Montserrat Gallart i Sanfeliu, poeta barcelonina que ha publicat tres poemaris i en té un quart en camí, acceptà de venir al programa. Conformen, al nostre parer, una mirada única. «Visc i entenc la poesia ―confessa amb un cert to ribià― com a fotografia o instantània d’un moment que volem fixar sobre el paper; com a emoció i sentiment, però també com a elaboració i voluntat de pervivència; com activitat humanitzadora, però igualment com a refugi íntim i com a eina de creació d’un món somniat, evocat o paral·lel, canal d’expressió, de vegades, d’allò que és inefable. »

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 24 de maig de 2017, férem el dos cents vint-i-vuitè programa, el trentè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre International de Documentation Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes. Montserrat Gallart Sanfeliu, la convidada, va néixer a Barcelona el 29 de maig de 1953 i, tot i que sempre hi ha viscut, assegura que hi ha molts altres llocs al món on podria perfectament viure. Li agrada el mar, la muntanya, viatjar i conèixer llengües. També li agrada pintar mandales i el bon cinema. Per descomptat la dansa i la música, però gens ni mica el fred. Prefereix les joies de plata o d’or blanc a l’estridència de l’or daurat i lluent. Igualment, li agraden les perles, els lapislàtzulis i les ametistes. Dona aparentment segura d’ella mateixa: «Entre allò que volia ser jo de menuda i el que en realitat he estat no hi ha cap contradicció.» Quan en tenia dotze va saber, cosa rara, que volia estudiar llatí i grec. Quan va ser el moment, es va llicenciar en Filologia Clàssica (1975). De nena els pares la van convèncer perquè estudiés llengua francesa com a activitat extraescolar. Acabada la primera llicenciatura, continuà estudiant fins a concloure la de Filologia Francesa (1978). «Volia ser professora ―explica―, suposo que des que jugava a nines: en tenia un munt, les asseia ordenadament a l’habitació de jugar i quan arribava d’escola els feia classe…» Cal mencionar que, a més a més, és diplomada en Psicologia per la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona. De petita era una àvida lectora dels TBO’s i d’altres publicacions divertides, com ara el TIOVIVO, el DDT, i de tota mena de llibres d’aventures. Tota la vida ha escrit i llegit amb regularitat, i el descobriment de bons poetes, de preciosos poemaris, «el vaig fer de ben petita; però el de la pròpia possibilitat d’expressar-me mitjançant els versos ha estat força tardà.» Traductora de diverses llengües, entre les quals es troba el grec modern ― ha traduït al català Marguerite Yourcenar, Bruno Arpaia, Vassa Solomoú Xanthaki, Dímitris Hatzís i Krzysztof Charamsa―, l’any 2009 va doctorar-se a la Universitat de Barcelona amb la tesi Marguerite Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. Ha estat Catedràtica de Llengua Francesa a diversos instituts, va ensenyar llengües en l’àmbit de secundària pública durant trenta-dos anys i a la UAB al llarg de sis anys, i encara sosté que la professió docent ―o la condició de pedagog― és una mena de sacerdoci: imprimeix caràcter i, d’alguna manera, es duu al damunt tota la vida. Actualment la seva vida se centra en l’escriptura i en la traducció literària, tant de prosa com de poesia.
Ara per ara ha publicat una primera obra de no ficció, De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri (Abadia Editors, 2007) i els poemaris, Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010), Bressol de tots els blaus ( Témenos Edicions, 2012) i Acords del cor (Témenos Edicions, 2014). Els poemes que escriu, a parer seu, són una part escrita d’ella. Sempre que pot, escriu retalls, així els anomena, que sovint primer són únicament versos –de vegades en blocs, d’altres dispersos; algun cop anota només una paraula o una frase que per alguna raó l’atrau o «m’evoca alguna circumstància especial», i ho fa com el protagonista de Mort en el paradís en bocins de paper o en petits quaderns, que sol dur a la bossa, per si de cas. Enamorada del llenguatge, mira, a través dels versos, d’aprofundir en el coneixement d’ella mateixa, i mira entre els silencis fèrtils, de trobar el pes precís de cada paraula que utilitza. De jove, feu travesses de muntanya pels paisatges meravellosos, a parer seu, del Pirineu de Lleida i per altres indrets, La personalitat s’ha anat completant, «com les capes d’una ceba», però que ha tingut des de l’inici un nucli estable. El piano és l’instrument que hauria volgut aprendre a tocar de petita i que no va conèixer de prop fins que va regalar-ne un a la filla. L’ha començat a estudiar fa poc; el curs passat. Compta la vida per cursos, sol repetir.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

A Cabrera de Mar, sota de cada pedra hi ha un poeta. Amb Núria López Garcia, ja són quatre els que hem convidat al programa. És un dels 34 que figuren en la plaqueta ‘Poetes del Maresme. Deu anys d’Espais de Poesia d’Alella 2008-2017’. ‘Estacions de trànsit’, el seu únic llibre de poemes, fou publicat el 1992 per Columna Edicions i reeditat el 2011 per La Comarcal Edicions, amb l’afegitó de dos poemes dedicats a Marylin Monroe: ‘De la suite Norma Jean’. Màrius Sampere, l’autor del pròleg, hi constata que «la nostra autora, amb la precisió i l’economia de la seva intuïció, encerta a descriure allò que li abelleix a condició d’anar més enllà de la pinzellada immediata.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 17 de maig de 2017, férem el dos cents vint-i-setè programa, el vint-i-novè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.

Tot i que viu a Cabrera de Mar, nasqué al costat, a Vilassar de Mar. Era un 26 d’abril de 1962. Era primavera, per això li deuen agradar tant les flors. De petita li agradava de llegir, potser perquè la seva família són grans lectors, i és una sort, diu ella. A l’adolescència, llegia sobretot ciència-ficció, novel·les de l’Agatha Christie i còmics, tant francesos i nord-americans com espanyols. Fou llavors quan començà a escriure. Escrivia poemes, i no s’ho sap explicar. No era de fer un diari ni tampoc d’escriure ficció ―ni costumista ni realista. «Em va més la fantasia i la poesia.», ens explicà. Quan va anar a la universitat, va llicenciar-se en Psicologia, va entrar en contacte amb l’Associació de Joves Escriptors i n’arribà a ser membre de la Junta i Secretària General. Algunes amistats de llavors encara les conserva i arribà a formar part d’un grup poètic que mútuament es comentaven els poemes. Treballà a l’Ajuntament de Sta. Coloma de Gramenet, quan encara n’era alcalde Lluís Hernández i Alcàsser, «el Capellà Roig» i, vés quina sort!, el corrector de català era en Màrius Sampere. «I jo vaig i envio al departament de català de l’Ajuntament els meus versos!», va escriure en un missatge. Era llavors quan començava a publicar a Columna i a sortir del quasi anonimat on havia passat gran part de la seva vida. Com es pots suposar, els consells i correccions van ser un important ajut. Tingué l’oportunitat de publicar Estacions de trànsit a Columna amb un pròleg seu elogiós. Va estar treballant per diverses editorials barcelonines i madrilenyes com a lectora i traductora d’obres de no ficció. Poc o gens a veure amb la poesia, però molt amb la psicologia d’auto-ajuda. S’ha passat mitja vida fent crítiques de llibres per a ús intern de les editorials i ha publicat en alguna revista ressenyes de llibres de no-ficció. A Cabrera de Mar, a banda de fer de tot a la ràdio municipal, va col·laborar amb l’Ajuntament a la posada en marxa de les antologies poètiques Poetes de Cabrera i a coordinar, compilar i escriure llibres de no-ficció, com les recopilacions dels pregons de festa major o una selecció d’articles de l’historiador local Joan Vilalta Reixach. Després de ser mare d’un fill, no va escriure ni poesia ni ficció fins que anà a escola i s’independitzà més o menys d’ella. Va aprendre a escriure contes i relats en diversos tallers del Maresme, per la qual cosa feu noves amistats i entrà a formar part de nous grups o associacions literàries, com ara l’Associació de Relataires, i l’associació Planeta Lletra de Mataró, on encara és. D’uns anys ençà ha tornat a escriure poesia i ha sorgit, fruit del retorn, el projecte fotogràfic i poètic Jardí infinit, que exposà en bars de copes i en algunes biblioteques del Maresme. La idea de jardí de flors té, a parer seu, un pregon contingut sensual i eròtic. És tossuda, i creu que no trigarà a construir un nou llibre de poemes que es mereixi ser publicat.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

‘L’assassí va descalç per la ciutat’, de Pius Morera i Prat. Núria Albesa i Valdés i Queralt Morros i Baró van fer-ne la presentació el dia 28 d’abril de 2017 a la Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt. Aquí teniu el vídeo de l’acte.

Amadeu Clofent i Rosique, Assumpta Comas, Maria Dolors Martí i Julià i Lluïsa Grimal i Colomé van dir deu poemes del poeta i, en acabar, Eva Bassó i Pérez, poeta i soprano va cantar a capella País petit i Ne me quitte pas. Es va poder brindar per la poesía amb cava.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carles Peidro Ferraro, Josep Antoni Colell Gomà i Magda Puigsallosas Soler, tres poetes maresmencs del col·lectiu Montalt literari foren entrevistats per Pius Morera, creador i conductor del programa i recitaren alguns dels seus poemes. Hi podreu observar tremp, saviesa i dimensió poètiques.

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 10 de maig de 2017, férem el dos cents vint-i-sisè programa, el vint-i-vuitè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Es defineix com autodidacta en els àmbits de l’expressió ―pintura, ràdio i televisió, que ha conreat. Com molts, malgrat que la seva llengua materna sigui el català, li van imposar a l’escola el castellà i, per això, el plaer més gran ara mateix és el de comunicar pensaments i idees en la llengua dels pares. I fer-ho en vers. Carles Peidro i Ferraro nasqué a L’Hospitalet de Llobregat el 22 de setembre 1956, però des de fa quinze anys viu a Cabrera de Mar. Estudià Disseny Gràfic i Publicitat, fet que el va dur a treballar amb empreses pròpies com a dissenyador fonamentalment en els àmbits de la publicitat i els estands de fires. Durant anys, un cop s’hagué traslladat al Maresme, organitza i dirigeix a Cabrera diversos esdeveniments ciutadans com ara la Fira Iberoromana, el Carnestoltes, etc. Durant aquesta etapa, pinta, amb empremta moderna, i participa en exposicions col·lectives. En inaugurar-se l’any 2004 Ràdio Cabrera de Mar, inicia una etapa de col·laboració amb l’emissora i hi dirigeix i condueix tots els dimecres Sobre la marxa, un magazine de tres hores de durada. No es perd cap contesa electoral. Fa de moderador i presentador de debats, tant electorals com d’altres tipus, sempre relacionats amb Cabrera. També hi dirigí també i interpretà teatre radiofònic. Muntà a Vilassar de Mar una productora, on durant cert temps es realitzà i edità El decàleg, un programa d’entrevistes a personatges vinculats a la comarca i que emetia Televisió de Mataró. En fou el director i el presentador. El darrers anys ha col·laborador a Ràdio Cunit, per telèfon o en directe, d’un magazine realitzant-hi una editorial amb forma de conte o monòleg. Actualment està aturat. Ara: l’estiu de 2016, acabada la dedicació als mitjans, on escrivia guions i relats, sent la necessitat de seguir sent un comunicador i comença a escriure emocions i pensaments en forma de poemes, gènere literari que sempre l’havia atret.
Josep Antoni Colell i Gomà, el segon. Llarga i intensa trajectòria, plena d’obstacles, la seva. S’inicia amb la naixença el 21 de febrer de de 1946 del segon i darrer fill del Ramon i la Dolors a Linyola, situada llavors a la comarca de la Noguera, ara Pla d’Urgell ―històricament, el Pla del Mascançà. Era un dia fred d’un hivern fred, i ho resistí prou bé, ja que pesava sis quilos, segons una balança romana, en l’instant de néixer. Fins als deu no anà a escola, perquè la mare preferí ensenyar-los ella, tant al germà com a ell. Un cosí, durant l’estiu els feia classes de reforç. Esquerrà, el van tractar com a dretà, com solia passar. Ara fa coses amb una i altres amb l’altra. Als onze aprovà l’ingrés de batxillerat, i tota la família es traslladar a La Floresta. L’any1957 les coses no anaven gaire bé, tampoc pels Colell. El 1958 va entrar als salesians d’Horta per tal de fer el batxillerat, però topà amb el problema dels calés i el traslladaren a la comunitat salesiana del Tibidabo, on formà part de l’escolania. Estudià molt i amb bons resultats. L’any 1960 va haver de sortir de l’internat per problemes de salut. Dues cirurgies complexes, una als disset i una altre l’any després. Se’n recorda de la gran riada del 62 i de les grans nevades del 62 i 63, que visqué, és clar, a La Floresta, que restà incomunicada. Som al 1963: comença a treballar com aspirant administratiu al ram de la construcció. L’oportunitat va sorgir-li a Calella de Mar, amb els primers anys de turisme de massa. Però la salut empitjorà, fins que un metge conegut aconsellà una cirurgia que es feia a l’URSS amb èxit. Costà de trobar qui la hi fes. Va ser els doctors Olivella i Artigues, al cel siguin. Mentrestant tota la família se n’anà a viure a Barcelona i millorà la situació econòmica. Va poder retornar al treball i recomençar els estudis pel seu compte. Més tard anà al Politècnic Urquinaona a fer el peritatge mercantil ― treballava al costat, al Corte Inglés. Per sort no va fer la mili. L’acadèmia de la plaça Urquinaona, a banda de tenir un molt bon nivell, era una tapadora d’activitats polítiques i ben aviat s’hi enganxà. Durant anys i panys féu activisme a les Associacions de Veïns de diversos barris de Barcelona, on vaig conèixer alguns dels prohoms de la política democràtica actual. També participà activament de la vida sindical, primer ocupant el sindicat vertical i més endavant a la UGT. Quan tenia 26 anys, el 1972, es casà amb la dona que onze anys més tard li donaria l’única filla. Així va poder estabilitzar la vida, a parer seu, tant emocionalment com socioeconòmicament. Se n’anà a viure al Barri de la Sagrada Família. En deixar els 9 Barris, va perdre, no enterament, contacte amb els moviments obrers i les corredisses davant dels grisos. Però s’afilià al PSC, amb un projecte engrescador, i tant ell com la dona foren molt actius tant als moviments veïnals com al sindicat i al partit.
Sempre a la brega, ara, a la Junta de Govern de l’Hospital de Sant Pau, participà en la redacció dels primers Drets dels Usuaris de la Sanitat, ara a les negociacions per recuperar la Plaça Gaudí, ocupada una colla d’anys per activitats industrials inapropiades, ara organitzant els recitals d’en Raimon a benefici dels afectats per l’atemptat del GAS. Passen anys i es desinfla el seu activisme, car les empreses són per guanyar diners. Amb el naixement el maig de1983 de la Irene, la seva filla i el trasllat forçós a Llinars del Vallés, el gener de 1984, s’acabà el seu activisme. Fou com patir una mena de Gulag durant catorze anys. Quan al 1998 la situació es tornà insuportable i estressant, abans que ho fes l’empresa, se n’acomiadà ell. Va tenir quadre judicis amb l’empresa i els guanyà tots. Es va posar a treballar pel seu compte amb fortuna diversa. L’any 1999, la dona va voler separar-se d’ell i el procés fou devastador per l’un i per l’altre. Quatre anys de trompades fins que el 2002 s’estableix a Caldes d’Estrach. El 2006, en fer els seixanta, féu una festassa. Malalt, amb Síndrome de Fatiga Crònica, amb Fibromiàlgia i amb Sensibilitat Química Múltiple. El juliol del 2011 li detecten un carcinoma i decideix cessar tota la seva activitat professional. El setembre l’operen a Can Ruti amb bon pronòstic. Ara es dedica a escriure.
Podria fer-ho de moltes maneres, però es defineix així: «Sóc curiosa, inquieta i m’agrada l’arquitectura!» Magda Puigsallosas Soler, la tercera, nasqué el 23 de Març de1952 a Caldes de Montbui. Donat que era filla única d’una família pagesa ―confessa―, de petita s’avorrí força. Estudià les beceroles a les Germanes Carmelites de la Caritat. En aquest temps sentia atracció pel dibuix i la pintura. Més endavant estudià, com solia fer-se, comptabilitat i francès. De gran, català i anglès. A la seva vida ha treballat d’administrativa, secretària, màrqueting i hostaleria. No fa pas gaire que viu a Caldes d’Estrach. Sempre ha llegit, però mai no havia escrit, i menys poesia, que no li agradava gens ni mica. Des de fa dos anys ho fa, pletòrica. Fins i tot, persistent, fa algun que altra sonet i sextina.
Podreu llegir poemes dels tres escriptors anant al blog Montalt literari.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Hem convidat Francesc Culleré i Moragues perquè vingués a presentar ‘Màrius Torres, més enllà del demà’, premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó 2015, que l’Editorial Meteora publicà el febrer de 2016, amb un pròleg de Jordi Pàmias i un epíleg de Margarita Prats, autora de ‘Màrius Torres, del poeta al lector’, que segons l’autor fou el punt de partida d’aquest poemari. Es tracta d’una «polifonia de veus i diàleg entre vida i art», a parer de la Doctora en Filologia Catalana. Dedica el llibre a la Cristina Carbonell i a llurs fills, Cèlia, Pau i Aleix, per haver-lo acompanyat, agafats de la mà en «tot el trajecte.»

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 3 de maig de 2017, hem fet el dos cents vint-i-cinquè programa, el vint-i-setè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Francesc Culleré i Moragues nasqué a Belianes, un petit poble de la vall del Corb, situat a cavall entre la plana d’Urgell i la serra del Tallat. Fill de família pagesa i el més petit de quatre germans. Ser de poble, amb l’afegitó de ser el més petit de casa, comportava que hom havia d’espavilar-se. «Al poble sempre hi ha hagut molt d’esgambi, jocs d’infantesa pels carrers i places fins a les tantes de la nit, canallades que precisament no ens feien passar desapercebuts, berenades amb bicicleta pel terme, furts de cireres pels horts, tocar timbres per les cases.», ens confessà en una autobiografia que ens envià. De família devota, exercí d’escolanet, tot i que més endavant «m’apartaria (…) dels dogmes cristians». Belianes sempre ha tingut un fort teixit social, amb moltes entitats. Va participar, segons el poeta, d’unes quantes: l’orfeó, l’esbart dansaire, l’escoltisme, el teatre, el futbol. A casa aprengué aviat a valorar la feina i a guanyar-se les garrofes. Collir ametlles, olives, veremar, donar menjar als pollastres. Eren temps de vaques magres i calia posar el gra de sorra en pujar la família. D’aquell temps, en té molt bons records. Encara fou testimoni, segons el seu testimoni, dels darrers anys de feines rudes al camp i a la llar: mules i carros amunt i avall, anar a buscar aigua amb el càntir a la font o a la Bassa Dolça, fer matalassos de llana al carrer, el carro d’enterrar morts… Anys molts feliços: a Bellpuig acabà la primària i féu el BUP i el COU. Quan en tenia divuit començà el magisteri a l’Escola de Formació del Professorat de Lleida i, en acabar, després de tres anys, va fer cap a Solsona. Hi va viure el dolor per la mort de la mare, després d’una etapa de malaltia. Confessa que «Potser la solitud, potser la incomprensió, potser la impotència —no sé el què— em van portar a endinsar-me en el món de la poesia i, a la vegada, a estudiar filosofia i lletres.» Es llicencià en Filosofia i Lletres per la UNED. Conèixer la Cristina Carbonell, segons ell, l’ajudà a assuaujar, a poc a poc, aquell mal tràngol. Va ser cooperant en camps de treball a Brasil ―el moviment dels Sense Terra― i a Xile ―en un centre d’acollida de menors―, fet que acabaria d’omplir el seu esperit solidari i ―potser?― aventurer. Va instal·lar-se amb la Cristina a Balaguer. Fou quan vingueren els tres fills, la Cèlia, el Pau i l’Aleix. Reclòs a la llar, pogué donar forma al primer llibre de poemes, Al ponent dels dies, que quedaria finalista del premi Benet i Caparà d’editorial Òmicron. Publicat el 2008, el llibre era un homenatge a la mare. Tot seguit, el 2009, vindria el segon, Brots de saüc. El 2011 va merèixer el Drac de poesia d’Òmnium Cultural del Solsonès amb Foc apagat, poema adaptat a curtmetratge pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, i obté el Rafael Sari de poesia de l’Obra Cultural de l’Alguer amb el poema Sempre amb tu. Durant uns anys fou membre del jurat del premi literari Enric Farreny de Lleida i ara dels premis Drac de Solsona, ambdós convocats per Òmnium Cultural. Gràcies a la Marta Pérez, amiga nostra, col·laborà en el projecte solidari Autisme, trenquem el silenci amb la poesia, on més d’un centenar de poetes van escriure un poema. També de la seva mà, participà en el Contrapunt poètic de Sant Feliu de Llobregat, que reuneix artistes de diferents àmbits. En un curs de formació per a mestres conegué la Margarita Prats, estudiosa de l’obra de Màrius Torres. El fet fou el preàmbul del projecte que l’endinsaria a escriure Màrius Torres, més enllà del demà. Va rebre fa res una beca, a través de l’AELC, per al curs El camí del haiku, que impartí l’Abraham Mohino a l’Ateneu Barcelonès. Per la mort del pare li’n dedicà un plec. Col·labora a la revista digital 7 Miralls al Dau i és autor de publicacions de caire didàctic així com dinamitzador d’activitats educatives i culturals. Actualment treballa a l’escola Mont-roig de Balaguer. «Com més se’n va la vida, més intento gaudir (…)[dels] petits plaers», conclou.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ens coneixíem, l’un a l’altre, i hem cercat una oportunitat per trobar-nos. Jordi Julià i Garriga ha vingut a presentar “Post-Its”, un llibre que Editorial Meteora publicà pel Sant Jordi de 2016, després que l’autor obtingués el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni un any abans. No creiem que sigui una llegenda urbana; el poeta atribueix al filòsof Jacques Derrida, nascut a Algèria, la sentència que «No hi ha res | fora d’un post-it». Una troballa que justifica un llibre, la literatura comparada té aquestes sortides.

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 26 d’abril de 2017, hem fet el dos cents vint-i-quatrè programa, el vint-i-sisè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Poeta, crític literari i assagista. Jordi Julià i Garriga, el convidat, nasqué a l’hospital de Granollers el 26 de setembre de 1972, però en sortir-ne, fou de dret a Sant Celoni, on ha viscut tota la vida. Es va aprendre de menut de memòria els poemes verdaguerians de Pere Garriga, un oncle seu. Se’n recorda que el primer poema que va escriure fou una auca per a l’escola. Tenia llavors només deu anys. A l’adolescència en devia d’escriure, de poemes, però només en recorda un, que no s’assemblava gens ni mica a allò que li havien dit que era la poesia. Quan tenia setze anys, després d’haver llegit Cambra de tardor de Gabriel Ferrater. La poesia li ha donat sis coses, que són moltes: companyia, diversió, consol, comprensió, ajut i fugida. Actualment escriu «en qualsevol moment del dia i de la nit, al tren o davant de l’ordinador, darrere d’un comprovant de compra o en una llibreta: qualsevol lloc o instant és bo (…)». Doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara hi fa de professor per a guanyar-se les garrofes. Ha fet col·laboracions habituals en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals com Transversal : revista de cultura contemporània, Lletres, El 9 Nou.
Com a poeta ha publicat el 1998 Els grills que no he matat, amb el qual obtingué un any abans el Premi Màrius Torres, el 2001 Tornar el dilluns, el 2003 Els derrotats: antologia de poetes morts, el 2004 Mirades i Murs de contenció, pel qual va merèixer l’any anterior el premi Ciutat de Tarragona-Ramon Comas Maduell, el 2005 Hiverns suaus, amb què aconseguí la flor natural als Jocs Florals de Barcelona; el 2006 Sota la llum de Mart, amb el qual obtingué el premi Miquel Martí i Pol-UAB, el 2007 Els déus de fang, Principi de plaer, amb què es va fer l’any abans amb el premi Vicent Andrés Estellés i Planisferi lunar, pel qual va merèixer el premi Mallorca de Poesia. El 2009 publica Un lleu plugim. Antologia de poesia nord-americana hipermoderna, per la qual obra obté el Vila Martorell de Poesia, i amb el poema Amor constant va rebre el Premi extraordinari del 150 aniversari dels Jocs Florals. Encara queden cinc llibres més (no comptem el que ve a presentar). El 2011 treu Poètica per a un ninot i Circumstàncies adverses, amb què obtingué el Decàlia de Valls i el 25 d’abril de poesia de la vila de Benissa, el 2012 Gent forastera, per la qual obra meresqué el Ciutat de Palma Joan Alcover, el 2013 Art K. i, per últim, el 2014 L’aparent, amb què obtingué el Ciutat Alberic de Poesia un any abans.
Ha conreat l’assaig al marge dels versos. El 1999 publicà Estudis sobre la forma i la percepció poètiques, amb què obtingué un any abans el premi Agustí Bartra Ciutat de Terrassa, el 2002 Un segle de lectura, obra que va merèixer l’any anterior el premi Josep Vallverdú, el 2004 El poeta sense qualitats, per la qual es va fer un any abans amb el premi Rovira i Virgili, i La crítica de Gabriel Ferrater, el 2006 Modernitat del món fungible i el 2007 L’art imaginatiu. Les idees estètiques de Gabriel Ferrater, amb què obtingué el 2004 el Premi IEC (2007, premi IEC Josep Carner. I segueix escrivint i publicant, mai no s’atura. El 2009 Dietari de lectures. Literatura i postmodernitat (2005-2007), obra que va merèixer dos anys abans el premi Sant Miquel d’Engolasters, el 2010 Versions de poesia europea per Màrius Torres, el 2011 Poètica de l’exili i Les coses tal com són. Apunts per a un retrat intel·lectual, de Màrius Torres, el 2012 Paraula encesa: antologia de poesia catalana dels últims cent anys, el 2013 L’abrupta llengua. Mercè Rodoreda, una poeta a l’exili, el 2014 L’ofici i el do, poesia i concepcions estètiques a la literatura catalana del nou-cents , amb què obtingué el Ciutat de Manacor, i, finalment, el 2016 Poesia i identitat. Formes de despersonalització en la lírica moderna i Els cants de l’èxode, figuracions poètiques de l’exili republicà de1939, per les quals obres obtingué el València Alfons el Magnànim d’Assaig i el Premi Internacional Memorial Walter Benjamin.
Per acabar, dir que ha estat traduït a l’anglès, el castellà, l’eslovè i el francès.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Anna Martínez Deu és la poeta que hem convidat aquest cop. Sentim per ella una especial devoció, ja que el 1995, l’any que vam esdevenir secretari del jurat del Premi de Poesia Amadeu Oller, va ser-ne la guanyadora per un títol, ‘Sense escac i mat’, que ens evocà ‘El setè segell’ de Bergman, tot i que és un univers diferent. Maria Mercè Marçal, membre del jurat, va dir que es tractava d’un «llibre de matisos i subtilesa, que juga amb la intel·ligència en el tauler de les paraules i ens guanya la partida (…).» La poeta ha estat entrevistada per Pius Morera, creador i conductor del programa, i ha recitat deu poemes.

 

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 19 d’abril de 2017, hem fet el dos cents vint-i-dosè programa, el vint-i-quatrè de la sisena temporada. L’acabem d’emetre en directe, com sempre.
Anna Martínez Deu, la convidada, va néixer el 10 d’octubre de 1964 a Barcelona, on ha viscut pràcticament sempre. Es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1987. Abans d’acabar la carrera va començar a treballar com a professora dels Cursos de Català per a Adults de l’Hospitalet de Llobregat i, posteriorment, ja llicenciada, va entrar com a tècnica de planificació lingüística a la Direcció General de Política Lingüística. Des de fa onze anys fa de secretària de direcció a l’Escola IPSI de Barcelona. Va començar a escriure poesia de ben petita i, amb més o menys intensitat, mai no ha deixat de fer-ho. L’any 1995 obtingué el premi Amadeu Oller de Poesia, gràcies al qual va veure publicat Sense escac ni mat, el primer recull. Els anys que van venir immediatament després va escriure molt menys del que hauria volgut i d’una manera força irregular, ja que sobretot els va dedicar als fills, els tres poemes que més estima, segons l’autora. L’any 2013 li van atorgar el primer premi al Certamen de poesia Andreu Trias de l’Hospitalet de Llobregat pel poema Dir, i el 2015 rebé una menció especial de la modalitat de poesia al Concurs literari Narcís Lunes i Boloix de Sant Vicenç dels Horts per Muntanya màgica. Darrerament també ha escrit les lletres de la suite per a veus blanques i piano, amb música de J. Ll. Rigol, Lluernes en la nit, editada per Dinsic Publicacions Musicals el 2014, i la lletra de la cançó Blanca flor de neu, amb música del mateix compositor, estrenada el desembre de 2014. Figura en l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia. Els quatre darrers cursos ha assistit als tallers de poesia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, conduïts per Laura López Granell, Andreu Subirats, Francesc Parcerisas, Jordi Llavina i Miquel Desclot; i ha participat en recitals col·lectius al mateix Ateneu (juny 2013), al I Saló d’Escriptura de Barcelona (Sant Jordi 2015), a la llibreria Casa Usher (juny 2015 i juny 2016), a les Àgores Poètiques de Cadaqués (juliol 2016) i al VII Dia Mundial de la Poesia a Sant Vicenç de Montalt (març 2017). Té un bon feix de poemes inèdits al calaix, als quals li agradaria òbviament donar sortida.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari