Aparador de poesia. Imatges de la presentació que Carla Fajardo Martín feu de ‘Forats’, amb què obtingué el 21È Premi de Poesia Alella a Maria Oleart i que, ara fa res, el 21 de març de 2018, publicà Fonoll, dins de la col·lecció de poesia Joan Duch, amb un pòrtic de Lluïsa Julià, membre del jurat. El jurat va caracteritzar-la com a poesia de revolta, poesia ben construïda, amb un llenguatge molt treballat i una reflexió molt potent sobre la societat que ens envolta.

El dia 30 de maig de 2018, emetérem en directe a través de Ràdio Santvi el dos cents seixanta-quatrè programa, el trenta-unè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Carme Llobera Balasch, que gravà les imatges del programa amb una videocàmera, Pius Morera Prat, que les edità, i Gabriel Murga, tècnic de so, que en tingué cura.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Anna Gas Serra, joveníssima poeta, vingué a presentar ‘Crossa d’aigua’, amb què obtingué el 18È Premi de Poesia Joan Duch i que tot seguit, el 10 de juliol de 2017, publicà Editorial Fonoll, amb un pròleg d’Abraham Mohino i Balet, dins de la col·lecció de poesia Joan Duch. Aquestes són les imatges del moment: la poeta recità deu poemes i fou entrevistada per Pius Morera, creador i conductor del programa.

Dimecres dia 27 de juny de 2018, férem el dos cents seixanta-vuitè programa, el trenta-cinquè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, per ràdio Santvi.
Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Carme Llobera i Balasch, que gravà les imatges amb una videocàmera, gràcies a Pius Morera i Prat, que les edità i gràcies a Gabriel Murga, que tingué cura del so.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Imatges de la presentación de «quan els llops es trenquen», de Francesc Fanés i Garriga. Amb Joan de la Vega i Joan Puche, editors i poetes.

El programa es va emetre el 4 de juliol de 2018 per Radio Santvi. El video ha estat posible gràcies a Carme Llobera i Balasch, que gravà les imatges amb una videocámara, gràcies a Pius Morera i Prat, que les edità i gràcies a Gabriel Murga, que tingué cura del so.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

En el darrer programa de la temporada tinguérem de nou un convidat de luxe, el poeta i editor Francesc Fanés i Garriga, que vingué a presentar ‘Quan els llops es trenquen’, publicat per Tanit ara fa res, el març de 2018, amb un pròleg de Rodolfo del Hoyo. No vingué sol sinó ben acompanyat de dos editors i excel·lents poetes, el de Tanit, Joan de la Vega, i el del Pont del Petroli, Joan Puche. «Els poemes (…) s’han de sentir. ―adverteix el prologuista al lector― (…) en llegir-los amb calma i en deixar-nos penetrar pel misteri de la paraula, ens adonem del llarg recorregut des del nen fins a l’home madur, i en aquest itinerari vivencial assistim a les essencialitats fluctuants en el pensament del poeta al llarg dels anys. »

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 4 de juliol de 2018, férem el dos cents seixanta-novè programa, el trenta-sisè i últim de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.

Poeta i editor. Orgullós de no ser filòleg. Francesc Fanés i Garriga, el convidat, conegut popularment com a Paco Fanés, nasqué el 30 de juny de 1952. Era l’estiu i havien desaparegut «les Tarjetas de Racionamento i un servidor va aparèixer en un bressol de la gran sala amb trenta llits i trenta mares de la Maternidad Provincial de Barcelona.» Un xic després «vaig dibuixar en un quadern ratllat, un inoblidable primer dia d’escola, la primera lletra -la O-.» Però, «una hora més tard em va caure el primer càstig públic per destrossar –amb còmplices- el pupitre atorgat per Doña Margarita, la mestra.» El 1976 en ple encant per la mort del Caudillo, Domus, una minúscula editorial que va tancar després de publicar-ne dos, «un el meu, em va editar el primer llibre de poemes, Jocs de carrer.» En aquells dies en que tot semblava possible, ens va dir en un missatge, va compartir bars i projectes amb altres irreformables poetes de la meva generació i corda poètica com ara Xavier Sabater, Genís Cano, Leo Segura, Jordi Pope, Enric Casasses o Joan Vinuesa. Algun cop, ho hem llegit en alguna banda, en aquesta època havia cridat al London «merde pour le poesie!» Emboirà amb els seus versos la revista literària “La muerte de Narciso”, celebèrrima publicació de caire contracultural dels anys setanta que al·ludia al poemari d’aquest títol de José Lezama Lima. En van sortir tres, ni una més, tres-cents exemplars cada cop. Comptà entre els seus actius amb Pere Marcilla, Emilio Cortavitarte, Paco Gallardo, Ernest Subirats, Genís Cano, Artur Montfort, Enric Casasses i Xavier Sabater. Un llarguíssim silenci —nosaltres també em vam patir un—: «L’encant va passar i el desencant i altres addicions no van permetre més poemes (…) fins a l’any 2000 (…).» «En aquells dies —segueix— vaig conèixer – quan anava perdent una miserable quantitat de doblers apostant al gos menys ràpid en un canòdrom de Badalona – el poeta Joan Puche.» Devia ser l’hòstia, una il·luminació: «Aquella mateixa nit, en plena llevantada de novembre i de Jack Daniel’s vam decidir bastir l’Associació cultural de poesia Pont del Petroli, ara també edicions Pont del petroli (…)» D’un moment com aquest se’n beneficia la bonica ciutat de Badalona, on viu. Amb aquest segell publica uns quants llibrots: La una i deu (2000), Via 1 (2005), Doble espai (2010) i Adesiara (2012). El 2014 l’editorial Emboscall li publicà Recursos humans. Ja va ser al programa, on presentà El joc de l’alba, que publicà l’abril de 2016 l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli. Joan Puche Ruiz, company de batalles, el prologa amb una bateria de cinc poemes visuals. En el darrer, arriben volant al Cine Padró del carrer de la Cera ja desaparegut, sense ales, les tecles de l’ordinador fet malbé en els anteriors. Flaix de grisos, tot i que «Sempre va bé somiar una muda de pell.» Inclòs a l’antologia Vi(r)us, de poesia visual, que inclou poetes de tots els Països Catalans i que Pont del Petroli publicà el 2005. Col·laborà amb el grup de rock progressiu Difícil Equilibrio, creat a Badalona el 1985 amb el nom de Clan i que es va dissoldre el 1989 tot coincidint amb la publicació del seu primer single de vinil a la Sala Zeleste. De tota manera, el 1917 va publicar el disc Tapís amb els seus poemes i música d’aquest grup. Actualment participa en diversos projectes poeticomusicals. És el promotor, amb Joan Puche dels cicles Poesia i cia i Festival Price i cia. El nostre personatge conclou: «Malgrat tot puc dir ben alt i mig amagat que no he fet mai cas d’allò tan cèlebre que molts pares, avis, tiets i tietes de poetes ens van aconsellar.» Ei, Paquito, mai, però mai poeta. «Que no guanyaràs ni una pesseta.» Ja veieu que és rima consonant.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Acollírem al programa una joveníssima poeta, Anna Gas Serra, que vingué a presentar ‘Crossa d’aigua’, amb què obtingué el 18È Premi de Poesia Joan Duch i que tot seguit, el 10 de juliol de 2017, publicà Editorial Fonoll, amb un pròleg d’Abraham Mohino i Balet, dins de la col·lecció de poesia Joan Duch. «Tensa en les formes, severa en el contingut ―comenta el prologuista―, a Crossa d’aigua Anna Gas elabora vers a vers una anàlisi entomològica de la passió, d’unes relacions en què mana la desproporció, la mancança o la mutilació, les quals acaben abocant a la retòrica de la separació i del silenci.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 27 de juny de 2018, férem el dos cents seixanta-vuitè programa, el trenta-cinquè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Anna Gas i Serra, la convidada nasqué el 18 d’octubre de 1996 a Barcelona. Cresqué al barri del Congrés bressolada, segons paraules de la poeta, per l’escola Ferran i Clua i l’Institut Alsina, on va triar una formació científica, que l’havia de conduir, Déu ho volgués, cap a la investigació o bé la salut. Els pobles de Castellserà i Corbera de Llobregat són llocs on l’ha pastaren ―paraules novament de la poeta― des de ben petita i que té vinculats pregonament als seus avis, no cal dir que els fonaments. «Durant el batxillerat se’m va encendre amb una força imparable la flama de la lletra», va dir-nos. Ca començar a escriure a raig fet, llegir compulsivament i assistir, vés, a cursos d’escriptura per «apaivagar el desig, nodrir la sensibilitat poètica, mirar d’entendre’m una mica enllà i seguir mantenint la concentració en la biologia, la física, la química i les matemàtiques, que cada cop contemplava com més com anecdòtiques al costat dels tresor que havia començat a desenterrar.» Això la va dur a triar el Grau d’Estudis literaris, que acabarà l’any vinent després una estada Erasmus a Southampton.
Va escriure Crossa d’aigua entre els 17 i 19 anys, ja fa temps, doncs. Tot just fa unes setmanes acabà els segon poemari. En sabem el títol, però guardem el secret. Cal dir que properament es publicarà Poesia Bloom, un recull de poemes que han preparat els integrants d’aquest curs de poesia. S’ha guanyat les garrofes donant classes particulars, donant classes d’anglès en una escola durant una temporadeta i ara a la biblioteca de la seva facultat. Ha fet per manera de viatjar i estudiar idiomes, entre els quals té el suec un lloc preferent.
Amb textos de narrativa i poesia ha guanyat, entre 2013 i 2015, alguns concursos literaris per a obra inèdita. El premi de poesia Joan Duch és el reconeixement que li suposa la publicació del seu primer llibre.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem un poeta jove, Gerard Vila i Nebot. El dia 13 de juny van lliurar-li el Premi de Poesia Amadeu Oller’2018 per ‘Pla de fuga per castells de ferro’. Ha estat publicat per Galerada amb un pròleg col·lectiu dels membres del jurat. «(…) és la culminació ―adverteix l’autor― d’una odissea creativa. Una fugida de les estructures mentals que bloquegen el procés creatiu per tornar a connectar amb la carn.» Maria Isabel Pijoan creu que és molt recomanable la seva lectura, perquè «(…) és un llibre original, construït amb imatges fèrriament consistents, pouades en el dolor més profund del sentiment, que ens corprèn per la seva autenticitat.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 20 de juny de 2018, fem el dos cents seixanta-setè programa, el trenta-quatrè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Gerard Vila i Nebot nasqué a Barcelona el 19 d’Octubre de 1987 i als vuit anys es trasllada a Sant Just Desvern. Va ser en aquesta ciutat on comença a interessar-se per la poesia i arriba a guanyar un premi al Concurs de Poesia per a No Professionals amb 18 anys. La seva producció poètica, però, s’atura sobtadament en començar estudiar cinema a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, on es graduà amb l’especialitat de muntatge el mateix any que muntà el seu primer documental, Desmuntant Leonardo, que dirigiren Dani de la Orden i Marc Pujolar, i produïren Pilar Montoliu i l’Institut Nova Història, basant-se en els estudis de Jordi Bilbeny. Actualment és professor de muntatge a l’ESCAC i ha muntat films com The girl from the song, dirigida per Ibai Abad l’any 2017 o Desaparecer, dirigida per Josecho de Linares el 2018 amb guió de Sergio Roldán, i la minisèrie documental Comtes: L’origen de Catalunya, dirigida per Carles Porta el 2017.
Cal remarcar que a la fi, a través del cinema, s’ha acabat retrobant amb les ganes d’explicar històries, car poesia i muntatge no són tan diferents, doncs transmeten imatges. Després que l’Helga Simon, amiga seva santjustenca, guanyés l’Amadeu Oller el 2017, va proposar-se de presentar-s’hi l’any següent. És així com ara edita Pla de fuga per castells de ferro, el seu primer recull.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Hem tornat a convidar al programa Conxita Jiménez Abril. Vam dir el darrer cop que la vam tenir que tenia a la calaixera un poemari preciós, ‘El bres de les fargues’, fet en col·laboració amb el fotògraf Jordi Amenós Basora , sobre les oliveres centenàries d’Ulldecona, que va merèixer la subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes. Ara ja l’ha publicat. L’ha editat Servitur amb un pròleg de Domingo Monlleó. El llibre «(…) s’endinsa ―escriu el prologuista― en les arrels profundes de les oliveres, en el seu món sinuós, envellit i resistent al pas del temps o en el seu entroncament a la terra, sempre fecunda i generosa.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 13 de juny de 2018, férem el dos cents seixanta-sisè programa, el trenta-tresè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
La poeta Conxita Jiménez Abril, la convidada, nasqué el 26 d’abril de 1969 a Girona ―la mare i tota la seva família eren gironines—. Però se sent tortosina —es va criar a Tortosa— i viu a Tarragona —hi viu des del 2001 si no anem errats—. No ha perdut mai el contacte amb Tortosa, tant és així que “segueix parlant tortosí (…) i els caps de setmana que puc vaig cap allí”, ens digué en un missatge electrònic llunyà.
Va tenir sort tant a la primària com a la secundària. A les monges van motivar-la —no les monges sinó una mestra que no ho era— i a l’Institut J. Bau va caure a les mans de Manuel Pérez i Bonfill, professor i poeta tortosí que es mogué entre la poesia convencional l’experimentació visual. Uns i altres la van empènyer a escriure i, tot i que ha viscut èpoques sense fer-ho, sempre ha retornat. Va perdre la passió d’escriure sobretot a la UNED, on es va llicenciar en Dret. La van enganyar, perquè li van assegurar que la carrera «m’aportaria tantes sortides professionals». Esdevingué funcionària i s’establí de retop a Tarragona. Havia estudiat «una carrera que no em deia res i unes oposicions que encara menys, però que almenys m’havien facilitat una feina estable i una independència econòmica», ens confessà. Passà el temps i un bon dia «vaig veure un anunci temptador». El local nocturn La Vaqueria invitava a una mena de selecció literària per a una Nit de poesia que organitzava cada any. Va participar-hi amb una il·lusió adolescent. Beneït el cuquet que la va picar, perquè va resultar seleccionada. El bo del cas és que així va conèixer la Lurdes Malgrat, que la convidà a l’Escola de Lletres. El 2008 publica La cruïlla, un esplèndid poemari de tankas i haikus. La va convidar tot just després d’haver-lo llegit. Colpeix la densitat poètica. Ara ja hem llegit altres poemaris. El 2010 en publica dos. La ciutat adormida, on l’experiència d’estar acompanyat és idèntica a la d’estar sol: «Entre glops, tu i jo, sols i acompanyats a la vegada,│ riem i parlem de coses trivials│ i fugim en unes hores del perill d’estar sols.» , i Flors de sal, fruit d’una doble admiració pels paisatges del Delta de l’Ebre, la seva i la del fotògraf Jordi Amenós, que decideixen fondre-les. Aquest poemari va precedit per una Poètica, en prosa. Hi llegim: «Per això estimo la poesia perquè, com la música, no acaba de ser explícita, però en canvi pot endinsar-se a una gran profunditat en l’interior de l’ésser humà. I aquí rau el seu misteri.» Hem d’esmentar Terres i vents, poemari guanyador de la primera edició del certamen literari Llibreria Serret de Vall-de-roures, en la modalitat de poesia en català. «Hi ha una calma profunda com si cada paraula fos un batec que es va enfonsant a la terra», escriu, amb afany sintètic, Santi Borrell, prologuista i membre del jurat. Fou publicat el setembre de 2014 per edicions Saldonar, membre de l’associació d’editorials independents Llegir en català.
Actualment, d’una banda, treballa a la Fiscalia de Menors de Tarragona, i, d’una altra, s’ha enganxat a la cultura oriental, tant que durant tres anys ha estudiat a l’Escola Superior de Medecina Xinesa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari