Ramon Minoves i Romagosa vingué a presentar ‘Paraula de Nargó’, que ara fa res, el març de 2018, publicà amb un pròleg de Marcel Fité i Argerich Voliana Edicions. [L’obra], llegim a la contracoberta, «és poesia, lingüísticament rica i ben elaborada, amb una gran agilitat narrativa, d’una gran bellesa descriptiva i evocadora, amb un fons musical que brolla harmoniós d’una excel·lent ordenació rítmica de les paraules de la nostra llengua i que adquireix instants d’una gran vibració emotiva.» Es tracta, segons el prologuista d’«una guia singular, rica i ben elaborada, dels paisatges que envolten Nargó, dels records que aquests desvetllen i de les emocions i records que susciten.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 14 de novembre de 2018, férem el dos cents setanta-vuitè programa, el novè de la vuitena temporada. L’emetrem en directe, com sempre.
Va néixer el 1950 en una família de pagesos al mas Cal Draga de l’Hospitalet, abans de la transformació vertiginosa de la ciutat. El mas es trobava ―segons el poeta― al sud del carrer Prat de la Riba, que era la separació entre el secà i l’horta del delta al municipi. Allà començava com una mar plana i verda de cultius sobre els que apareixien, disperses, les masies, com vaixells, amb pals fets amb xiprers o palmeres. Al fons de tot, a dos o tres quilòmetres, sobresortia l’ermita de Bellvitge i el seu xiprers. Però davant mateix de casa seva , a l’altra banda del carrer, hi havia dues grosses fàbriques, una de sabons i l’altra de ceràmica. D’aquell paisatge ara no en queda pràcticament res. Emigrà de l’Hospitalet el 1962 i se n’anà de Barcelona cap a Mallorca, primer, i després cap al Solsonès, una altra vegada a Barcelona i finalment ha viscut en terres lluçaneses i osonenques des de 1977 on feu de mestre rural i de professor d’institut de llengua catalana i literatura. Llicenciat en Ciències de la Informació, està casat amb una mestra que li va ensenyar a estimar l’ofici, segons ell, i té tres fills. Columna el 1995 li publicà Roderes, el 1997 Els camins de la nit i el 2003 el recull de contes Contes a la vora del mort. El Nadal de Mme Van Oost, fou Premi de prosa Vila de Prats el 1992. Va realitzar el 2016 la traducció i adaptació de 50 poemes al llibre d’artista Omar Khayyam. Rubaiyat de Frederic Girós. També ha participat en els llibres col·lectius Po-Osona poesia (Lluís Urpinell/Torelló, 1996), Els poetes d’Osona, avui (2000) i Un tros de món (2002). En prosa, al recull col·lectiu de contes Relats del Ges (2017). Va obtenir el el 2008 el I Premi de Tankes Grau Miró, així com altres premis de poesia i prosa a Olot, Igualada i l’Alguer (quatre premis Rafael Sari entre els anys 2012 i 2016).
La branca Minoves de la seva família és de Coll de Nargó. Pare, avi i besavi de l’autor són de Nargó. El rebesavi Minoves s’hi va casar i viure però era del Mas Fontanet (un enclau de Cabó dins del terme d’Organyà). Els Minoves havien arribat al Mas Fontanet a mitjans del segle XVIII procedents de la Bastida de la Bellera un poble, avui desaparegut, del Pallars Jussà.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Romà Seguí i Francès ha vingut a presentar ‘Poemes morals. Tabarca’, que, ara fa res, el setembre de 2018, edità magníficament Joan de la vega a Tanit. «Si en els ‘Sonets de l’amor absurd’ ―explica el poeta― es poetitzà l’experiència inicial de la celebració de l’amor, com a força vital que du a la plenitud i l’arrogància dels afectes, en ‘Poemes morals’ la veu es torna més íntima per endinsar-se en els mons que determinen les pèrdues, l’estima i la bellesa. Tabarca, en canvi, és un poema llarg en què l’esgotament implica la recerca de la pau en acceptar els límits dels afectes fins a consumar-ne l’oblit.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 7 de novembre de 2018, farem el dos cents setanta-setè programa, el vuitè de la vuitena temporada. L’emetrem en directe, com sempre, de les vuit a dos quarts de nou de la tarda, des de Ràdio SantVi. Podreu escoltar-lo o bé través de les ondes (FM 107.4) o bé per internet: http://www.radiosantvi.cat.
Romà Seguí i Francès va nàixer a Dénia el 8 d’agost de 1962, tot i que de ben menut «me n’aní a estudiar a València.» Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València i Diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. Treballa com a bibliotecari a València. La seua infantesa ve marcada pels tarongers, el raïm de moscatell i la mar. La casa on estiuejava estava enfront de la mar, «en una partida solcada d’assagadors fangosos, sense cap carretera d’asfalt que la creuara.» Al costat d’un parell de cases de pescadors. Va veure com la casa, a poc a poc, va desaparèixer entre construccions que van foragitar vinyes i taronges, dunes i pins. D’una banda, compartia la vida urbana i «la que se’m presentava a la meua terra natal». No «pense» en un origen mític, ans en una consciència mítica, perquè aquell paisatge l’acompanya sempre i l’obligà a identificar-s’hi. Té una dèria ―tothom en tenim alguna― per viatjar a qualsevol illa. Calcula que és el lloc perfecte per sempre sentir-se un foraster, que és una condició indispensable per poder entendre els propis orígens. És cert que hi ha illes en què pots reconèixer les teves arrels. «Però la sensació dels límits físics i psicològics ―conclou―és necessària per poder assumir la solitud.» Sempre ha escrit, però amb més ganes o menys segons èpoques. Ara, per diferents raons, ha tornat a escriure poesia. Cosa que no desitjava, perquè «al remat la poesia fa mal». Potser siga l’edat que es va acostumant a les ferides. Pel que fa a la creació literària, va publicar, en una edició no venal, Sonets de l’amor absurd el 2017. Aquests poemes signifiquen l’inici d’un cicle líric que es clou amb els Poemes morals i Tabarca.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Montserrat Gallart i Sanfeliu, poeta barcelonina, tornà al programa, aquest cop per a presentar-hi tres llibres de cop publicats ara fa res, el juny i setembre de 2018, per l’Editorial Gregal: ‘Mediterrània’, poemari prologat per Teresa Costa-Gramunt, i dues traduccions de Marguerite Yourcenar, ‘Narracions orientals’ i ‘Anna, soror…’ «En els poemes aplegats a Mediterrània ―conclou la prologuista― hi persisteixen com cants antics els ressons de la llum antiga, un cel que convida a fer-ne art. Pròdiga, l’autora ens ofereix aquella llum renovada en el procés alquímic de la seva gràcia, aigua que brolla, celístia, de la font de Castàlia, la font dels poetes.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 31 d’octubre de 2018, férem el dos cents setanta-sisè programa, el setè de la vuitena temporada. L’emetrem en directe, com sempre.
Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre International de Documentation Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes. Montserrat Gallart Sanfeliu, la convidada, va néixer a Barcelona el 29 de maig de 1953 i, tot i que sempre hi ha viscut, assegura que hi ha molts altres llocs al món on podria perfectament viure. Li agrada el mar, la muntanya, viatjar i conèixer llengües. També li agrada pintar mandales i el bon cinema. Per descomptat la dansa i la música, però gens ni mica el fred. Prefereix les joies de plata o d’or blanc a l’estridència de l’or daurat i lluent. Igualment, li agraden les perles, els lapislàtzulis i les ametistes. Dona aparentment segura d’ella mateixa: «Entre allò que volia ser jo de menuda i el que en realitat he estat no hi ha cap contradicció.» Quan en tenia dotze va saber, cosa rara, que volia estudiar llatí i grec. Quan va ser el moment, es va llicenciar en Filologia Clàssica (1975). De nena els pares la van convèncer perquè estudiés llengua francesa com a activitat extraescolar. Acabada la primera llicenciatura, continuà estudiant fins a concloure la de Filologia Francesa (1978). «Volia ser professora ―explica―, suposo que des que jugava a nines: en tenia un munt, les asseia ordenadament a l’habitació de jugar i quan arribava d’escola els feia classe…» Cal mencionar que, a més a més, és diplomada en Psicologia per la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona. De petita era una àvida lectora dels TBO’s i d’altres publicacions divertides, com ara el TIOVIVO, el DDT, i de tota mena de llibres d’aventures. Tota la vida ha escrit i llegit amb regularitat, i el descobriment de bons poetes, de preciosos poemaris, «el vaig fer de ben petita; però el de la pròpia possibilitat d’expressar-me mitjançant els versos ha estat força tardà.» Traductora de diverses llengües, entre les quals es troba el grec modern ― ha traduït al català Marguerite Yourcenar, Bruno Arpaia, Vassa Solomoú Xanthaki, Dímitris Hatzís i Krzysztof Charamsa―, l’any 2009 va doctorar-se a la Universitat de Barcelona amb la tesi Marguerite Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. Ha estat Catedràtica de Llengua Francesa a diversos instituts, va ensenyar llengües en l’àmbit de secundària pública durant trenta-dos anys i a la UAB al llarg de sis anys, i encara sosté que la professió docent ―o la condició de pedagog― és una mena de sacerdoci: imprimeix caràcter i, d’alguna manera, es duu al damunt tota la vida. Actualment la seva vida se centra en l’escriptura i en la traducció literària, tant de prosa com de poesia.
Ara per ara ha publicat, a banda de les dues traduccions que presentarem, una primera obra de no ficció, De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri (Abadia Editors, 2007) i quatre poemaris, Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010), Bressol de tots els blaus ( Témenos Edicions, 2012), Acords del cor (Témenos Edicions, 2014) i Mediterrània (Gregal, 2018). Cal esmentar també Memòries d’uns gats feliços, que tot i no ser una obra exactament poètica, conté molta poesia. L’obra fou editada, amb un pròleg de Francesc Parcerisas, ara fa res, el desembre de 2017, per Editorial Gregal. «Heus aquí un llibre curiós ―llegim al pròleg―, que sorprendrà més d’un lector. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions; és difícil de decidir-ne el gènere perquè, de fet, també conté alguns poemes i reflexions sobre la vida en aquells moments en què veiem com s’escola d’una manera inevitable cap a l’afrau, inevitable, del desconegut. Els protagonistes essencials són uns gats i la seva mestressa, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l’amor entre les persones i els animals. En concret: l’amor pels gats.» «Visc i entenc la poesia ―confessa amb un cert to ribià― com a fotografia o instantània d’un moment que volem fixar sobre el paper; com a emoció i sentiment, però també com a elaboració i voluntat de pervivència; com activitat humanitzadora, però igualment com a refugi íntim i com a eina de creació d’un món somniat, evocat o paral·lel, canal d’expressió, de vegades, d’allò que és inefable. » Els poemes que escriu, a parer seu, són una part escrita d’ella. Sempre que pot, escriu retalls, així els anomena, que sovint primer són únicament versos –de vegades en blocs, d’altres dispersos; algun cop anota només una paraula o una frase que per alguna raó l’atrau o «m’evoca alguna circumstància especial», i ho fa com el protagonista de Mort en el paradís en bocins de paper o en petits quaderns, que sol dur a la bossa, per si de cas. Enamorada del llenguatge, mira, a través dels versos, d’aprofundir en el coneixement d’ella mateixa, i mira entre els silencis fèrtils, de trobar el pes precís de cada paraula que utilitza. De jove, feu travesses de muntanya pels paisatges meravellosos, a parer seu, del Pirineu de Lleida i per altres indrets, La personalitat s’ha anat completant, «com les capes d’una ceba», però que ha tingut des de l’inici un nucli estable. El piano és l’instrument que hauria volgut aprendre a tocar de petita i que no va conèixer de prop fins que va regalar-ne un a la filla. L’ha començat a estudiar fa poc. Compta la vida per cursos, sol repetir.
Per cert, no ens ho deixéssim: des de l’estiu de 2011, a Cadaqués, organitza unes Àgores Poètiques que, sovint, donen cabuda a d’altres manifestacions artístiques com la música i la dansa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Rodolfo del Hoyo i Alfaro vingué a presentar el cinquè llibre de poemes, ‘Reconstruccions’, publicat ja fa un any i escaig, l’abril de 2017, per l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli, prestigiosa editorial badalonina. «[L’autor] ―llegim en un escrit promocional―, a partir de records de diverses èpoques, des de la infància fins el mateix moment d’escriure el poemes del llibre, intenta reconstruir la seva relació amb les coses i les persones més properes i intenta entendre o explicar-se el misteri de l’esdevenir en el món concret del seu entorn.»

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 24 d’octubre de 2018, férem el dos cents setanta-cinquè programa, el sisè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Rodolfo del Hoyo i Alfaro va néixer a Barcelona, el 20 d’octubre de 1953, però ha viscut sempre a Santa Coloma de Gramenet, al Barcelonès Nord, llevat dels primers mesos, que els passà a Montcada i Reixac, on vivien els pares. Gairebé té acabada la llicenciatura de Dret, però ho va deixar per a més endavant, un més endavant que no arribarà mai, car la literatura omplí la vida. També té estudis de teatre. Tot i que no s’hi ha dedicat professionalment, durant molts anys treballà amb grups d’aficionats de la seva ciutat. Santa Coloma de Gramenet, al marge esquerra del riu Besòs, «era aleshores un poble de pagès ─recorda l’escriptor─ on algunes famílies benestants de Barcelona hi estiuejaven, com ara la de l’escriptor Josep Maria de Sagarra o la de l’industrial Emili Singuerlín.» Quan tenia quatre mesos un company de feina del pare li va dir que coneixia una família que s’havien fet una casa d’estiueig a Santa Coloma i que necessitaven algú que en tingués cura tot l’any, i així va ser com van creuar el pont cap el nord. Vivien en un indret envoltat d’horts i arbredes plenes de pins, de pollancres i d’oliveres. Prompte van arribar famílies que venien principalment d’Andalusia i d’Extremadura, i el carrer es va anar omplint de nens i de cases auto-construïdes, que contrastaven amb les torres i mansions properes. Al capvespre s’aplegaven tots mentre queia el sol tot amagant-se al darrere de Collserola. Li agradava explicar contes, que improvisava amb idees del romancer i de programes radiofònics com Cascabel o Tambor. Tenia llavors només dotze anys. Tot i així, va publicar el primer llibre als quaranta anys. S’inicià en el món de l’escriptura amb dos llibres de poemes en castellà, malgrat que el gruix de l’obra està escrita en català. El 1994 Seuba li publicà De miradas imprecises i el 1995 Huerga & Fierro Asuntos Interiores.
Ha publicat vint llibres i escaig, sobretot de literatura infantil i juvenil, però també de poesia i de narrativa. L’any 2012 vaig rebre el premi Recull-Joaquim Ruyra de Narrativa, pel llibre de narracions curtes Llegir al metro. Quant a la poesia destaquen Els dits de l’intèrpret, que edità L’esguard el 2003 i El caminant a la deriva, que publicà Comte d’Aure el 2007.
Des del 1990 treballa com a gestor cultural a Santa Coloma de Gramenet, «una feina apassionant ―creu― que m’ha permès relacionar-me amb el ric i divers teixit associatiu del qual formo part.» Des del 1999 he dedicat una intensa activitat al foment del llibre, la lectura especialment entre infants i joves. Formo part del programa Lletres a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. El 2016 la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet el nomenà escriptor de capçalera. Té obra traduïda a l’italià i al romanès. L’ONCE li va editar en format Braille la novel·la infantil El secret del planeta Moix així com diversos poemes i narracions curtes. Amb vocació de servei, a les darreries del franquisme participà en les Comissions de Barri, d’on naixerien les Associacions de Veïns a les quals també dedicà anys, i, en deixar-les, col·laborà en el moviment associatiu cultural, en especial amb el Casal de Cultura. El 1987 creà el Centre d’Iniciatives Artístiques i Culturals, que tingué una curta durada, però intensa. Algunes iniciatives que posà en marxa encara són actives, com el Grup de Teatre Lauta i el Cine Club Imatges. El 1996 fou soci fundador de l’Associació Colomenca de Literatura, una entitat que va arribar a ser emblemàtica del moviment cultural colomenc, però que es va auto-dissoldre en fer vint anys de la fundació. Actualment forma part de la Junta Directiva d’Òmnium del Barcelonès Nord.
Col·laborà els anys setanta en la revista Grama, que jugà un paper històric en la cohesió del moviment cívic durant l’anomenada transició. Ha estat, durant el període 2016-2017, vocal de la Junta Directiva de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El dia 15 de novembre de 2017, el primer cop que la convidàrem, vam deixar anar que no l’havíem convidada per la seva faceta política. Era cert i no. Vam convidar Montse Assens i Borda com a poeta i com a política. Vingué a presentar dos llibres: ‘Apartheids’, amb què obtingué el 41È Premi Marià Manent de Poesia i que ara fa res, el març de 2018, coeditaren Cossetània Edicions i Quaderns de la Font del Cargol, i ‘Ostatges polítics’, que l’Associació de Relataires en Català n’ha fet ja, l’abril de 2018, la segona edició. Amb pintures de Madola, està dedicat als presos i exiliats polítics catalans i també a «tots els polítics perseguits pel seu ideari i per defensar les nostres institucions».

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 17 d’octubre de 2018, férem el dos cents setanta-quatrè programa, el cinquè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
La nostra convidada nasqué a Maçanet de la Selva el 25 d’abril de 1960, però només va estar-s’hi un any i inicià un periple que acabà al Maresme. És una poeta llorejada diversos cops, pintora i fotògrafa, fundadora de l’Associació de Relataires en Català. És amant dels animals, com ara els gossos: n’ha tingut i n’ha recollit. Als 15 anys ja treballava com a dibuixant al sector tèxtil; de nit estudiava. D’aquesta època li vénen les tres aficions, la d’escriure, la de pintar i la de fer fotografies. La poeta culpa el pare de les tres. Hi ha un parèntesi enorme. Després d’uns anys, potser masses, torna a les inquietuds artístiques el 2004. Fa anys que viu a Premià, primer a Premià de Mar, ara a Premià de Dalt. És molt coneguda perquè, com sol dir-se, la trobem en totes les guerres. Una d’elles fou la ràdio. De tota manera, el fet que hagi estat regidora de Premià de Dalt encara la fa més coneguda per bé o per mal. Molta obra seva es troba a internet ―té un esplèndid blog: Brisalls de mar―o bé és obra col·lectiva. Un cas especial, és la col·laboració a quatre mans amb Anna Rispau i Falgàs, amb qui ha obtingut diversos premis, com ara el «Festa d’Elx» 2016 de Poesia, gràcies al poemari El bes de la nit ―Bromera el publicà el març de 2017―. Acaparadora de premis. Amb el poema Somriures obté el 2007 el Premi Ramon Fernando Adell de Poesia a Jesús Tortosa, amb Indigent, com jo, el Premi de Poesia Artur Simó de l’Ajuntament de Silla, que publicà Bròsquil Edicions, el 2009 amb el poema Nadal màgic el Premi de Poesia de Nadal del Consell Comarcal del Solsonès, el 2010 amb Non qua, non qua, Quan em faltes tu, El vestit de l’aventura i Sóc cartró obtingué respectivament el Premi Literari de l’Associació de Donants Voluntaris de Sang, el Premi de Poesia del Concurs Literari Vila del Pla, el Premi el Racó de Poesia i Contes de l’Escala i el Premi Ploma de Bronze en el I Premi de Poesia Lo Cantich. El 2011 fou guardonada pel Silenci de l’aigua amb el Premi Josep Grau i Colell de Poesia dels Premis Literaris Homilies d’Organyà; l’any següent fou editat per Edicions Salòria. El 2012 obtingué el Premi de Poesia Antoni Ferrer a Alcúdia de Crespins per Aiguamolls, el 2013 el Premi de Poesia Foment Martinenc pel poema Eròtica del tast, escrit amb Anna Rispau, el 2014 el Premi Salvador Estrem i Fa de Falset per Alè sota l’escorça. El 2015 fou premiada amb VIIÈ Premi Drac de Poesia, a Solsona, per La pell de l’aigua, Celler el Masroig de Poesia per La màgia del vi, el Venus de Poesia de Badalona per Com un amant, la vida i el XVIII Premi Ramon Ferrando Adell de Poesia a Jesús-Tortosa, per 25 de setembre. El 2016 fou un any fructífer: obté el Premi Literari de l’Associació de Donants Voluntaris de Sang amb Petjades sobre el mar, el Premi de poesia Ciutat d’Elx amb El bes de la nit, el Premi Llàntia d’oli de Badalona, IX Concurs de poesia Badalona Poètica, amb Estàtua de sal, el XXXI Premi de poesia Poeta Pastor Aicart 2016, a Beneixama, amb In crescendo (un divertimento, segons la poeta). El 2017 també és un èxit: obté en els XXXV Jocs Florals de Lliçà de Vall l’Englantina d’or pel poema El so ronc de la nostra llengua, el Premi de Poesia Miquel Martí Pol per Al ras i el Premi Josep M. Ribelles de Puçol per Naufragi entre la culpa i l’oblit. Entre l’obra publicada posem de relleu 7 de versos, publicat per Editorial Verònica Cartonera, A l’altre costat de la pell, publicat per ARC, i Glops de nit, publicat per Germania, escrits amb Anna Rispau, i Secreta acariciats, que publicà Parnass Edicions el 2010.
Ni ella ni nosaltres som del Maresme, però hi vivim i hi hem fet arrels, vam coincidir en un mateix llibre, Poetes del Maresme, deu anys d’Espais de Poesia d’Alella 2008-2017 i cridem a l’uníson No als presos polítics, cap exiliat.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Rafael Mammos vingué a presentar el segon poemari en català, ’Setge a la cel·la’, que, ara fa res, el setembre de 2018, edità magníficament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, que vingué també per fer-li costat. «Estic forçat al camí ―clama el poeta―| i a l’estrella llunyana. |Els gossos borden |perquè estic de pas.»

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 10 d’octubre de 2018, férem el dos cents setanta-tresè programa, el quart de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Rafael Mammos nasqué el 27 de gener de 1982, circumstancialment, a Mallorca, però ja des de ben petit el van portar a Barcelona, on va créixer en un carrer més aviat desolat i insuls a prop de la plaça Francesc Macià, sense vida de barri ni veïns de la seva edat. El Sant Ignasi, el col·legi de tota la vida, era i és com un castell ple de zones prohibides «que només vaig atrevir-me a visitar a l’estiu, quan hi havia menys vigilància.» Una mica paradet, però bon nen: fill únic acostumat a jugar sol amb ninots i disfresses de superherois. Sempre li havia agradat dibuixar i «seguida que va fer-se una mica gran va començar a escriure contes i històries. Guanyà diversos Jocs Florals del col·legi, com és freqüent entre futurs escriptors.
«Vaig interessar-me per la poesia ―esmenta el poeta― just abans d’anar a la universitat, cap els 17 anys, amb un poema eròtic d’Anna Rosetti que, segons recordo, em va despertar un sentiment d’intensa novetat.» Després vingué Octavio Paz, que «vaig plagiar durant anys», i Trilce de César Vallejo, que encara plagia avui dia. Vaig tenir l’encert d’estudiar filologia clàssica i marxar un any a Itàlia. Amb el seu amic Ruy d’Aleixo, que publica contes a l’editorial Males Herbes, van fer una revista fotocopiada de gran èxit «entre nosaltres dos.» En aquells anys va publicar, o més aviat es va editar, un llibre de poesia del qual no renega, però que prefereix deixar per a la intimitat. Més tard, gràcies a l’amabilitat de l’escriptor Andreu Navarra, va ser inclòs a l’antologia de poetes de Barcelona Domicilio de nadie el 2008. L’any següent se n’anà als Estats Units a fer d’assistent d’espanyol i va ser llavors, relativament tard, «quan em vaig adonar que el meu temps lliure era bàsicament per escriure poesia.» El primer llibre de poesia va ser oficialment Paisaje con reflejo, que Paralelo Sur publicà el 2011. Tot seguit, el 2013 La Garúa publicà Casas rivales. Més endavant, el 2016, Polibea edità Oficio. Fa poc «el meu cervell va fer una mena de click sanador i el català es va despertar com a llengua d’escriptura, com segona mare, potser més receptiva que la primera.» Fou llavors que publicà Microdestrucció del món amb els companys gironins ―són paraules seves― d’Edicions Tremendes el 2017.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Cèlia Sànchez-Mústich vingué a presentar el seu darrer poemari, ‘La gota negra’, que, ara fa res, l’1 de juny del 2018, edità amb un post scriptum de Joan Navarro, Pagès Editors, dins de la col·lecció Biblioteca de la Suda. Neix a l’empara d’un enorme poeta: «Neix la meva gota negra ―diu a l’inici la poeta― i ai, tu te’n vas, Màrius Sampere (espero que no sigui per això…). Gràcies per les rialles de tants anys (…).»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 3 d’octubre de 2018, férem el dos cents setanta-dosè programa, el quart de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Cèlia Sànchiz-Mústich Barcelona el 9 de desembre de1954. Va cursar estudis musicals a Arts del Ritme i al Conservatori del Liceu. No es decantà mai pels estudis filològics perquè la perspectiva li causava neguit. Per això es considera una escriptora autodidacta. La seva mare ―vés a saber si perquè ja ho duia de cap des que li llegia poemes a cau d’orella de la seva panxa― va començar a dur-la a tertúlies poètiques quan només tenia sis anys. Allà, de mica en mica, va descobrir ―recorda la poeta― «no ben bé què era un poema però sí que valia la pena intentar descobrir-ho.» D’aleshores ençà escriu poesia i segueix sense aclarir l’enigma. Tot i que la primera escola era força catalanista i antifranquista, a casa hi tenia el pare, que era militar, aragonès i de dretes. És a dir, parlava català a escola i castellà a casa. El fet ha influït, reconeix l’autora, en la narrativa: s’entossudeix a fer dialogar i conciliar personatges extrems i/o antagònics. Tot i haver escrit poesia abans que narrativa, escriu ambdós gèneres. I ho fa en català a pesar de la llengua del pare. Professionalment s’ha dedicat a l’ensenyament de la música. Gràcies a la seva formació ha pogut col·laborar musicalment amb altres poetes, i fins i tot amb ella mateixa. Actualment, des de l’any 2007, dirigeix juntament amb el poeta i científic Joan Duran i Ferrer la Festa de la Poesia a Sitges. Per aquesta iniciativa i d’altres el 2010 l’Ajuntament de Sitges li lliurà el Premi honorífic La lletra d’Or de la Ciutat.
Ha conreat preferentment poesia. Columna publicà el 1989 La cendra i el miracle, el 1991 El lleu respir, amb què obtingué el Rosa Leveroni i el 1994 Temperatura humana. El 1997 Edicions 62 publicà Taques, amb el qual poemari guanyà el Premi Miquel de Palol de Poesia l’any 1996. Trigà un poc a publicà el següent, Llum de claraboia. Fou Pagès Editors qui l’edità. Amb A la taula del mig, publicada per Moll el 2009 va merèixer el Premi Crítica Serra d’Or de poesia el 2010. Amb On no sabem, publicat per Tres i quatre el 2010 obtingué el Vicent Andrés Estellés de Poesia. Aquesta obra fou publica a França i el Quebec amb el títol Cet espace entre nous i amb traducció de François-Michel Durazzo. El dos darrers: A l’hotel, a deshora, publicat per Curbet Edicions el 2014, i La gota negra, que presentarem. Però també és autora de narracions. El 1992 obtingué el Don-na per Diagnòstic: lluna nova que el 1993 publicà l’Institut Català de la Dona. Obtingué el 1999 Mercè Rodoreda per la novel·la El tacte de l’ametlla, que Proa publicà el 2000. La mateixa editorial, Proa, publicà abans, el 1996, Pati de butaques i el 1999 la novel·la Les cambres del desig i després, el 2002, la novel·la Tercer acte d’amor. El 2008 guanyà el premi 7Lletres de narrativa per No, i sí, que publicà Pagès Editors el 2009. No ens deixéssim, Passió transatlàntica, publicada el 1997 per El Mèdol, la biografia Peret. L’ànima d’un poble, publicada el 2005 per Edicions 62, Il·lusionistes del futbol, publicada el 2007 per Cossetània i, finalment, Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més, publicada per Moll el 2013.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari