Marta Pérez i Sierra tornà al programa, aquest cop per a presentar ‘Punta de plom’, que va merèixer el XVIÈ Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra i que ara fa res, el març de 2020, publicà Pagès Editors amb un pròleg d’Isabel Maria Ortega Rion. «Hem de celebrar l’edició [del llibre] ─n’extreu l’editorial en un text promocional─ perquè representa una nova fita en el recorregut poètic [de la poeta], en el sentit que, tot i mantenir la força i el compromís de llibres anteriors, manifesta una depuració del llenguatge i enceta una nova manera d’expressar el fet poètic, amb tot de referents que confereixen als poemes un plus de connotació simbòlica. […] [El poemari], tot i presentar el sofriment de les dones maltractades en la seva cruesa, desprèn vitalitat i bellesa, com ho mostren les imatges líriques associades a la mar o a la sensualitat, tant vinculada al plaer sexual com al gaudi de l’entorn, especialment la flora.»

https://www.ivoox.com/player_ej_63918365_4_1.html?c1=ff6600

Abans d’ahir, dimecres dia 13 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-unè programa, el quinzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Cranc, llegim als manuals. Marta Pérez Sierra, la convidada, va néixer a Barcelona el 7 de juliol de1957. Mestra i Llicenciada en Filologia Catalana. «No recordo cap dia on no hagi escrit una cosa o altra.» De petita, si no tenia paper i llapis, escrivia amb el pensament.» Guanyà el primer premi quan tenia en tenia quinze amb una poesia que ara no li agrada gens, que li havia corregit l’avi de la Núria Sanahuja i que dedicà a Juan Antoni Febrer. Quatre anys després, l’any 1978, joveníssima, s’hi casà i tingueren dos fills, l’Adrià i l’Agustí. Va patir molt: l’Agustí sovintejava l’Hospital de Sant Pau per problemes del cor, i li va dedicar un poema que anys després, el 1999, quedaria finalista a Terrassa al Premi Raimundo Ramírez de Anton. Quan tenia vint-i-nou anys, a la primavera de1986, guanyà la Flor Natural i la Viola d’Argent als Jocs Florals de la Vila de Gràcia. Fosca nit, quan els fills ja dormien, li ho comunicaren. Havia tornat feia res al carrer Bailen, després de separar-se del marit. «Em vaig adonar —confessa— que m’agradava escriure poc i dir molt. Van ser els principis de la meva dèria d’estalviar paraules per produir un munt de sensacions.» El 1988 fou un any fructífer. A Cardedeu guanyà amb el poema Quart Creixent, d’evident caràcter eròtic, el tercer premi de poesia Ràdio Llinars. I, és clar, va passar molta vergonya, perquè la van fer pujar a l’escenari entre els altres guanyador, tots homes i molt més grans que ella. Quedà finalista al 1R Premi de Poesia Caterina Albert i Paradís, organitzat per l’Associació Catalana de la Dona. Amb L’origen, que dedicà a Jos Rossinyol, és finalista al Premi Narracions Breus Port d’Aiguadolç. Empesa per l’amor se n’anà a viure a Lliçà de Vall, al Vallès, però res, durà poc. Canvia sovint de casa i veu créixer els fills, però no gaudeix de bona salut. Segle nou, nova vida, novament a Barcelona, nou pis. Hi coneix en Joan Opi. Es dedicarà només a escriure. El 2002, Viena Edicions li publica Sexe Mòbil Singular (SMS), 50 poemes per enviar per mòbil, el primer poemari. L’abril del 2004 obté per Tu pertanys a la ràdio, jo a la lluna el tercer premi en els IVS Jocs Florals Virtuals, organitzats per la Jove Cambra de Terrassa. L’any 2007 obté per La vida en un tram el primer premi al IR Concurs de Relats Breus del Tram. Inspirada en la preciosa col·lecció de moda del modista Joan Aregall, va escriure el 2008 uns poemes aplegats en el llibre Fil per randa, que es va oferir a tots els assistents a l’acte de presentació de la col·lecció. El 2009 també fou una bona anyada. Publica I demà, l’atzar, un recull de set relats amb l’atzar com a fil conductor. A Guissona, el poemari Si goso dir-li un mot d’amant que es publicà el 2013, va rebre una menció especial com a finalista del IR Premi de Poesia Jordi Pàmias. El 23 d’octubre de 2010 va rebre el Premi Jordi Pàmias de Poesia per Dones d’heura, un poemari que es publicà un any després, «un cant, des del primer poema fins a l’últim, a l’experiència femenina de viure en relació», segons Sònia Moll Gamboa, que va escriure el pròleg. Finalment, cal esmentar boCins, llibre de poemes publicat el 2012 i Bavastells, un llibre de cinquanta microrelats en prosa poètica, editat el 2014. El recull de poemes M’he empassat la lluna quedà finalista del IVT Premi Miquel Arimany de Poesia 2013 i Viena Edicions l’edità el 2015. S’ha introduït en l’ebook, format amb el qual ha publicat el 2014 el poemari Gàngsters, ploma i vaudeville. Marta Pérez i Sierra vingué al programa el 15 de febrer de 2017 per a parlar-nos d’Un segon fora del dubte, el que llavors era el darrer poemari i que Editorial Gregal publicà magníficament, il·lustrat amb fotografies d’Enric Maciä. «Una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort [Jordi Gamundi](…)» «El poemari pres en la memòria fràgil —subratllà Josep-Ramon Bach, poeta— fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d’amor primer. (…) Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l’amor límpid és possible.» De fet, no era cert que fos l’últim; paral·lelament, l’editor Carles Cervelló de Tèmenos Edicions li publicà Ostatge, un poemari que meresqué el XXIIÈ Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent. Duu un pròleg de Jordi Pàmias, membre del jurat, i està il·lustrat per Pere Cabaret. A banda que gestiona diversos blogs, destaca també com a dinamitzadora cultural. No ens deixéssim que ha estat l’ànima d’Àgatha, projecte solidari a favor de l’autisme fruit del qual és el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia. Llavors, els peixos, publicat per La Garúa Libros-Tanit magníficament, inclou unes pintures de Jordi Vila i Llàcer, i va encapçalat per un pròleg de Teresa Costa-Gramunt, a qui la poeta, en agraïment, li dedica el darrer poema de la primera part. «(…) és un diàleg íntim ―llegim en un escrit promocional de l’editorial― del qual tenim només una meitat. L’algú a qui s’adrecen els poemes, sigui una persones o moltes, no respon, o respon secretament a la poeta, i a nosaltres ens toca reconstruir l’enyor i les distàncies que els separen.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

David Madueño i Sentís tornà al programa, aquest cop per a presentar ‘Cua de foc’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà Papers de Versàlia amb fotografies de Zita Vehil, «un projecte paral·lel i complementari a l’amor mutu que compartim», aclareix el poeta. « Entre els elements que caracteritzen la poètica de Madueño ─comenta Victor Mañosa, matemàtic i poeta─, que trobem ja als seus primers poemaris i que retrobarem evolucionats [al llibre], en destacaria el to reflexiu, dubto si emprar terme filosòfic per evitar evocar els grans sistemes de pensament que, un cop constituïts, esdevenen sobrehumans i, per tant, inhumans. Res de sistemes, a la poètica [del poeta] el pensament és de mida humana, rigorosament humana: en ella, es pretén deixar constància de la desempara en la que vivim, però també del constant afany de la vida per obrir-se pas: la de Madueño és una poètica de la resiliència, de la resistència íntima, de la reconstrucció, de la callada fermesa.»

https://www.ivoox.com/player_ej_63611323_4_1.html?c1=ff6600

Ahir, dia de Reis, férem el tres-cents cinquantè programa, el catorzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

El nostre convidat, David Madueño i Sentís nasqué el 22 de juny de 1976 a Sabadell. Llicenciat en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Essencialment poeta. N’escriu, de poesia, i ho compagina amb la docència, la correcció de textos i la crítica literària. Ha publicat diversos articles al suplement cultural del diari El Punt Avui+, la revista de literària Caràcters de la Universitat de València i col·labora en el consell de redacció de la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, on hi escriu habitualment critica literària i poètica. Cinèfil empedreït, escrigué a lletrA un assaig on analitzà les adaptacions cinematogràfiques catalanes al llarg de la història, de diverses obres literàries. Es mostra molt actiu difonent poesia a través de diversos recitals i col·labora en el cicle Vespres de versos i vi que té lloc a l’Alliance Française de Sabadell.

El llibre que presentarem és el cinquè llibre de poesia. Desvetlla de mots és feina obscura, amb què guanyà la 17A edició del premi Salvador Estrem i Fa de Falset i que fou publicada el 2008 per Edicions del llunÀtic. Poesia per a carnívors, que també publicà, el 2012, Edicions del llunÀtic. Els murs incerts, editat per Tèmenos el 2015 i Osques, també editat per Tèmenos el 2017. En el pròleg, Manuel Costa Fernández, filòsof i gestor cultural, explica que « (…) Osques és un llibre de vida. (…) prova, en trenta-dos poemes, de resumir la seva visió sobre l’existència. El poeta s’ha fet gran i el que ha anat descobrint sobre aquesta estranya trajectòria que va del naixement a la mort —i que no té cap explicació plausible— no li agrada gaire. Això no vol dir que caigui en el pessimisme. La troba feixuga, però també estimulant.» Ha estat mereixedor el 2008 del Premi de poesia del Certamen Literari Foment Martinenc i el 2011 del Premi La Mar de Lletres per Poemes de mar. Guanyà també el 2013 el Vila de Martorell al millor blog en català, llunÀtic.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Anna Corominas i Serra ha vingut a presentar ‘Mentida prohibida’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà Edicions Tremendes amb esplèndides il·lustracions de l’autora del poemari. «El llibre ─llegim en un escrit promocional─ són 30 poemes, amb la seva particular il·lustració, i una sopa de lletres. Situacions quotidianes que, des de la paraula i el traç, ens descriuen un clic fotogràfic de moments. Instants íntims i molt propis des de la mirada inquieta d’una veu multidisciplinària. Al món [de l’autora] hi ha cafè, llumins, cigarro i llençols. Però també hi trobem somnis, foscor, desig i orgasmes. Un món de metàfores on et recorda, tal com diu el primer poema, que: ets un putu llibre.»

https://www.ivoox.com/player_ej_63237352_4_1.html?c1=ff6600

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Adriana Bàrcia José vingué a presentar ‘Efluvis domèstics’, el seu segon llibre de poesia, que ara fa res, el març de 2020, publicà Edicions Tremendes a la seva col·lecció Soul. «Són descàrregues luminescents en el gas o l’aire d’una casa que és seu de la família ─llegim en una escrit promocional─. Són emanacions íntimes, brillants, sorolloses i altament apreciables de qui habita aquesta casa i esclata de dins cap a enfora. Són brins d’esma que ens salven de la voràgine de l’existència i la triple jornada que ens ofega. Són esperons per reafirmar el jo, la veu amagada que reneix amb força. Són, també, la resposta a les veus de Mary Wollstonecraft Shelley, Emily Dickinson, Rosa M. Arquimbau, Anne Sexton, Sylvia Plath, Albertine Sarrazin o Erica Jong, entre altres artistes, dones i mares.»

https://www.ivoox.com/player_ej_62962007_4_1.html?c1=ff6600

Ahir dimecres dia 23 de desembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-vuitè programa, el dotzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Adriana Bàrcia José, la convidada, va néixer a Girona el 12 d’abril de 1975, i tant li va agradar la ciutat que encara hi viu. La consciència d’escriptora se li va despertar als vuit anys, quan va començar a escriure un diari, fet que l’ha acompanyada des de llavors. Vingueren alguns reconeixements escolars, com els Jocs Florals en narrativa, que li van refermar la identitat literària. La passió per les lletres va continuar tant en el món acadèmic com en el creatiu. D’una banda, és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Girona i té un màster en Literatura Catalana Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesina El feminisme i els viatges d’Aurora Bertrana. Les conferències inèdites del Fons Bertrana de la Universitat de Girona. Té un bagatge important com a especialista en aquesta autora i en feminisme, compta amb un recull de conferències, articles, volums, activitats didàctiques, clubs de lectura, etc. Cal destacar l’Àlbum Bertrana. El món és vostre, només us cal voluntat per a conquerir-lo, que publicà el 2017 el PEN Català 2017, el pròleg a La Ciutat dels Joves (ed. Males Herbes, 2019), Avui us parlaré (Diputació de Girona, 2019). Així mateix, també col·labora amb textos de temàtica cultural en diversos mitjans (Barcelona Review, Llumiguia, Núvol, Revista de Girona…) i és membre del Consell Assessor de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona.

De l’altra, ha guanyat premis literaris en narrativa amb obres editades com Extracte del quadern d’Anaïs Fournier , que el 2000 publicà El Clavell, Ocurrió antes que leyera Sylvia Plath, que edità Emboscall el 2001, En blanc, que publicà Proa el 2001 i Tenia les mans blaves, publicat per Cossetània el 2005. Por i I ara què?, són dos contes reconeguts en certàmens, però romanen inèdits. En poesia, figura en les antologies del Festival de Poesia de Girona (2001 i 2005), Paté de Pedra (Emboscall, 2002) i el fanzine Karn de Kafè (2001). A més a més del poemari que presentarem, Roure Edicions publicà A cor què vols el 2014.

Ha participat en recitals al costat de Joan Josep Camacho, Rafael Cruz, Enric Casasses, Guim Valls, Núria Martínez Vernis, Laia Claver, Josep Pedrals, Enric Virgili, etc.

Actualment treballa com a tècnica lingüística, docent i examinadora de català (CPNL, DGPL, UdG).

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Corina Oproae, poeta i traductora, vingué a presentar ‘La mà que tremola’, que ara fa res, la tardor de 2020, coeditaren Cafè Central i Llibres del Segle amb un dibuix de Pilar Abad a la coberta i un epíleg de Laura López Granell. «[L’autora] ─hi llegim─ emprèn un viatge a la recerca del jo (per mitjà d’un tu), intenta el retorn a un allà (en l’aquí del poema). Potser per aquest motiu la poeta escriu en segona persona del singular i en present d’indicatiu. Crea així un aquí fora. Un mirall. Escriure’t, perquè un dia vas parar l’orella i vas sentir unes passes menudes, una dansa entorpida, un aleteig, “un tremor /que ho ignora tot”, presagi del poema. [L’autora] en sap, d’esperar el poema i de reconèixer-lo, i sap dur-lo d’una llengua a l’altra sense que se n’esbravi l’estremiment ni espatllar-ne el misteri. Fa sonar totes les llengües que li he llegit, en totes me n’arriba l’energia. Ha escrit [el llibre] durant el confinament (reclosa en un dins forçós i literal) i és el seu primer llibre de poemes en català, després de diversos llibres de poesia en castellà.»

https://www.ivoox.com/player_ej_62588321_4_1.html?c1=ff6600

Ahir, dimecres dia 16 de desembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-setè programa, l’onzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Corina Oproae, la convidada, poeta i traductora, nasqué el 30 de març de 1973 a Făgăraş, población situada a la regió de Transilvània, a Romania. És llicencià en filologia anglesa i hispànica per la Universitat Babeş-Bolyai de Cluj-Napoca. Cursà un Màster sobre Estudis Literaris Americans a la mateixa universitat, on va desenvolupar també part de la seva activitat docent en acabar la carrera. Viu a Catalunya des de 1998, on cursà estudis de doctorat en Traducció i Adquisició de Llengües estrangeres a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment dóna classes en un Institut d’Ensenyament Secundària. Escriu en castellà i català. Va debutar el 2016 amb Mil y una muertes (La Garúa Poesía, Barcelona), llibre també publicat el 2018 en romanès, en la seva pròpia traducció per l’editorial transsilvana Școala Ardeleană. El seu segon llibre de poemes, Intermitencias, va ser publicat per Sabina Editorial, Madrid, el 2018 (i es publicarà en romanès el 2021). El 2019, a Colòmbia, amb el segell Caza de Libros & Ulrika Ediciones, va publicar Temprana Eternidad, una antologia personal que inclou, a més a més de poemes ja publicats, també poemes del llibre inèdit Desde dónde amar (que es publicarà el 2021). Temprana eternidad (Tidig Evighet) és també el títol d’una antologia seva de poemes publicada en suec, per Simon Editor, 2020. En català ha escrit La mà que tremola, una reflexió poètica sobre el fet de viure i escriure en una llengua que no és la llengua materna. Ha estat inclosa en les antologies ¿Y si escribes un haikú? (La Garúa Poesía, 2019), a cura de Josep Maria Rodríguez i Flore Siente Antología del XXVI Encuentro Internacional de Mujeres Poetas de Cereté, 2019, publicada per Ediciones Corazón de Mango, Colombia, 2020. Entre el 2016 i el 2018 va col·laborar amb l’artista plàstica Judit Gil en el projecte Intermitències. D’aquesta col·laboració va sorgir l’exposició amb el mateix nom a l’espai cultural de l’art i la paraula, Espai Betúlia, Badalona (maig/juliol 2019).
Tradueix del romanès y de l’anglès al català i a l’espanyol. Ha traduït poetes com Marin Sorescu (co-traducció amb Xavier Montoliu Pauli, premi Cavall Verd Rafel Jaume de Traducció Poètica, 2014 i premi Marin Sorescu, Craiova, Romania, 2015), Lucian Blaga, Gellu Naum, Ana Blandiana (premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, 2015), Dinu Flamand, Ioan Es. Pop, Pic Adrian o Mary Oliver (Premi Nollegiu 2018). Forma part del jurat del premi Jordi Domènech de Traducció Poètica.
Ha participat en diverses lectures de poesia a Barcelona, Girona, Cadaqués, Madrid, Segovia, Praga, Iași, Cluj-Napoca, Bucarest, Bogotá, Cereté, Cartagena de Indias, Jönköping. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al txec, serbi, francès, italià, anglès, àrab o bengali.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem al programa Joan Gimeno i Conesa, que vingué a presentar ‘Al peu de la lletra’, el seu darrer llibre que, ara fa res, el juliol de 2020, publicà esplèndidament Edicions Forment amb il·lustracions, magnífiques, de Marta Forment i un pròleg de Guadalupe Vega. « D’una manera estrictament formal ─hi llegim─, diré que és algú que estima profundament la llengua, el lèxic i l’exactitud en l’ús. Intenta tenir cura sempre del ritme, la puntuació i la sintaxi com a mitjà d’arribar a l’inconscient més profund del lector. Tot plegat per a forjar un relat concís, sovint crític, a voltes fins i tot cínic, de la condició humana, intrínsecs a cada un dels lectors que, d’una o una altra forma hauran experimentat o imaginat en somnis.»

Abans d’ahir, dimecres dia 2 de novembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-sisè programa, el desè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Joan Gimeno i Conesa, el convidat, nasqué a Vic, el 25 de juliol de 1952. Estudià a La Salle Manlleu, i a l’Institut Jaume Callís de Vic, medecina a la Universitat de Barcelona i Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha viscut a cavall entre la Plana de Vic i aquelles llocs on l’ha dut, per diversos motius, la vida.
Per feina, de Madrid a Moscou, de París a Alger o de Bèlgica a Kinshasa… Sempre sabent que més d’hora que tard tornaria allà on va deixar les seves arrels. El maig de 2016 l’Editorial Trirremis publicà el poemari Demano la paraula i ha col·laborat en molts d’altres llibres que no duu controlats ─ són paraules seves. Que sapiguem fou el guanyador del 5È Certamen Literari Joan Maragall de Poesia.
Dues filles. Ha fet competició automobilística fins fa nou o deu anys. Té dos-cents bonsais i escaig, dues gates i dues oques. No li ha quedat temps per a gaires coses més, confessa.
No sabem massa per quina raó no li agrada que li diguin que és poeta, tot i que ho explica a la solapa del llibre que presentarem. Pensa que la poesia té la grandesa de tenir tantes lectures com lectors s’hi atansen, i cadascú la fa seva a la seva manera.

https://www.ivoox.com/player_ej_61382780_4_1.html?c1=ff6600

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Empar Sáez vingué al programa a presentar ‘Òrbita’, el seu darrer llibre que, ara fa res, el setembre de 2020, publica esplèndidament com sempre, Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. «Seguint el rastre de la tradició postsimbolista ―llegim en un text promocional―, [l’autora] enlaira un artefacte poètic que serveix com a doble viatge, interior i exterior. Les ressonàncies còsmiques el converteixen en una apassionant recerca d’imatges sorprenents, en què el moviment del cos procrea més camí i genera una constant reflexió sobre la finitud humana i la voluntat. Amb uns materials tan evanescents, no és estrany que la poeta cerqui en el panteisme de la natura l’origen i la raó del ser. La voluntat de superar aquests límits ens aproparan a la certesa que allí on hi ha l’horitzó també s’hi troba el misteri.»

https://www.ivoox.com/player_ej_60999713_4_1.html?c1=ff6600

l dimecres dia 25 de novembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Empar Sáez, la convidada, nasqué a Pertús, a la Provença, el 20 d’agost de1963. Els pares emigren a França després de la riuada del 62 al Vallès. Viu la infantesa en un entorn rural, envoltada de conreus i boscos, en un indret paradisíac per a una criatura, però no tant per als pares que van haver de treballar d’allò més.
Als sis anys tornen a Terrassa i s’instal·len en un barri perifèric. Els records d’aquella època van estretament lligats a l’escola i a la descoberta de la lectura.
Des de sempre li ha interessat tant les ciències com les lletres, però tria d’estudiar Medicina i pot accedir a fer l’especialitat que més li agrada, Anatomia Patològica a l’Hospital de Bellvitge. L’especialitat d’Anatomia Patològica és una gran desconeguda, fins i tot per als mateixos metges. Diria que, de manera semblant —i salvant les distàncies—, s’esdevé amb la poesia; desconeguda per a la majoria de lectors, i per a molts escriptors.
Començà a escriure poesia en el web Relats en Català el 2008. Hi coneix un grapat de poetes i escriptors de narrativa que, en aquella època, i sense xarxes socials, es relacionaven a través de la pàgina —molt activa— i de blocs literaris, principalment. Per a escriure, tot i que no és la seva llengua materna, empra el català.
Participa en llibres col·lectius promoguts per l’Associació de Relataires i tot seguit obre el bloc el 2010 Enfilant finestres en el qual agermana lectures de poesia amb fotografies de finestres.
Amb un grup de lletraferits i amics Reversos grup poètic ha organitzat converses sobre poesia i recitals mensualment a l’espai VilaWeb des de 2012 i fins al confinament. A hores d’ara, però, encara no els ha estat possible reprendre les sessions.
El 2014 l’Editorial Denes li publicà el primer, Dona i ocell amb què guanyà el XXXIÈ Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi. El segon vindria tot seguit: Viena Edicions publicà el 2016 Quatre arbres, que va merèixer un any abans el XXXIXÈ Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó dels Premis Literaris Vila de Vallirana. Òrbita és el tercer llibre.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Laia Llobera, poeta barcelonina, vingué a presentar “llibre de revelacions”, que ara fa res, l’abril de 2020, publicà LaBreu Edicions, dins de la col·lecció Alabatre, amb una il·lustració de Jordi Pagès i un pròleg de Tònia Passola. «La màgia de l’entusiasme ―hi llegim―, la del ritual de la paraula, regeix llibre de revelacions. Crepuscle del somni que es regenera a trenc d’alba, una constel·lació de versos on el gest (…) s’endinsa, una vegada més, en el silenci i hi dialoga a través del símbol. Sortilegi d’un acompliment que, en desvetllar-se, es fa preguntes en l’intent de desvelar el misteri de la vida. Veu que intenta apropar-s’hi, buscar-hi la impossible resposta. Instant suspès del temps i de la quotidianitat on es fa miracle l’emoció quan, la seva bellesa, malgrat no poder-se explicar, s’explica, es configura amb i en el llenguatge, i es fa pregària (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_60413780_4_1.html?c1=ff6600

l dimecres dia 11 de noviembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Laia Llobera i Serra, la convidada nasqué a Barcelona el 20 de gener de 1983. Poeta, narradora i traductora catalana. És Doctora en Llengua i Literatura Catalana i llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona. En l’àmbit acadèmic s’ha especialitzat en l’estudi i la crítica de la poesia catalana del segle xx i en l’obra narrativa d’Anna Murià. Ha publicat articles de divulgació i ressenyes literàries a revistes especialitzades, entre les quals destaquen Serra d’Or, Poetari i Quadern de les idees, les arts i les lletres. La Universitat Autònoma de Barcelona el 2009 li publicà Cicles, el seu primer llibre de poesia, que va merèixer el Premi Divendres Culturals de Cerdanyola, La Comarcal el 2011, Més enllà dels grills, amb què obtingué el Premi Alella a Maria Oleart, el 2014 la Breu Edicions Certesa de llum, que presentàrem en aquest programa, i el 2018 Lleonard Muntaner Boscana, que va merèixer el Premi Pare Colom d’Inca. Llibre de revelacions, «o allò que des de temps remots ens parla del passat», en paraules de Tònia Passola, és l’obra que clou el cicle místic iniciat amb Certesa de la llum i Boscana. La seva obra poètica ha estat traduïda a l’anglès i a l’italià.
Tot i que ha publicat narrativa infantil, Corre, Corre, Timbú, i que té al calaix una novel·la infantil, segons ens va confessar fa temps, allò que la motiva fonamentalment és la poesia. En llegeix i n’escriu des de ben menuda.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antoni Robert Gadea vingué a presentar ‘Versemblances’, que ara fa res, el març de 2020, publicà l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli, dins de la col·lecció La puça, amb un pròleg d’Ester Xargay. «Les versemblances […] ―hi llegim― són les que l’escriptura crea, és llegut que el llenguatge literari construeix la seva pròpia versemblança, com diu Salvador Oliva (…): “la veritat literària (…) es troba, com en totes les arts, en tres elements que estan molt lligats (tècnica, forma i veritat)”, un prisma tetraèdric, base de tota creació. I, si un prisma és un cos geomètric de cristall i de base triangular, que s’usa en òptica per reflectir, refractar o descompondre la llum, ben segur que [l’autor] aplica aquest mateix principi a l’escriptura, i l’usa (…) en una poesia no entesa monolíticament, sinó com el procés d’anar exposant les coses fragmentades (…), portant llurs enunciats a l’infinit.»

https://www.ivoox.com/player_ej_60119714_4_1.html?c1=ff6600

, dimecres dia 4 de noviembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Antoni Robert i Gadea, el nostre convidat, nasqué a Barcelona el 26 de febrer de 1954. Estudià a l’Escola Italiana de Barcelona, on es donava gran importància tant a les lletres com a l’estudi de la llengua llatina. Llicenciat en Física a la UB i Doctor en Ciències per la UPC. Ha llegit tota mena de llibres i ha escrit. Sentí sobretot interès per la poesía, car era veí de Josep Vicenç Foix, a qui va arribar a conèixer. Cal dir també que se sent especialment atret per l’art d’avantguarda des de petit, probablement per ser veí, el que són les coses, d’Enric Tormo Freixes, tipògraf i gravador que va estar vinculat amb Joan Miró i el grup Dau al Set, del qual fou membre. Curiosos els seus jocs de petit, s’acostumà a jugar amb postals i il·lustracions de Miró, Cuixart, Tàpies etc. Sent un gran passió per la música des de que té ús de raó. Fanàtic tant dels The Beatles com de la música experimental i d’avantguarda. Els estudis de física i després la feina li van impedir d’escriure assíduament, tot i que sempre ho ha fet. L’any 1983, sense haver publicat res, amb vint-i-nou anys, es presentà, empès per la casualitat d’un anunci, al premi de poesia que s’atorgava a la Vila de Torà , i el recull que hi envià resultà guanyador. Es titulava Viatge de tornada i alguns poemes del recull estan inclosos en el llibre que presentarem. Fa dos anys decideix finalment mirar de publicar un recull de poemes escrits al llarg de tota la vida, cosa que aconsegueix gràcies a la bona disposició de la editorial El Pont del Petroli de Badalona.
Des de 1989 fins l’any 2001 creà un segell discogràfic de músiques experimentals (arribà a editar més de 40 cd’s) i va fer de programador musical a llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, el Mercat de les Flors o la Fundació Joan Miró, en aquest cas per recomanació de Carles Santos.
Actualment es dedica a escriure amb més intensitat, sobretot poemes curts com haikus i tankas, i a publicar la seva música. Ha escrit uns quatre-cents haikus i unes cent tankas en els dos darrers anys.


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Maria Dolors Coll Magrí, poeta d’Almenar establerta a Sant Cugat, ha vingut a presentar ‘Mals pensaments i altres animals de companyia’, que ara fa res, el setembre de 2020, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb fotografies d’Antonio Galeote. «Poemes que tensen la llengua a base de jocs fònics i gràfics ―llegim en un text promocional―, humor surrealista dut al límit de l’exigència… Aquesta mateixa tensió és la que vol transmetre al lector aquest grapat de mals pensaments poètics. Tanmateix, més enllà de la bretolada, cada poema té un tou de saviesa que ens haurem de guanyar a pols, una saviesa transfigurada en tota mena d’animals, com si fos una faula. I això que tots neixen dels pitjors dels nostres defectes: l’enveja, el narcisisme, l’egoisme, l’odi… [L’autora] no és gens complaent, però confia en la intel·ligència i la intuïció per dur-nos a la cleda.»

https://www.ivoox.com/player_ej_58667614_4_1.html?c1=ff6600

, dimecres dia 28 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-quatrè programa, el vuitè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Maria Dolors Coll Magrí, la convidada, tot i que nasqué a Almenar el 10 d’agost de1960, resideix a Sant Cugat del Vallès. Laboralment, es diu a la solapa de la coberta, ha conreat les pes de poeta, pagesa i professora. Va viure fins a la vintena enmig de l’horta d’Almenar, i a tocar del riu Noguera Ribagorçana. Camps de fruiters, sobretot. Després hi ha anat tornant sempre. Als 18 anys juntament amb sa bessona i una amiga van arribar a Perpinyà en autoestop. Des de llavors que no ha parat de voltar-la. Des de l’any 1982 fins a la jubilació ha sigut professora d’institut. Abans i entremig o mentrestant ha realitzat tasques agrícoles i ramaderes a la masia familiar. L’any 1988 va treballar com a cambrera a Londres. I de1989 a 1992 fou lectora de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia), on tingué ocasió de llegir i traduir poesia del segle XX polonesa, en col·laboració amb Barbara Stawiska.
Pels volts de l’any 1977 amb uns veïns d’Almenar va engrescar-se a tirar endavant la revista local i periòdica La barana del fossar. L’any 1978, a la Facultat de Lleida integrava la colla d’amics que va publicar la revista literària La Higiènica. Autora del blog Col·lectiu VersArtil (2012-2014) i de l’audiovisual poètic La bava del caragol (2015), basat en el llibre En sordina.
Pagès Editors publicà el 2000 Rés a mida i el 2003 Niu en blanc, que integren amb En sordina, publicat el 2015 per Editorial Meteora, la trilogia Terrestrès. Godall Edicions el 2014 publicà Rostoll i el 2017 Corpuscles. Pagès Editors els 2019 publica El còdol i els seus cercles, amb què obtingué el 34È Premi de Poesia Miquel Martí i Pol. Dona de moltes finals. Fou finalista dos cops del premi Rosa Leveroni amb els poemari Però Venus no ho sap (1988) i El còdol i els seus cercles, el López Picó amb Corpuscles i el 2001 el Marià Manent amb una versió de Mals pensaments i altres animals de companyia, que és el llibre que presentarem. «Tot i que no és el mateix ―aclareix l’autora―, bàsicament amb la mateixa substància àcida i igual ritme. En són fora alguns poemes i n’hi ha d’afegits.»
Des del punt de vista de la crítica literària ―es diu a la Viquipèdia― se li ha trobat consonància amb el poeta francès René Char, que fou un dels signants el 1930 del Segon Manifest Surrealista.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari