Miquel-Lluís Muntané i Sicart vingué a presentar ‘Passatges’, poemari que ara fa res, el juny de 2020, publicà Llibres del segle, amb un esplèndid dibuix a la coberta de Roser Bover i un pròleg de Jaume Creus. «Els passatges ─en destaca l’editorial a la solapa de la coberta─, en tant que es formen amb el pas, impliquen camí, fer via, viatge. I també des del primer poema trobem esmentat el sentit del viatge (un altre dels temes predilectes del poeta), sigui purament físic o interior. Però el que preval és l’interior, el que s’organitza dins les fronteres de la pell de cada individu. No diuen que Rilke deia que l’únic viatge és el viatge interior? Doncs a això em refereixo»

https://www.ivoox.com/player_ej_68993168_6_1.html

Ahir, dimecres dia 21 d’abril de 2021, férem el tres-cents seixanta-cinquè programa, el vint-i-vuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Diuen que el 19 de setembre de 1956 Miquel-Lluís Muntané i Sicart va caure com Mister Bean al món. Va néixer en un pis de l’Eixample barceloní, sota el signe de Verge i amb l’ascendent a Lleó; era de nit i, qui sap si per això, el vespre i les primeres hores nocturnes sempre han estat la seva part preferida del dia… Diuen que va estudiar matèries diverses (de la filologia a la publicitat, de la sociologia a la música) i que s’ha dedicat a activitats encara més diverses (des de regentar un establiment de perfumeria fins a conduir programes radiofònics, des d’administratiu en una immobiliària fins a compondre i interpretar cançons, des de documentalista en una institució pública fins a la docència), però que hi ha un eix en la seva vida que ho vertebra i ho cohesiona tot: la voluntat aferrissada de comprendre el món i d’explicar les seves percepcions d’aquest procés per mitjà de la paraula escrita. Diuen que és cristià i d’esquerres, però també diuen –els més lúcids, sobretot– que les consciències sempre són més àmplies que les etiquetes. Diuen que és un apassionat de l’època barroca, que prefereix les arts i els espectacles en directe i que ha viatjat per mig món (pel nord, pel sud, per terra endins i per mar enllà). Diuen que és feliç trescant per les muntanyes i que té una fal·lera que li ve de lluny i que el fa anar, els caps de setmana, a veure uns nois com empenyen una pilota amb el peu sobre una superfície verda. Diuen que té un nombre ingent d’amics, però que es desaconsella seriosament tocar-li el voraviu. Diuen que té una certa traça en això de confegir versos, però aquesta qüestió, naturalment, cadascú és ben lliure de desmentir-la o de corroborar-la.

Autor d’una obra literària que consta, fins avui, de vint-i-cinc títols editats i comprèn la major part de gèneres: narrativa, poesia, assaig, teatre i conte infantil. Voldríem destacar la faceta de poeta i la serenor, segons Jordi Llivina, de la seva poesia. Entre els llibres de versos publicats, cal citar Migdia a l’obrador, publicat el 2003 per Pagès Editors.

Ja vingué al programa el dia 8 de juny de 2016 per a presentar Qualitats de fusta, el seu darrer llibre de versos. Es tracta, segons Eduard Sanahuja, el prologuista, d’una metàfora de la condició humana. Conclou: «Recordem que tres dels objectes fonamentals de la nostra cultura (…) han estat fets de fusta: el bressol, la creu i el taüt.» Tornà el 18 d’abril de 2018 per a presentar Construir la transparència, una antologia de la seva obra poètica feta pel també poeta Vicenç Llorca i publicada el març de 2018 per Tèmenos Edicions. Segons el prologuista, l’obra poètica de Miquel-Lluís Muntané és «una de les més coherents i sòlides de la poesia catalana de les darreres dècades» i afegeix que tots guanyarem «amb la lectura dels(…) poemaris que acabem d’analitzar. Un guany que es relaciona amb la bellesa dels versos i la construcció d’un pensament ètic de la poesia.»

Ha estat traduït a l’espanyol, francès, anglès i portuguès. Ha realitzat algunes traduccions del francès al català i va ser traductor de l’edició catalana d’El Correu de la UNESCO. Ha col·laborat –i col·labora– en un gran nombre de publicacions: Diari de Barcelona, El Punt-Avui, Serra d’Or, El Temps, Llengua Nacional, El 9 Nou, Caràcters, Revista Musical Catalana, Revista de Catalunya, Onda Cero, Catalunya Cultura i COM Ràdio, entre d’altres mitjans. S’ha dedicat a la gestió cultural, a la publicitat i al món editorial, i també ha exercit la docència a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Forma part del jurat de diversos certàmens literaris, entre els quals hi ha el Recull de Blanes i el Narcís Saguer de Vallgorguina. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de l’Associació Espanyola de Col·laboradors de Premsa, Ràdio i Televisió. Va ser directiu de l’Acadèmia Iberoamericana de Poesia i de la Penya Literària Joan Santamaria, i membre del Consell de Cultura de Barcelona. Actualment és vocal de la Fundació Miquel Arimany, president honorari de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO i president de l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Climent Mur per la seva tasca en l’àmbit de l’associacionisme cultural. Fou l’impulsor i director de la revista especialitzada en poesia Saba Poètica, fundada l’any 1980. Amb seu a Esplugues de Llobregat, va arribar a treure trenta números, i a les seves pàgines van publicar un bon nombre de poetes en llengua catalana, dels més novells als més consagrats. Incloïa, així mateix, traduccions d’altres llengües, notícia de novetats, crítica de llibres i entrevistes. El darrer número va aparèixer el mes de maig de 1992.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Jordi Llavina ha vingut a presentar ‘L’anell’, que ara fa res, el març de 2021, publicà Editorial Meteora, amb fotografies de Pau Esteve, un dibuix de Jaume Geli i un pròleg de Marc Galofré. «[El poema] és aproximadament ─hi llegim─ un dietari o una memòria d’uns dies a París del protagonista del poema amb l’amiga. Ens parla en primera persona a partir de converses i de passejos. Estem arran de vida i de les coses, de l’atzar que pot prendre la forma de la rodona necessitat. Els últims poemes […] parteixen d’aquí. I és des d’aquest caminar atent (…), que el llenguatge es fa dens entorn d’una imatge i qualla en un poema com a rúbrica o fa un pas més i esdevé poema independent. L’ús de la cançó […] vindria a subratllar aquesta fidelitat a l’experiència propera. Sense renunciar a aquest camí […], podem connectar amb els paisatges més diversos i amb reflexions que [van] al centre […]de la seva poesia.»

https://www.ivoox.com/player_ej_68608057_6_1.html

Avui, dimecres dia 14 de març de 2021, hem fet el tres-cents seixanta-quatrè programa, el vint-i-setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Jordi Llavina Murgadas, el nostre convidat, nasqué a Gelida el 19 de març de 1968. És llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Escriptor, poeta, professor, crític d’art, periodista, crític literari i presentador de ràdio i televisió. Ha treballat en el món editorial, en l’ensenyament i, durant vint anys, ha exercit com a periodista cultural a Catalunya Ràdio, La Vanguardia, TV3, Sàpiens, El Punt Avui, El 3 de vuit… Presentà durant cinc anys i mig el programa de llibres diari Fum d’estampa, a l’extinta Catalunya Cultura. També va col·laborar al programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio a la secció dels Mails d’amor. L’any 2014 va ser comissari de l’Any Vinyoli per a commemorar el centenari del poeta. Cada dilluns publica un article d’opinió al diari Segre i també escriu crítica de llibres per a l’Ara. Actualment ensenya llengua i literatura catalanes a l’institut Milà i Fontanals, de Vilafranca del Penedès.

Es va donar a conèixer l’any 2001 en guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la Nitrato de Chile, i és en la maduresa quan començà a crear obres de distints gèneres, com el poètic o el narratiu.

Quant a la poesia, el 2005 va merèixer el Ciutat de Palma Joan Alcover per La corda del gronxador, que publicaren el 2006 l’Editorial Moll i Edicions Proa. Constitueix el brillant debut de l’escriptor com a poeta. El 2007 obté el Premi Alfons el Magnànim per Diari d’un setembrista, que publicà tot seguit Edicions Bromera. Amb aquesta mateixa obra també obté, un any més tard el Premi Crítica Serra d’Or de poesia. Amb el tercer recull, El país del vent, obté el 2010 el premi Vila de Martorell de poesia; Lleonard Muntaner el 2011, any que obté el Vicent Andrés Estellés de poesia per Vetlla, que tot seguit, el 2012, publicà l’editorial 3 i 4. El 2013, amb aquesta obra, li atorgaren el Premi de la Crítica de la poesia catalana. Amb la mateixa editorial valenciana publicà el 2013 Contrada, un llibre de sonets, i el 2015 Matí de la mort. Finalment, a banda del llibre que presentarem, el 2017 l’editorial Meteora li publica Ermita, amb què obtingué la Lletra d’Or, i el 2020 Cossetània El magraner, amb què un any abans obté el Premi Maria Manent.

Cal remarcar també que el 2012 fou mereixedor del Premi Rafael Cornellà de retrat literari, que forma part del conjunt de Premis Recull, per L’home que encara fa servir barret.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Rosa Maria Arrazola, poeta, vingué a presentar ‘Mare Batec’, que ara fa res, l’octubre de 2020, publicà Voliana Edicions, amb un pròleg d’Adelina Ruiz i Ana Páez. «(…) parla ─llegim en l’escrit de la contracoberta─ d’una lluita de fills i de mares, d’algunes mares i fills que en plena Dictadura franquista van perdre la llibertat de poder-se estimar, perquè des de 1936 i fins la dècada dels 90, una xarxa (…) que es dedicava al tràfic de nadons els va negar la possibilitat de ser qui realment havien de ser. [Estat i Església], amb la dreta poderosa, van cometre il·legalitats [que consten] en nombroses dades hospitalàries, judicials i funeràries. [Algunes ordes]reprimien les mares i les empresonaven [i] decidien (…) quina era (…) digna de criar el fill i quina no. (…) [Es tracta d’] un crit punyent que vol ser reparador i (…) parlar també, de tota mena d’injustícia (…) contra la llibertat dels éssers humans.»

https://www.ivoox.com/player_ej_68290703_6_1.html

Ahir, dimecres dia 7 de març de 2021, férem el tres-cents seixanta-tresè programa, el vint-i-sisè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Rosa Maria Arrazola i Díaz, la nostra convidada, nasqué el 26 de juliol de 1969 a Gràcia, pero té arrels a Ponts, a La Noguera i tant un com l’altre lloc «corren per dins meu i em són espais essencials», ens digué en un missatge. Li agradava escriure de ben petita, a l’escola començà amb els contes, fins que en recità els professors, alguna cosa li removia els dins, i així, amb dotze anys, escrigué els primers poemes. Es recorda d’aquell temps, asseguda a l’escriptori de casa, dient-se que volia ser poeta.

Estudià Filologia Hispànica a Barcelona i a Firenze i, després, passà uns anys a Alemanya, fet que li deixà petjades: es dedicà a la formació, a la lectura de poetes catalans, i a l’escriptura poètica; també s’endinsà «en la pintura, que sempre he entès com a complement plàstic de la meva obra. No serà fins a finals de la dècada del 2000 que començà a fer-se visible, presentant-se a concursos i deixant-se caure en algun que altre recital.

El 2012 obtingué el Premi de la Vinya i el Vi per En brut, el 2013 meresqué el Vila d’Argentona Esteve Albert de Poesia per Poma tocada i el 2014 obtingué el Miquel Àngel Riera, Ciutat de Manacor per Rai, que publicà el 2014 Món de llibres; el 2016 obtingué l’Estabanell Energia Òmnium Cultural del Vallès Oriental per Buit de març, que publicà el 2017 Viena Edicions, El Ventura Gassol de La Defensa Agrària de La Selva del Camp fou el 2017 per Una altra gramàtica i 2018 Premi Josep Fàbregas i Capell, Vila de Sallent per Era, que publicà Tèmenos el 2019 a la col·lecció Lai. A banda dels llibres esmentats i de Mare Batec, que presentarem, Paralelo Ediciones li publicà el 2013 Llibre dels Xiscles i Quòrum Llibres el 2016 Nero nas.

No entén la poesia sense dir-la: «crec en ella per compartir-la, hi ha les ganes de comunió amb l’altri…les estones d’empatia i generositat… » Per això sempre que pot la passeja amb espectacles de petit format acompanyada de músics, cantants i ballarins, com per exemple, la Clàudia Cabero, amb qui de fa tres anys comparteix Passarel·les. Un passeig per la seva música  i  la meva poesia. Justament, el 2019 van rebre el Premi Miquel Martí i Pol al Certamen Terra i Cultura, atorgat per Lluís Llach al millor poema musicat pel poema Dona-Dindi, que pot escoltar-se, entre d’altres, que també ha musicat la Clàudia, en aquest espectacle, i que es troben en un disc que porta per títol Aorta.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Rosa pou, poeta i cantautora, vingué a presentar ‘Ala, bat! Sí, Adeu’, que ara fa res, el març de 2020, publicà Edicions Tremendes amb unes esplèndides il·lustracions de Mar Serinyà Gou. «La cantautora i poeta Rosa Pou ─llegim en un escrit promocional de l’editorial─ arrenca el vol amb el poemari Ala, bat! Sí, adeu com qui es llança al joc de viure i escriure mentre sobrevola la pròpia quotidianitat amb paisatges de sons, ritmes, jocs semàntics, fonètics i metalingüístics.»

https://www.ivoox.com/player_ej_67896224_6_1.html

Ahir, dimecres dia 31 de març de 2021, férem el tres-cents seixanta-dosè programa, el vint-i-cinquè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Rosa Pou Batlle, la convidada, nasqué, a Serra de Daró l’1 de març de1980. Cantautora, poeta i lletraferida, escriu des del costat amè de l’enuig i el goig desxifrant la seva quotidianitat en un paisatge carregat de sons, mots, rimes, ritmes, jocs semàntics i fonètics. És sobretot el joc el que li ha permès desenvolupar una escriptura pròpia i una manera diferent d’acostar-se a la poesia. Ha dirigit al costat de l’artista Mar Serinyà, Lúcid, de Rafael Spregelburd – en el Cicle d’Art i Poesia a Torroella de Montgrí. Ha realitzat exposicions de Poesia envasada, o sia, diferents dosis de poesia elaborada amb la finalitat de ser subministrada via intravenosa, i Medicina per a lletraferits i altres afectacions de l’ànima.

Després de treballar amb Gerard Quintana a Les claus de sal i Treu banya, amb Albert Pla a Anem al llit, Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle a El somni d’un Gegant i l’Orgue de Perfums, i altres, presentà el 2012 el seu primer disc en solitari, Entre monosíl·labs, que edità Temps Record. on s’endinsa en el terreny compartit entre la música i la poesia: prefereix les paraules curtes amb discursos llargs i els jocs i la intuïció abans que els virtuosismes o les gravetats exagerades. Cal remarcar La portada del disc, que és obra del pintor Alex Pallí amb el disseny de l’escultor Nei Albertí, els quals, juntament amb el col·lectiu nuboläris, participaren activament en tot el procés de creació del disc on destaca la producció de Xavi Lloses.

A banda del poemari que presentarem, el 2016 publicà Reversible amb el fotògraf Eugeni Prieto, del qual se’n feu una exposició a la llibreria Pèrgam de Barcelona.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Núria Mirabet, vingué a presentar el primer poemari, ‘Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams’, que fa res, el gener de 2021, publicà Editorial Trípode amb un pròleg de Pere Gimferrer. «[L’autora]ens mostra ─llegim en un escrit promocional─ (…) una poesia (…) sense artificis, a on (…) cada imatge (…) és fruit d’una (…) reflexió per dir-nos una veritat (…), que ens arriba d’una manera (…) honesta, (…) despullada (…). [ Segons el prologuista], la (…)dicotomia del títol és reveladora; (…) no és dicotomia, sinó tríada o quartet: “Lianes” (com un dels títols, “Llimbs i lianes” que Baudelaire [va tenir en compte] per a [l’]únic llibre), més “les rates (…) que imiten” (…): [saltem de] la lògica [al] somni), “l’Esther Williams» (nou salt (…) a l’imaginari retro i (…) kitsch, que inclou (…) una tria (…), no tothom pot haver conegut (…) [el] nom, intraduïble a cap altra icona).»

https://www.ivoox.com/player_ej_67403114_6_1.html

Ahir, dimecres dia 24 de març de 2021, férem el tres-cents sis-centè programa, el vint-i-quatrè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Núria Mirabet, nasqué el 17 de maig de 1966 a Barcelona i decidí quedar-s’hi. Vaig estudiar a Barcelona en una família plena d’enginyers i, per diferenciar-se’n, tirà cap a les humanitats. Quan tenia vint-i-tres anys va viure un parell d’anys a Viena, estudiant una mica de tot i res, i escoltant molta música. Tocar el piano era com escriure en una màquina d’escriure sense que ningú l’entengués, això és el que creia. «Fins que les notes se’m van desfer ─ens diu en un missatge─ i es van convertir en paraules.»

Caminar, nedar, remugar pel bosc és el que més m’agrada. Bàsicament sóc autodidacta quant a la música. Va treballar amb en Guinjoan (a qui admirava com a persona i com a músic, però sobretot per una frase que li va dir: “jo no em plagio ni a mi mateix”), al festival de música contemporània de Barcelona i alguna producció de teatre com l’última del Ricard Salvat amb el Mirall trencat de la Rodoreda.

Es creu afortunada per haver pogut deixar de treballar per tornar a la lectura i l’escriptura. Des del 2014 estudia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, amb la Laia Aguilar, en Manel de la Rosa, en Ramon Erra, la Laura Lopez, en Victor Obiols, en Francesc Parcerisas, en D. Sam Abrams i amb tots els companys amb qui ha compartit aula.

Ocupa el temps llegint, anant a conferències. Freqüenta l’escola d’humanitats, al CCCB, a l’institut d’humanitats, al Cosmocaixa i qualsevol conferència interessant que troba capbussant-se per internet. «I, sobretot ─afegeix─, compartint taula amb els amics d’aquelles que s’allarguen.»

Creu que cinquanta-quatre anys són molts i pocs, que he passat, he viscut. Escolta música contemporània i m’agrada posar la radio clàssica o catmúsica perquè la sorprengui i descobrir noves músiques. Mira sèries i pel·lícules sense un ordre perquè sovint s’enganxa quan els fills miren alguna cosa. Llegeixo tot el que li cau a les mans, però té molt poca memòria. «Sóc caòtica i em falta rigor i mètode. Diria que la poesia em serveix per endreçar-me. Em falta imaginació per ser novel·lista; per ser poeta, crec que també.» La influeix tot i tothom i és incapaç, segons el seu parer, de determinar el on, el com i el perquè; és a dir ─conclou─ com la pell d’una balena que arrossega tot el que arreplega. Li agradaria riure més, però és de mena seriosa.

Els atzars de la vida li han donat la possibilitat de publicar el primer llibre: amb això, «a banda de plantar un arbre, encara em quedaran unes quantes coses per intentar.» Se sent una impostora, i és neòfita i no pertany a cap cercle poètic ni tampoc literari; avergonyida, fa per manera, per tots els mitjans a l’abast, dissimular-ho. «I sóc vulnerable ─remarca─.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

M. Montserrat Medalla i Cufí, la convidada d’aquesta setmana, vingué a presentar ‘Espígol al jardí’, que ara fa res, el maig de 2020, publicà Ònix poesia. « [Al llibre] ─llegim en un escrit promocional─ hi trobem un preciós recull de poemes que l’autora, per fi, ha pogut treure de dins seu. Sentiments que, al llarg de la vida, van quedant gravats. I pensaments que acaben recollits en quaderns o guardats en capsetes de tresors i agendes velles que conservem sense saber ben bé per què, però que no llencem. Així com també n’hi ha d’altres que mai no hem escrit i que formen part d’aquell magatzem anomenat memòria. […] és el resultat d’haver tret a fora els dimonis i els àngels que l’autora retenia i portava dins seu. Hi tenim poemes, cançons, músiques, lectures, records de moments inoblidables i persones que han format part de les nostres vides.»

Ahir, dimecres dia 17 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-novè programa, el vint-i-tresè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nasqué a Barcelona l’11 d’octubre de 1953. Filla única, té tres fills biològics i dos sobrevinguts, àvia de vuit nets, que són, mestra, psicopedagoga, logopeda i llicenciada en Història de l’Art. Ara és jubilada, però «continuo ─aclareix─ exercint tots els rols que em demana la vida, i un d’ells, des de fa uns quants anys, és escriure.» Li fa basarda autoanomenar-se escriptora. Per ella són paraules majors. A més a més, els seus lectors creu que són restringits i que no és coneguda ni surt per la tele. Es va dedicar, per vocació, a l’ensenyament, que ja exercia de menuda, posant totes les nines ben col·locades, i fent llibretes que cosia perquè no tenia grapadora. Els posava “mostres” i “cuentas”, com es deia aleshores. I els llegia contes o se’ls inventava. També feia “tebeos”, que llegien els amics i amigues de primària (sempre anà a una escola mixta.
Es va quedar vídua molt jove, quan solament tenia trenta-quatre anys. Amb tres nens va poder refer la vida, uns anys després, amb un amic de tota la vida, que es va divorciar. Ell tenia dos fills i se’n anar a viure plegats a Blanes. Els fills van demanar de viure amb ells, perquè la mare va estar-hi d’acord. Allà, ens diu en un missatge, «vaig canviar de feina, però sempre relacionada amb l’ensenyament i l’educació.» Passats vint anys es van casar. Començà a escriure pels altres, en cursar psicopedagogia, a través de la Universitat Oberta de Catalunya, és a dir, a través d’internet. Col·laborava en tots els fòrums, en discussions de temes que li interessaven, fossin de la la seva carrera o no. Podia fer-se, era virtual i la llegia molta gent. «Era molt interessant, i per què no dir-ho, satisfactori per alimentar l’ego.» «Per molt que escrivim per nosaltres ─conclou─, quan els altres ens llegeixen, ens sentim millor, això és un fet. » Dels fòrums universitaris a les llistes de correus i fòrums més amplis, hi havia un pas. Els enviava escrits i la gent que la llegia li’n demanava més. I així va començar a desenvolupar la faceta, com diu, d’escriptora d’estar per casa.
Durant quatre anys, del 2004 al 2007, escrigué un article d’opinió setmanal al Diari de Girona i va dedicar-se a escriure relats curts, recopilant-los. El 2008 va presentar-se al certamen dels Premis Recull, optant al premi de narrativa Joaquim Ruyra, on va quedar entre els cinc finalistes. Guanyà un premi online Peregrinas en la red , amb un relat sobre la seva experiència al Camí de Sant Jaume. Vaig guanyar un altre premi, a través de Relatsencatalà.com, amb un relat sobre les noves tecnologies i encara un altre, en un certamen anomenat Dona més dona.
L’any 2010 col·laborà en un experiment, amb que gent de les Terres de l’Ebre: va escriure una novel·la col·lectiva amb vuit autors més: Il·lusions i incerteses, que publicà March editor. Participà, amb aquest autors i d’altres, en un recull de relats titulat L’arbreda ebrenca, que també publicà March editor.
El 2011 col·laborà en el llibre col·lectiu Un riu de crims, també publicat per March editor. Es tractava de relats de gènere negre. L’any 2013 va ser nomenada presidenta de l’Associació de Relataires en Català, on col·laborà en sis llibres col·lectius de l’associació. Garbuix de contes, Barcelona t’estimo, Criatures fantàstiques, Temps era temps, Segona oportunitat i L’aigua. Fou el 2014 quan publicà el primer llibre de relats, Dones de vidre, que publicà Ònix editor. I fou també l’any en què fundà, junt amb d’altres autores, el grup literari Cornèlia Abril. Amb Cornèlia Abril, el 2015 Edicions Els Llums publicà He d’anar-me’n, llibre de relats i pintures de l’artista visual Carmen Sanz Soto. El 2017 Ònix editor publicà Si es fa fosc i, amb el mateix editor, l’any 2019, vam treure I, tanmateix, va ser una nena, tot i que dels integrants del primer llibre ja només en quedàvem tres. Actualment els integrants de Cornèlia Abril estem preparant el quart llibre.
Com a poeta ha publicat el llibre que presentarem, Espígol en el jardí, del qual del qual l’autora n’està molt satisfeta, «perquè sempre havia pensat que jo no era capaç d’escriure poesia, tot i que ho havia intentat.» Finalment, va recollir tot el que tenia, ho va ordenar i feu el llibre.

https://www.ivoox.com/player_ej_67057363_6_1.html

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tenim en aquest locutori Abraham Mohino Balet, que ha vingut a presentar ‘Llibre de les imatges perdudes’, que ara no fa gaire, el març de 2020, publicà magníficament com sempre Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb il·lustracions de l’autor i un pròleg i un epíleg de Mònica Miró Vinaixa. Al llibre, l’autor « combina amb harmonia ─llegim en una recensió de Teresa Costa-Gramunt a Núvol─ dues formes literàries com són l’haiku i la prosa poètica amb un tercer element visual: les cal·ligrafies que il·lustren la primera part del llibre que l’autor titula precisament Son del cal·lígraf. […] el lector, participa de la sensació que proses poètiques, haikus i cal·ligrafies formen, juntament amb el poeta, una unitat en l’experiència, tal com vol la pràctica artísticoespiritual del zen.»

Despús ahir, dimecres dia 10 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-vuit programa, el vint-i-dosè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Abraham Mohino i Balet, el nostre convidat nasqué a Manresa el 8 de maig de 1969. Llicenciat en Filologia catalana. «És escultor, escriptor, professor de secundària i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.» Curbet Edicions li edità el 2010 l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni i Angle Editorial el 2002 Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda, un llibre molt ben editat que inclou obra pictòrica de l’autora. En el terreny de la investigació he centrat la meva atenció en àmbits com la literatura produïda per l’exili català, la literatura de gènere, la literatura autobiogràfica i l’estudi del llenguatge poètic. així com d’epistolaris i literatura personal d’ambdues autores: Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, juntament amb Enric Pujol, que publicà Edicions 3i4 el 1997; Autoretrat de Mercè Rodoreda, amb Mònica Miró Vinaixa, que publicà el 2008 Angle Editorial; Cartes d’amor i d’exili: Rosa Leveroni – Ferran Soldevila, també amb Enric Pujol, que publicà Viena Edicions el 2009); Mercè Rodoreda: Centenari, que publicà la Institució de les Lletres Catalanes el 2011; i Mercè Rodoreda. Entrevistes, que publicà la Fundació Mercè Rodoreda, el 2013. Cal esmentar l’assaig La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser, que el 2004 publicà Eumo Editorial, i que va merèixer el Premi d’assaig Vila de Perpinyà-Modest Sabaté 2000. Com a poeta he publicat tres llibres d’haikus, que és l’estrofa en què m’he prodigat com autor, crític i divulgador: amb Mònica Miró Vinaixa, En el límit de l’ombra, pols de cinabri, publicat a Mallorca el 2011 per l’Editorial Moll; Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, guardonat amb el XLVÈ Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot i que recollí íntegrament a l’antologia del haiku modern i contemporani català, Llum a les golfes, curada per Sam Abrams, que el 2012 publicà Viena Edicions, 2012 i ara el llibre que presentarem, Llibre de les imatges perdudes, on elaboro una síntesi de haiku, haiga i haibun. Segons el meu parer, considero que consoliden la meva obra poètica i escultòrica Ànemos, publicat el 2018 per Godall Edicions, i Cases de poeta. Escultures de ferro, paraules de pedra, publicat el 2019 per Barcelona: Editorial Trípode. No ens deixéssim que el 2011 fou mereixedor del premi al reconeixement a la trajectòria literària Cadaqués a Quima Jaume per l’obra completa de Rosa Leveroni, que més amunt hem citat.

https://www.ivoox.com/player_ej_66732890_6_1.html

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antònia Vicens i Picornell ha vingut al programa per a presentar ‘Pare, què fem amb la mare morta’, que ara fa res, el setembre 2020, publicà LaBreu edicions dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. Amb aquest llibre, l’autora «confirma ─llegim a la solapa de la coberta─ aquesta capacitat per esgarrifar mentre emociona, aquesta vegada posant com a centre de l’experiència de pèrdua la mort de la mare, envoltant-la de mite i una sensibilitat poètica del tot singular i d’extraordinària força.»

https://www.ivoox.com/player_ej_66344067_6_1.html

Ahir, dimecres dia 3 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-set programa, el vint-i-unè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nasqué a Santanyí 27 març 1941. Novel·lista, narradora breu i poeta. Començà a escriure recollint el parlar popular. Estudià per a ser administrativa. El seu primer llibre publicat, el recull de quatre relats Banc de fusta, que va rebre un premi a Cantonigròs el 1965, fou publicat el 1968 per l’Editorial Moll. Un bon any per l’autora, que publicà la novel·la 39º a l’ombra amb què el 1967 conquerí el Premi Sant Jordi i que publicà Selecta. L’univers mallorquí i els problemes d’equilibri entre turisme i conservació del territori forneixen la font d’inspiració principal per a aquests dos volums i l’obra posterior. Cal dir que la seva feina a diversos hotels li conferien un punt de vista privilegiat sobre la qüestió. Altres temes freqüents són la condició dels marginats (per ser dones, per estar fora del sistema) i la soledat que hi va aparellada.
En 1971 es casa i es muda a Palma, on alterna feines en diversos llocs i coneix de prop la realitat de l’illa des de diferents vessants. Va començar a col·laborar amb el diari Avui enviant contes, així com amb el Diario de Mallorca. Més endavant va obrir una botiga d’artesania, fins que es va jubilar l’any 2000 i va tornar a marxar de la ciutat. Des del camp, va continuar escrivint la seva obra, on hi va introduir també la poesia. L’alterna amb articles a premsa.
El 1971, l’Editorial Moll publicà, dins la Biblioteca Raixa, la novel·la Material de fulletó. La festa de tots els morts va ser la tercera novel·la, que va publicar l’any 1974 a la petita editorial Nova Terra, avui desapareguda.
El 1977 va entrar a formar part de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com a vicepresidenta per les Illes Balears. El 1980 fou un bon any. D’una banda, la Institució Borja i Moll, dins la Biblioteca Raixa, publica el llibre de relats breus Primera comunió. De l’altra, l’Editorial Laia publicava La santa, una novel·la que reprenia alguns dels motius que entreteixien la seva narrativa. Durant més d’una dècada Vicens havia tractat, amb cruesa i un llenguatge de gran fertilitat metafòrica i lingüística, la situació de la dona en un entorn clarament hostil. El 1981 obtingué el Premi Llorenç Villalonga de Novel·la per, que publicà l’any següent Les Eines. El 1984 va merèixer el Constantí Llombart de Narrativa per la novel·la Gelat de maduixa, que publicà Fernando Torres. El 1987, Planeta li publicà la novel·la Terra seca. El 1998, Edicions 62 li publicà Febre alta a la col·lecció El balancí. Editorial Destino, dins la col·lecció L’àncora li publicà Lluny del tren l’any 2002 i el 2007 Proa, a la col·lecció A tot vent, la novel·la Ungles perfectes. La seva darrere novel·la creiem que és del 2010. La Institució Borja de Moll publicà Ànima de gos. Cal remarcar que el 2005 Edicions del Salobre aplegà Tots els contes d’Antònia Vicens a un volum.
El 2009 Eumo publicà Lovely, el seu primer poemari; el 2013 Lleonard Muntaner Sota el paraigua el crit; repetí amb Eumo, publicant el 2015 Fred als ulls; el 2017 LaBreu edicions publicà Tots els cavalls, poemari amb pel qual obtingué el Premio Nacional de Poesía l’any 2018. I ara presentarem Pare què fem amb la mare morta, el seu darrer poemari, tot i que ha aplegat en una antologia personal, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, publicat el 2020 per Pagès Editors.
Distingida amb premis de reconeixement global a la seva carrera com la Creu de Sant Jordi el 1999, la medalla Ramon Llull el 2004 (que va refusar en protesta per la política lingüística del Govern Balear) i el Premi Nacional de Cultura el 2016. Els seus llibres han estat traduïts a l’alemany, al francès, al portuguès i al castellà.
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Míriam Cano tornà al programa per a presentar ´Vermell de Rússia’, que ara fa res, l’abril de 2020, LaBreu edicions publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. « [Al llibre] la veu de [l’autora] ─llegim en un escrit promocional─ troba la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula poètica torna sublim. [Es tracta] d’un color de pintallavis. El mateix que a l’autora li va servir com a pintura de guerra mentre escrivia la trentena de poemes (…). Al seu tercer poemari, [l’autora] explora les contradiccions i la necessitat de coratge, temes recurrents (…), que en aquest nou volum adquireixen un significat més madurat, com en una escala de cargol: sempre sobre el mateix eix, però un parell de pisos més amunt.»

Ahir, dimecres dia 24 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-sisè programa, el vintè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Molinenca. La nostra convidada, Míriam Cano Manzano, nasqué el 13 de maig de 1982 a Molins de Rei, terra de poetes. Però establerta als Jocs Florals de Sants, just al costat de la històrica parròquia de Sant Medir. Cada any s’hi lliura l’Amadeu Oller de Poesia. “De manera que estic envoltada de poesia fins i tot geogràficament”, ens va dir fa un temps en un missatge. No s’hi va poder quedar i i hagué de buscar pis. Encara és jove i més ho era quan amb Buntsandstein obtingué l’any 2013 el premi Martí Dot de Poesia. Tenia un gos, en Blat, a qui li dedicà. Brillant, plena de força, autèntica, digueren.
Fa un temps que ha creuat la línia dels trenta, però quan tenia cinc anys i la gent li preguntava què voldria ser de gran, ella sempre responia que seria escriptora. Lletres i llibres l’han acompanyada sempre. De ben petita s’adonà “que era una negada pels números i la meva orientació acadèmica sempre va anar encaminada cap a les lletres pures.” Es va llicenciar en Humanitats, una carrera que va gaudir moltíssim i amb la qual adquirí, segons el seu parer, una visió global de la cultura. Ha escrit on line sobre cinema i música, fet que es visible en la seva producció poètica, i ha col·laborat en programes de ràdio dedicats a música de cinema, com ara El violí vermell de Catalunya Música. Treballa actualment a l’Institut Universitari de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra, “un lloc on puc posar en pràctica la meva formació en gestió cultural.” Figura als llibres IIN Festival de Poesia des dels Balcons (Parnass) i Assumiràs la Veu (Terrícola) A més a més de poeta, articulista. Col·labora als periòdics i diaris digitals Catorze. Cultura Viva, NacióDigital, Poetari i Gent Normal. Fa relativament poc ha escrit per a l’espectacle Nàufrags de Lluís Danés els poemes que s’hi diuen.
Tornà Míriam Cano al programa per a presentar Ancoratge, pres d’Anchorage, ciutat d’Alaska. Aquest nou poemari fou publicat el març de 2016 per Edicions Terrícola, dins de la col·lecció Llibres de l’Afrau i va acompanyat d’una postal a l’anvers de la qual hi ha una il·lustració de Paula Bonet i al revers el pròleg de Lluís Calvo, on llegim: «Però no és de papallones i tsunamis [vers de la primera part] que vull parlar-te, sinó d’aquests bells poemes condensats, plens de vida i de desig, de camins i trasbalsos i celebracions, de tots aquests topants no cartografiats que t’esperen. I això és Ancoratge, entre el coratge de viure i el dolor de saber que hi haurà indrets que es resistiran a ser explorats. Éssers humans, al capdavall. Amb tota la grandesa del passavolant i tota la misèria dels qui arriben amb farcell i desmereixen la noblesa.»
En la solapa de coberta, els editors confessen que els confessà «que, si no està escrivint, potser la trobareu a la cuina provant receptes noves, tocant la guitarra, fent un vermut etern a Sants, el seu barri, en algun concert, o renyant el Blat.»
La seva primera obra narrativa és el recull de contes Cremen cels (2017), compartit amb Martí Sales i Antònia Vicens. Ha traduït al català una selecció de poemes d’Emily Dickinson (2017) i Cartes a un amic alemany, d’Albert Camus (2019).
No ens ho deixéssim. forma part del Claustre de l’Escola Bloom.

https://www.ivoox.com/player_ej_65989087_6_1.html

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antoni Clapés i Flaqué tornà al programa per a presentar ‘Clars, aquest matí, són els teus records (obra reunida, 1989-2009)’,que ara fa res, el setembre de 2020, publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre LaBreu edicions amb un epíleg de Víctor Sunyol. «Escriure contra la mort perquè escriure és desaparèixer ─hi llegim─, restar en el món, en el text, en un mateix. Fondre’s amb el tot. Mirada: aquell jo que ens fa altre: el mot. Ser l’altre, el que s’és; ser pel lloc, pel mot, per allò que crea el verb. Pel poema. Tots els mots en el mot. Tots els llocs en el lloc. Totes les llums en la llum. Anar cap al no-res en l’escriptura, habitar el no-res, el tot. Ser-hi, que és ser-ne.»

Ahir, dimecres dia 17 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-quatrè programa, el divuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Antoni Clapés i Flaqué, el nostre convidat, fou el quart i darrer fill de Lluís Clapés i d’Agnès Flaqué. El pare, tot i guanyar-se les garrofes en la indústria tèxtil, conreà l’escultura i la pintura, i fou un incansable activista cultural sabadellenc; a ell, especialment, es deu la creació del Museu d’Art de Sabadell. Nasqué a Sabadell el 9 de juliol de 1948 . Feu tota la primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell i estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Des de 1966 fins a 2013 va treballar com a consultor en la indústria informàtica. Des de 1964 escriu poesia i textos relacionats amb la poesia. Entre 1970 i 1974 col·labora en la creació i la direcció de Sala Tres, un espai dedicat a l’art contemporani. El 1976 obre, a Sabadell, la llibreria Els dies i, posteriorment, el 1981, crea Les edicions dels dies, que durà cinc anys. Al 1989 crea, i dirigeix fins ara mateix, Cafè Central, un projecte editorial independent al servei de la poesia. Sembla ser que les seves aficions són passejar i llegir, i escriure, no ens ho deixéssim. Des de 1964 que escriu poesia ―tenia setze anys― i textos relacionats amb la poesia. El 1986 Les edicions dels dies publicaren Escrit en fulles de te amb un pròleg d’Albert Ràfols Casamada. Amb Crepuscle de mots obtingué el 1989 el Premi Joan Alcover de Poesia, que publicà Columna el mateix any. El 1990 Cafè Central publicà Epigrafies/Epigramies, amb dibuixos de Benet Rossell i el 1992 Edicions Alfons el Magnànim editaren Trànsit. També amb dibuixos de Benet Rossell el 1994 Cafè Central publicà A frec. Matèria d’ombres, Tagrera, Carnet i In nuce foren publicades el 1995 per Jardins de Samarcanda, el 1997 per Cafè Central, el 1999 per Emboscall i el 2000, amb epíleg de Víctor Sunyol, per Proa. No hi ha treva: el 2001 Emboscall publica Llavors abandonaries Greifswald, el 2003, novament Emboscall, El viatger no sap, amb dibuixos de Benet Rossell, i Destret. Pagès editors el 2005 publica Alta Provença, amb un epíleg de Carles Hac Mor. Miro de veure-hi aparegué els 2007 amb dibuixos de Benet Rossell gràcies a Emboscall. El 2009 Meteora publicà amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura La llum i el no-res amb què obtingué el Premi Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia de 2009 i el Premi Quima Jaume de Cadaqués al millor llibre de poesia de 2009 i Emboscall Un sol punt, amb dibuixos de Benet Rossell i pròleg de Carles Camps Mundó. El 2010 Pagès editors edita La lentitud, la durada. Autoantologia 1982-2007. A banda dels dos llibres que presentàrem el 28 de novembre de 2018, hem de mencionar L’arquitectura de la llum, publicat pels Llibres del segle el 2012 amb epíleg de Víctor Sunyol. Amb Arbre que s’allunyà obtingué el Premi No Llegiu, publicat a la col·lecció Alabatre, amb un pròleg de Marc Romera, el setembre de 2017 ―la segona edició és del juliol de 2018― per LaBreu Edicions. Pluja fou publicat el 2015 amb una Il·lustració d’Alícia Casadesús i Epíleg de Víctor Sunyol per AdiA Edicions. La poesia d’aquest poeta ―assenyala Romera― «parteix d’un detonant de memòria, però aquesta memòria (…) se’ns manifesta com una recerca (…) que legitimi l’expressió poètica a partir de la reflexió sobre el fet poètic, sobre com això condiciona memòria, mirada, sensacions, i ens permet l’expressió que transcendeix convertint-se en única possibilitat de veritat.» El poeta, a propòsit de les dues parts de Pluja, afirma que «contenen el que he anat escrivint des de sempre, perquè la poesia sempre és memòria». El poeta vingué a presentar Finestra sobre el buit, llibre que ara fa res, el març de 2019, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Conté els tres poemaris que publicà entre 2001 i 2003 a Emboscall, com se’ns diu en una nota final.
La seva poesia ha estat traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab. Tradueix poesia del francès i de l’italià. Ha traduït, sobretot, Philippe Jaccottet i poetes quebequeses (Denise Desautels, Nicole Brossard, Diane Régimbald, France Mongeau), i la prosa de Jules Renard, Christian Bobin i Jean Cocteau. Ha obtingut el 2012 els premis de traducció Mots Passants i Rafel Jaume per la traducció de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Ha materialitzat les seves reflexions sobre el llenguatge i la poesia en els dos volums de Converses i el llibre Fer les cartes, ambdós en diàleg amb Carles Hac Mor, i en dues exposicions: La casa de l’ésser? i D’estar a estar. Ha fet lectures de la seva obra, ha dirigit cursos i seminaris i ha donat conferències arreu de Catalunya i del món. El 2010, amb motiu del centenari de Màrius Torres, creà i dirigí l’espectacle Com una espurna, que fou representat a diversos llocs. El 2014 creà i dirigí l’espectacle No t’angoixis per les meves llàgrimes, amb textos extrets de Tomba de Lou, de Denise Desautels, que fou representat a Girona i Barcelona. Ha col·laborat o col·labora a les pàgines literàries de l’Avui, La Vanguardia, The Barcelona Review, Reduccions, Transversal, Caràcters, i actualment fa ressenyes de poesia a Sonograma. Ha treballat, finalment, amb els artistes plàstics Benet Rossell, Marga Ximénez, Lafon+Rierola, Jaume Ribas, Asunción+Guasch, Alícia Casadesús i Pilar Abad.

https://www.ivoox.com/player_ej_65663959_6_1.html

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari