Bel Granya, poeta badalonina, ha vingut a presentar ‘Síndria esberlada’ que ara fa res, el setembre de 2020, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb un pròleg de Sam Abrams. «La síndria ―hi llegim― és un tot stendhalià del roig i del negre, de l’efímer i el durador, el goig i el dolor, la llum i la foscor. L’autora mateixa ens ho diu (…): «vesteixo amb dignitat / el roig i el negre de la vida». I aquí hem de subratllar el mot «dignitat» perquè és una paraula clau al llibre.» «El 1863, al pic de la seva carrera literària ―seguim llegint―, Emily va escriure un poema molt celebrat que comença: «Aquesta és la meva carta al Món / que mai em va escriure a Mi». [El llibre] és la carta d’Isabel Granya al món, una carta que hem de llegir amb cura i amb els sis sentits posats. És un llibre amb gran retorn perquè ens commou, ens sensibilitza, ens interpel·la, ens educa i ens afina.»

https://www.ivoox.com/player_ej_58278097_4_1.html?c1=ff6600

Avui, dimecres dia 21 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-tresè programa, el setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Bel Granya Zapata, la convidada, nasqué a Badalona el 8 de febrer de 1964, a la Riera Martí i Pujol, on havia la clínica de Sant Cosme i Sant Damià, que ja no existeix. Té dos germans, un més gran i un dotze anys més petit. Visqué tota la infantesa i la joventut al barri del Congrés, «un barri de famílies treballadores, obrers, encara que ara sembla que aquesta paraula no agradi a ningú.» «Continuo tenint consciència de classe ―tot seguit afegeix―, per més que sóc conscient del meu desclassament per mitjà de la cultura, ha estat el meu privilegi i alhora el preu que has de pagar.» Estudià a una escola de monges, perquè aleshores al seu barri no hi havia escoles públiques, i el seu pare era d’aquells que sortien un dia sí, l’altre també a manifestar-se al vespre i a tallar l’autopista reclamant escoles públiques. El seu pare, ja retirat, és mecànic torner, un ofici que està proper a desaparèixer, la seva mare va estar sempre a casa.
La seva família paterna és catalana, l’avi nascut a la plaça Real, el besavi al carrer Comtal, i l’àvia a Badalona. La seva família materna, en canvi, és tota de Cartagena, «on el meu pare va anar a fer el soldat i va tornar amb la mare.» Tingué la sort de d’arreplegar una generació de professors excepcionals «que em van obrir la ment i em van inocular el virus del coneixement (encara hi ha algun virus bo!).» Després del batxillerat, dubtà entre estudiar història de l’art o filologia, i finalment s’inclinà per la Filologia Hispànica (1989), després feu un Postgrau en Informació i Documentació (1991) i per fi es doctorà en Filologia Catalana (2005).
L’època universitària és, segones ella, «una de les experiències més enriquidores de la vida, amb els bons professors i els dolents, amb les assemblees, les campanes, el bar i les vagues, tot forma part d’entendre de què va això de viure i de fer-ho en societat.»
L’any 1993 va anar a Mallorca per primera vegada, darrera dels papers de l’associació pancatalanista Nostra Parla, que tenia una secció mallorquina també, i aquella estada d’un mes d’arxius, de cursos a l’Estudi General Lul·lià i de convivència amb ella mateixa i amb una societat que desconeixia, «em va canviar la vida». Encara ara s’hi dedica i va a Mallorca amb tanta freqüència com pot.
Ha escrit alguns llibres sobre la cultura i la literatura de Mallorca, i també un gruix considerable de capítols de llibre, articles de revistes, pròlegs, i altres sobre personatges que li han interessat com Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Rosa Leveroni, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Joan Estelrich i altres. Participa en congressos, jornades, fa conferències, és a dir, «tinc una vida d’investigadora activa.»
Però sempre ha treballat com a gestora cultural. És tècnic de cultura a l’Ajuntament de Badalona, creu fermament que la difusió i la divulgació de la cultura, ben feta, amb exigència i rigor, és un dels elements més importants que tenim entremans. «De que sapiguem transmetre la nostra cultura a les generacions futures ―conclou― dependrà de la nostra subsistència com a poble.» A banda d’investigar i escriure, li agrada mirar el paisatge, la música, el teatre, anar en bici, conversar amb els amics.
A banda del llibre que presentarem, Síndria esberlada, el 2011 l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli li publicà Anagrama de sal i el 2016 Meteora Mudar de pell.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Nati Soler Alcaide, poeta penedesenca ha vingut a presentar ‘Cadells de gat’, que ara fa res, el març de 2020, publicà Ònix Editor amb un pròleg d’Àlex Susanna i unes esplèndides fotografies d’Olga Pros Jané, que acompanya a la poeta. «[El llibre] ―llegim a la contracoberta― és el resultat de la reflexió (…) després d’haver vist el dibuix de tres nenes precioses, mal vestides, però amb cara de felicitat, aixoplugades sota un paraigua tronat i acaronant tres cadells de gat. La imatge l’induïa a buscar exemples del molt que ens compliquem la vida per aconseguir una pila de coses supèrflues que no ens fan millors. [L’autora] volia que el missatge fos el més explícit possible i la il·lustració era la fórmula (…). La il·lustradora [posa de manifest] la capacitat de trobar remei a la nostra dispersió. Ho explica amb colors i formes canviants en funció del sentiment [que vol transmetre].».

https://www.ivoox.com/player_ej_57950996_4_1.html?c1=ff6600

Avui, dimecres dia 14 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-dosè programa, el sisè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nati Soler Alcaide nasqué el 5 d’agost de 1959 a Llorenç del Penedès, on ha viscut sempre. Abans de saber llegir fingia fer-ho aprenent-se contes de memòria i el moment exacte en què calia passar pàgina per a fer-ho creïble. La formació poètica continuà amb la memorització de lletres de cançons. Després que la senyoreta Maria l’ensenyés a llegir va arribar la lectura de tot el que li queia a les mans, que sempre era menys del que volia. Heu de pensar que als seixanta a Llorenç hi havia escasses possibilitats d’anar-se’n i menys recursos econòmics que no ara. Hi havia un armari de llibres a l’escola, uns quants Cavall Fort al local de catequesi i uns quants prestatges al cafè de El Centre. S’ho va empassar tot, i es va sentir afortunada quan la Rosa Fabregat obrí una llibreria i ella tenia un salari que li permetia comprar llibres.
Fa de modista. Es considera una dona feliç per poder repartir tot el seu temps entre les seves dues vocacions, la costura i la literatura. Les considera dues tasques complementàries, ja que les dues permeten desenvolupar la creativitat.
Li agrada llegir i admet que «escric més del que publico». La majoria dels poemaris que li han editat, han arribat als lectors per haver estat premiats. En narrativa ha tingut menys sort, es lamenta, i només ha pogut donar a conèixer un llibre de relats i una novel·la. Li van premiar una de les seves obres de teatre, però no s’ha estrenat ni tampoc publicat. Membre actiu del grup multidisciplinari Art Polièdric amb qui ha interpretat els propis poemes, els d’Espriu, la tasca de Pau Casals i actualment participa en una visió de grup sobre Terra Baixa. Autora de capçalera de la biblioteca Terra Baixa de El Vendrell, ha col·laborat amb l’expert en pedra seca Josep Vallès, participa en recitals poètics i és columnista de Portal Nou i de Jaula Azul.
Conscient que la poesia té pocs lectors, renuncià a buscar editor i ja fa molts anys va optar per publicar premis literaris. Ha tingut sort. Amb Apunts de Praga obtingué el 2000 el Premi Josep Fàbregas i Capell, que l’Ajuntament de la Vila de Sallent publicà l’any següent. El 2004 Editorial Viena li publicà Les dents del gat amb què l’any anterior va merèixer el XVIII Premi Vila de Martorell. El 2004 obtingué el Premi Paco Mollà de Poesia de Petrer, que fou publicat l’any següent per l’Editorial Aguaclara. Poemes de pedra seca, amb fotografies de Josep Vallès Valls, fou publicat el maig de 2006 per Cossetània Edicions. Furgar el rusc fou publicat per Emboscall el novembre de 2008. Amb La pedra d’aquesta casa obtingué el 2008 Premi Maria Oleart d’Alella, que La Comarcal Edicions publicà el 2009, el mateix any que Pagès Editors publicà a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda La casa amb set butxaques amb què obtingué l’any abans el Premi Grandalla de Poesia. El 2010 va merèixer el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, que publicà Edicions Bromera tot seguit, el 2011. El 2014 obtingué per La lentitud del ramat el XIX Premi de poesia Màrius Torres, que tot seguit, el 2015, publicà Pagès Edicions a la Biblioteca de La Suda. El 2018 fou guanyadora amb el llibre Paraula del XXII Premi Nacional de Poesía Adolfo Utor Acevedo que cada any s’atorga a una obra en valencià. Hem d’afegir Cadells de gat, el poemari que presentarem.
Autora de novel·les breus, com Onze d’Agost, amb què fou guanyadora ex aequo del I Premi Mossèn Romà Comamala de Vilabella i que fou publicat l’abril de 2003 per Cossetània Edicions, i d’obres de teatre com Cal llop, amb què obtingué el 2009 el Premi de Teatre Bambolina, mai no publicada ni representada.
A més a més és autora amb Josep Vallès de Diuen…, amb les opinions de Leo Messi, Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sandro Rosell, Bojan Krkic i 50 reconeguts culers més.
Olga Pros Jané nasqué a Llorenç del Penedès el 6 de gener de 1959. Afeccionada al teatre des de sempre, forma part del Grup de Teatre de El Centre de Llorenç del Penedès, no com actriu, sinó com decoradora i l’encarregada del vestuari, l’attrezzo, el maquillatge… Sempre li ha agradat l’art, la pintura, el dibuix, l’aquarel·la. Formà part del Grup 7 d’Art amb en Joan Descals. Ha fet també joieria, ceràmica, decoració de porcellana i vidre. Es considera una tasta-olletes. Actualment treballa en una empresa de precuinats. Li agrada la muntanya i la bicicleta. Pertany al grup excursionista AEMontmell, d’on li ve, segons diu, l’afició a la fotografia. Vés, ara resulta que «sóc la il·lustradora» del llibre Cadells de gat.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Esteve Plantada i Hermoso torna al programa per presentar ‘Troncal’, que ara fa res, l’abril de 2020, publicà LaBreu Edicions a la col·lecció Alabatre amb un epíleg de Jordi Marrugat. «[el llibre] és un Big Bang i un Big Crunch ―hi llegim―: la imatge de l’univers en expansió i contracció: el retorn de la memòria al lloc de la vida: la integració del jo en el nosaltres: les paraules i la poesia reconstruint l’enyorada unitat primigènia fins a voler desaparèixer. Perquè, en efecte, tard o d’hora, tot torna a lloc. Tot es perd on tot es guanya. Tot acaba on tot comença».

https://www.ivoox.com/player_ej_57622788_4_1.html?c1=ff6600

Avui, dimecres dia 7 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-unè programa, el cinquè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Esteve Plantada, el convidat, nasqué l’11 de juny de 1979 a Granollers el 1979 i hi viu encara. “Malgrat que no eren els turons de Mullholland Drive, ni la place Saint-Sulpice, ni molt menys un barri d’Astoria (Oregon)―certifica el poeta―, em va agradar tant que vaig decidir quedar-m’hi, a mig camí de la perifèria i de l’inhòspit.” Poeta, periodista cultural, crític literari i crític cinematogràfic. Ha estat un dels editors suïcides de Terrícola. Era l’any 1997: només tenia disset anys quan el vam conèixer i era ja poeta, un magnífic poeta. Acabava de guanyar el Premi Amadeu Oller de Poesia per L’ombra dels violins, títol que evidenciava una inclinació per la música. Amb temps i palla maduren les nesples, diu una dita. Ben certa, perquè la immadura maduresa amb què el vam titllar ha esdevingut una madura maduresa. Ha completà la seva carrera de piano, es llicencià en filologia catalana, composa música, dirigí amb Laia Noguera, The Barcelona Review, una revista digital de poesia de culte, i dirigí efímerament l’Ara Vallès, diari digital del Vallès Oriental. La vint-i-tresena Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental que organitza Òmnium Cultural, celebrada el 2012, atorgà el primer Premi de Comunicació Eugeni Xammar a NacióGranollers, diari digital del qual era coeditor. Ha seguit escrivint poesia, perquè és un poeta. Publicà el 2001 Oblidar i el 2007 Temporari, amb el qual guanyà l’any anterior el premi Estebanell i Pahissa, que atorga l’Òmnium Cultural. Amb Laia Noguera i Clofent i Joan Duran, escriu a sis mans, Els llops, que es publica el 2009. El 6 de maig de 2015 vingué al programa a presentar Fosca límit, poemari «exquisit», segons el parer de Bernat Dedéu, que AdiA Edicions publicà dins de la col·lecció Ossos del Sol. Com que molts no l’esperàvem, l’autor s’afanyà a dir que “ha vingut d’una revolada eufòrica i èpica”. El llibre, sintetitzà, «mostra un món ple de sordidesa, de referents, de bellesa oculta i que és un clam a la supervivència.»
Tornà el 21 de desembre de 2016 per a presentar Big Bang Llàtzer, poemari amb el qual va guanyar aquell any el premi Pare Colom de poesia i que publicà amb un epíleg de Miquel Otero, Lleonard Muntaner dins la col·lecció La Fosca. El llibre està ambientat en el paisatge d’un Berlín amb ressons soviètics, just quan el mur estava caient i el títol vol representar alhora el xoc i la resurrecció. Ha estat traduït al castellà, francès i basc.
Poeta emprenyat, figura a l’antologia Ningú no ens representa, també a «Poésie catalane: les voix ne dorment jamais (Exit, revue de poésie, Quebec, 2010) i a l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, de la qual el conductor d’aquest programa, Pius Morera, va tenir cura. Com a músic, després d’estavellar-me en diversos projectes, actualment és membre d’Els Nens Eutròfics, grup de ‘pop irònic’ del qual és el teclista i on comparteix escenari amb el també poeta Josep Pedrals i altres noms. El 2013 treuen En helicòpter, el segon àlbum.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

‘Petons’, un llibre de maduresa d’Alexandre de Riquer, segons el parer de Teresa Costa-Gramunt a Núvol. Maria Planellas i Saumell, curadora i autora de l’estudi introductori, ha vingut a presentar aquest llibre que ha publicat ara fa res, el maig de 2020, Editorial Trípode amb un pròleg d’Eliseu Trenc. « A Petons ―llegim a la contraportada― el dolor de la pèrdua conviu amb l’erotisme del record. Tot i tractar-se d’un aplec dedicat a l’esposa difunta, la major part de les composicions recorden el temps de vida i, a partir d’un diàleg constant amb els clàssics, evoquen una sèrie d’escenes que conviden a gaudir de l’amor amb l’estimada, que ja ha esdevingut un símbol. La seva representació oscil·la entre diferents imaginaris finiseculars, que van de l’àmbit fantàstic, on la dona és una fada en harmonia amb la natura que l’envolta, al domini del místic, on es transfigura en una essència celestial.»

https://go.ivoox.com/rf/57301939

Avui, dimecres dia 30 de setembre de 2020, hem fet el tres-cents quarantè programa, el quart de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Alexandre de Riquer i Ynglada, nascut a Calaf l’any 1856 és, com Apeles Mestres, Santiago Rusiñol o Adrià Gual, un dels grans artistes polifacètics del Modernisme, en un temps en el qual el cultiu de diverses arts no és una cosa gens estranya. També Víctor Català i Prudenci Bertrana pintaven, Modest Urgell, conegut pels quadres, és igualment dramaturg, i Carme Karr composa alguns lieder, encara que aquesta activitat quedi en un segon pla respecte a la de narradora i periodista. Segons el crític que va introduir el mot «modernisme», Ramon D. Perés, a altres països hi havia més tendència a considerar aquests artistes-escriptors dels dos vessants, mentre que aquí «son raros y siempre que aparecen se les disputa alguno de los puestos que pretendent ocupar». Perés, quan escriu això, pensa en Apeles Mestres, però el concepte és perfectament vàlid si l’apliquem a Alexandre de Riquer, de qui sempre es solia passar de puntetes la part literària.
Maria Planellas Saumell, la convidada, va néixer el 16 d’octubre de1991 a Els Hostalets d’en Bas. És doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals per la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre la ironia en la poesia d’Apeles Mestres, nom que escriu sense la grafia doble, tal com ho reivindicava l’autor. És membre del Consell de redacció de la revista Haidé, estudis maragallians on va dirigir, el 2019, un dossier sobre la interacció de diferents personalitats modernistes amb l’autor de La vaca cega, i ha col·laborat també en altres revistes de literatura, com ara Caràcters. Enguany ha publicat Petons, d’Alexandre de Riquer, amb l’editorial Trípode, que té una col·lecció dedicada a la recuperació d’autors catalans del tombant de segle XIX i les primeres dècades del XX.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Marc Freixas Morros, poeta que pot dir-se que és igualadí tants són els anys que hi viu, vingué a presentar ‘Si ens prenguessin els àtoms’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà David Vidal, El petit editor amb un pròleg de Laia Llobera, un epíleg de Jordi Valls i una coberta dissenyada per Josep Grifoll, poeta de Casserres. Es tracta d’una veritable conjura de poetes. «Aquest llibre ―llegim al pròleg― és un cofre de tresors, el pont que et connecta a un indret que desconeixes. El poema i la paraula obren finestres al món, als espais recòndits de l’ànima, on transiten noves flors. Per això llegir poesia és un acte d’amor-cap a un mateix i cap als altres- perquè és temps que convida al silenci, estatge per aturar-se i mirall on reconèixer-se en l’altre. L’angoixa i la foscor, tan presents en el nostre segle XXI, reclamen silenci, l’imploren, un illot de serenor que els homes del passat sabien assaborir amb profunditat (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_56992750_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 23 de setembre de 2020, férem el tres-cents trenta-novè programa, el tercer de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre des de Ràdio SantVi.
Marc Freixas i Morros nasqué el 13 de gener de 1975 a Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès, i viu desde fa molts anys a Igualada, l’Anoia. Escriure sempre ha format part de la seva vida. Va començar a publicar els seus poemes a Relats en català. Actualment escriu a l’Enllaç dels Anoiencs, un setmanari comarcal on hi té la seva secció Reflexions Dos Punt Zero.
Setzevents Editorial li publicà el 2012 El llarg camí d’escriure, La Comarcal Edicions, el 2013. En aquest poemari, segons Joan Pinyol, l’autor del pròleg, pot trobar-s´hi «música, cançons i un bon grapat d’emocions». El Petit Editor, a més a més del llibre que presentarem li publicà el 2016 Reflexions a Plena Llum de Carrer, amb un pròleg de Santi Borrell i disseny de la coberta i il·lustracions d’Albert Gàmez i el 2017 Damunt Les Passes, amb un pròleg d’Empar Sáez. L’any 2015 la discogràfica Microscopi edità Música d’amor i silenci, basat en el seu llibre, un disc amb el cantautor Albert Gàmez, gravat a Aviram Estudi. Ha col·laborat en dos discs de Cesk Freixas, Set voltes rebel i Tocats pel foc, on posà la veu i els versos. També ha col·laborat en el llibre de poemes Foc entre dos blaus del poeta de Prats de Lluçanès, Vicenç Ambrós i Besa, on es va editar en l’epíleg un petit fragment del seu poema Llençol blau cel de pau. Escriu un poema per a El vol del silenci, el primer poemari de Manel Arcos, escriptor, periodista i historiador d’Oliva. Finalment podem trobar-lo amb un poema en el llibre solidari Autisme: trenquem el silenci amb la poesia, i amb un altre a Vers la llibertat, 17 poemes,14 poetes”.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Xavier Montoliu Pauli, traductor, i Paco Fanés, editor, han vingut a presentar ‘Apocalipsi segons Marta’, antologia poètica de Marta Petreu, que ara fa res, el novembre de 2019, publicà, amb un pròleg de D. Sam Abrams, Pont del Petroli Poesia. «Marta Petreu ―hi llegim―, en el seu difícil itinerari cap a la fusió entre filosofia i poesia, ha estat capaç d’esquivar els dos paranys on va caure la majoria dels filòsofs poetes o poetes filosòfics anteriors. Naturalment, em refereixo a la falta o excés d’humanitat, a la falta o excés de discurs conceptual, a la falta o excés d’universalisme i a la falta o excés de referents reals. Els poemes de Petreu estan absolutament electrificats a nivell humà i tenen una insòlita ambició conceptual i calibren perfectament el punt de tensió entre universalitat i particularisme. I tots els elements humans, conceptuals, universals i particulars formen part d’una barreja indestriable que és el text final de cada poema.»

https://go.ivoox.com/rf/56637292

Avui, dimecres dia 16 de setembre de 2020, hem fet el tres-cents trenta-vuitè programa, el segon de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Marta Petreu, la protagonista, és el nom de ploma de Rodica Marta Vartic (Jucu de Jos, Transsilvània, 1955), doctora en Fllosofia (1992) i professora d’història de la filosofia a la Universitat Babeş-Bolyai de Cluj. Des de 1990 és redactora en cap de la revista Apostrof de la Unió d’Escriptors de Romania, on s’han publicat traduccions de poesia d’arreu i també de poetes catalans. És una intel·lectual polifacètica amb una desena de llibres de poesia publicats i reunits en l’edició Apocalipsi segons Marta (2011), dues novel·les i volums de crítica i assaig on ha abordat personalitats romaneses d’entreguerres com Eugen lonesco, Emil Cioran o Mihail Sebastian, en una lúcida i desmitificadora visió. Distingida amb els premis més prestigiosos romanesos i internacionals entre els quals el Premi Lillian Hellman/Dashiell Hammett Grant, 2001, atorgat per Human Rights Watch, ha estat publicada a França, Estats Units, Suècia, Hongria, Sèrbia i Itàlia i ara, per primer cop, en català. L’any 2016 va participar en la Poefesta d’Oliva i en la Setmana de la Poesia de Barcelona. Enguany, ha prologat la traducció al català de l’obra Des de fa dos mil anys, de Mihail Sebastian (Lleonard Muntaner, editor).
Jana Balacciu Matei (Gogosari, Romania, 1947) és una traductora i filòloga romanesa. Es doctorà en filologia romànica i ha treballat per a l’Institut de Lingüística de Bucarest fins al 2005. El 1991 va venir a Barcelona per aprendre català. Més tard fou contractada per l’editorial Meronia de Bucarest com a traductora i editora de la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, que ja consta de 26 volums. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca com a traductora i divulgadora de la literatura catalana al seu país, organitzant jornades de cultura catalana a Bucarest els anys 2001, 2002 i 2004. També ha rebut el 2005 el Premi Joan Cendrós d’Òmnium Cultural i el 2008 el Premi J. M. Batista i Roca. El 2017 rebé el Premi Internacional Catalònia de l’IEC.
Xavier Montoliu i Pauli, un dels convidats, nasqué a Badalona el 1968 i continua vivint-hi. Llicenciat en Filologia Catalana, fou lector de català, entre el 1992 i el 1996 a la Universitat de Bucarest i entre 1996 i 1997 a la Universitat de Toulouse-Le Mirail. Ha treballat com a gestor cultural i llibreter al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i des de fa més de deu anys és tècnic de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha col·laborat amb l’editorial Meronia de Bucarest en el projecte de traducció de literatura catalana al romanès. Arran de la seva estada a la Universitat de Bucarest com a lector de català els anys 90, ha continuat treballant per difondre la cultura catalana a Romania i, viceversa, per donar a conèixer la cultura i les lletres romaneses aquí.
Una activitat que comprèn articles i presentacions, gestió d’activitats culturals i acadèmiques o bé, més recentment, des de l’any 2010, la traducció d’obres literàries romaneses -sol o en col·laboració-, tasques que compagina amb la seva activitat professional a la Institució de les Lletres Catalan Del romanès, ha traduït obres d’assaig, novel·la i poesia d’autors com Petre Solomon, Letiția Ilea, Marin Sorescu, Norman Manea, Ioan Es Pop, Ion Mureșan, Mircea Cărtărescu, Nichita Stănescu, Panait Istrati, Ileana Mălăncioiu, Mihail Sebastian o Marta Petreu, així com obres de teatre d’Alina Nelega i Bogdan Georgescu, representades dins del programa Fabulamundi a la Sala Beckett. Per a festivals o revistes literàries catalanes, ha traduït poemes de Virgil Mazilescu, Aurel Pantea, Ion Cristofor, Ioan Es Pop, Ion Mureșan, Ileana Mălăncioiu, Svetlana Cârstean, Mircea Cărtărescu, Marta Petreu, Ruxandra Cesereanu, Andrei Dósa, Marius Chivu i Adela Greceanu, amb la majoria dels quals ha compartit lectures o converses, i per a revista Sèrie alfa va traduir el recull de joves poetes romanesos L’evangeli segons Marin. L’any 2014 va guanyar el Premi Cavall Verd – Rafel Jaume de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el Premi Municipi de Craiova per la cotraducció de Marin Sorescu, Per entre els dies (Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2013) i l’any 2017 el Premi de la Crítica Serra d’Or de Traducció per l’aplec de relats de Mircea Cărtărescu, Per què ens estimem les dones (Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2016). Ha format part del secretariat del primer col·loqui de catalanística i traducció celebrat a la Universitat de Bucarest de l’any 2015 i també del XVIII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) que va tenir lloc l’any 2018 a la Universitat de Bucarest, i ha coordinat la Jornada d’estudi de l’obra de Mircea Cărtărescu celebrada a la UAB (2018). Recentment, ha coordinat el dossier dedicat a les lletres romaneses de la revista VISAT del PEN Català, 25.
En el darrer programa de la temporada anterior tinguérem un convidat de luxe, el poeta i editor Francesc Fanés i Garriga, que vingué a presentar ‘Quan els llops es trenquen’, publicat per Tanit. Poeta i editor. Orgullós de no ser filòleg. Francesc Fanés i Garriga, el segon convidat, conegut popularment com a Paco Fanés, nasqué el 30 de juny de 1952. Era l’estiu i havien desaparegut «les Tarjetas de Racionamento i un servidor va aparèixer en un bressol de la gran sala amb trenta llits i trenta mares de la Maternidad Provincial de Barcelona.» Un xic després «vaig dibuixar en un quadern ratllat, un inoblidable primer dia d’escola, la primera lletra -la O-.» Però, «una hora més tard em va caure el primer càstig públic per destrossar –amb còmplices- el pupitre atorgat per Doña Margarita, la mestra.» El 1976 en ple encant per la mort del Caudillo, Domus, una minúscula editorial que va tancar després de publicar-ne dos, «un el meu, em va editar el primer llibre de poemes, Jocs de carrer.» En aquells dies en que tot semblava possible, ens va dir en un missatge, va compartir bars i projectes amb altres irreformables poetes de la meva generació i corda poètica com ara Xavier Sabater, Genís Cano, Leo Segura, Jordi Pope, Enric Casasses o Joan Vinuesa. Algun cop, ho hem llegit en alguna banda, en aquesta època havia cridat al London «merde pour le poesie!» Emboirà amb els seus versos la revista literària “La muerte de Narciso”, celebèrrima publicació de caire contracultural dels anys setanta que al·ludia al poemari d’aquest títol de José Lezama Lima. En van sortir tres, ni una més, tres-cents exemplars cada cop. Comptà entre els seus actius amb Pere Marcilla, Emilio Cortavitarte, Paco Gallardo, Ernest Subirats, Genís Cano, Artur Montfort, Enric Casasses i Xavier Sabater. Un llarguíssim silenci —nosaltres també em vam patir un—: «L’encant va passar i el desencant i altres addicions no van permetre més poemes (…) fins a l’any 2000 (…).» «En aquells dies —segueix— vaig conèixer – quan anava perdent una miserable quantitat de doblers apostant al gos menys ràpid en un canòdrom de Badalona – el poeta Joan Puche.» Devia ser l’hòstia, una il·luminació: «Aquella mateixa nit, en plena llevantada de novembre i de Jack Daniel’s vam decidir bastir l’Associació cultural de poesia Pont del Petroli, ara també edicions Pont del petroli (…)» D’un moment com aquest se’n beneficia la bonica ciutat de Badalona, on viu. Amb aquest segell publica uns quants llibrots: La una i deu (2000), Via 1 (2005), Doble espai (2010) i Adesiara (2012). El 2014 l’editorial Emboscall li publicà Recursos humans. Ja va ser al programa, on presentà El joc de l’alba, que publicà l’abril de 2016 l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli. Joan Puche Ruiz, company de batalles, el prologa amb una bateria de cinc poemes visuals. En el darrer, arriben volant al Cine Padró del carrer de la Cera ja desaparegut, sense ales, les tecles de l’ordinador fet malbé en els anteriors. Flaix de grisos, tot i que «Sempre va bé somiar una muda de pell.» Inclòs a l’antologia Vi(r)us, de poesia visual, que inclou poetes de tots els Països Catalans i que Pont del Petroli publicà el 2005. Col·laborà amb el grup de rock progressiu Difícil Equilibrio, creat a Badalona el 1985 amb el nom de Clan i que es va dissoldre el 1989 tot coincidint amb la publicació del seu primer single de vinil a la Sala Zeleste. De tota manera, el 1917 va publicar el disc Tapís amb els seus poemes i música d’aquest grup. Actualment participa en diversos projectes poeticomusicals. És el promotor, amb Joan Puche dels cicles Poesia i cia i Festival Price i cia. El nostre personatge conclou: «Malgrat tot puc dir ben alt i mig amagat que no he fet mai cas d’allò tan cèlebre que molts pares, avis, tiets i tietes de poetes ens van aconsellar.» Ei, Paquito, mai, però mai poeta. «Que no guanyaràs ni una pesseta.» Ja veieu que és rima consonant.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La poeta taradellenca Maria Sellés i Reig ha vingut a presentar ‘Sargint la xarxa’, que ara fa res, el desembre de 2019, publicà Promarex Edicions. « Més de vuitanta anys immersa ―es justifica l’autora a la contracoberta― en el gran poema de viure. Unes frases intentant descriure’n pinzellades. En uns mots que m’han estat donats amb tant d’amor, en eixa ancestral llengua que enamora. Empeltada i heretada de l’ànima del meu poble. I que em té el cor captiu. En això consisteix el meu circumstancialment, volgut, poemari tardà.»

https://www.ivoox.com/player_ej_56322398_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 9 de setembre de 2020, hem fet el tres-cents trenta-setè programa, el primer de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Maria Sellés i Reig, la convidada, nasqué a Taradell el 21 setembre de1936 i es mare de tres fills. Estudià a l’escola de les Germanes Dominiques. Guarda un especial record de Na Rosa Sitjà, germana dominica que «als anys 40 del segle passat, desobeint les lleis del moment, ens va iniciar en la gramàtica i ortografia catalanes (…).» Però el seu gran aprenentatge ha estat la vida. El maig de 1962 es traslladà a Barcelona, però mai no va perdre el seu contacte amb la seva ciutat nadiua. «Jo sóc taradellenca», no es cansa de repetir. Els seus records són de l’acabament de la guerra civil ençà i creu que tant els canvis personals com els generals han estat tan enormes i complexos, «que no me’ls hagués pogut mai imaginar.» L’important és que ha sabut adaptar-s’hi sempre. O bé agafant les rendes del carro fent camí sens quedar enrere o bé guiant el timó del vaixell quan les aigües sortien de mare.
«L’escriptura i la lectura m’encanten ―no es cansa de repetir― des de sempre. Des de petita, petita, m’ho llegeixo tot. Fins i tot, si la vista hi arriba, els papers del terra.» La seva actitud ha estat sempre participativa i canviant segons l’evolució i la seva comprensió del món i de la vida. Prefereix aquests dos mots a altres: «T’estimo»
Havia treballat com a administrativa a la fàbrica tèxtil i comercial Sert de Taradell, també com a administrativa a la Guarderia-Parvulario Cascabel de Barcelona i a la Cooperativa d’Habitatges Cor de Jesús de Barcelona i, finalment, com a botiguera a la Perfumeria Diagonal de Barcelona. «He viatjat molt, sempre amb el meu company de facècies. Ell al volant del furgó i jo de guia amb el mapa i el llibre.» Viu, jubilada de fa temps, entre Taradell i Barcelona i es confessa ser badoca de mena. Gaudeix, com qualsevol àvia, dels néts i se sent serena i feliç d’allò que ha sabut vèncer. El 30 de juny de 1951 obtingué la seva única titulació, Tenedor de Libros, obtingut a l’Acadèmia Cots. Mai no li han demanat, remarca. Preua la família, l’amistat, conèixer món, la pintura i l’escriptura, especialment la poètica.
Voldria que el món fos administrat per a tothom sense excepció, no sols per a segons quines butxaques. Amb gran respecte per la Terra i les diverses ètnies que la poblen. Amb gran respecte per la rica diversitat cultural. I que hi hagi pau. Vaja, una utopia, com ella mateixa remarca.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Jordi Solé i Camardons, sociolingüista, professor, escriptor i editor vingué a presentar ‘Oficis de Pandèmia i altres poemes’, que ara fa res, el maig de 2020, publicà Voliana Edicions amb un poema visual a la coberta de Montse Gort i un pròleg breu també de Montse Gort. «Tal i com ell mateix diu ―hi llegim― en el seu “Autoretrat” —que vol ser també l’autoretrat de la manera de ser i fer de la gent del Mig Segre i l’Alt Pirineu— és un “orc de poc dir i de molt fer.” De tant fer, que ni un obligat confinament no l’ha pogut aturar sinó que l’ha empès a endinsar-se en un camp que, encara que ja coneixia prou, no havia gosat debutar-hi mai com a actor: el de la poesia.»

https://www.ivoox.com/player_ej_54596058_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 29 de juliol, férem el tres-cents trenta-sisè programa, el trentè i últim de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Jordi Solé i Camardons, el convidat, nasqué el 6 de febrer de 1959 a Oliana. És catedràtic de llengua catalana i literatura a Secundària, ha estat assessor de Llengua i Cohesió Social. Impulsà diverses publicacions culturals i organitzacions de l’activisme lingüístic i durant vint anys formà part del Consell de redacció de la revista Escola Catalana d’Òmnium Cultural. Tostemps s’ha reinventat. Durant els primers anys de joventut es va centrar en la militància política independentista, més endavant i conjuntament amb aquesta activitat va convertir-se en practicant de la sociolingüística, fent llibres i conferències per tots els Països Catalans per parlar dels temes relacionats amb la situació del català. Quan va fer els treballs de la tesi de llicenciatura es feu amic dels esperantistes catalans i més tard esdevingué un especialista en literatura de ciència-ficció en l’àmbit didàctic fent propostes concretes de treball de la ciència ficció en la didàctica de la llengua i la literatura a Secundària. També publica un parell de novel·les de ficció especulativa, amb una de les quals guanya el Premi Juli Verne atorgat en la Nit andorrana. Fa deu anys va fer-se editor. Va venir a viure a Argentona, al Maresme, i hi fundà Voliana Edicions. Posteriorment abandonà la Secundària per dedicar-se totalment a les tasques editorials.
«Fa quatre o cinc anys ―ens diu en un missatge― comença a escriure haikus que resten en un racó.» Més endavant fa altres poemes que finalment veuen la llum quan en el moment del confinament màxim veu la llum dels Oficis de Pandèmia i ho ha editat conjuntament amb els poemes que ja tenia escrits en una mena d’obra poètica completa.
Ha escrit narrativa i, sobretot, assaig. Tres llibres de narrativa: Els silencis d’Eslet, publicat el 1996 per Pagès Editors, La síndrome dels estranys sons, publicat el 2003 per Tres i Quatre i Planeta mut, publicat per Voliana Edicions el 2016. Molt assaig; Sociolingüística per a joves: una perspectiva catalana, publicat per La Llar del Llibre el 1989; Text i context: lectures des de la sociolingüística i Sobirania sociolingüística catalana, publicats el 1991 respectivament per La Magrana i La Llar del Llibre 1991; el manual Iniciació a la sociolingüística, editat per Barcanova el 1992; Eliseu Climent el 1995 li publicà Les paraules del futur: llengües i comunicació en la ciència-ficció i el 1996 Història social i política de la llengua catalana, feta a sis mans Jordi Ruiz i Rosa Sanz; Pagès Editor el 1998 li publicà Poliglotisme i raó: el discurs ecoidiomàtic de Delfí Dalmau. El 2001 Enciclopèdia Catalana li publica Diccionari de sociolingüística, que no escriu sol sinó acompanyat, i Eliseu Climent El políedre sociolingüístic: una iniciació a la sociolingüística del conflicte; Edicions Documenta Balear el 2004 li publicà Les set tribus de la nació catalana: conversa amb els meus budes : anàlisi del discurs sobre el català (1977-2003); Dux el 2007 edita La Llengua que ens va parir: set pensadors a la recerca del català; Realitat i vitalitat de la llengua catalana, publicat per Edicions 96; Independència o mort….de la llengua, Sociolingüística per a joves del segle XXI i Diccionari Essencial Esteve Albert, que publicà Voliana Edicions el 2010, el 2012 i el 2015.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Dos pel preu d’un, a quatre mans i dialogant. Cristina Àlvarez Roig, arquitecte i poeta, i Israel Clarà, poeta, vingueren a presentar ‘L’omega de la rosa’, conjunt d’haikus i tankas que ara fa res, el novembre de 2019, publicà l’Editorial Gregal amb fotografies de Cristina Àlvarez i un aclariment inicial d’Israel Clarà. « L’haiku i la tanka ―s’hi diu― són aproximacions subtils i temperades al món, desitjos de comprendre’l i d’explicar-se’l amb la més reduïda expressió possible i la mínima aplicació de recursos. Vers i paraula, doncs, essència i concepte, s’uneixen per formar un poema maximalista en el minimalisme de prescindir del que és superflu i anecdòtic. L’estètica no té una importància per ella mateixa. És, alhora, el camí que mena el mestre oriental a la perfecció i a l’encontre amb ell mateix, a la reflexió sobre el lloc que ocupa en l’ordre universal.»

https://www.ivoox.com/player_ej_54292718_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 22 de juliol, férem el tres-cents trenta-cinquè programa, el vint-i-novè de la novena temporada. L’emetérem en directe, des de Ràdio SantVi.
Hi ha escassos matrimonis de poetes al nostre país després de Clementina Arderiu i Carles Riba. Israel Clarà i Cristina Àlvarez Roig, un d’ells, es van conèixer gràcies a la poesia i n’han fet llur món, el que ells anomenen viure en estat de poesia. Amb estils i temàtiques molt diferents tenen en comú que cap dels dos no deixa passar ni un sol dia sense un nou vers (Nulla dies sine linea), així com la passió combinada amb grans dosis de rigor i autoexigència. Si el poeta té una prolífica trajectòria que arrenca des dels primers anys de joventut, la de Cristina Àlvarez Roig es remunta només a sis anys des de la publicació del seu primer poemari, un temps però intens i ben aprofitat que li ha valgut una gran quantitat de reconeixements perquè poques vegades s’ha vist una evolució com la de l’autora. Segurament es deu a la seva formació humanística i que de fet, tal com ella admet, sempre havia escrit encara que després no ho mostrés a ningú perquè creia que no era el seu àmbit. Sigui com sigui ens trobem davant d’una parella molt especial que té moltes coses a dir-nos i a oferir al món de la literatura.
Israel Clarà, el primer dels nostres convidats, nasqué a Badalona el dia 1 de desembre de 1975. És llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona i des del 2004 forma part de la Sectorial de Cultura d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es donà a conèixer amb dues novel·les històriques Estatuària de cendra. Memorial de Titus Flavi Vespasià i Llibre d’una vida malaurada. Carta a la mare morta, que publicà Llibres de l’Índex l’1 de gener de 2003 i l’1 de març de 2004. Fou el 2004 quan fundà, amb Elisabeth Jiménez, l’Editorial Òmicron. Ha escrit en català, castellà i italià. És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha traduït poetes del Renaixement com Dante, Petrarca, Vittoria Colonna, Gaspara Stampa, Veronica Franco, Chiara Matraini, Michelangelo, Lorenzo de Médici (el cançoner Per natural desig, publicada per Òmicron el 2008) i autors com Cardarelli, Ragazzoni, Pavese i Merini.
A les novel·les històriques mencionades, cal afegir Eternament i rosa. Carta al meu pare, In tenebris. Èxodes del buit i la bogeria i La casa daurada, publicades per Òmicron el 2004, el 2005 i el 2007, i els poemaris Un racó de paradís. In memoriam José M. Ortega i L’equilibri de l’acròbata, publicats els 2005 per Òmicron i per Pagès Editors, La teva pell tan fràgil. Obra poètica 1993-2003, que publicà Òmicron el 2005, Pluja de nit i Llibre dels morts, publicats ambdós per Viena Editorial el 2010, Finestra líquida, publicat el 2013 per Òmicron amb un pròleg de Salvi Turró, Un te de gessamins, publicat també per Òmicron el 2014, Rendez-vous en Macagüey, publicada per Editorial Renacimiento el 2015 amb un pròleg d’Alejandro Duque Amasco, El més preciós dels dies i Sereníssim somni, publicats ambdós per Arola Editors el 2017 i el 2019 i La rosa sense perquè, publicat per Edicions del Sud el 2019.
Cal remarcar que entre 2005 i 2010, Òmicron li publicà un allau de llibres, alguns no estrictament poemaris, com Mel de sucre i vidre. Maria Mercè Marçal o l’encís de la feminitat.
Cristina Àlvarez Roig, l’altra convidada, nasqué a Barcelona el 20 de maig de 1973 i és arquitecta màster per l’ETSAB des de l’any 2000. És especialista en rehabilitació d’edificis històrics i monuments (ha realitzat per a la Comissió de la Dignitat el projecte per a la restitució a l’estat original del monument a Pi i Margall de la Plaça del Cinc d’Oros de Barcelona, conegut com El llapis), en adaptació funcional d’edificis i espais urbans i en lesions en l’edificació, entre d’altres àmbits com l’urbanisme o el disseny d’interiors. Remarquem que ha col·laborat en despatxos tan prestigiosos com el Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill, Alonso-Balaguer i Arquitectes Associats i Richard Rogers Partnership a Londres. També va cursar estudis de fotografia dirigits a la captació d’imatges i el revelatge en blanc i negre, tallers d’aquarel·la, tinta xinesa i fabricació de paper artesanal. Altres espais d’interès abasten la literatura, el dibuix i l’art i, en especial, la poesia, passió que combina amb la seva feina d’arquitecta. Ens trobem, doncs, davant d’una autora polifacètica que entén totes les arts com una de sola, i d’aquí que li interessi tot acte creatiu sigui en la manifestació que sigui. Cal destacar també el seu amor pel mar i la natura i, en especial, per tot el relacionat amb la Mediterrània, des de la poesia, la música, l’arquitectura, la gastronomia, els mites fundacionals, la filosofia clàssica i aquesta manera de viure en l’aquí i l’ara (hic et nunc) que ha conegut de prop en els nombrosos viatges que va realitzar, fa anys, per moltes de les seves geografies, des d’Itàlia, Grècia, Croàcia, Turquia, Síria, Jordània o el Marroc.
Com a autora de poesia ha obtingut més de disset reconeixements en tan sols tres anys des que el 2017 es va decidir a enviar les seves obres a certàmens literaris en català. Entre aquests premis destaquen el Drac de poesia de Solsona (2017), el Josep Grau i Colell de poesia del certamen literari de Les Homilies d’Organyà (2018), la Viola d’Or i Argent dels Jocs Florals de Calella (2019), el Solstici de poesia de Taradell (2019), el Miquel Peris i Segarra dels Premis de la Mar de Castelló (2019), el Premi de Poesia Torre de Piles (2019), el Premi Salvador Estrem i Fa de Falset (2019) i el Festa d’Elx dels Premis Literaris Ciutat d’Elx (2019).
Ha publicat Oasi privat (Editorial Òmicron, 2014), amb pròleg d’Olga Xirinacs, Cosmogonia Terrenal (II Premi de Poesia Torre de Piles, Edicions del Sud, 2019), amb pròleg de Carles Duarte i Montserrat i Cerimònia del te (Premi Festa d’Elx 2019, Bromera Edicions, 2020), amb pròleg de Jordi Pàmias, entre d’altres llibres col·lectius que apleguen les obres guardonades en certàmens com el Premi Drac de Poesia per l’obra Música de posidònia (Òmnium Cultural, 2017), el de Les Homilies d’Organyà per l’obra L’intacte instant del vol (Ajuntament d’Organyà, 2018) o el Premi Salvador Estrem i Fa per Metafísica blava (Ajuntament de Falset, Associació de Jubilats i pensionistes de Falset i Centre d’Estudis Falsetans, 2019). Té pendent de publicació L’evangeli segons la Mar (Premi Miquel Peris i Segarra dels Premis de la Mar de Castelló 2019, Ajuntament de Castelló, 2020), amb pròleg de Joan Maria Pujals i està treballant simultàniament en dos poemaris, l’un d’ells de temàtica complexa i molt compromesa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem un nou convidat, David Tona i Mora, poeta de Gurb, que vingué a presentar ‘Entre la fractura i l’aleteig’, poemari que publicà ara fa res, el novembre de 2019, Tèmenos Edicions amb un pròleg de Xevi Pujol i Molist. «[El títol] ―hi llegim― ja indica que l’obra es mou entre dues realitats. Aquestes realitats queden enllaçades a través d’un trajecte que parteix de l’assumpció de la fractura, del fet tràgic o dolorós (però també de la naturalesa de l’ésser humà com a individu indefectiblement fracturat, que no pot viure incòlume), i va a parar a un estat d’elevació cap a un pla vital superior, l’aleteig. L’obra, doncs, en consonància amb aquest títol bimembre i amb aquesta doble dimensió que aborda, està dividida en dues parts (…)»

https://www.ivoox.com/player_ej_53594480_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 8 de juliol, férem el tres-cents trenta-quatre programa, el vint-i-vuitè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
David Tona i Mora, el convidat, nasqué amb els colors oxidats el 24 d’octubre de l’any 1978 a Gurb, que ha estat «la meva pàtria» d’aleshores ençà, al bell mig de la plana de Vic. Estació de l’any tranquil·la i de recolliment «que potser s’ajusta ―diu― a la meva persona». El petit de dos germans, cresqué en un entorn de pagès (els pares ja en venien, tot i que aleshores no s’hi dedicaven plenament). Vivien ―recorda― a tocar del turó del castell de Gurb i de petit anava en bicicleta per aquells camins de carro empolsinats, entre marges i camps de blat, tot començant així a descobrir els arbres i el paisatge. Fruit de tot això, s’establí un vincle amb la natura i l’entorn rural que l’ha influït com reconeix.
No esperin un home lletrat, perquè no l’és ni vol, tot i que escriu molt bé. Ha estat força autodidacte, confessa, ja que no ha estudiat res de lletres ni cap carrera, sinó algun que altre curs d’escriptura, i amb això «he anat forjant un camí». Va descobrir la poesia molt aviat, als divuit anys, i se’n recorda bé, perquè coincidí amb la mort de Joan Brossa, de qui n’ha estat un devot. Adquirí soltesa i tremp, però, en els tallers d’escriptura i ha ampliat els mestres als quals la seva poesia és deutora, com ara Vinyoli. Ha obtingut alguns premis, Emboscall li publicà l’any 2001 Existència, un petit recull de poemes. La preocupació de l’autor llavors era situar-se en el món concret, en la realitat quotidiana, segons el parer de l’editor. Publicà tres poemes a la revista Tinter de fusta i, com passa amb molts poetes, també s’ha expressat a través de la música tocant en el grup de pop rock Nido Malo la bateria , i, com nosaltres, presentant entre el 2002 i el 2011, al costat d’un company, en una ràdio local de Roda de Ter un programa dedicat a la difusió de la poesia. També ha format part del grup Andròmina, que es decà a anar per bars i tavernes a difondre’n. Emboscall el gener de 2015 li publicà Més altament vivies, un títol que és un vers de Joan Vinyoli. «(…) es tracta d’un poeta —constata Jesús Aumatell, l’editor, que és qui l’ha editat—que no escriu pensant en un receptor immediat, i per això no explota mecanismes retòrics exitosos, sinó que n’explora d’altres, més complexos i també més perdurables.» Alguns poemes del llibre pertanyen a Temps de verema, recull guanyador l’any 2009 del premi de poesia Homenatge a Carme Morera. L’any anterior ja s’hi havia presentat i havia obtingut un accèssit per Instants de llum. Ha estat ara, dins de la seva recerca dels vincles entre llengua i paisatge, que sorgeix Entre la fractura i l’aleteig, poesia que es construeix, segons el poeta, a partir de la runa del temps.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari