Josep Morera Prat, germà del creador d’aquest espai radiofònic, i Laia Rubia Alberich, filòloga i pedagoga, vingueren a parlar del Lacetània, un grup cultural de joves que va agitar i remoure les consciències d’Igualada a inicis de la dècada dels seixanta del segle passat. El Doctor Josep Morera el primer cop que va ser al programa, l’abril del 2011, va mostrar-se convençut que havia vist l’ànima dels homes, perquè si no l’hagués vista li hauria estat impossible de tenir cura del seu cos.

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 16 de gener de 2019, férem el dos cents vuitanta-cinquè programa, el setzè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Josep Morera Prat, el primer convidat, nasqué a Igualada el 4 de juny del 1944. L’avi i el pare eren metges i, com que el germà renuncià a ser-ho, esdevingué sense remei metge. Abans, però, estudià batxillerat al Col·legi del Pares Escolapis. Ambdós germans el 1961 van guanyar la flor natural dels VI Jocs Florals de l’Aspirantat. Així conegueren Antoni Pous, malaguanyat poeta i traductor manlleuenc que morí el 1976 d’un maleït càncer. Empesos pel seu mestratge, amb Manuel Vidal, Remigi Combalia i Pere Bas, fundaren el Lacetània, òrgan cultural de joves, que dugué a terme, en ple franquisme, una frenètica activitat de resistència lingüística. Això els va permetre relacionar-se directament amb molts dels intel·lectuals que estaven actius en el manteniment de la llengua catalana. Aquesta breu etapa impregnà en molts sentits la seva trajectòria humanística. Estudia medicina a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic i es llicencià el 1966. Fou delegat de la facultat, pel Sindicat Democràtic de Catalunya i milità en el PSUC, durant l’època franquista. Participà activament en l’organització de la Caputxinada el març d’enguany va fer cinquanta anys. Especialista en Medicina Interna i Pneumologia i Doctor i professor de medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va rebre l’acreditació de Recerca Avançada de la Generalitat.
Fins el 2012 va treballar com a Cap del Servei de Pneumologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol. Autor de nombroses publicacions mèdiques i llibres de l’especialitat. Ha exercit el càrrec de president de la Societat Catalana de Pneumologia i ha format part de comissions assessores tant del govern espanyol com del català. Va rebre el Premi al Mèrit en Pneumologia, així com el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’innovació científica. Entre d’altres beques de recerca, va ser mereixedor d’una de les beques de la Marató de TV3. Ha recorregut mig món per a donar a conèixer els seus coneixements i ha estat convidat tant a les ràdios més acreditades com a les televisions d’aquest país.
La nostra segona convidada porta fatal el fer-se gran. Vés, i nosaltres! Laia Rubia Alberich nasqué el 20 de maig de 1990 a les quatre de la matinada a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Filla única, això marca: tingué una infantesa i adolescència esplèndides, podria dir-se que feliç. Ho deu, segons ella, tot als pares, una parella d’esperit jove que renuncià gairebé a tot pel bé de la filla. Ho han fet molt bé, segueix opinant, potser massa. Massa estimada. Aquest excés de suport no la dugué mai a rebel·lar-se. No té cap passat rebel. Passada l’adolescència, perdé la vergonya per sempre més. Amb desvergonyiment s’apuntà a concursos de lectura en veu alta, de comunicació, de redacció, a recitals poètics. A tots els que podia. Es llicencià en Filologia Catalana i Comunicació per la Universitat de Lleida i cursà el Màster de Formació en Professorat a la Universitat de Barcelona. Té el nivell superior d’anglès per l’Escola Oficial d’Idiomes. Actualment compagina les tasques filològiques amb la docència, la seva passió. Amb el Claudi Ballell, la seva parella, que va conèixer fa sis anys quan feia el màster, va crear el 2013 el mètode propi Punt i Coma. Es tracta d’un mètode basat en les emocions, el reforç positiu i la motivació. Han estat guardonats amb diferents reconeixements de caràcter empresarial com ara el Premi Innovació 2016. Conèixer en Claudi li suposà un camí ascendent. El defineix com «un emprenedor innat, molt constant, extremament positiu que ha sabut contagiar-me del seu optimisme etern i ha sabut fer perdre’m la por al fracàs, que no té.» L’entorn els empenyia a una feina estable i segura, però van voler emprendre el seu projecte. «Aquí sí ―conclou― que vaig ser rebel, i molt.» Guardonada amb el Premi Enric Farreny de Literatura i amb el de narrativa de la Campanya de Seguretat viària a escala nacional. Presentadora de Congressos com Gabriel Ferrater: els joves i els dies i d’altres. Participa activament en debats d’educació i imparteix conferències per a mares i pares.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Albert Planelles i Vellbé vingué a presentar ‘Raig’, poemari que ara fa res, el setembre de 2018, Tèmenos Edicions publicà dins de la col·lecció Lai. «La paraula es fa en la foscor i el patiment ―llegim a Llunàtic, el blog de David Madueño Sentís―, però precisament per això s’enforteix i és capaç de trencar els límits imposats al nostre voltant. Només cal ajustar l’actitud al verb per trobar la força del dir i del fer, per deixar-nos anar i poder superar les nostres pròpies limitacions.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 9 de gener de 2018, férem el dos cents vuitanta-quatrè programa, el quinzè de la vuitena temporada. L’emetrem en directe, com sempre.
Albert Planelles i Vallvé, el convidat, nasqué a Barcelona el 14 de desembre de 1955. Ens va dir que en una missiva, que està jubilat des del desembre de 2015, però no ens el creiem. Els professors i els poetes no es jubilen mai. Estudiava Història a la Universitat Autònoma. El 15 de maig de 1975, quan tenia vint anys, el nostre convidat, era al Gespa-Price, el segon gran Festival de Poesia Popular que, sota el franquisme, se celebrà al Campus de Bellaterra. Nosaltres vam recitar Jo no vaig gosar parlar-te, un sonet en contra de l’assassinat de Puig Antich. Encara se’n recorda i ens ho confessà en un missatge de fa temps. Aquesta no és la única cosa que ens uneix, a banda de l’art de la poesia. Ambdós hem patit un càncer, i això no cal amagar-ho com es feia abans.
Llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. Biografia avorrida, segons ell. Nen de pis del Guinardó d’una època grisa en què les coses no es podien dir ni als pares, en què “l’escola fou sempre un lloc de por i angúnia, de patiment.” En acabar el Batxillerat, què vols estudiar, fill?, pregunta el pare, Filosofia i Lletres. ” Li va mudar la cara, pobre. I de què treballaràs, Albert? No ho sabia, és clar.” Vet aquí que el germà químic. Tot i la mirada del pare que el deixava glaçat, va saber transmetre-li amor per la muntanya i, ensems, per la natura. Molts poemes seus són fruit d’aquest amor. O potser del record, que també. Guanyà les oposicions i el pare orgullós, llàstima que morís massa jove “d’un càncer dolorós”, i el fumut és que no va poder ser a l’enterrament perquè naixia la seva filla. Vida i mort, l’opòsit d’abans, d’ara i de després. No creu que es pugui viure a Barcelona: “No hi ha rosada, les fulles no acaben de caure, no pots notar el fred a les galtes, la xafogor m’és insuportable…”. Sort en té, l’estiu, del Pallars. Afany de viatjar, que no sempre pot, i atracció per la pintura. També és nota en la seva obra. Li calen poques coses, a banda de la família: “llibres, arbres, paper i bolígraf o ordinador per escriure.” “He escrit—en digué—des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues.” El 2012 Parnass Edicions publicà Converses amagades, el 2013, Tèmenos Edicions El camí que desa les hores. La mateixa editorial el 2015 edita Els ulls de l’ombra, el 2017 Quadern de nit i ara el llibre que presentarem. «Ja veurem on arribo, potser no passo de la cantonada.» Quan ens ho va dir no ho sabia, ja veuen on. Podem trobar poemes seus a la Terra sagna. L’u d’octubre dels poetes, publicat el 2018 per Edicions de l’Albí i a Versos de acogida/Versos d’acollida, sobre la crisi dels refugiats, editat també el 2018 per Barcelonaactua.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Convidàrem al programa Conxita Jiménez Abril, que vingué des de Tarragona a presentar La pell trencada, poemari que ara fa res, el setembre de 2018, publicà Pont del Petroli, amb un pròleg de Rodolfo del Hoyo, dins de col·lecció La puça. « (…) es tracta d’un llarg poema dividit en capítols ─llegim al pròleg─. L’autora fa servir un heterònim masculí moribund que va recordant en primera persona episodis de la seva vida, alguns molt durs i punyents, altres sensuals, però sempre amb el dolor de la pèrdua, amb un cert sentiment de culpabilitat i amb la nostàlgia de no haver-los viscut com calia o com pensa ara que calia.»

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 19 de desembre de 2018, férem el dos cents vuitanta-tresè programa, el catorzè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
La poeta Conxita Jiménez Abril, la convidada, nasqué el 26 d’abril de 1969 a Girona ―la mare i tota la seva família eren gironines—. Però se sent tortosina —es va criar a Tortosa— i viu a Tarragona —hi viu des del 2001 si no anem errats—. No ha perdut mai el contacte amb Tortosa, tant és així que “segueix parlant tortosí (…) i els caps de setmana que puc vaig cap allí”, ens digué en un missatge electrònic llunyà.
Va tenir sort tant a la primària com a la secundària. A les monges van motivar-la —no les monges sinó una mestra que no ho era— i a l’Institut J. Bau va caure a les mans de Manuel Pérez i Bonfill, professor i poeta tortosí que es mogué entre la poesia convencional l’experimentació visual. Uns i altres la van empènyer a escriure i, tot i que ha viscut èpoques sense fer-ho, sempre ha retornat. Va perdre la passió d’escriure sobretot a la UNED, on es va llicenciar en Dret. La van enganyar, perquè li van assegurar que la carrera «m’aportaria tantes sortides professionals». Esdevingué funcionària i s’establí de retop a Tarragona. Havia estudiat «una carrera que no em deia res i unes oposicions que encara menys, però que almenys m’havien facilitat una feina estable i una independència econòmica», ens confessà. Passà el temps i un bon dia «vaig veure un anunci temptador». El local nocturn La Vaqueria invitava a una mena de selecció literària per a una Nit de poesia que organitzava cada any. Va participar-hi amb una il·lusió adolescent. Beneït el cuquet que la va picar, perquè va resultar seleccionada. El bo del cas és que així va conèixer la Lurdes Malgrat, que la convidà a l’Escola de Lletres. El 2008 publica La cruïlla, un esplèndid poemari de tankas i haikus. La va convidar tot just després d’haver-lo llegit. Colpeix la densitat poètica. Ara ja hem llegit altres poemaris. El 2010 en publica dos. La ciutat adormida, on l’experiència d’estar acompanyat és idèntica a la d’estar sol: «Entre glops, tu i jo, sols i acompanyats a la vegada,│ riem i parlem de coses trivials│ i fugim en unes hores del perill d’estar sols.» , i Flors de sal, fruit d’una doble admiració pels paisatges del Delta de l’Ebre, la seva i la del fotògraf Jordi Amenós, que decideixen fondre-les. Aquest poemari va precedit per una Poètica, en prosa. Hi llegim: «Per això estimo la poesia perquè, com la música, no acaba de ser explícita, però en canvi pot endinsar-se a una gran profunditat en l’interior de l’ésser humà. I aquí rau el seu misteri.» Hem d’esmentar Terres i vents, poemari guanyador de la primera edició del certamen literari Llibreria Serret de Vall-de-roures, en la modalitat de poesia en català. «Hi ha una calma profunda com si cada paraula fos un batec que es va enfonsant a la terra», escriu, amb afany sintètic, Santi Borrell, prologuista i membre del jurat. Fou publicat el setembre de 2014 per edicions Saldonar, membre de l’associació d’editorials independents Llegir en català. El bres de les fargues, fet en col·laboració amb el fotògraf Jordi Amenós Basora , sobre les oliveres centenàries d’Ulldecona, que va merèixer la subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes, fou publicat el 2018 per Servitur amb un pròleg de Domingo Monlleó. El llibre «(…) s’endinsa ―escriu el prologuista― en les arrels profundes de les oliveres, en el seu món sinuós, envellit i resistent al pas del temps o en el seu entroncament a la terra, sempre fecunda i generosa.» A banda del llibre que presentarem, hem de mencionar dos poemaris més en procés d’edició. El cant dels mol·luscs, premi de poesia Revista Mirall 2017. El publicarà Onada Edicions. Conté molts elements marins, ens ha fet avinent l’autora, però també molts elements de la nostra psique perquè representaria un procés d’immersió cap al més fosc, cap al més fons del mar per poder a poc a poc ressorgir. El gest d’Yrit, Premi Poesia al carrer de l’Ametlla de Mar 2018, que publicarà Pagès Editors. Es tracta, segons l’autora, d’un llibre polièdric que s’endinsa també en totes les nostres contradiccions i té com a font el gest que tots hem comès de mirar enrere i amb recança allò que hem deixat (sigui una persona, sigui un poble, sigui una experiència) o sigui el que sigui i sempre ha sigut castigat.
Actualment, d’una banda, treballa a la Fiscalia de Menors de Tarragona, i, d’una altra, s’ha enganxat a la cultura oriental, tant que durant tres anys ha estudiat a l’Escola Superior de Medecina Xinesa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Imma Cauhé Raspall, filla de la poeta Joana Raspall, i Conxi Rosique, il·lustradora, vingueren a presentar ‘Solcs’, un aplec de cinquanta haikus de Joana Raspall i Juanola que ara fa res, l’abril de 2018, publicà Editorial Gregal. «Joana Raspall ─llegim que Vicenç Villatoro comenta a la cinquena pàgina─ va trobar en la brevetat dels haikus japonesos la forma d’expressar amb precisió i delicadesa sentiments subtils, que lliguen els estats d’ànim personals i la natura. Escriu així els seus poemes de més fondària humana, que s’il·luminen amb els dibuixos essencials i estrictes de Conxi Rosique. No es pot dir més amb menys paraules i menys traços.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 12 de desembre de 2018, férem el dos cents vuitanta-dosè programa, el tretzè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Una de les nostres convidades, Imma Cauhé Raspall, ha dut a terme una tasca ingent de divulgació de l’obra de la seva mare. Rastrejant la Xarxa, trobem molts rastres que certifiquen el que diem. Ens plagué moltíssim la seva gentilesa extrema i gràcies a ella vam tenir la joia d’entrevistar Joana Raspall i Juanola el 27 de febrer del 2013. Van ser dotze minuts inoblidables, irrepetibles, perdurables. Nasqué al barri de la Barceloneta de Barcelona, l’1 de juliol de 1913 i morí a Sant Feliu de Llobregat, on visqué tota la vida, cent anys després, el 4 de desembre de 2013. Fou moltes coses: poeta, lexicòloga, bibliotecària, mestra, activista i escriptora. Va viure per cultivar la llengua.
Deixeble de Carles Riba, entre d’altres. Després de l’ensulsiada de la Guerra Civil, es casà amb el metge Antoni Cauhé i Huguet, amb qui va tenir un fill i tres filles, una d’elles l’Imma. Autora de tres importants diccionaris, el de sinònims, el de locucions i frases fetes i el d’antònims i parònims, destaca sobretot en el terreny de la creació literària. Ha conreat diversos gèneres: teatre, novel·la i poesia i s’ha especialitzat en literatura juvenil i infantil. Creiem que és sobretot poeta, d’una gran sensibilitat, com ho demostra en els seus haikus i tankes, composicions d’enorme densitat poètica. Hauríem de reconèixer que és una autora relativament prolífica. Joana Raspall va promoure la creació del Premi Martí Dot de poesia per a joves. N’era, abans del decés, Presidenta d’Honor. La poeta que va merèixer guanyar-lo el 2012, Míriam Cano, va comentar: “Militant fins a l’últim instant”. Obtingué diversos Premis, com el de teatre Cavall Fort, per l’obra El Pou, i fou reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. També presentàrem Batec de paraules. Poesia lírica completa, llibre publicat per El Cep i la Nansa Edicions. Fou el segon homenatge que vam retre a Joana Raspall per la seva trajectòria literària, patriòtica i humana. Conté tant els poemaris per a joves com per a adults: Ales i camins (1991), Llum i gira-sols (1994), Arpegis (2004), Instants (2009) i Jardí vivent (2011), però també «un gruix de poemes nous», com es pot llegir al pròleg que va escriure Carme Arenas, que ens forneixen, segueix dient la prologuista, «de molts elements que ens permeten fer una lectura més profunda del corpus poètic de Raspall (…).». Fou la mateixa poeta que els distribuí en quatre apartats: Poemes de Nadal, Les arrels, Vivències i Punt i final. Hem de remarcar que els haikus van ser una part important de l’obra. Des que va començar a compondre’n, ho va fer sempre fidel a l’estructura japonesa, aconseguint donar l’aparença de senzill al que és complicat.
L’obra de Conxi Rosique (Barcelona, 1961), l’altra convidada, esdevé entre línies de tinta negra sobre fons blanc. És mestra especialista en Educació Visual i Plàstica, màster en Arts Plàstiques per la UB, coautora de diversos llibres de caràcter didàctic, coordinadora del Seminari Permanent d’Educació Visual i Plàstica de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona fins al 2015 i membre del Cercle de Belles Arts de Sant Feliu de Llobregat. Va ser Premi Nacional en Teoria i Investigació Educativa el 2006. Els grafismes en blanc i negre amarats d’abstracció obeeixen a principis plàstics d’eurítmia i d’equilibri lluny d’un cànon clàssic, fent palesa una cadència agosarada d’audàcia i d’espontaneïtat. Els haikus de Joana Raspall li van inspirar dues exposicions (2012). En elles, l’obra traspua una sensació que apareix i a l’instant s’esvaeix, quasi com tot el que és especial a la vida.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El poeta mallorquí Damià Alou i Ramis vingué al programa per a presentar ‘Fantasmes’, poemari que publicà ara fa res, l’octubre de 2018, LaBreu Edicions dins de la col·lecció alabatre. « (…) la veu poètica d’Alou ─llegim a la solapa de la coberta─ recorre els escenaris, els paisatges i els protagonistes que han configurat el seu marc de formació, i en aquest recorregut, el retrobament del temps perdut es manifesta com un aglomerat de veritat i fantasmagoria. Mirar el passat és descobrir fantasmes que malgrat no ser millors que la realitat present, almenys tendien a una autenticitat que a poc a poc ha estat decebuda, ignorada o traïda.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 5 de desembre de 2018, férem el dos cents vuitanta-unè programa, el dotzè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Damià Alou i Ramis, el nostre convidat, nasqué el 7 de d’octubre de 1959 a Ciutat de Mallorca. Poeta, novel·lista i professor de Traducció de la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Filologia Anglesa por la Universitat de Barcelona i Doctor en Traducció i Interpretació por la Universitat Pompeu Fabra. Com a poeta, a banda del llibre que presentem, Emboscall el 2004 publicà De l’aiguamoll. 10.000 Humans Edicions li publicà el 1989 in extremis, un relat il·lustrat per Lluís Juncosa. Barcelona Review penjà a Internet el 2003 el relat La casa ocupada. Ha publicat també dues novel·les: Anagrama edità el 1991 Una modesta aportación a la historia del crimen i Fanbooks el 2014 edità Aliens. Remarquem que és autor de l’assaig El reverso de la cultura que Cátedra edità el 2017. Ha fet de crític literari l’any 1987 al Diari de Barcelona, a La Vanguardia durant el període 1987-1988 i ara col·labora a l’ARA Llegim. No oblidéssim que dóna conferències i participa en Congressos de Traducció. Sembla ser, finalment, que s’ha fet un tip de traduir al castellà. Destaquem autors com Truman Capote, Charles Dickens, Thomas Hardy, Oliver Sacks.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

. Tinguérem a l’estudi Antoni Clapés i Flaqué, un enorme poeta que vingué a presentar els seus dos darrers llibres, Arbre que s’allunyà, amb què obtingué el Premi No Llegiu, publicat a la col·lecció Alabatre, amb un pròleg de Marc Romera, el setembre de 2017 ―la segona edició és del juliol de 2018― per LaBreu Edicions i Pluja, publicat el 2015 amb una Il·lustració d’Alícia Casadesús i Epíleg de Víctor Sunyol per AdiA Edicions. La poesia d’aquest poeta ―assenyala Romera― «parteix d’un detonant de memòria, però aquesta memòria (…) se’ns manifesta com una recerca (…) que legitimi l’expressió poètica a partir de la reflexió sobre el fet poètic, sobre com això condiciona memòria, mirada, sensacions, i ens permet l’expressió que transcendeix convertint-se en única possibilitat de veritat.» El poeta, a propòsit de les dues parts del segon llibre, afirma que «contenen el que he anat escrivint des de sempre, perquè la poesia sempre és memòria».

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 28 de novembre de 2018, férem el dos cents vuitantè programa, l’onzè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Antoni Clapés i Flaqué fou el quart i darrer fill de Lluís Clapés i d’Agnès Flaqué. El pare, tot i guanyar-se les garrofes en la indústria tèxtil, conreà l’escultura i la pintura, i fou un incansable activista cultural sabadellenc; a ell, especialment, es deu la creació del Museu d’Art de Sabadell. Nasqué a Sabadell el 9 de juliol de 1948 . Feu tota la primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell i estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Des de 1966 fins a 2013 va treballar com a consultor en la indústria informàtica. Des de 1964 escriu poesia i textos relacionats amb la poesia. Entre 1970 i 1974 col·labora en la creació i la direcció de Sala Tres, un espai dedicat a l’art contemporani. El 1976 obre, a Sabadell, la llibreria Els dies i, posteriorment, el 1981, crea Les edicions dels dies, que durà cinc anys. Al 1989 crea, i dirigeix fins ara mateix, Cafè Central, un projecte editorial independent al servei de la poesia. Sembla ser que les seves aficions són passejar i llegir, i escriure, no ens ho deixéssim. Des de 1964 que escriu poesia ―tenia setze anys― i textos relacionats amb la poesia. El 1986 Les edicions dels dies publicaren Escrit en fulles de te amb un pròleg d’Albert Ràfols Casamada. Amb Crepuscle de mots obtingué el 1989 el Premi Joan Alcover de Poesia, que publicà Columna el mateix any. El 1990 Cafè Central publicà Epigrafies/Epigramies, amb dibuixos de Benet Rossell i el 1992 Edicions Alfons el Magnànim editaren Trànsit. També amb dibuixos de Benet Rossell el 1994 Cafè Central publicà A frec. Matèria d’ombres, Tagrera, Carnet i In nuce foren publicades el 1995 per Jardins de Samarcanda, el 1997 per Cafè Central, el 1999 per Emboscall i el 2000, amb epíleg de Víctor Sunyol, per Proa. No hi ha treva: el 2001 Emboscall publica Llavors abandonaries Greifswald, el 2003, novament Emboscall, El viatger no sap, amb dibuixos de Benet Rossell, i Destret. Pagès editors el 2005 publica Alta Provença, amb un epíleg de Carles Hac Mor. Miro de veure-hi aparegué els 2007 amb dibuixos de Benet Rossell gràcies a Emboscall. El 2009 Meteora publicà amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura La llum i el no-res amb què obtingué el Premi Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia de 2009 i el Premi Quima Jaume de Cadaqués al millor llibre de poesia de 2009 i Emboscall Un sol punt, amb dibuixos de Benet Rossell i pròleg de Carles Camps Mundó. El 2010 Pagès editors edita La lentitud, la durada. Autoantologia 1982-2007. A banda dels dos llibres que presentem, encara hem de mencionar L’arquitectura de la llum, publicat pels Llibres del segle el 2012 amb epíleg de Víctor Sunyol.
La seva poesia ha estat traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès i alemany. Tradueix poesia del francès i de l’italià. Ha traduït, sobretot, Philippe Jaccottet i poetes quebequeses (Denise Desautels, Nicole Brossard, Diane Régimbald, France Mongeau), i la prosa de Jules Renard, Christian Bobin i Jean Cocteau. Ha obtingut el 2012 els premis de traducció Mots Passants i Rafel Jaume per la traducció de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Ha materialitzat les seves reflexions sobre el llenguatge i la poesia en els dos volums de Converses i el llibre Fer les cartes, ambdós en diàleg amb Carles Hac Mor, i en dues exposicions: La casa de l’ésser? i D’estar a estar. Ha fet lectures de la seva obra, ha dirigit cursos i seminaris i ha donat conferències arreu de Catalunya i del món. El 2010, amb motiu del centenari de Màrius Torres, creà i dirigí l’espectacle Com una espurna, que fou representat a diversos llocs. El 2014 creà i dirigí l’espectacle No t’angoixis per les meves llàgrimes, amb textos extrets de Tomba de Lou, de Denise Desautels, que fou representat a Girona i Barcelona. Ha col·laborat o col·labora a les pàgines literàries de l’Avui, La Vanguardia, The Barcelona Review, Reduccions, Transversal, Caràcters, i actualment fa ressenyes de poesia a Sonograma. Ha treballat, finalment, amb els artistes plàstics Benet Rossell, Marga Ximénez, Lafon+Rierola, Jaume Ribas, Asunción+Guasch, Alícia Casadesús i Pilar Abad.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Pius Morera i Prat va ser a l’espai radiofònic per a presentar el poemari ‘Un bypass permet a un tetraplègic de moure la mà’, que ara fa res, l’octubre de 2017, publicà esplèndidament Joan de la Vega a Tanit. Un llibre d’estructura simètrica, conté dinou poemes distribuïts en tres parts, la primera i la darrera de set i la del centre de cinc. El llibre més ambiciós que ha publicat fins ara.

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 21 de novembre de 2018, férem el dos cents setanta-novè programa, el desè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Pius Morera i Prat nasqué al carrer Garcia Fossas número 7 d’igualada el 5 de juliol de 1942. A banda de filòleg, poeta i traductor, és un activista polític i cultural. Estudià el batxillerat al Col·legi dels Pares Escolapis. Deixà els estudis per raons econòmiques i es posà a treballar a la indústria de gènere de punt. Des del 1961fins al 1966 desenvolupà una activitat cultural molt intensa, sota el mestratge d’Antoni Pous. Durant aquests anys arribà a conèixer el bo i millor dels intel·lectuals catalans: J. V. Foix, Miquel Martí i Pol, Joaquim Molas, Jordi Sarsanedas, Jordi Carbonell i un llarguíssim etcètera. L’any 1961, guanyà la Flor Natural als Jocs Florals, participà activament, com a secretari del Comité Executiu, en l’Homenatge a Carles Riba, i, finalment, amb uns quants amics i el seu germà, fundà el Lacetània, grup cultural de joves. Després és nomenat vicesecretari de Cultura i Propaganda del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada. Com a antifranquista, fou detingut i empresonat el 1973 en l’anomenada ‘caiguda dels 113’ de l’Assemblea de Catalunya. Després d’haver guanyat el 1965 l’Amadeu Oller de Poesia pel poemari Un mocador d’herbes per a jòquers, intervingué en els dos grans recitals de poesia popular que tingueren lloc durant el franquisme, el celebrat el 25 d’abril de 1970 al Gran Price de Barcelona i el celebrat amb el nom de Gespa-Price el 15 de maig de 1975 al Campus de Bellaterra. Des del 1995 és secretari del Jurat del Premi Amadeu Oller de poesia. Com a docent, des del 1989 fins a la seva jubilació es consagrà a autoformar-se, a impartir cursos de formació al professorat i a l’experimentació a l’aula en els àmbits del joc, la llengua oral, el teatre, la lectura, l’escriptura i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, els resultats de la qual materialitzà en tallers i en comunicacions presentades a diversos congressos. Des del desembre del 2010, condueix l’Aparador de poesia, un espai radiofònic emès des de ràdio Sant Vicenç de Montalt, que ja ha superat amb escreix els dos-cents vint-i-cinc programes, per on han passat tant les veus més importants com les més prometedores de la poesia catalana. Ha publicat darrerament Se m’ha acostat per oferir-me els llavis i L’assassí va descalç per la ciutat i Un bypass permet a un tetraplègic de moure la mà. En aquests moments està enllestint Els records i la mort se’n van de marxa, il·lustrat amb fotografies d’Antoni Buch. Cal posar de relleu que és l’autor de l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, on aplegà obra de setanta-nou poetes, entre guanyadors i accèssits. Figura en dues Antologies de la Poesia Igualadina, la d’Antoni Pous de 1963 i la de Lleonard del Rio i Campmajó de 2016 i en La antologia de la poesia social catalana, a cura d’Àngel Carmona. També figura a dos altres aplecs: Poetes del Maresme. Deu anys de Poesia d’Alella 2008-2017 i La terra sagna. L’1 d’octubre del poetes.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari