Nati Solé Alcaide ha estat amb nosaltres per a presentar ‘Motor de sang’, 16È Premi de Poesia Antonio Matutano Vila d’Almassora, poemari que ara fa res, el març de 2021, publicà Onada Edicions amb un pròleg d’Anna Ruiz Mestres i una fotografia a la coberta d’Olga Pros Jané que, segons l’autora, ha sabut simbolitzar el quid de l’obra.  «A pagès ─llegim en un escrit promocional extret bàsicament del pròleg─, dels animals de tir en deien motors de sang, perquè eren la força imprescindible per a fer la majoria de tasques. [El llibre]parla de l’empenta descoberta dins nostre quan el pas del temps s’obstina a voler fer-nos creure que hem acomplert la part més important i llarga del viatge personal. Ens fa present l’energia que impulsa a practicar l’autèntica llibertat, no els passatemps disfressats d’ella, ni la sacrificada voluntàriament o per por, sinó aquella llibertat que només exercim amb prou valentia quan arribem a la maduresa. »

https://www.ivoox.com/player_ej_69618261_6_1.html

Avui, dimecres dia 5 de maig de 2021, hem fetel tres-cents seixanta-setè programa, el trentè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Nati Soler Alcaide nasqué el 5 d’agost de 1959 a Llorenç del Penedès, on ha viscut sempre. Abans de saber llegir fingia fer-ho aprenent-se contes de  memòria i el moment exacte en què calia passar pàgina per a fer-ho creïble. La formació poètica continuà amb la memorització de lletres de cançons. Després que la senyoreta Maria l’ensenyés a llegir va arribar la lectura de tot el que li queia a les mans, que sempre era menys del que volia. Heu de pensar que als seixanta a Llorenç hi havia escasses possibilitats d’anar-se’n i menys recursos econòmics que no ara. Hi havia un armari de llibres a l’escola, uns quants Cavall Fort al local de catequesi i uns quants prestatges al cafè de El Centre. S’ho va empassar tot, i es va sentir afortunada quan la Rosa Fabregat obrí una llibreria i ella tenia un salari que li permetia comprar llibres.

Fa de modista. Es considera una dona feliç per poder repartir tot el seu temps entre les seves dues vocacions, la costura i la literatura. Les considera dues tasques complementàries, ja que les dues permeten desenvolupar la creativitat.

Li agrada llegir i admet que «escric més del que publico». La majoria dels poemaris que li han editat, han arribat als lectors per haver estat premiats. En narrativa ha tingut menys sort, es lamenta, i només ha pogut donar a conèixer un llibre de relats i una novel·la. Li van premiar una de les seves obres de teatre, però no s’ha estrenat ni tampoc publicat. Membre actiu del grup multidisciplinari Art Polièdric amb qui ha interpretat els propis poemes, els d’Espriu, la tasca de Pau Casals i actualment  participa en una visió de grup sobre Terra Baixa. Autora de capçalera de la biblioteca Terra Baixa de El Vendrell, ha col·laborat amb l’expert en pedra seca Josep Vallès,  participa en recitals poètics i és columnista de Portal Nou i de Jaula Azul.

Conscient que la poesia té pocs lectors, renuncià a buscar editor i ja fa molts anys va optar per publicar premis literaris. Ha tingut sort. Amb Apunts de Praga obtingué el 2000 el Premi Josep Fàbregas i Capell, que l’Ajuntament de la Vila de Sallent publicà l’any següent. El 2004 Editorial Viena li publicà Les dents del gat amb què l’any anterior va merèixer el XVIII Premi Vila de Martorell. El 2004 obtingué el Premi Paco Mollà de Poesia de Petrer, que fou publicat l’any següent per l’Editorial Aguaclara. Poemes de pedra seca, amb fotografies de Josep Vallès Valls, fou publicat el maig de 2006 per Cossetània Edicions. Furgar el rusc fou publicat per Emboscall el novembre de 2008. Amb La pedra d’aquesta casa obtingué el 2008 Premi Maria Oleart d’Alella, que La Comarcal Edicions publicà el 2009, el mateix any que Pagès Editors publicà a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda La casa amb set butxaques amb què obtingué l’any abans el Premi Grandalla de Poesia. El 2010 va merèixer el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, que publicà Edicions Bromera tot seguit, el 2011. El 2014 obtingué per La lentitud del ramat el XIX Premi de poesia Màrius Torres, que tot seguit, el 2015, publicà Pagès Edicions a la Biblioteca de La Suda. El 2018 fou guanyadora amb el llibre Paraula del XXII Premi Nacional de Poesía Adolfo Utor Acevedo que cada any s’atorga a una obra en valencià. Hem d’afegir Cadells de gat, el poemari que presentarem. ‘Cadells de gat’, que el març de 2020, publicà Ònix Editor amb un pròleg d’Àlex Susanna i unes esplèndides fotografies d’Olga Pros Jané. El poemari és el resultat de la reflexió després d’haver vist el dibuix de tres nenes precioses, mal vestides, però amb cara de felicitat, aixoplugades sota un paraigua tronat i acaronant tres cadells de gat. També cal afegir Motor de sang, el poemari que presentarem.

Autora de novel·les breus, com Onze d’Agost, amb què fou guanyadora ex aequo del I Premi Mossèn Romà Comamala de Vilabella i que fou publicat l’abril de 2003 per Cossetània Edicions, i d’obres de teatre com Cal llop, amb què obtingué el 2009 el Premi de Teatre Bambolina, mai no publicada ni representada.

A  més a més és autora amb Josep Vallès de  Diuen…, amb les opinions de Leo Messi, Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sandro Rosell, Bojan Krkic i 50 reconeguts culers més.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Mònica Miró Vinaixa ha vingut a presentar ‘Al dellà de l’enlloc’, poemari que ara fa res, el febrer de 2021, publicà Editorial Trípode, amb un retrat de l’artista i poeta Abraham Mohino Balet a la pestanya de la coberta. « Ni res aquí, ni res allà ─llegim en un escrit a la coberta de darrera del llibre─. O potser tot, en aquest trànsit d’un buit a un altre: conrear el cos, l’únic terreny propi, saber que és bell el lloc on l’ull descansa, dir-se el passat com si fos viu encara i fer de cada mot una darrera casa. Aquests són els camins que porten [el poemari], cent poemes que des del fons de la terra construeixen el moment com a acte estètic i la paraula com a punt de partida i d’arribada. Res no és banal en una poesia on l’enyor es fa carn, on, sense déus, el jo poètic trena vincles amb la natura per trobar-hi una nova forma de completesa.»

https://www.ivoox.com/player_ej_69288492_6_1.html

Mònica Miró Vinaixa, la convidada, nasqué a Barcelona el 23 de setembre de 1969, un dia abans de la Mercè. «El metge ─ens diu en un missatge─, [que] volia fer festa […] li va provocar el part a ma mare, així que sóc […] com August, l’emperador, i com el Julio Iglesia (ai!).»  Professora, editora, traductora, investigadora i assagista, poeta i divulgadora del món clàssic. Dona de talent, és llicenciada en Filologia Llatina i en Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. En aquests moments, està redactant la seva tesi doctoral Guerra i exili en l’obra de Josep Solanes i Vilaprenyó: experiència de vida i constructe cultural. Ha estat docent a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Oberta de Catalunya. Des de fa deu anys, és professora d’escriptura creativa i de literatura clàssica a l’Escola d’Escriptura. Autora de nombrosos estudis sobre llengua i cultura llatines, literatura francesa, antropologia de les religions i llengua i literatura catalanes. En tant que divulgadora del món clàssic, conduí, des de setembre de 2016 fins a juny de 2017, la secció setmanal radiofònica ‘Els ulls de Minerva’ dins el programa cultural Wonderland, dirigit per Rosa Gil, de RNE-Ràdio 4, amb la comesa d’establir ponts i diàlegs entre l’antiguitat romana i el món contemporani. També col·laborà regularment amb la secció ‘L’art d’escriure’ de l’esmentat programa.

Guaita, escriu també poesia, gènere en el qual fins ara té publicades tres obres: Moll el 2011 li publicà En el límit de l’ombra, pols de cinabri, escrit a quatre mans amb Abraham Mohino Balet i el 2019 Godall Hybrida. Fa poc, el 2021 Trípode Al dellà de l’enlloc, que és l’obra que presentarem. Cal remarcar que Godall edicions li publicà el 2019 Perennia, una mostra de poesia epigràfica funerària llatina.

Ha merescut alguns premis. Premi Extraordinari de Llicenciatura, l’any 1995. Amb el recull Entre l’ocell i l’argila. Tríptic ambrat d’haikus agredolços fou premiada l’any 2004 en la XXVIIIA edició dels Premis Castellitx d’Algaida. La tasca de tutorització del blog ‘El teixit de Penèlope’, de Mònica Flores, va merèixer l’any 2012 el premi Núria Tudela i Penya que concedeix la revista Auriga, única publicació en català dedicada a la divulgació de la tradició clàssica a Catalunya.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Miquel-Lluís Muntané i Sicart vingué a presentar ‘Passatges’, poemari que ara fa res, el juny de 2020, publicà Llibres del segle, amb un esplèndid dibuix a la coberta de Roser Bover i un pròleg de Jaume Creus. «Els passatges ─en destaca l’editorial a la solapa de la coberta─, en tant que es formen amb el pas, impliquen camí, fer via, viatge. I també des del primer poema trobem esmentat el sentit del viatge (un altre dels temes predilectes del poeta), sigui purament físic o interior. Però el que preval és l’interior, el que s’organitza dins les fronteres de la pell de cada individu. No diuen que Rilke deia que l’únic viatge és el viatge interior? Doncs a això em refereixo»

https://www.ivoox.com/player_ej_68993168_6_1.html

Ahir, dimecres dia 21 d’abril de 2021, férem el tres-cents seixanta-cinquè programa, el vint-i-vuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Diuen que el 19 de setembre de 1956 Miquel-Lluís Muntané i Sicart va caure com Mister Bean al món. Va néixer en un pis de l’Eixample barceloní, sota el signe de Verge i amb l’ascendent a Lleó; era de nit i, qui sap si per això, el vespre i les primeres hores nocturnes sempre han estat la seva part preferida del dia… Diuen que va estudiar matèries diverses (de la filologia a la publicitat, de la sociologia a la música) i que s’ha dedicat a activitats encara més diverses (des de regentar un establiment de perfumeria fins a conduir programes radiofònics, des d’administratiu en una immobiliària fins a compondre i interpretar cançons, des de documentalista en una institució pública fins a la docència), però que hi ha un eix en la seva vida que ho vertebra i ho cohesiona tot: la voluntat aferrissada de comprendre el món i d’explicar les seves percepcions d’aquest procés per mitjà de la paraula escrita. Diuen que és cristià i d’esquerres, però també diuen –els més lúcids, sobretot– que les consciències sempre són més àmplies que les etiquetes. Diuen que és un apassionat de l’època barroca, que prefereix les arts i els espectacles en directe i que ha viatjat per mig món (pel nord, pel sud, per terra endins i per mar enllà). Diuen que és feliç trescant per les muntanyes i que té una fal·lera que li ve de lluny i que el fa anar, els caps de setmana, a veure uns nois com empenyen una pilota amb el peu sobre una superfície verda. Diuen que té un nombre ingent d’amics, però que es desaconsella seriosament tocar-li el voraviu. Diuen que té una certa traça en això de confegir versos, però aquesta qüestió, naturalment, cadascú és ben lliure de desmentir-la o de corroborar-la.

Autor d’una obra literària que consta, fins avui, de vint-i-cinc títols editats i comprèn la major part de gèneres: narrativa, poesia, assaig, teatre i conte infantil. Voldríem destacar la faceta de poeta i la serenor, segons Jordi Llivina, de la seva poesia. Entre els llibres de versos publicats, cal citar Migdia a l’obrador, publicat el 2003 per Pagès Editors.

Ja vingué al programa el dia 8 de juny de 2016 per a presentar Qualitats de fusta, el seu darrer llibre de versos. Es tracta, segons Eduard Sanahuja, el prologuista, d’una metàfora de la condició humana. Conclou: «Recordem que tres dels objectes fonamentals de la nostra cultura (…) han estat fets de fusta: el bressol, la creu i el taüt.» Tornà el 18 d’abril de 2018 per a presentar Construir la transparència, una antologia de la seva obra poètica feta pel també poeta Vicenç Llorca i publicada el març de 2018 per Tèmenos Edicions. Segons el prologuista, l’obra poètica de Miquel-Lluís Muntané és «una de les més coherents i sòlides de la poesia catalana de les darreres dècades» i afegeix que tots guanyarem «amb la lectura dels(…) poemaris que acabem d’analitzar. Un guany que es relaciona amb la bellesa dels versos i la construcció d’un pensament ètic de la poesia.»

Ha estat traduït a l’espanyol, francès, anglès i portuguès. Ha realitzat algunes traduccions del francès al català i va ser traductor de l’edició catalana d’El Correu de la UNESCO. Ha col·laborat –i col·labora– en un gran nombre de publicacions: Diari de Barcelona, El Punt-Avui, Serra d’Or, El Temps, Llengua Nacional, El 9 Nou, Caràcters, Revista Musical Catalana, Revista de Catalunya, Onda Cero, Catalunya Cultura i COM Ràdio, entre d’altres mitjans. S’ha dedicat a la gestió cultural, a la publicitat i al món editorial, i també ha exercit la docència a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Forma part del jurat de diversos certàmens literaris, entre els quals hi ha el Recull de Blanes i el Narcís Saguer de Vallgorguina. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de l’Associació Espanyola de Col·laboradors de Premsa, Ràdio i Televisió. Va ser directiu de l’Acadèmia Iberoamericana de Poesia i de la Penya Literària Joan Santamaria, i membre del Consell de Cultura de Barcelona. Actualment és vocal de la Fundació Miquel Arimany, president honorari de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO i president de l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Climent Mur per la seva tasca en l’àmbit de l’associacionisme cultural. Fou l’impulsor i director de la revista especialitzada en poesia Saba Poètica, fundada l’any 1980. Amb seu a Esplugues de Llobregat, va arribar a treure trenta números, i a les seves pàgines van publicar un bon nombre de poetes en llengua catalana, dels més novells als més consagrats. Incloïa, així mateix, traduccions d’altres llengües, notícia de novetats, crítica de llibres i entrevistes. El darrer número va aparèixer el mes de maig de 1992.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Jordi Llavina ha vingut a presentar ‘L’anell’, que ara fa res, el març de 2021, publicà Editorial Meteora, amb fotografies de Pau Esteve, un dibuix de Jaume Geli i un pròleg de Marc Galofré. «[El poema] és aproximadament ─hi llegim─ un dietari o una memòria d’uns dies a París del protagonista del poema amb l’amiga. Ens parla en primera persona a partir de converses i de passejos. Estem arran de vida i de les coses, de l’atzar que pot prendre la forma de la rodona necessitat. Els últims poemes […] parteixen d’aquí. I és des d’aquest caminar atent (…), que el llenguatge es fa dens entorn d’una imatge i qualla en un poema com a rúbrica o fa un pas més i esdevé poema independent. L’ús de la cançó […] vindria a subratllar aquesta fidelitat a l’experiència propera. Sense renunciar a aquest camí […], podem connectar amb els paisatges més diversos i amb reflexions que [van] al centre […]de la seva poesia.»

https://www.ivoox.com/player_ej_68608057_6_1.html

Avui, dimecres dia 14 de març de 2021, hem fet el tres-cents seixanta-quatrè programa, el vint-i-setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Jordi Llavina Murgadas, el nostre convidat, nasqué a Gelida el 19 de març de 1968. És llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Escriptor, poeta, professor, crític d’art, periodista, crític literari i presentador de ràdio i televisió. Ha treballat en el món editorial, en l’ensenyament i, durant vint anys, ha exercit com a periodista cultural a Catalunya Ràdio, La Vanguardia, TV3, Sàpiens, El Punt Avui, El 3 de vuit… Presentà durant cinc anys i mig el programa de llibres diari Fum d’estampa, a l’extinta Catalunya Cultura. També va col·laborar al programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio a la secció dels Mails d’amor. L’any 2014 va ser comissari de l’Any Vinyoli per a commemorar el centenari del poeta. Cada dilluns publica un article d’opinió al diari Segre i també escriu crítica de llibres per a l’Ara. Actualment ensenya llengua i literatura catalanes a l’institut Milà i Fontanals, de Vilafranca del Penedès.

Es va donar a conèixer l’any 2001 en guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la Nitrato de Chile, i és en la maduresa quan començà a crear obres de distints gèneres, com el poètic o el narratiu.

Quant a la poesia, el 2005 va merèixer el Ciutat de Palma Joan Alcover per La corda del gronxador, que publicaren el 2006 l’Editorial Moll i Edicions Proa. Constitueix el brillant debut de l’escriptor com a poeta. El 2007 obté el Premi Alfons el Magnànim per Diari d’un setembrista, que publicà tot seguit Edicions Bromera. Amb aquesta mateixa obra també obté, un any més tard el Premi Crítica Serra d’Or de poesia. Amb el tercer recull, El país del vent, obté el 2010 el premi Vila de Martorell de poesia; Lleonard Muntaner el 2011, any que obté el Vicent Andrés Estellés de poesia per Vetlla, que tot seguit, el 2012, publicà l’editorial 3 i 4. El 2013, amb aquesta obra, li atorgaren el Premi de la Crítica de la poesia catalana. Amb la mateixa editorial valenciana publicà el 2013 Contrada, un llibre de sonets, i el 2015 Matí de la mort. Finalment, a banda del llibre que presentarem, el 2017 l’editorial Meteora li publica Ermita, amb què obtingué la Lletra d’Or, i el 2020 Cossetània El magraner, amb què un any abans obté el Premi Maria Manent.

Cal remarcar també que el 2012 fou mereixedor del Premi Rafael Cornellà de retrat literari, que forma part del conjunt de Premis Recull, per L’home que encara fa servir barret.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Rosa Maria Arrazola, poeta, vingué a presentar ‘Mare Batec’, que ara fa res, l’octubre de 2020, publicà Voliana Edicions, amb un pròleg d’Adelina Ruiz i Ana Páez. «(…) parla ─llegim en l’escrit de la contracoberta─ d’una lluita de fills i de mares, d’algunes mares i fills que en plena Dictadura franquista van perdre la llibertat de poder-se estimar, perquè des de 1936 i fins la dècada dels 90, una xarxa (…) que es dedicava al tràfic de nadons els va negar la possibilitat de ser qui realment havien de ser. [Estat i Església], amb la dreta poderosa, van cometre il·legalitats [que consten] en nombroses dades hospitalàries, judicials i funeràries. [Algunes ordes]reprimien les mares i les empresonaven [i] decidien (…) quina era (…) digna de criar el fill i quina no. (…) [Es tracta d’] un crit punyent que vol ser reparador i (…) parlar també, de tota mena d’injustícia (…) contra la llibertat dels éssers humans.»

https://www.ivoox.com/player_ej_68290703_6_1.html

Ahir, dimecres dia 7 de març de 2021, férem el tres-cents seixanta-tresè programa, el vint-i-sisè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Rosa Maria Arrazola i Díaz, la nostra convidada, nasqué el 26 de juliol de 1969 a Gràcia, pero té arrels a Ponts, a La Noguera i tant un com l’altre lloc «corren per dins meu i em són espais essencials», ens digué en un missatge. Li agradava escriure de ben petita, a l’escola començà amb els contes, fins que en recità els professors, alguna cosa li removia els dins, i així, amb dotze anys, escrigué els primers poemes. Es recorda d’aquell temps, asseguda a l’escriptori de casa, dient-se que volia ser poeta.

Estudià Filologia Hispànica a Barcelona i a Firenze i, després, passà uns anys a Alemanya, fet que li deixà petjades: es dedicà a la formació, a la lectura de poetes catalans, i a l’escriptura poètica; també s’endinsà «en la pintura, que sempre he entès com a complement plàstic de la meva obra. No serà fins a finals de la dècada del 2000 que començà a fer-se visible, presentant-se a concursos i deixant-se caure en algun que altre recital.

El 2012 obtingué el Premi de la Vinya i el Vi per En brut, el 2013 meresqué el Vila d’Argentona Esteve Albert de Poesia per Poma tocada i el 2014 obtingué el Miquel Àngel Riera, Ciutat de Manacor per Rai, que publicà el 2014 Món de llibres; el 2016 obtingué l’Estabanell Energia Òmnium Cultural del Vallès Oriental per Buit de març, que publicà el 2017 Viena Edicions, El Ventura Gassol de La Defensa Agrària de La Selva del Camp fou el 2017 per Una altra gramàtica i 2018 Premi Josep Fàbregas i Capell, Vila de Sallent per Era, que publicà Tèmenos el 2019 a la col·lecció Lai. A banda dels llibres esmentats i de Mare Batec, que presentarem, Paralelo Ediciones li publicà el 2013 Llibre dels Xiscles i Quòrum Llibres el 2016 Nero nas.

No entén la poesia sense dir-la: «crec en ella per compartir-la, hi ha les ganes de comunió amb l’altri…les estones d’empatia i generositat… » Per això sempre que pot la passeja amb espectacles de petit format acompanyada de músics, cantants i ballarins, com per exemple, la Clàudia Cabero, amb qui de fa tres anys comparteix Passarel·les. Un passeig per la seva música  i  la meva poesia. Justament, el 2019 van rebre el Premi Miquel Martí i Pol al Certamen Terra i Cultura, atorgat per Lluís Llach al millor poema musicat pel poema Dona-Dindi, que pot escoltar-se, entre d’altres, que també ha musicat la Clàudia, en aquest espectacle, i que es troben en un disc que porta per títol Aorta.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Rosa pou, poeta i cantautora, vingué a presentar ‘Ala, bat! Sí, Adeu’, que ara fa res, el març de 2020, publicà Edicions Tremendes amb unes esplèndides il·lustracions de Mar Serinyà Gou. «La cantautora i poeta Rosa Pou ─llegim en un escrit promocional de l’editorial─ arrenca el vol amb el poemari Ala, bat! Sí, adeu com qui es llança al joc de viure i escriure mentre sobrevola la pròpia quotidianitat amb paisatges de sons, ritmes, jocs semàntics, fonètics i metalingüístics.»

https://www.ivoox.com/player_ej_67896224_6_1.html

Ahir, dimecres dia 31 de març de 2021, férem el tres-cents seixanta-dosè programa, el vint-i-cinquè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Rosa Pou Batlle, la convidada, nasqué, a Serra de Daró l’1 de març de1980. Cantautora, poeta i lletraferida, escriu des del costat amè de l’enuig i el goig desxifrant la seva quotidianitat en un paisatge carregat de sons, mots, rimes, ritmes, jocs semàntics i fonètics. És sobretot el joc el que li ha permès desenvolupar una escriptura pròpia i una manera diferent d’acostar-se a la poesia. Ha dirigit al costat de l’artista Mar Serinyà, Lúcid, de Rafael Spregelburd – en el Cicle d’Art i Poesia a Torroella de Montgrí. Ha realitzat exposicions de Poesia envasada, o sia, diferents dosis de poesia elaborada amb la finalitat de ser subministrada via intravenosa, i Medicina per a lletraferits i altres afectacions de l’ànima.

Després de treballar amb Gerard Quintana a Les claus de sal i Treu banya, amb Albert Pla a Anem al llit, Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle a El somni d’un Gegant i l’Orgue de Perfums, i altres, presentà el 2012 el seu primer disc en solitari, Entre monosíl·labs, que edità Temps Record. on s’endinsa en el terreny compartit entre la música i la poesia: prefereix les paraules curtes amb discursos llargs i els jocs i la intuïció abans que els virtuosismes o les gravetats exagerades. Cal remarcar La portada del disc, que és obra del pintor Alex Pallí amb el disseny de l’escultor Nei Albertí, els quals, juntament amb el col·lectiu nuboläris, participaren activament en tot el procés de creació del disc on destaca la producció de Xavi Lloses.

A banda del poemari que presentarem, el 2016 publicà Reversible amb el fotògraf Eugeni Prieto, del qual se’n feu una exposició a la llibreria Pèrgam de Barcelona.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Núria Mirabet, vingué a presentar el primer poemari, ‘Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams’, que fa res, el gener de 2021, publicà Editorial Trípode amb un pròleg de Pere Gimferrer. «[L’autora]ens mostra ─llegim en un escrit promocional─ (…) una poesia (…) sense artificis, a on (…) cada imatge (…) és fruit d’una (…) reflexió per dir-nos una veritat (…), que ens arriba d’una manera (…) honesta, (…) despullada (…). [ Segons el prologuista], la (…)dicotomia del títol és reveladora; (…) no és dicotomia, sinó tríada o quartet: “Lianes” (com un dels títols, “Llimbs i lianes” que Baudelaire [va tenir en compte] per a [l’]únic llibre), més “les rates (…) que imiten” (…): [saltem de] la lògica [al] somni), “l’Esther Williams» (nou salt (…) a l’imaginari retro i (…) kitsch, que inclou (…) una tria (…), no tothom pot haver conegut (…) [el] nom, intraduïble a cap altra icona).»

https://www.ivoox.com/player_ej_67403114_6_1.html

Ahir, dimecres dia 24 de març de 2021, férem el tres-cents sis-centè programa, el vint-i-quatrè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Núria Mirabet, nasqué el 17 de maig de 1966 a Barcelona i decidí quedar-s’hi. Vaig estudiar a Barcelona en una família plena d’enginyers i, per diferenciar-se’n, tirà cap a les humanitats. Quan tenia vint-i-tres anys va viure un parell d’anys a Viena, estudiant una mica de tot i res, i escoltant molta música. Tocar el piano era com escriure en una màquina d’escriure sense que ningú l’entengués, això és el que creia. «Fins que les notes se’m van desfer ─ens diu en un missatge─ i es van convertir en paraules.»

Caminar, nedar, remugar pel bosc és el que més m’agrada. Bàsicament sóc autodidacta quant a la música. Va treballar amb en Guinjoan (a qui admirava com a persona i com a músic, però sobretot per una frase que li va dir: “jo no em plagio ni a mi mateix”), al festival de música contemporània de Barcelona i alguna producció de teatre com l’última del Ricard Salvat amb el Mirall trencat de la Rodoreda.

Es creu afortunada per haver pogut deixar de treballar per tornar a la lectura i l’escriptura. Des del 2014 estudia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, amb la Laia Aguilar, en Manel de la Rosa, en Ramon Erra, la Laura Lopez, en Victor Obiols, en Francesc Parcerisas, en D. Sam Abrams i amb tots els companys amb qui ha compartit aula.

Ocupa el temps llegint, anant a conferències. Freqüenta l’escola d’humanitats, al CCCB, a l’institut d’humanitats, al Cosmocaixa i qualsevol conferència interessant que troba capbussant-se per internet. «I, sobretot ─afegeix─, compartint taula amb els amics d’aquelles que s’allarguen.»

Creu que cinquanta-quatre anys són molts i pocs, que he passat, he viscut. Escolta música contemporània i m’agrada posar la radio clàssica o catmúsica perquè la sorprengui i descobrir noves músiques. Mira sèries i pel·lícules sense un ordre perquè sovint s’enganxa quan els fills miren alguna cosa. Llegeixo tot el que li cau a les mans, però té molt poca memòria. «Sóc caòtica i em falta rigor i mètode. Diria que la poesia em serveix per endreçar-me. Em falta imaginació per ser novel·lista; per ser poeta, crec que també.» La influeix tot i tothom i és incapaç, segons el seu parer, de determinar el on, el com i el perquè; és a dir ─conclou─ com la pell d’una balena que arrossega tot el que arreplega. Li agradaria riure més, però és de mena seriosa.

Els atzars de la vida li han donat la possibilitat de publicar el primer llibre: amb això, «a banda de plantar un arbre, encara em quedaran unes quantes coses per intentar.» Se sent una impostora, i és neòfita i no pertany a cap cercle poètic ni tampoc literari; avergonyida, fa per manera, per tots els mitjans a l’abast, dissimular-ho. «I sóc vulnerable ─remarca─.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

M. Montserrat Medalla i Cufí, la convidada d’aquesta setmana, vingué a presentar ‘Espígol al jardí’, que ara fa res, el maig de 2020, publicà Ònix poesia. « [Al llibre] ─llegim en un escrit promocional─ hi trobem un preciós recull de poemes que l’autora, per fi, ha pogut treure de dins seu. Sentiments que, al llarg de la vida, van quedant gravats. I pensaments que acaben recollits en quaderns o guardats en capsetes de tresors i agendes velles que conservem sense saber ben bé per què, però que no llencem. Així com també n’hi ha d’altres que mai no hem escrit i que formen part d’aquell magatzem anomenat memòria. […] és el resultat d’haver tret a fora els dimonis i els àngels que l’autora retenia i portava dins seu. Hi tenim poemes, cançons, músiques, lectures, records de moments inoblidables i persones que han format part de les nostres vides.»

Ahir, dimecres dia 17 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-novè programa, el vint-i-tresè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nasqué a Barcelona l’11 d’octubre de 1953. Filla única, té tres fills biològics i dos sobrevinguts, àvia de vuit nets, que són, mestra, psicopedagoga, logopeda i llicenciada en Història de l’Art. Ara és jubilada, però «continuo ─aclareix─ exercint tots els rols que em demana la vida, i un d’ells, des de fa uns quants anys, és escriure.» Li fa basarda autoanomenar-se escriptora. Per ella són paraules majors. A més a més, els seus lectors creu que són restringits i que no és coneguda ni surt per la tele. Es va dedicar, per vocació, a l’ensenyament, que ja exercia de menuda, posant totes les nines ben col·locades, i fent llibretes que cosia perquè no tenia grapadora. Els posava “mostres” i “cuentas”, com es deia aleshores. I els llegia contes o se’ls inventava. També feia “tebeos”, que llegien els amics i amigues de primària (sempre anà a una escola mixta.
Es va quedar vídua molt jove, quan solament tenia trenta-quatre anys. Amb tres nens va poder refer la vida, uns anys després, amb un amic de tota la vida, que es va divorciar. Ell tenia dos fills i se’n anar a viure plegats a Blanes. Els fills van demanar de viure amb ells, perquè la mare va estar-hi d’acord. Allà, ens diu en un missatge, «vaig canviar de feina, però sempre relacionada amb l’ensenyament i l’educació.» Passats vint anys es van casar. Començà a escriure pels altres, en cursar psicopedagogia, a través de la Universitat Oberta de Catalunya, és a dir, a través d’internet. Col·laborava en tots els fòrums, en discussions de temes que li interessaven, fossin de la la seva carrera o no. Podia fer-se, era virtual i la llegia molta gent. «Era molt interessant, i per què no dir-ho, satisfactori per alimentar l’ego.» «Per molt que escrivim per nosaltres ─conclou─, quan els altres ens llegeixen, ens sentim millor, això és un fet. » Dels fòrums universitaris a les llistes de correus i fòrums més amplis, hi havia un pas. Els enviava escrits i la gent que la llegia li’n demanava més. I així va començar a desenvolupar la faceta, com diu, d’escriptora d’estar per casa.
Durant quatre anys, del 2004 al 2007, escrigué un article d’opinió setmanal al Diari de Girona i va dedicar-se a escriure relats curts, recopilant-los. El 2008 va presentar-se al certamen dels Premis Recull, optant al premi de narrativa Joaquim Ruyra, on va quedar entre els cinc finalistes. Guanyà un premi online Peregrinas en la red , amb un relat sobre la seva experiència al Camí de Sant Jaume. Vaig guanyar un altre premi, a través de Relatsencatalà.com, amb un relat sobre les noves tecnologies i encara un altre, en un certamen anomenat Dona més dona.
L’any 2010 col·laborà en un experiment, amb que gent de les Terres de l’Ebre: va escriure una novel·la col·lectiva amb vuit autors més: Il·lusions i incerteses, que publicà March editor. Participà, amb aquest autors i d’altres, en un recull de relats titulat L’arbreda ebrenca, que també publicà March editor.
El 2011 col·laborà en el llibre col·lectiu Un riu de crims, també publicat per March editor. Es tractava de relats de gènere negre. L’any 2013 va ser nomenada presidenta de l’Associació de Relataires en Català, on col·laborà en sis llibres col·lectius de l’associació. Garbuix de contes, Barcelona t’estimo, Criatures fantàstiques, Temps era temps, Segona oportunitat i L’aigua. Fou el 2014 quan publicà el primer llibre de relats, Dones de vidre, que publicà Ònix editor. I fou també l’any en què fundà, junt amb d’altres autores, el grup literari Cornèlia Abril. Amb Cornèlia Abril, el 2015 Edicions Els Llums publicà He d’anar-me’n, llibre de relats i pintures de l’artista visual Carmen Sanz Soto. El 2017 Ònix editor publicà Si es fa fosc i, amb el mateix editor, l’any 2019, vam treure I, tanmateix, va ser una nena, tot i que dels integrants del primer llibre ja només en quedàvem tres. Actualment els integrants de Cornèlia Abril estem preparant el quart llibre.
Com a poeta ha publicat el llibre que presentarem, Espígol en el jardí, del qual del qual l’autora n’està molt satisfeta, «perquè sempre havia pensat que jo no era capaç d’escriure poesia, tot i que ho havia intentat.» Finalment, va recollir tot el que tenia, ho va ordenar i feu el llibre.

https://www.ivoox.com/player_ej_67057363_6_1.html

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tenim en aquest locutori Abraham Mohino Balet, que ha vingut a presentar ‘Llibre de les imatges perdudes’, que ara no fa gaire, el març de 2020, publicà magníficament com sempre Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb il·lustracions de l’autor i un pròleg i un epíleg de Mònica Miró Vinaixa. Al llibre, l’autor « combina amb harmonia ─llegim en una recensió de Teresa Costa-Gramunt a Núvol─ dues formes literàries com són l’haiku i la prosa poètica amb un tercer element visual: les cal·ligrafies que il·lustren la primera part del llibre que l’autor titula precisament Son del cal·lígraf. […] el lector, participa de la sensació que proses poètiques, haikus i cal·ligrafies formen, juntament amb el poeta, una unitat en l’experiència, tal com vol la pràctica artísticoespiritual del zen.»

Despús ahir, dimecres dia 10 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-vuit programa, el vint-i-dosè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Abraham Mohino i Balet, el nostre convidat nasqué a Manresa el 8 de maig de 1969. Llicenciat en Filologia catalana. «És escultor, escriptor, professor de secundària i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.» Curbet Edicions li edità el 2010 l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni i Angle Editorial el 2002 Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda, un llibre molt ben editat que inclou obra pictòrica de l’autora. En el terreny de la investigació he centrat la meva atenció en àmbits com la literatura produïda per l’exili català, la literatura de gènere, la literatura autobiogràfica i l’estudi del llenguatge poètic. així com d’epistolaris i literatura personal d’ambdues autores: Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, juntament amb Enric Pujol, que publicà Edicions 3i4 el 1997; Autoretrat de Mercè Rodoreda, amb Mònica Miró Vinaixa, que publicà el 2008 Angle Editorial; Cartes d’amor i d’exili: Rosa Leveroni – Ferran Soldevila, també amb Enric Pujol, que publicà Viena Edicions el 2009); Mercè Rodoreda: Centenari, que publicà la Institució de les Lletres Catalanes el 2011; i Mercè Rodoreda. Entrevistes, que publicà la Fundació Mercè Rodoreda, el 2013. Cal esmentar l’assaig La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser, que el 2004 publicà Eumo Editorial, i que va merèixer el Premi d’assaig Vila de Perpinyà-Modest Sabaté 2000. Com a poeta he publicat tres llibres d’haikus, que és l’estrofa en què m’he prodigat com autor, crític i divulgador: amb Mònica Miró Vinaixa, En el límit de l’ombra, pols de cinabri, publicat a Mallorca el 2011 per l’Editorial Moll; Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, guardonat amb el XLVÈ Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot i que recollí íntegrament a l’antologia del haiku modern i contemporani català, Llum a les golfes, curada per Sam Abrams, que el 2012 publicà Viena Edicions, 2012 i ara el llibre que presentarem, Llibre de les imatges perdudes, on elaboro una síntesi de haiku, haiga i haibun. Segons el meu parer, considero que consoliden la meva obra poètica i escultòrica Ànemos, publicat el 2018 per Godall Edicions, i Cases de poeta. Escultures de ferro, paraules de pedra, publicat el 2019 per Barcelona: Editorial Trípode. No ens deixéssim que el 2011 fou mereixedor del premi al reconeixement a la trajectòria literària Cadaqués a Quima Jaume per l’obra completa de Rosa Leveroni, que més amunt hem citat.

https://www.ivoox.com/player_ej_66732890_6_1.html

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antònia Vicens i Picornell ha vingut al programa per a presentar ‘Pare, què fem amb la mare morta’, que ara fa res, el setembre 2020, publicà LaBreu edicions dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. Amb aquest llibre, l’autora «confirma ─llegim a la solapa de la coberta─ aquesta capacitat per esgarrifar mentre emociona, aquesta vegada posant com a centre de l’experiència de pèrdua la mort de la mare, envoltant-la de mite i una sensibilitat poètica del tot singular i d’extraordinària força.»

https://www.ivoox.com/player_ej_66344067_6_1.html

Ahir, dimecres dia 3 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-set programa, el vint-i-unè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nasqué a Santanyí 27 març 1941. Novel·lista, narradora breu i poeta. Començà a escriure recollint el parlar popular. Estudià per a ser administrativa. El seu primer llibre publicat, el recull de quatre relats Banc de fusta, que va rebre un premi a Cantonigròs el 1965, fou publicat el 1968 per l’Editorial Moll. Un bon any per l’autora, que publicà la novel·la 39º a l’ombra amb què el 1967 conquerí el Premi Sant Jordi i que publicà Selecta. L’univers mallorquí i els problemes d’equilibri entre turisme i conservació del territori forneixen la font d’inspiració principal per a aquests dos volums i l’obra posterior. Cal dir que la seva feina a diversos hotels li conferien un punt de vista privilegiat sobre la qüestió. Altres temes freqüents són la condició dels marginats (per ser dones, per estar fora del sistema) i la soledat que hi va aparellada.
En 1971 es casa i es muda a Palma, on alterna feines en diversos llocs i coneix de prop la realitat de l’illa des de diferents vessants. Va començar a col·laborar amb el diari Avui enviant contes, així com amb el Diario de Mallorca. Més endavant va obrir una botiga d’artesania, fins que es va jubilar l’any 2000 i va tornar a marxar de la ciutat. Des del camp, va continuar escrivint la seva obra, on hi va introduir també la poesia. L’alterna amb articles a premsa.
El 1971, l’Editorial Moll publicà, dins la Biblioteca Raixa, la novel·la Material de fulletó. La festa de tots els morts va ser la tercera novel·la, que va publicar l’any 1974 a la petita editorial Nova Terra, avui desapareguda.
El 1977 va entrar a formar part de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com a vicepresidenta per les Illes Balears. El 1980 fou un bon any. D’una banda, la Institució Borja i Moll, dins la Biblioteca Raixa, publica el llibre de relats breus Primera comunió. De l’altra, l’Editorial Laia publicava La santa, una novel·la que reprenia alguns dels motius que entreteixien la seva narrativa. Durant més d’una dècada Vicens havia tractat, amb cruesa i un llenguatge de gran fertilitat metafòrica i lingüística, la situació de la dona en un entorn clarament hostil. El 1981 obtingué el Premi Llorenç Villalonga de Novel·la per, que publicà l’any següent Les Eines. El 1984 va merèixer el Constantí Llombart de Narrativa per la novel·la Gelat de maduixa, que publicà Fernando Torres. El 1987, Planeta li publicà la novel·la Terra seca. El 1998, Edicions 62 li publicà Febre alta a la col·lecció El balancí. Editorial Destino, dins la col·lecció L’àncora li publicà Lluny del tren l’any 2002 i el 2007 Proa, a la col·lecció A tot vent, la novel·la Ungles perfectes. La seva darrere novel·la creiem que és del 2010. La Institució Borja de Moll publicà Ànima de gos. Cal remarcar que el 2005 Edicions del Salobre aplegà Tots els contes d’Antònia Vicens a un volum.
El 2009 Eumo publicà Lovely, el seu primer poemari; el 2013 Lleonard Muntaner Sota el paraigua el crit; repetí amb Eumo, publicant el 2015 Fred als ulls; el 2017 LaBreu edicions publicà Tots els cavalls, poemari amb pel qual obtingué el Premio Nacional de Poesía l’any 2018. I ara presentarem Pare què fem amb la mare morta, el seu darrer poemari, tot i que ha aplegat en una antologia personal, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, publicat el 2020 per Pagès Editors.
Distingida amb premis de reconeixement global a la seva carrera com la Creu de Sant Jordi el 1999, la medalla Ramon Llull el 2004 (que va refusar en protesta per la política lingüística del Govern Balear) i el Premi Nacional de Cultura el 2016. Els seus llibres han estat traduïts a l’alemany, al francès, al portuguès i al castellà.
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari