròtica, el plaer i l’amor compartits dels amants. [L’autora] aconsegueix (…) homenatjar l’amant absent (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_48607186_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 4 de març de 2020, férem el tres-cents vint-i-sisè programa, el vint-i-unè de la novena temporada.
Júlia Badal i Basto, la convidada, nasqué a Barcelona, l’1 de maig de 1964, just quan el franquisme commemorava Los 25 años de paz, eufemisme que van encunyar per l’ocasió. Cresqué en el si d’una família treballadora ― la mare feia de modista i el pare era agent comercial ―, era la petita de dos germans. La infantesa va discórrer entre l’Acadèmia Núria, l’escola concertada del carrer Vallespir, propietat dels Triola, on anàvem els nens de la zona nord del barri de Sants, berenars de pa amb vi i sucre i estones veient Los Chiripitiflauticos en la televisió en blanc i negre de l’època. Ja de ben petita, els mots la varen seduir, i llegia el TBO, el Patufet, la LyLy, revista juvenil femenina… I llibres, els grans amants; ho tastava tot, les aventures de Los Cinco, escrites per l’escriptora Enid Blyton, els llibres de la col·lecció Bruguera, títols com Tom Sawyer, o Sissi emperatriz, d’Allison Pataki. Alguns encara els conserva en la seva enorme biblioteca personal. Estudià Administratiu, com moltes noies de l’època. El que li agradava, però, era la literatura, i treia bones notes, en Geografia, Història i, és clar, en Llengua i Literatura. Als 18 anys, començar a col·laborar a la Revista del barri Trenc d’ Alba, on tingué l’oportunitat d’entrevistar a Lluís Llach, o Raimon. Treballà en diferents mitjans de comunicació. L’estiu del 1991 esdevé mare i es dedica als fills, tot i que segueix sent lletraferida i escriu sense cap afany. A la tardor de 2013 reprèn el camí, de les lletres i recita per primer cop en públic. D’aleshores ençà fa recitals i col·laboradors en llibres i s’aboca en actes solidaris. Trobem obra seva a Lletres blaves per a l’autisme, que publicà Stromberg Editorial el 2019 i 50 poetes de la terra, publicat el 2018, antologia coordinada per Imma Forment i Pau Civit, els beneficis de la qual foren destinats a l’ONG Proactiva Open Arms. El 2015 coneix en Miquel, a qui va dedicat el segon poemari, Brodats de seda, que presentarem. Ell l’esperonà a publicar el 6 d’octubre de 2016 el primer, Laberints de pell, que edità l’Editorial Trirremis. Dissortadament, un càncer de fetge, se l’endugué el 20 d’agost del 2018. «Escriure ―ens va escriure la poeta―, m’ajuda a viure el dol.» S’ha presentat a nombrosos premis literaris i ha estat finalista de les dues edicions de poesia Eròtica d’Olot. Se sent de Sants, com la Núria Feliu, i és encara la nena, això creu, que gaudia escoltant en les sobretaules dels diumenges. Segueix gaudint amb la lectura de llibres, compartint sopars amb els amics o en les tardes de pluja, brodant i fent ganxet. Ah la música: Llach, Aerosmith, Deep Purple, els boleros de Moncho… No ens deixéssim que fa de Jutgessa Internacional de Majorettes.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari