Míriam Cano tornà al programa per a presentar ´Vermell de Rússia’, que ara fa res, l’abril de 2020, LaBreu edicions publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. « [Al llibre] la veu de [l’autora] ─llegim en un escrit promocional─ troba la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula poètica torna sublim. [Es tracta] d’un color de pintallavis. El mateix que a l’autora li va servir com a pintura de guerra mentre escrivia la trentena de poemes (…). Al seu tercer poemari, [l’autora] explora les contradiccions i la necessitat de coratge, temes recurrents (…), que en aquest nou volum adquireixen un significat més madurat, com en una escala de cargol: sempre sobre el mateix eix, però un parell de pisos més amunt.»

Ahir, dimecres dia 24 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-sisè programa, el vintè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Molinenca. La nostra convidada, Míriam Cano Manzano, nasqué el 13 de maig de 1982 a Molins de Rei, terra de poetes. Però establerta als Jocs Florals de Sants, just al costat de la històrica parròquia de Sant Medir. Cada any s’hi lliura l’Amadeu Oller de Poesia. “De manera que estic envoltada de poesia fins i tot geogràficament”, ens va dir fa un temps en un missatge. No s’hi va poder quedar i i hagué de buscar pis. Encara és jove i més ho era quan amb Buntsandstein obtingué l’any 2013 el premi Martí Dot de Poesia. Tenia un gos, en Blat, a qui li dedicà. Brillant, plena de força, autèntica, digueren.
Fa un temps que ha creuat la línia dels trenta, però quan tenia cinc anys i la gent li preguntava què voldria ser de gran, ella sempre responia que seria escriptora. Lletres i llibres l’han acompanyada sempre. De ben petita s’adonà “que era una negada pels números i la meva orientació acadèmica sempre va anar encaminada cap a les lletres pures.” Es va llicenciar en Humanitats, una carrera que va gaudir moltíssim i amb la qual adquirí, segons el seu parer, una visió global de la cultura. Ha escrit on line sobre cinema i música, fet que es visible en la seva producció poètica, i ha col·laborat en programes de ràdio dedicats a música de cinema, com ara El violí vermell de Catalunya Música. Treballa actualment a l’Institut Universitari de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra, “un lloc on puc posar en pràctica la meva formació en gestió cultural.” Figura als llibres IIN Festival de Poesia des dels Balcons (Parnass) i Assumiràs la Veu (Terrícola) A més a més de poeta, articulista. Col·labora als periòdics i diaris digitals Catorze. Cultura Viva, NacióDigital, Poetari i Gent Normal. Fa relativament poc ha escrit per a l’espectacle Nàufrags de Lluís Danés els poemes que s’hi diuen.
Tornà Míriam Cano al programa per a presentar Ancoratge, pres d’Anchorage, ciutat d’Alaska. Aquest nou poemari fou publicat el març de 2016 per Edicions Terrícola, dins de la col·lecció Llibres de l’Afrau i va acompanyat d’una postal a l’anvers de la qual hi ha una il·lustració de Paula Bonet i al revers el pròleg de Lluís Calvo, on llegim: «Però no és de papallones i tsunamis [vers de la primera part] que vull parlar-te, sinó d’aquests bells poemes condensats, plens de vida i de desig, de camins i trasbalsos i celebracions, de tots aquests topants no cartografiats que t’esperen. I això és Ancoratge, entre el coratge de viure i el dolor de saber que hi haurà indrets que es resistiran a ser explorats. Éssers humans, al capdavall. Amb tota la grandesa del passavolant i tota la misèria dels qui arriben amb farcell i desmereixen la noblesa.»
En la solapa de coberta, els editors confessen que els confessà «que, si no està escrivint, potser la trobareu a la cuina provant receptes noves, tocant la guitarra, fent un vermut etern a Sants, el seu barri, en algun concert, o renyant el Blat.»
La seva primera obra narrativa és el recull de contes Cremen cels (2017), compartit amb Martí Sales i Antònia Vicens. Ha traduït al català una selecció de poemes d’Emily Dickinson (2017) i Cartes a un amic alemany, d’Albert Camus (2019).
No ens ho deixéssim. forma part del Claustre de l’Escola Bloom.

https://www.ivoox.com/player_ej_65989087_6_1.html

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antoni Clapés i Flaqué tornà al programa per a presentar ‘Clars, aquest matí, són els teus records (obra reunida, 1989-2009)’,que ara fa res, el setembre de 2020, publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre LaBreu edicions amb un epíleg de Víctor Sunyol. «Escriure contra la mort perquè escriure és desaparèixer ─hi llegim─, restar en el món, en el text, en un mateix. Fondre’s amb el tot. Mirada: aquell jo que ens fa altre: el mot. Ser l’altre, el que s’és; ser pel lloc, pel mot, per allò que crea el verb. Pel poema. Tots els mots en el mot. Tots els llocs en el lloc. Totes les llums en la llum. Anar cap al no-res en l’escriptura, habitar el no-res, el tot. Ser-hi, que és ser-ne.»

Ahir, dimecres dia 17 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-quatrè programa, el divuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Antoni Clapés i Flaqué, el nostre convidat, fou el quart i darrer fill de Lluís Clapés i d’Agnès Flaqué. El pare, tot i guanyar-se les garrofes en la indústria tèxtil, conreà l’escultura i la pintura, i fou un incansable activista cultural sabadellenc; a ell, especialment, es deu la creació del Museu d’Art de Sabadell. Nasqué a Sabadell el 9 de juliol de 1948 . Feu tota la primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell i estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Des de 1966 fins a 2013 va treballar com a consultor en la indústria informàtica. Des de 1964 escriu poesia i textos relacionats amb la poesia. Entre 1970 i 1974 col·labora en la creació i la direcció de Sala Tres, un espai dedicat a l’art contemporani. El 1976 obre, a Sabadell, la llibreria Els dies i, posteriorment, el 1981, crea Les edicions dels dies, que durà cinc anys. Al 1989 crea, i dirigeix fins ara mateix, Cafè Central, un projecte editorial independent al servei de la poesia. Sembla ser que les seves aficions són passejar i llegir, i escriure, no ens ho deixéssim. Des de 1964 que escriu poesia ―tenia setze anys― i textos relacionats amb la poesia. El 1986 Les edicions dels dies publicaren Escrit en fulles de te amb un pròleg d’Albert Ràfols Casamada. Amb Crepuscle de mots obtingué el 1989 el Premi Joan Alcover de Poesia, que publicà Columna el mateix any. El 1990 Cafè Central publicà Epigrafies/Epigramies, amb dibuixos de Benet Rossell i el 1992 Edicions Alfons el Magnànim editaren Trànsit. També amb dibuixos de Benet Rossell el 1994 Cafè Central publicà A frec. Matèria d’ombres, Tagrera, Carnet i In nuce foren publicades el 1995 per Jardins de Samarcanda, el 1997 per Cafè Central, el 1999 per Emboscall i el 2000, amb epíleg de Víctor Sunyol, per Proa. No hi ha treva: el 2001 Emboscall publica Llavors abandonaries Greifswald, el 2003, novament Emboscall, El viatger no sap, amb dibuixos de Benet Rossell, i Destret. Pagès editors el 2005 publica Alta Provença, amb un epíleg de Carles Hac Mor. Miro de veure-hi aparegué els 2007 amb dibuixos de Benet Rossell gràcies a Emboscall. El 2009 Meteora publicà amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura La llum i el no-res amb què obtingué el Premi Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia de 2009 i el Premi Quima Jaume de Cadaqués al millor llibre de poesia de 2009 i Emboscall Un sol punt, amb dibuixos de Benet Rossell i pròleg de Carles Camps Mundó. El 2010 Pagès editors edita La lentitud, la durada. Autoantologia 1982-2007. A banda dels dos llibres que presentàrem el 28 de novembre de 2018, hem de mencionar L’arquitectura de la llum, publicat pels Llibres del segle el 2012 amb epíleg de Víctor Sunyol. Amb Arbre que s’allunyà obtingué el Premi No Llegiu, publicat a la col·lecció Alabatre, amb un pròleg de Marc Romera, el setembre de 2017 ―la segona edició és del juliol de 2018― per LaBreu Edicions. Pluja fou publicat el 2015 amb una Il·lustració d’Alícia Casadesús i Epíleg de Víctor Sunyol per AdiA Edicions. La poesia d’aquest poeta ―assenyala Romera― «parteix d’un detonant de memòria, però aquesta memòria (…) se’ns manifesta com una recerca (…) que legitimi l’expressió poètica a partir de la reflexió sobre el fet poètic, sobre com això condiciona memòria, mirada, sensacions, i ens permet l’expressió que transcendeix convertint-se en única possibilitat de veritat.» El poeta, a propòsit de les dues parts de Pluja, afirma que «contenen el que he anat escrivint des de sempre, perquè la poesia sempre és memòria». El poeta vingué a presentar Finestra sobre el buit, llibre que ara fa res, el març de 2019, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Conté els tres poemaris que publicà entre 2001 i 2003 a Emboscall, com se’ns diu en una nota final.
La seva poesia ha estat traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab. Tradueix poesia del francès i de l’italià. Ha traduït, sobretot, Philippe Jaccottet i poetes quebequeses (Denise Desautels, Nicole Brossard, Diane Régimbald, France Mongeau), i la prosa de Jules Renard, Christian Bobin i Jean Cocteau. Ha obtingut el 2012 els premis de traducció Mots Passants i Rafel Jaume per la traducció de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Ha materialitzat les seves reflexions sobre el llenguatge i la poesia en els dos volums de Converses i el llibre Fer les cartes, ambdós en diàleg amb Carles Hac Mor, i en dues exposicions: La casa de l’ésser? i D’estar a estar. Ha fet lectures de la seva obra, ha dirigit cursos i seminaris i ha donat conferències arreu de Catalunya i del món. El 2010, amb motiu del centenari de Màrius Torres, creà i dirigí l’espectacle Com una espurna, que fou representat a diversos llocs. El 2014 creà i dirigí l’espectacle No t’angoixis per les meves llàgrimes, amb textos extrets de Tomba de Lou, de Denise Desautels, que fou representat a Girona i Barcelona. Ha col·laborat o col·labora a les pàgines literàries de l’Avui, La Vanguardia, The Barcelona Review, Reduccions, Transversal, Caràcters, i actualment fa ressenyes de poesia a Sonograma. Ha treballat, finalment, amb els artistes plàstics Benet Rossell, Marga Ximénez, Lafon+Rierola, Jaume Ribas, Asunción+Guasch, Alícia Casadesús i Pilar Abad.

https://www.ivoox.com/player_ej_65663959_6_1.html

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Maria Victoria Secall serà al programa per a presentar ‘El dia que va néixer Orlando’, que ara no fa gaire, el març de 2018, publicà Finis Africae, amb uns esplèndids dibuixos d’Horacio Sapere i un pròleg d’Àngels Cardona Palmer. «La paraula poètica ─llegim en un escrit promocional─ defuig la tirania del significat únic, permet el naixement d’associacions no previstes, de realitats noves i alliberadores. El dia que va néixer Orlando de Maria Victòria Secall fa aquest camí. Recull la torxa de la novel·la de Virginia Woolf, Orlando, i ens obre portes interiors i forrellats externs, ens convoca a esdevenir qui volem ser, a trobar la part masculina que la dona porta dintre, a acceptar la part femenina que l’home sol ignorar. A la recerca de relacions alliberadores cap a una abolició dels límits i els significats patriarcals i temporals; assolir una millor visió interior, denunciar injustícies i indignar-se. Un poemari amb uns versos essencials, allà on no res hi sobra però tampoc no res hi manca»

https://www.ivoox.com/player_ej_65324244_6_1.html

Ahir, dimecres dia 10 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-cinquè programa, el dinovè de la desena temporada. L’emetérem des de Ràdio SantVi.

Maria Victòria Secall, la convidada, nasqué el 28 de desembre de 1948 a Barcelona. Maria Victòria Secall i de Fermentino és una poeta balear resident a Palma. Maria Victòria es va llicenciar en Psicologia i en Filosofia a la Universitat de Barcelona per a passar a doctorar-se en Psicolingüística a la mateixa Universitat. En un primer moment i al llarg d’una gran temporada es dedicà a la docència, tasca que compaginava amb la investigació i la pràctica clínica de la psicologia; la qual va acabant sent la seva principal dedicació i la que actualment continua exercint a un centre oficial de Palma. És membre, com Aina Ferrer Torrens de Fart D’art, escamot poètic; de l’associació d’escriptors en llengua catalana, del Pen Català. Gestiona un bloc personal, El pèndol de petites oscil·lacions. Al llarg de la seua carrera com a psicòloga ha publicat diversos llibres com ara Psicología del lenguaje, que l’Editorial Pirámide publicà el1981; La parla de l’infant, publicat el 1987 per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Palma; La capsa dels sons, publicat el 1988 per Premsa Universitària. També ha realitzat articles per a revistes especialitzades en temes de psicolingüística i psicologia social. Entre la temàtica de la seva obra ha conreat a més a més la literatura infantil i juvenil, on podem destacar L’estel de foc, amb què fou finalista del IIN Premi Guillem Cifre de Colonya), Hiverneus, amb què obtingué el 1984 el 2N. Premi de narrativa breu Dona, La capsa dels somnis, recull de contes finalista el 1984 del IIIR Premi Guillem Cifre de Colonya. Com a poeta i escriptora de relat breu ha publicat L’indesxifrable codi, Premi el 1997 Rei en Jaume de Poesia, Heliografia, llibre guanyador el 1998 del Premi de Poesia Joan Llacuna, que s’atorga a Igualada; L’embolicadora, amb què obtingué el 1999 el 2N Premi de narrativa breu del Diario de Mallorca; Lluna nova,1R Premi el 2001 Ancora de narrativa breu de Sant Feliu de Guíxols 2001; La nedadora, 2N Premi el 2002 de conte curt Sant Bartomeu de Montuïri, Els amants del pont, amb què que obtingué el Premi de conte curt de Sant Sadurní d’Anoia i Obert per defunció, publicat a Palma el 2006. Gramòfon de runes, el 2012; La mort viole(n)ta, 2013. A banda de El dia que va néixer Orlando, que presentarem, hem d’afegir un últim poemari, El perfum del llorer, amb què obtingué el 2018 el Premi Xavier Casp.

Ha participat a diverses compilacions: Poetes per la llengua, 1999; 13×3 Poesia Perifèrica, 2006; el disc Vents de la paraula, 12 poetes de les illes, 2006; Eròtiques idespentinades, 2007; Festival de Poesiade Lloseta 2009; Accions’13, Lloseta 2013; Ressonàncies poètiques i pictòriques del món femení al’obra teatral d’Alexandre Ballester, amb Marquet Pasqual, 2007, 2010; Reivindicació de l’aurora a Rompre els murs de silenci, amb Marquet Pasqual, 2011; el documental sobre dones poetes Som elles, d’Aina Riera, 2012; XV Festival de Poesia de la Mediterrània 2013; Versos per la llengua, poetes de Mallorca, 2014; Autisme, trenquem el silenci amb la poesia, 2014; Amb accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca, 2014; Dones de la Mediterrània amb Marquet Pasqual, 2015; PoesArt, Artà 2017; El llom de la sargantana, amb Marquet Pasqual, 2019. Col·laboracions periòdiques al quadern cultural S’Esclop.

Com a poeta participa en actes de difusió de la poesia, individualment i amb grup, per a les causes del desarmament, l’eliminació de la violència de gènere i la llibertat i col·labora amb artistes plàstics, en una proposta conjunta d’apropament i fusió. Amb el pintor i amic pollencí Antoni Marquet Pasqual han elaborat diverses obres conjuntes. Per a ella la poesia és un acte d’amor propi i aliè, la comprensió i compassió del dolor, el goig compartit. Els seus versos parlen de la intempèrie i la solitud, dels aixoplucs necessaris per a viure, de l’amor i el desamor, del paisatge i la paraula, dels petits plaers de la vida i l’amistat, de les dones i la lluita per la igualtat. Creu que no som propietaris de les paraules, només en som usufructuaris, cada llengua, cada literatura és patrimoni de la humanitat.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Jordi Tena i Galindo fou al programa per a presentar ‘Últim record de l’Arcàdia’, que ara fa res, el gener de 2020, publicaren l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli dins de la col·lecció Pont del Petroli Poesia. «[L’autor ─llegim en un escrit promocional─ ens mostra (…) magnífics instants poètics. Potser un adéu als fugaços temps de felicitat com el poeta ens anuncia en un dels primers poemes (…): Vull saber / si això és felicitat (…) De mica en mica anem assistint al profund viatge vital de l’Espècie. ‘Vida publica, vida privada, vida secreta. Palpitants relacions entres cossos i ànimes. I la memòria, creant evocacions aferrades a la pell. L’itinerari per aquest [llibre] ens deixa un pòsit de trobada constant al fons dels passos, dels més obscurs als més lluminosos, a voltes amb clars brins de mots esperançats.»

https://www.ivoox.com/player_ej_64958310_6_1.html

Ahir, dimecres dia 3 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-quatrè programa, el divuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Jordi Tena i Galindo va néixer el 14 de gener de 1980 a Barcelona. Es va llicenciar en Dret i va esdevenir funcionari d’Administració local, però ha portat una vida paral·lela com a escriptor, sobretot com a poeta. Per això li agrada definir-se com a «funcionari de dia i poeta de nit». Conreà de bon començament la narrativa i, com a conseqüència de participar en concursos i certàmens diversos, va publicar una dotzena de narracions breus en llibres col·lectius. Més endavant, però, als vint-i-set anys va començar a escriure poemes. A partir d’aquell moment la poesia es va convertir en el seu gènere predilecte. Esdevingué tresorer i secretari general de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Com a membre d’aquesta entitat va començar a participar en recitals poètics. En deixar-la continuà recitant la seva poesia en públic. Durant anys va ser habitual trobar-lo a l’escenari del bar Pastís, però també ha recitat en molts altres indrets. En aquest sentit, l’any 2013 va participar en un homenatge al president xilè Salvador Allende a Barcelona. També ha estat col·laborador de dos programes de ràdio dedicats a la poesia: Teatrí de butxaca, a Ràdio Gràcia, i Màgic univers de poesia, a Ràdio Pista de Balenyà. Fins ara ha publicat tres poemaris. Comanegra el 2012 li publicà Vent de pau i l’any següent, el 2013, Viena Edicions Reviu la flama. Ara, el 2020, com ja hem dit, Pont del Petroli ha cregut en el seu darrer projecte, Últim record de l’Arcàdia. Fa poc, i gràcies al vincle que manté amb el Barcelonès Nord, en especial per la seva feina com a funcionari, ha participat en el poemari Són coses certes, d’homenatge a Josep Gual Lloberas, que edità el 2020 Pont del Petroli. L’any 2013 va guanyar el premi al millor poema del Festival Invers de Poesia de Carcaixent, al País Valencià, per Perruqueria NAF, en què homenatja Gil de Biedma. La seva poesia, solen dir algunes veus, és humanista i existencial, en concebre l’individu com a part del col·lectiu i amb connexió amb l’entorn. Reconeix que la seva poesia ha patit influències diverses

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Joaquim Cano Sais vingué al programa per a presentar ‘Tota flor sense cossiol’, que meresqué el 5È Premi de Poesia Francesc Garriga i que ara fa res, el desembre de 2020, coeditaren entre Cafè Central, LaBreu Edicions, Adia Edicions i Edicions del Buc amb la col·laboració de LiberisLiber. El jurat remarcà «que el llibre del poeta destaca (…) per la creació d’un relat polifònic que es basa en un ús paradoxal de les imatges, una precisió lingüística depurada i una exploració de la forma poètica que transita de les tankas japoneses als versos lliures autoficcionals.» El poemari ha permés a l’autor «dirigir la força de les paraules ─llegim en un text promocional─ cap a la destrucció de la realitat que el conforma. [L’autor] basteix el llibre a partir d’un ús (…) suggeridor d’imatges per dibuixar el trànsit del jo que qüestiona els fonaments de l’existència i les possibilitats del llenguatge i la creació.»

https://www.ivoox.com/player_ej_64596071_6_1.html

Ahir, dimecres dia 27 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-tresè programa, el dissetè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Joaquim Cano Sais, el convidat, nasqué a La Nucia, a la Marina Baixa, el 18 d’agost de 1995. «Reparteix les seves dèries ─confessa─ entre els estudis de Filologia Catalana i les formacions científica i musical.» «L’estudi de la literatura ─conclou─ li fa palès que és el resultat del paisatge en què viu.»  És graduat amb menció especial en Filologia Catalana i, després d’una formació científica que el va fer decantar-se, definitivament, per les lletres i una formació musical tocant la trompa, el seu pas per la Universitat d’Alacant suposa un xoc inelàstic que s’ho emporta tot per davant. L’estudi del llenguatge li resulta una eina fonamental sempre que prova d’esdevenir en el text; és l’ofici d’esmicolar-se. Apassionat per autors com Carmelina Sánchez-Cutillas, Palau i Fabre, Basilio Sánchez, Keuchkerian, Zygmunt Bauman, així com per l’escenari literari italià del segle XX i els estudis d’obres medievals. Ha recitat amb el grup Contracolp i publicat a les revistes Gargots: Revista literària i Capicua.  D’una banda, segons diu, s’ha nodrit del mètode que li han aportat els anys d’investigació lingüística a la Universitat d’Alacant i s’ha especialitzat en Educació Secundària Obligatòria i en Estudis Literaris. Aquest camí el mena a la seua ocupació actual, com a professor de llengua a un institut. D’una altra banda, tot aquest bagatge, sumat al gust per la lectura filosòfica, ha convergit en el buidatge de versos que ja no formen part d’un mateix i que, com una flor fora del cossiol, en viuen fora per un temps.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carles Cervelló Espanyol tornà al programa per a presentar ‘La boira del dia’, un conjunt d’esplèndides proses poètiques que ara fa res, el setembre de 2020, publicà, amb un pròleg de Miquel-Lluís Muntané i un epíleg de Susanna González Turigas, l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli dins del col·lecció La puça. «[L’autor] ─llegim al pròleg─, docent, escriptor i editor– ens ofereix, en el seu nou lliurament poètic, un d’aquests mapes sentimentals. Proveït d’una àmplia cultura, literària i no, el poeta Cervelló fa ús d’una expressió ajustada i càlida, allunyada de l’afectació i de la grandiloqüència. A [l’obra] ha decidit servir-se del poema en prosa per traçar l’itinerari d’un temps viscut. Aquesta opció formal, (…), comparteix una àmplia intersecció amb la prosa poètica, però manté una identitat clarament diferenciada.»

https://www.ivoox.com/player_ej_64279950_4_1.html?c1=ff6600

Ahir, dimecres dia 20 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-dosè programa, el setzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Doctor en filologia hispànica per la UNED, treballa com a professor de secundària a Barcelona. La germana tenia pressa i va sortir primer o, potser, va ser ell, el nostre convidat, Carles Cervelló Espanyol, que, gentilment, va deixar que sortís abans. Els bessons, ja se sap, són cosa estranya. Els àries no sabem com poden suportar de ser-ho. Va néixer el 12 de març de 1966 i estava predestinat. Quan tenia 14 anys, «sense que tingués la més mínima sospita que una cosa així pogués passar, vaig descobrir els llibres i m’hi vaig quedar atrapat fins ara.» Després vingué naturalment l’escriptura. Cadascú busca el triangle que li convé; ell, la família, els amics i els llibres. L’han fet millor persona, segons que sembla.

Ha publicat vuit (o nou) llibres de poesia en català, a banda del que presentarem, que són. Primer va ser Ànima metàl·lica, publicat per Neopàtria el juliol de 2015 a la col·lecció Opera prima.

Després fou Fragments de plenitud, publicat el 1997 per Amalgama, on trobem l’exaltació de l’art, que ens farà, segons el poeta, més humans. Ja més tard, el 2005, vindrà En veu alta, pel qual obtingué el Premi Alella a Maria Oleart. Fou publicada per La Comarcal Edicions l’abril de 2006, tal com es va anunciar al lliurament del premi, que tingué lloc a a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia. Haurem d’esperar el 2010, que obté a Sallent el Premi Josep Fàbregas i Capell per Les dones imaginàries. Tèmenos Edicions publica l’any següent el poemari. «Són imaginàries —comenta Ricard Mirabete— perquè són agents actius que configuren una personalitat, una potència humana, que creen un sentit vital, que imaginen i d’aquesta manera adquireixen una presència real dins la pell de tantes i tantes dones generadores de la seva essència.»  Un quart, Petites coses, que vingué a presentar al programa quan estava a punt de sortir amb il·lustracions de Carles Guitart. Es publicà el 2014.

Hi hem d’afegir Sentiment i paisatges, amb fotografies de Montserrat Bassas, publicat per Tèmenos el 1919. Coincidint amb una exposició de Josep Domènech, XIII, llibre de tirada curta publicat per Tèmenos també el 1919.

        Té una obra de teatre per a nens, en català, Bruixes, que publicà Amalgama el 2001 i una novel·la, en castellà, La era de la babosa, publicada el 2018 per Apeiron Edicions.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Marta Pérez i Sierra tornà al programa, aquest cop per a presentar ‘Punta de plom’, que va merèixer el XVIÈ Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra i que ara fa res, el març de 2020, publicà Pagès Editors amb un pròleg d’Isabel Maria Ortega Rion. «Hem de celebrar l’edició [del llibre] ─n’extreu l’editorial en un text promocional─ perquè representa una nova fita en el recorregut poètic [de la poeta], en el sentit que, tot i mantenir la força i el compromís de llibres anteriors, manifesta una depuració del llenguatge i enceta una nova manera d’expressar el fet poètic, amb tot de referents que confereixen als poemes un plus de connotació simbòlica. […] [El poemari], tot i presentar el sofriment de les dones maltractades en la seva cruesa, desprèn vitalitat i bellesa, com ho mostren les imatges líriques associades a la mar o a la sensualitat, tant vinculada al plaer sexual com al gaudi de l’entorn, especialment la flora.»

https://www.ivoox.com/player_ej_63918365_4_1.html?c1=ff6600

Abans d’ahir, dimecres dia 13 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-unè programa, el quinzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Cranc, llegim als manuals. Marta Pérez Sierra, la convidada, va néixer a Barcelona el 7 de juliol de1957. Mestra i Llicenciada en Filologia Catalana. «No recordo cap dia on no hagi escrit una cosa o altra.» De petita, si no tenia paper i llapis, escrivia amb el pensament.» Guanyà el primer premi quan tenia en tenia quinze amb una poesia que ara no li agrada gens, que li havia corregit l’avi de la Núria Sanahuja i que dedicà a Juan Antoni Febrer. Quatre anys després, l’any 1978, joveníssima, s’hi casà i tingueren dos fills, l’Adrià i l’Agustí. Va patir molt: l’Agustí sovintejava l’Hospital de Sant Pau per problemes del cor, i li va dedicar un poema que anys després, el 1999, quedaria finalista a Terrassa al Premi Raimundo Ramírez de Anton. Quan tenia vint-i-nou anys, a la primavera de1986, guanyà la Flor Natural i la Viola d’Argent als Jocs Florals de la Vila de Gràcia. Fosca nit, quan els fills ja dormien, li ho comunicaren. Havia tornat feia res al carrer Bailen, després de separar-se del marit. «Em vaig adonar —confessa— que m’agradava escriure poc i dir molt. Van ser els principis de la meva dèria d’estalviar paraules per produir un munt de sensacions.» El 1988 fou un any fructífer. A Cardedeu guanyà amb el poema Quart Creixent, d’evident caràcter eròtic, el tercer premi de poesia Ràdio Llinars. I, és clar, va passar molta vergonya, perquè la van fer pujar a l’escenari entre els altres guanyador, tots homes i molt més grans que ella. Quedà finalista al 1R Premi de Poesia Caterina Albert i Paradís, organitzat per l’Associació Catalana de la Dona. Amb L’origen, que dedicà a Jos Rossinyol, és finalista al Premi Narracions Breus Port d’Aiguadolç. Empesa per l’amor se n’anà a viure a Lliçà de Vall, al Vallès, però res, durà poc. Canvia sovint de casa i veu créixer els fills, però no gaudeix de bona salut. Segle nou, nova vida, novament a Barcelona, nou pis. Hi coneix en Joan Opi. Es dedicarà només a escriure. El 2002, Viena Edicions li publica Sexe Mòbil Singular (SMS), 50 poemes per enviar per mòbil, el primer poemari. L’abril del 2004 obté per Tu pertanys a la ràdio, jo a la lluna el tercer premi en els IVS Jocs Florals Virtuals, organitzats per la Jove Cambra de Terrassa. L’any 2007 obté per La vida en un tram el primer premi al IR Concurs de Relats Breus del Tram. Inspirada en la preciosa col·lecció de moda del modista Joan Aregall, va escriure el 2008 uns poemes aplegats en el llibre Fil per randa, que es va oferir a tots els assistents a l’acte de presentació de la col·lecció. El 2009 també fou una bona anyada. Publica I demà, l’atzar, un recull de set relats amb l’atzar com a fil conductor. A Guissona, el poemari Si goso dir-li un mot d’amant que es publicà el 2013, va rebre una menció especial com a finalista del IR Premi de Poesia Jordi Pàmias. El 23 d’octubre de 2010 va rebre el Premi Jordi Pàmias de Poesia per Dones d’heura, un poemari que es publicà un any després, «un cant, des del primer poema fins a l’últim, a l’experiència femenina de viure en relació», segons Sònia Moll Gamboa, que va escriure el pròleg. Finalment, cal esmentar boCins, llibre de poemes publicat el 2012 i Bavastells, un llibre de cinquanta microrelats en prosa poètica, editat el 2014. El recull de poemes M’he empassat la lluna quedà finalista del IVT Premi Miquel Arimany de Poesia 2013 i Viena Edicions l’edità el 2015. S’ha introduït en l’ebook, format amb el qual ha publicat el 2014 el poemari Gàngsters, ploma i vaudeville. Marta Pérez i Sierra vingué al programa el 15 de febrer de 2017 per a parlar-nos d’Un segon fora del dubte, el que llavors era el darrer poemari i que Editorial Gregal publicà magníficament, il·lustrat amb fotografies d’Enric Maciä. «Una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort [Jordi Gamundi](…)» «El poemari pres en la memòria fràgil —subratllà Josep-Ramon Bach, poeta— fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d’amor primer. (…) Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l’amor límpid és possible.» De fet, no era cert que fos l’últim; paral·lelament, l’editor Carles Cervelló de Tèmenos Edicions li publicà Ostatge, un poemari que meresqué el XXIIÈ Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent. Duu un pròleg de Jordi Pàmias, membre del jurat, i està il·lustrat per Pere Cabaret. A banda que gestiona diversos blogs, destaca també com a dinamitzadora cultural. No ens deixéssim que ha estat l’ànima d’Àgatha, projecte solidari a favor de l’autisme fruit del qual és el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia. Llavors, els peixos, publicat per La Garúa Libros-Tanit magníficament, inclou unes pintures de Jordi Vila i Llàcer, i va encapçalat per un pròleg de Teresa Costa-Gramunt, a qui la poeta, en agraïment, li dedica el darrer poema de la primera part. «(…) és un diàleg íntim ―llegim en un escrit promocional de l’editorial― del qual tenim només una meitat. L’algú a qui s’adrecen els poemes, sigui una persones o moltes, no respon, o respon secretament a la poeta, i a nosaltres ens toca reconstruir l’enyor i les distàncies que els separen.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

David Madueño i Sentís tornà al programa, aquest cop per a presentar ‘Cua de foc’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà Papers de Versàlia amb fotografies de Zita Vehil, «un projecte paral·lel i complementari a l’amor mutu que compartim», aclareix el poeta. « Entre els elements que caracteritzen la poètica de Madueño ─comenta Victor Mañosa, matemàtic i poeta─, que trobem ja als seus primers poemaris i que retrobarem evolucionats [al llibre], en destacaria el to reflexiu, dubto si emprar terme filosòfic per evitar evocar els grans sistemes de pensament que, un cop constituïts, esdevenen sobrehumans i, per tant, inhumans. Res de sistemes, a la poètica [del poeta] el pensament és de mida humana, rigorosament humana: en ella, es pretén deixar constància de la desempara en la que vivim, però també del constant afany de la vida per obrir-se pas: la de Madueño és una poètica de la resiliència, de la resistència íntima, de la reconstrucció, de la callada fermesa.»

https://www.ivoox.com/player_ej_63611323_4_1.html?c1=ff6600

Ahir, dia de Reis, férem el tres-cents cinquantè programa, el catorzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

El nostre convidat, David Madueño i Sentís nasqué el 22 de juny de 1976 a Sabadell. Llicenciat en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Essencialment poeta. N’escriu, de poesia, i ho compagina amb la docència, la correcció de textos i la crítica literària. Ha publicat diversos articles al suplement cultural del diari El Punt Avui+, la revista de literària Caràcters de la Universitat de València i col·labora en el consell de redacció de la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, on hi escriu habitualment critica literària i poètica. Cinèfil empedreït, escrigué a lletrA un assaig on analitzà les adaptacions cinematogràfiques catalanes al llarg de la història, de diverses obres literàries. Es mostra molt actiu difonent poesia a través de diversos recitals i col·labora en el cicle Vespres de versos i vi que té lloc a l’Alliance Française de Sabadell.

El llibre que presentarem és el cinquè llibre de poesia. Desvetlla de mots és feina obscura, amb què guanyà la 17A edició del premi Salvador Estrem i Fa de Falset i que fou publicada el 2008 per Edicions del llunÀtic. Poesia per a carnívors, que també publicà, el 2012, Edicions del llunÀtic. Els murs incerts, editat per Tèmenos el 2015 i Osques, també editat per Tèmenos el 2017. En el pròleg, Manuel Costa Fernández, filòsof i gestor cultural, explica que « (…) Osques és un llibre de vida. (…) prova, en trenta-dos poemes, de resumir la seva visió sobre l’existència. El poeta s’ha fet gran i el que ha anat descobrint sobre aquesta estranya trajectòria que va del naixement a la mort —i que no té cap explicació plausible— no li agrada gaire. Això no vol dir que caigui en el pessimisme. La troba feixuga, però també estimulant.» Ha estat mereixedor el 2008 del Premi de poesia del Certamen Literari Foment Martinenc i el 2011 del Premi La Mar de Lletres per Poemes de mar. Guanyà també el 2013 el Vila de Martorell al millor blog en català, llunÀtic.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Anna Corominas i Serra ha vingut a presentar ‘Mentida prohibida’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà Edicions Tremendes amb esplèndides il·lustracions de l’autora del poemari. «El llibre ─llegim en un escrit promocional─ són 30 poemes, amb la seva particular il·lustració, i una sopa de lletres. Situacions quotidianes que, des de la paraula i el traç, ens descriuen un clic fotogràfic de moments. Instants íntims i molt propis des de la mirada inquieta d’una veu multidisciplinària. Al món [de l’autora] hi ha cafè, llumins, cigarro i llençols. Però també hi trobem somnis, foscor, desig i orgasmes. Un món de metàfores on et recorda, tal com diu el primer poema, que: ets un putu llibre.»

https://www.ivoox.com/player_ej_63237352_4_1.html?c1=ff6600

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Adriana Bàrcia José vingué a presentar ‘Efluvis domèstics’, el seu segon llibre de poesia, que ara fa res, el març de 2020, publicà Edicions Tremendes a la seva col·lecció Soul. «Són descàrregues luminescents en el gas o l’aire d’una casa que és seu de la família ─llegim en una escrit promocional─. Són emanacions íntimes, brillants, sorolloses i altament apreciables de qui habita aquesta casa i esclata de dins cap a enfora. Són brins d’esma que ens salven de la voràgine de l’existència i la triple jornada que ens ofega. Són esperons per reafirmar el jo, la veu amagada que reneix amb força. Són, també, la resposta a les veus de Mary Wollstonecraft Shelley, Emily Dickinson, Rosa M. Arquimbau, Anne Sexton, Sylvia Plath, Albertine Sarrazin o Erica Jong, entre altres artistes, dones i mares.»

https://www.ivoox.com/player_ej_62962007_4_1.html?c1=ff6600

Ahir dimecres dia 23 de desembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-vuitè programa, el dotzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Adriana Bàrcia José, la convidada, va néixer a Girona el 12 d’abril de 1975, i tant li va agradar la ciutat que encara hi viu. La consciència d’escriptora se li va despertar als vuit anys, quan va començar a escriure un diari, fet que l’ha acompanyada des de llavors. Vingueren alguns reconeixements escolars, com els Jocs Florals en narrativa, que li van refermar la identitat literària. La passió per les lletres va continuar tant en el món acadèmic com en el creatiu. D’una banda, és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Girona i té un màster en Literatura Catalana Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesina El feminisme i els viatges d’Aurora Bertrana. Les conferències inèdites del Fons Bertrana de la Universitat de Girona. Té un bagatge important com a especialista en aquesta autora i en feminisme, compta amb un recull de conferències, articles, volums, activitats didàctiques, clubs de lectura, etc. Cal destacar l’Àlbum Bertrana. El món és vostre, només us cal voluntat per a conquerir-lo, que publicà el 2017 el PEN Català 2017, el pròleg a La Ciutat dels Joves (ed. Males Herbes, 2019), Avui us parlaré (Diputació de Girona, 2019). Així mateix, també col·labora amb textos de temàtica cultural en diversos mitjans (Barcelona Review, Llumiguia, Núvol, Revista de Girona…) i és membre del Consell Assessor de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona.

De l’altra, ha guanyat premis literaris en narrativa amb obres editades com Extracte del quadern d’Anaïs Fournier , que el 2000 publicà El Clavell, Ocurrió antes que leyera Sylvia Plath, que edità Emboscall el 2001, En blanc, que publicà Proa el 2001 i Tenia les mans blaves, publicat per Cossetània el 2005. Por i I ara què?, són dos contes reconeguts en certàmens, però romanen inèdits. En poesia, figura en les antologies del Festival de Poesia de Girona (2001 i 2005), Paté de Pedra (Emboscall, 2002) i el fanzine Karn de Kafè (2001). A més a més del poemari que presentarem, Roure Edicions publicà A cor què vols el 2014.

Ha participat en recitals al costat de Joan Josep Camacho, Rafael Cruz, Enric Casasses, Guim Valls, Núria Martínez Vernis, Laia Claver, Josep Pedrals, Enric Virgili, etc.

Actualment treballa com a tècnica lingüística, docent i examinadora de català (CPNL, DGPL, UdG).

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari