En el primer programa de la temporada tinguérem Noemí Morral, poeta que ha renegat de l’ofici d’economista, i es dedica a dibuixar, escriure poemes i interpretar. Vingué a presentar ‘Tornar. D’Essaouira a la Barceloneta’, un llibre que Voliana Edicions edità magníficament el febrer del 2018. Llegim a la contraportada del llibre: «(…)al cap de gairebé dos anys, ens obre el seu món més íntim a través dels versos i paisatges que l’han acompanyat des del retorn [del Marroc], primer a Vic i després al barri de la Barceloneta, en un tornar on, a poc a poc, la vida es reinventa.»

https://www.ivoox.com/player_ej_28560527_4_1.html?c1=ff6600

Ahir, dimecres dia 12 de setembre de 2018, férem el dos cents setantè programa, el primer de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.

Noemí Morral i Palacín va néixer a Vic dos dies abans del dia de l’home dels nassos, el 29 de desembre de 1972, quan encara es podia enviar mare i nena al quarto dels mals endreços de l’hospital, en cas de massa parts un mateix dia. Ha viscut tota la vida entre Julià de Vilatorta i Vic. i Tot i que de petita li agradava molt dibuixar i escriure encaminà estudis i vida laboral cap a l’economia. Al llarg dels anys havia escrit alguns poemes, però no havia tornat a dibuixar des de la infància. L’octubre de 2015, un any després de la mort d’en Santi, el marit, d’un tumor al ronyó molt agressiu, s’instal·là a Essaouira, port de l’oceà atlàntic del Marroc, i es dedicà a la reflexió i la recerca d’un nou camí. Fou precisament on, segons l’autora, redescobrí la infància i, d’una manera delerada, tornà a dibuixar i escriure de forma natural i intensa, i sentí el poder terapèutic d’aquestes dues arts, però també de l’Art en general. D’aquesta fugida endavant sorgiren alhora els llibres Finestra poètica a Essaouira , que publicà Edicions de l’Albí el 2 de desembre de 2016, i Fenêtre poétique à Essaouira, una tria de 14 poemes i dibuixos de l’anterior llibre traduïts al francès, que la poeta i dibuixant s’autoedità, i l’espectacle Mil Futurs. Finestra poètica a Essaouira conté 70 dibuixos i 75 poemes en català, va comptar, que expliquen les vivències de l’autora, l’opinió sobre la cultura i la ciutat que l’acollí, i el procés personal.
A la tornada s’instal·là al barri de la Barceloneta, on encara viu, després d’una estada curta a Vic, per seguir estant a prop del mar i «ésser una persona anònima». Fou quan deixà definitivament la feina d’economista per iniciar un projecte de vida a l’entorn de la poesia, el dibuix i la interpretació. Tornar, tant el llibre com l’espectacle ―hi ha espectacle!―, n’ha estat el resultat, per ara.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Imatges del programa en què el poeta i matemàtic, Víctor Mañosa Fernàndez, presentà ‘Devesa oculta’, un llibre de poemes que ara fa res, el març de 2018, publicà Papers de Versàlia, il·lustrat amb dibuixos de José Moreno, entrar en el taller del qual, segons el poeta, és saber «que estàs en una terra de prodigis.»

Dimecres dia 16 de maig de 2018, férem el dos cents seixanta-dosè programa, el vint-i-novè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre per ràdio Santvi.
Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Carme Llobera i Balasch, que gravà les imatges amb una videocàmera, gràcies a Pius Morera i Prat, que les edità i gràcies a Gabriel Murga, que tingué cura del so.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Imatges de la presentació que feu la poeta llorencenca, Maria Carme Rafecas Rafecas de ‘Blanc breu’, amb què el 2017 obtingué el Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia, per a menors de 30 anys, i que Edicions Bromera publicà immediatament.

Dimecres dia 2 de maig de 2018, férem el dos cents seixantè programa, el vint-i-sisè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, per ràdio Santvi.
Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Carme Lloberra i Ballasch, que gravà les imatges amb una videocàmera, gràcies a Pius Morera i Prat, que les edità, i gràcies a Gabriel Murga, que tingué cura del so.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Imatges de la presentació que Carla Fajardo Martín feu de ‘Forats’, amb què obtingué el 21È Premi de Poesia Alella a Maria Oleart i que, ara fa res, el 21 de març de 2018, publicà Fonoll, dins de la col·lecció de poesia Joan Duch, amb un pòrtic de Lluïsa Julià, membre del jurat. El jurat va caracteritzar-la com a poesia de revolta, poesia ben construïda, amb un llenguatge molt treballat i una reflexió molt potent sobre la societat que ens envolta.

El dia 30 de maig de 2018, emetérem en directe a través de Ràdio Santvi el dos cents seixanta-quatrè programa, el trenta-unè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Carme Llobera Balasch, que gravà les imatges del programa amb una videocàmera, Pius Morera Prat, que les edità, i Gabriel Murga, tècnic de so, que en tingué cura.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Anna Gas Serra, joveníssima poeta, vingué a presentar ‘Crossa d’aigua’, amb què obtingué el 18È Premi de Poesia Joan Duch i que tot seguit, el 10 de juliol de 2017, publicà Editorial Fonoll, amb un pròleg d’Abraham Mohino i Balet, dins de la col·lecció de poesia Joan Duch. Aquestes són les imatges del moment: la poeta recità deu poemes i fou entrevistada per Pius Morera, creador i conductor del programa.

Dimecres dia 27 de juny de 2018, férem el dos cents seixanta-vuitè programa, el trenta-cinquè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, per ràdio Santvi.
Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Carme Llobera i Balasch, que gravà les imatges amb una videocàmera, gràcies a Pius Morera i Prat, que les edità i gràcies a Gabriel Murga, que tingué cura del so.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Imatges de la presentación de «quan els llops es trenquen», de Francesc Fanés i Garriga. Amb Joan de la Vega i Joan Puche, editors i poetes.

El programa es va emetre el 4 de juliol de 2018 per Radio Santvi. El video ha estat posible gràcies a Carme Llobera i Balasch, que gravà les imatges amb una videocámara, gràcies a Pius Morera i Prat, que les edità i gràcies a Gabriel Murga, que tingué cura del so.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

En el darrer programa de la temporada tinguérem de nou un convidat de luxe, el poeta i editor Francesc Fanés i Garriga, que vingué a presentar ‘Quan els llops es trenquen’, publicat per Tanit ara fa res, el març de 2018, amb un pròleg de Rodolfo del Hoyo. No vingué sol sinó ben acompanyat de dos editors i excel·lents poetes, el de Tanit, Joan de la Vega, i el del Pont del Petroli, Joan Puche. «Els poemes (…) s’han de sentir. ―adverteix el prologuista al lector― (…) en llegir-los amb calma i en deixar-nos penetrar pel misteri de la paraula, ens adonem del llarg recorregut des del nen fins a l’home madur, i en aquest itinerari vivencial assistim a les essencialitats fluctuants en el pensament del poeta al llarg dels anys. »

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 4 de juliol de 2018, férem el dos cents seixanta-novè programa, el trenta-sisè i últim de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.

Poeta i editor. Orgullós de no ser filòleg. Francesc Fanés i Garriga, el convidat, conegut popularment com a Paco Fanés, nasqué el 30 de juny de 1952. Era l’estiu i havien desaparegut «les Tarjetas de Racionamento i un servidor va aparèixer en un bressol de la gran sala amb trenta llits i trenta mares de la Maternidad Provincial de Barcelona.» Un xic després «vaig dibuixar en un quadern ratllat, un inoblidable primer dia d’escola, la primera lletra -la O-.» Però, «una hora més tard em va caure el primer càstig públic per destrossar –amb còmplices- el pupitre atorgat per Doña Margarita, la mestra.» El 1976 en ple encant per la mort del Caudillo, Domus, una minúscula editorial que va tancar després de publicar-ne dos, «un el meu, em va editar el primer llibre de poemes, Jocs de carrer.» En aquells dies en que tot semblava possible, ens va dir en un missatge, va compartir bars i projectes amb altres irreformables poetes de la meva generació i corda poètica com ara Xavier Sabater, Genís Cano, Leo Segura, Jordi Pope, Enric Casasses o Joan Vinuesa. Algun cop, ho hem llegit en alguna banda, en aquesta època havia cridat al London «merde pour le poesie!» Emboirà amb els seus versos la revista literària “La muerte de Narciso”, celebèrrima publicació de caire contracultural dels anys setanta que al·ludia al poemari d’aquest títol de José Lezama Lima. En van sortir tres, ni una més, tres-cents exemplars cada cop. Comptà entre els seus actius amb Pere Marcilla, Emilio Cortavitarte, Paco Gallardo, Ernest Subirats, Genís Cano, Artur Montfort, Enric Casasses i Xavier Sabater. Un llarguíssim silenci —nosaltres també em vam patir un—: «L’encant va passar i el desencant i altres addicions no van permetre més poemes (…) fins a l’any 2000 (…).» «En aquells dies —segueix— vaig conèixer – quan anava perdent una miserable quantitat de doblers apostant al gos menys ràpid en un canòdrom de Badalona – el poeta Joan Puche.» Devia ser l’hòstia, una il·luminació: «Aquella mateixa nit, en plena llevantada de novembre i de Jack Daniel’s vam decidir bastir l’Associació cultural de poesia Pont del Petroli, ara també edicions Pont del petroli (…)» D’un moment com aquest se’n beneficia la bonica ciutat de Badalona, on viu. Amb aquest segell publica uns quants llibrots: La una i deu (2000), Via 1 (2005), Doble espai (2010) i Adesiara (2012). El 2014 l’editorial Emboscall li publicà Recursos humans. Ja va ser al programa, on presentà El joc de l’alba, que publicà l’abril de 2016 l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli. Joan Puche Ruiz, company de batalles, el prologa amb una bateria de cinc poemes visuals. En el darrer, arriben volant al Cine Padró del carrer de la Cera ja desaparegut, sense ales, les tecles de l’ordinador fet malbé en els anteriors. Flaix de grisos, tot i que «Sempre va bé somiar una muda de pell.» Inclòs a l’antologia Vi(r)us, de poesia visual, que inclou poetes de tots els Països Catalans i que Pont del Petroli publicà el 2005. Col·laborà amb el grup de rock progressiu Difícil Equilibrio, creat a Badalona el 1985 amb el nom de Clan i que es va dissoldre el 1989 tot coincidint amb la publicació del seu primer single de vinil a la Sala Zeleste. De tota manera, el 1917 va publicar el disc Tapís amb els seus poemes i música d’aquest grup. Actualment participa en diversos projectes poeticomusicals. És el promotor, amb Joan Puche dels cicles Poesia i cia i Festival Price i cia. El nostre personatge conclou: «Malgrat tot puc dir ben alt i mig amagat que no he fet mai cas d’allò tan cèlebre que molts pares, avis, tiets i tietes de poetes ens van aconsellar.» Ei, Paquito, mai, però mai poeta. «Que no guanyaràs ni una pesseta.» Ja veieu que és rima consonant.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari