Montserrat Gallart i Sanfeliu, poeta barcelonina, tornà al programa, aquest cop per a presentar-hi ‘Memòries d’uns gats feliços’, que tot i no ser una obra exactament poètica, conté molta poesia. L’obra ha estat editada, amb un pròleg de Francesc Parcerisas, ara fa res, el desembre de 2017, per Editorial Gregal. «Heus aquí un llibre curiós ―llegim al pròleg―, que sorprendrà més d’un lector. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions; és difícil de decidir-ne el gènere perquè, de fet, també conté alguns poemes i reflexions sobre la vida en aquells moments en què veiem com s’escola d’una manera inevitable cap a l’afrau, inevitable, del desconegut. Els protagonistes essencials són uns gats i la seva mestressa, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l’amor entre les persones i els animals. En concret: l’amor pels gats.»

Reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 14 de febrer de 2018, férem el dos cents quaranta-novè programa, el quinzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre International de Documentation Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes. Montserrat Gallart Sanfeliu, la convidada, va néixer a Barcelona el 29 de maig de 1953 i, tot i que sempre hi ha viscut, assegura que hi ha molts altres llocs al món on podria perfectament viure. Li agrada el mar, la muntanya, viatjar i conèixer llengües. També li agrada pintar mandales i el bon cinema. Per descomptat la dansa i la música, però gens ni mica el fred. Prefereix les joies de plata o d’or blanc a l’estridència de l’or daurat i lluent. Igualment, li agraden les perles, els lapislàtzulis i les ametistes. Dona aparentment segura d’ella mateixa: «Entre allò que volia ser jo de menuda i el que en realitat he estat no hi ha cap contradicció.» Quan en tenia dotze va saber, cosa rara, que volia estudiar llatí i grec. Quan va ser el moment, es va llicenciar en Filologia Clàssica (1975). De nena els pares la van convèncer perquè estudiés llengua francesa com a activitat extraescolar. Acabada la primera llicenciatura, continuà estudiant fins a concloure la de Filologia Francesa (1978). «Volia ser professora ―explica―, suposo que des que jugava a nines: en tenia un munt, les asseia ordenadament a l’habitació de jugar i quan arribava d’escola els feia classe…» Cal mencionar que, a més a més, és diplomada en Psicologia per la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona. De petita era una àvida lectora dels TBO’s i d’altres publicacions divertides, com ara el TIOVIVO, el DDT, i de tota mena de llibres d’aventures. Tota la vida ha escrit i llegit amb regularitat, i el descobriment de bons poetes, de preciosos poemaris, «el vaig fer de ben petita; però el de la pròpia possibilitat d’expressar-me mitjançant els versos ha estat força tardà.» Traductora de diverses llengües, entre les quals es troba el grec modern ― ha traduït al català Marguerite Yourcenar, Bruno Arpaia, Vassa Solomoú Xanthaki, Dímitris Hatzís i Krzysztof Charamsa―, l’any 2009 va doctorar-se a la Universitat de Barcelona amb la tesi Marguerite Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. Ha estat Catedràtica de Llengua Francesa a diversos instituts, va ensenyar llengües en l’àmbit de secundària pública durant trenta-dos anys i a la UAB al llarg de sis anys, i encara sosté que la professió docent ―o la condició de pedagog― és una mena de sacerdoci: imprimeix caràcter i, d’alguna manera, es duu al damunt tota la vida. Actualment la seva vida se centra en l’escriptura i en la traducció literària, tant de prosa com de poesia.
Ara per ara ha publicat una primera obra de no ficció, De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri (Abadia Editors, 2007) i tres poemaris, Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010), Bressol de tots els blaus ( Témenos Edicions, 2012) i Acords del cor (Témenos Edicions, 2014). Ara, té dos poemaris en camí, Mediterrània i Com lleu batec en la memòria. «Visc i entenc la poesia ―confessa amb un cert to ribià― com a fotografia o instantània d’un moment que volem fixar sobre el paper; com a emoció i sentiment, però també com a elaboració i voluntat de pervivència; com activitat humanitzadora, però igualment com a refugi íntim i com a eina de creació d’un món somniat, evocat o paral·lel, canal d’expressió, de vegades, d’allò que és inefable. » Els poemes que escriu, a parer seu, són una part escrita d’ella. Sempre que pot, escriu retalls, així els anomena, que sovint primer són únicament versos –de vegades en blocs, d’altres dispersos; algun cop anota només una paraula o una frase que per alguna raó l’atrau o «m’evoca alguna circumstància especial», i ho fa com el protagonista de Mort en el paradís en bocins de paper o en petits quaderns, que sol dur a la bossa, per si de cas. Enamorada del llenguatge, mira, a través dels versos, d’aprofundir en el coneixement d’ella mateixa, i mira entre els silencis fèrtils, de trobar el pes precís de cada paraula que utilitza. De jove, feu travesses de muntanya pels paisatges meravellosos, a parer seu, del Pirineu de Lleida i per altres indrets, La personalitat s’ha anat completant, «com les capes d’una ceba», però que ha tingut des de l’inici un nucli estable. El piano és l’instrument que hauria volgut aprendre a tocar de petita i que no va conèixer de prop fins que va regalar-ne un a la filla. L’ha començat a estudiar fa poc. Compta la vida per cursos, sol repetir.
Per cert, no ens ho deixéssim: des de l’estiu de 2011, a Cadaqués, organitza unes Àgores Poètiques que, sovint, donen cabuda a d’altres manifestacions artístiques com la música i la dansa.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tornâ al programa l’enorme poeta sabadellenc Josep-Ramon Bach. Vingué a presentar-nos ‘L’instint’, que és així com ha titulat el primer volum de de la seva obra poètica. Ha estat editat per Tres i Quatre i duu un estudi introductor molt acurat de David Madueño Sentís. Conté des dels seus primers versos, escrits el 1962, fins al 1993. Hi ha obra que era gairebé introbable a obra amb edicions properes, com ‘Desig i Sofre’, un conjunt de tankes publicades el 2013 per Tèmenos. Hem de fer nostre la seva cita de Jean-Paul Sartre amb què encapçala el llibre: « Els poetes no parlen, tampoc callen. És una altra cosa.»

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 7 de febrer de 2018, férem el dos cents quaranta-vuitè programa, el catorzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Josep-Ramon Bach i Núñez nasqué el 15 de juny de 1946 a Sabadell. Que Déu ens perdoni, sobretot ell, perquè no empra mai el seu cognom en la seva obra. Tot i ser vallesà, es deu sentir barceloní, ja que viu a la capital. És un munt de coses. poeta, narrador, dramaturg i traductor. Escriu des de molt jove, i té una obra literària que no s’acaba mai, entre l’obra publicada i la que té encara a la calaixera. El darrer cop que em vam parlar no sé quants va dir que hi tenia. Ha estat guardonat, entre d’altres premis, amb el Premi Crítica Serra d’Or de prosa poètica l’any 1996, amb el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni l’any 2009 i amb el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia fa dos anys, el 2015. Cal remarcar que des de 2010 ha publicat set llibres de poesia. Segons aquesta dada, hem estar d’acord que és un autor prolífic: un per any. El laberint de Filomena i Versions profanes, publicats el 2010, L’enunciat, el 2011, Desig i sofre, el 2013, L’estrany, el 2014, Caïm, el 2015, i Secreta dàlia, el 2016. El 14 d’0ctubre de 2015 vingué a presentar dos llibres, «Caïm» i «Secreta dàlia», que va ser mereixedor del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia l’any 2015. Ambdós publicats per Tres i Quatre el 2015 i el 2016 respectivament. En el primer, segons Ricard Mirabete, l’autor “Se serveix del món de l’art per pintar un fresc moral dels vicis i perversitats socials de gran abast, com ara la barbàries de les guerres i del terrorisme, de la misèria i de la cobdícia d’alguns malànimes amb corbata i carnet bancari o polític.” Poc novador el segon, segons el poeta, hi reflexiona sobre el temps i la vellesa.
No és «un poeta de disseny». Valent, no es casa amb ningú ni amb res. Ni amb ell mateix, creiem. Això és fruit de la llibertat que ha volgut tostemps assolir. Aquests rebuig de les normes és cert tant per l’obra literària com per la vida mateixa. Només els diré que un dia vam quedar i ens va respondre: “Aniré més d’hora per tenir temps de perdre’m si arriba el cas.” I els ben asseguro que el vam perdre, o es va perdre, no sé ben bé com va anar. Amb una fina ironia i decantat per la sentència, n´és un mestre, ambdues al servei de la reflexió moral. L’acolloneix, de tota manera, la modernitat, li hem sentit dir. Potser no és tan greu, perquè donat el cas, s’espavila. Tampoc deu ser cert del tot perquè sempre està experimentant i innova

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vam convidar Víctor Espiga i Garrofé, poeta i narrador barceloní que encara no ha publicat res, caracteritzat per una enorme agudesa verbal, que sorprèn pel caràcter sentenciós i juganer dels textos, que trobem a les xarxes des de fa un any i escaig. Fet i fet des de sempre s’havia plantejat escriure, però fins ara no ho ha fet. «Viure està bé, |però escriure és l’hòstia», llegim.

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 31 de gener de 2018, férem el dos cents quaranta-setè programa, el catorzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Víctor Espiga i Garrofé, el nostre convidat, nasqué el 25 de juny 1977 a Barcelona. Metge anestesiòleg que es dedica també a tractar addiccions. En el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona també consta com a acupuntor. Com se li va ocórrer ser metge? Senzillament perquè volia ser biòleg: amb els dos cognoms que té s’entén que en volgués ser. Amb l’especialitat de botànica. No ho diu, ho diem nosaltres. No en té prou, que fa més mèrits. Està cursant el segon curs del grau de psicologia a l’UOC. Per tot això i perquè està casat amb dos fills no ve al programa. Hi ve, per exemple, perquè de menut ja escrivia, o potser seria millor dir que de menut ja pensava en aquesta possibilitat. Les xarxes socials han estat el gran què. Escriu de debò gràcies a elles des de fa un any i mig. Trobareu els seus escrits en dos indrets. D’una banda tot sol al Facebook: https://www.facebook.com/victor.espiga. De l’altra, a un blog, amb l’il·lustrador i amic Josep Giró Torrens: https://www.facebook.com/search/top/?q=lletres%20i%20gargots. El vam trobar, i, calla, ens vam dir, l’hem de dur al programa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vam convidar Vicent Almela i Artíguez, un poeta valencià que coneixem des de fa temps, però que a les xarxes socials, parlant amb ell, vam fer veure que ens acabàvem de conèixer, no sabem si ens ho perdonarà. Vingué perquè ens digués alguna cosa dels seus dos llibres. Va anar-se’n del poble que en el segon, a l’inici, evoca: «Abocar-te al balcó,| a la plaça on jugaves (…)| i on sempre seràs l’infant dels pares (…).»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 24 de gener de 2018, férem el dos cents quaranta-sisè programa, el tretzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Vicent Almela i Artíguez va nàixer a La Vall d’Uixó, a la comarca de la Plana Baixa del País Valencià, el 29 de juliol de 1981. És diplomat en Magisteri per la Universitat Jaume I de Castelló i llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya.
Publicà el 2003 dos poemaris breus en poemaris col·lectius, Vespre d’esperança, editat per Edicions 96 i Sinó l’absència, editat per Editorial Fonoll. Deu poemes seus van ser inclosos a Solstici d’estiu, joves poetes de la Mediterrània (Fundació ACA, 2009). I també va formar part de l’antologia Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual (Editorial Tria, 2012).
L’any 2003 va guanyar el Premi de Poesia Martí Dot amb el llibre LLum de somni, que Viena edicions publicà 2004 i el 2016 el premi Betúlia de Poesia – Memorial Carme Guasch amb el recull També el vertigen, que Viena edicions publicà tot seguit. Aquests són els seus dos llibres de poesia en solitari. Dotze anys separen la publicació d’aquests poemaris que esdevenen un camí d’aprenentatge, un canvi en la mirada, en la manera d’acostar-se al fet poètic. «Els versos de Llum de somni queden lluny, li costaria molt defensar-los, estimar-los ―en opinió de l’autor― però són una passa necessària per arribar a També el vertigen.»
De tant en tant, col·labora amb petits contes i escrits a la revista digital de cultura Núvol.
Li agrada la muntanya, anar ben d’hora ben d’hora, com diu Guardiola, a la platja als estius i la calma. Passejar, mirar i, diuen els que el coneixen un poc més, que també li agrada fer preguntes; no en va el seu avi matern sempre li deia de xiquet «que serviria per a fer d’advocat».
Fa uns anys va deixar el poble i se n’anà a viure a Barcelona. Aquesta experiència, l’arribada a l’asfalt, és ben present en els versos de També el vertigen. Com la memòria, el record, l’infant que va ser, l’home que és, l’inventari de vivències o les persones que ja no hi són.
Actualment treballa de mestre d’Educació Especial a Barcelona, al barri de la Trinitat Vella. S’hi sent feliç, allà. Recull moltes de les converses i històries dels seus alumnes i té clar que un dia «els hi donarà veu i escriurà el llibre Coses que passen a la Trini.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Queralt Morros i Baró, periodista i poeta, presentà brillantment el divendres passat, dia 12 de gener de 2018, ‘Un bypass permet a un tetraplègic de moure la mà’, el darrer llibre de poemes de Pius Morera i Prat, el conductor d’aquest programa, que Joan de la Vega, l’editor de Tanit, edità esplèndidament ara fa res, l’octubre de 2017. Durant el programa vau poder escoltar les paraules de la presentadora, així com Amadeu Clofent, Carles Piedro, Dolors Martí, Jordi Brunet i Maria Lluïsa Grimal recitatant versos del poeta i Eva Bassó i Assumpta Comas, sopranos, cantant El rossinyol i una estrofa de El cant dels ocells.

reproduir i baixar

vs180118-004

vs180118-003

Ahir, dimecres dia 17 de gener de 2018, férem el dos cents quaranta-cinquè programa, el dotzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Pius Morera i Prat nasqué al carrer Garcia Fossas número 7 d’igualada el 5 de juliol de 1942. A banda de filòleg, poeta i traductor, és un activista polític i cultural. Estudià el batxillerat al Col·legi dels Pares Escolapis. Deixà els estudis per raons econòmiques i es posà a treballar a la indústria de gènere de punt. Des del 1961fins al 1966 desenvolupà una activitat cultural molt intensa, sota el mestratge d’Antoni Pous. Durant aquests anys arribà a conèixer el bo i millor dels intel·lectuals catalans: J. V. Foix, Miquel Martí i Pol, Joaquim Molas, Jordi Sarsanedas, Jordi Carbonell i un llarguíssim etcètera. L’any 1961, guanyà la Flor Natural als Jocs Florals, participà activament, com a secretari del Comité Executiu, en l’Homenatge a Carles Riba, i, finalment, amb uns quants amics i el seu germà, fundà el Lacetània, grup cultural de joves. Després és nomenat vicesecretari de Cultura i Propaganda del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada. Com a antifranquista, fou detingut i empresonat el 1973 en l’anomenada ‘caiguda dels 113’ de l’Assemblea de Catalunya. Després d’haver guanyat el 1965 l’Amadeu Oller de Poesia pel poemari Un mocador d’herbes per a jòquers, intervingué en els dos grans recitals de poesia popular que tingueren lloc durant el franquisme, el celebrat el 25 d’abril de 1970 al Gran Price de Barcelona i el celebrat amb el nom de Gespa-Price el 15 de maig de 1975 al Campus de Bellaterra. Des del 1995 és secretari del Jurat del Premi Amadeu Oller de poesia. Com a docent, des del 1989 fins a la seva jubilació es consagrà a autoformar-se, a impartir cursos de formació al professorat i a l’experimentació a l’aula en els àmbits del joc, la llengua oral, el teatre, la lectura, l’escriptura i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, els resultats de la qual materialitzà en tallers i en comunicacions presentades a diversos congressos. Des del desembre del 2010, condueix l’Aparador de poesia, un espai radiofònic que ja ha superat amb escreix els dos-cents vint-i-cinc programes, per on han passat tant les veus més importants com les més prometedores de la poesia catalana. Ha publicat darrerament Se m’ha acostat per oferir-me els llavis i L’assassí va descalç per la ciutat. En aquests moments està enllestint Els records i la mort se’n van de marxa, il·lustrat amb fotografies d’Antoni Buch. Cal posar de relleu que és l’autor de l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, on aplegà obra de setanta-nou poetes, entre guanyadors i accèssits.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Hem tornat a convidar Marta Pérez i Sierra, aquest cop per a presentar ‘Llavors, els peixos’, un conjunt de poemes en prosa que ha publicat ara fa res, l’octubre de 2017, La Garúa Libros-Tanit. L’edició, magnífica, inclou unes pintures de Jordi Vila i Llàcer, i va encapçalat per un pròleg de Teresa Costa-Gramunt, a qui la poeta, en agraïment, li dedica el darrer poema de la primera part. «(…) és un diàleg íntim ―llegim en un escrit promocional de l’editorial― del qual tenim només una meitat. L’algú a qui s’adrecen els poemes, sigui una persones o moltes, no respon, o respon secretament a la poeta, i a nosaltres ens toca reconstruir l’enyor i les distàncies que els separen.»

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 3 de gener de 2018, férem el dos cents quaranta-quatrè programa, l’onzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Cranc, llegim als manuals. Marta Pérez Sierra, la convidada, va néixer a Barcelona el set de juliol de1957. Mestra i Llicenciada en Filologia Catalana. “No recorda cap dia on no hagi escrit una cosa o altra. De petita, si no tenia paper i llapis, escrivia amb el pensament.” Guanyà el primer premi quan tenia en tenia quinze amb una poesia que ara no li agrada gens, que li havia corregit l’avi de la Núria Sanahuja i que dedicà a Juan Antoni Febrer. Quatre anys després, l’any 1978, joveníssima, s’hi casà i tingueren dos fills, l’Adrià i l’Agustí. Va patir molt: l’Agustí sovintejava l’Hospital de Sant Pau per problemes del cor, i li va dedicar un poema que anys després, el 1999, quedaria finalista a Terrassa al Premi Raimundo Ramírez de Anton. Quan tenia vint-i-nou anys, a la primavera de1986, guanyà la Flor Natural i la Viola d’Argent als Jocs Florals de la Vila de Gràcia. Fosca nit, quan els fills ja dormien, li ho comunicaren. Havia tornat feia res al carrer Bailen, després de separar-se del marit. “Em vaig adonar —confessa— que m’agradava escriure poc i dir molt. Van ser els principis de la meva dèria d’estalviar paraules per produir un munt de sensacions. El 1988 fou un any fructífer. A Cardedeu guanyà amb el poema Quart Creixent, d’evident caràcter eròtic, el tercer premi de poesia Ràdio Llinars. I, és clar, va passar molta vergonya, perquè la van fer pujar a l’escenari entre els altres guanyador, tots homes i molt més grans que ella. Quedà finalista al 1R Premi de Poesia Caterina Albert i Paradís, organitzat per l’Associació Catalana de la Dona. Amb L’origen, que dedicà a Jos Rossinyol, és finalista al Premi Narracions Breus Port d’Aiguadolç. Empesa per l’amor se n’anà a viure a Lliçà de Vall, al Vallès, però res, durà poc. Canvia sovint de casa i veu créixer els fills, però no gaudeix de bona salut. Segle nou, nova vida, novament a Barcelona, nou pis. Hi coneix en Joan Opi. Es dedicarà només a escriure. El 2002, Viena Edicions li publica Sexe Mòbil Singular (SMS), 50 poemes per enviar per mòbil, el primer poemari. L’abril del 2004 obté per Tu pertanys a la ràdio, jo a la lluna el tercer premi en els IVS Jocs Florals Virtuals, organitzats per la Jove Cambra de Terrassa. L’any 2007 obté per La vida en un tram el primer premi al IR Concurs de Relats Breus del Tram. Inspirada en la preciosa col·lecció de moda del modista Joan Aregall, va escriure el 2008 uns poemes aplegats en el llibre Fil per randa, que es va oferir a tots els assistents a l’acte de presentació de la col·lecció. El 2009 també fou una bona anyada. Publica I demà, l’atzar, un recull de set relats amb l’atzar com a fil conductor. A Guissona, el poemari Si goso dir-li un mot d’amant que es publicà el 2013, va rebre una menció especial com a finalista del IR Premi de Poesia Jordi Pàmias. El 23 d’octubre de 2010 va rebre el Premi Jordi Pàmias de Poesia per Dones d’heura, un poemari que es publicà un any després, “un cant, des del primer poema fins a l’últim, a l’experiència femenina de viure en relació”, segons Sònia Moll Gamboa, que va escriure el pròleg. Finalment, cal esmentar boCins, llibre de poemes publicat el 2012 i Bavastells, un llibre de cinquanta microrelats en prosa poètica, editat el 2014. El recull de poemes M’he empassat la lluna quedà finalista del IVT Premi Miquel Arimany de Poesia 2013 i Viena Edicions l’edità el 2015. S’ha introduït en l’ebook, format amb el qual ha publicat el 2014 el poemari Gàngsters, ploma i vaudeville. Marta Pérez i Sierra vingué al programa el 15 de febrer de 2017, ara fa gairebé un any, per a parlar-nos d’Un segon fora del dubte, el que llavors era el darrer poemari i que Editorial Gregal publicà magníficament, il·lustrat amb fotografies d’Enric Maciä. «Una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort [Jordi Gamundi](…)» «El poemari pres en la memòria fràgil —subratllà Josep-Ramon Bach, poeta— fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d’amor primer. (…) Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l’amor límpid és possible.» De fet, no era cert que fos l’últim; paral·lelament, l’editor Carles Cervelló de Tèmenos Edicions li publicà Ostatge, un poemari que meresqué el XXIIè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent. Duu un pròleg de Jordi Pàmias, membre del jurat, i està il·lustrat per Pere Cabaret. A banda que gestiona diversos blogs, destaca també com a dinamitzadora cultural. No ens deixéssim que ha estat l’ànima d’Àgatha, projecte solidari a favor de l’autisme fruit del qual és el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Octavi Franch i López ha vingut a parlar de la seva faceta de poeta. Té publicats tres llibres en català, ‘Els tobogans del desdeny’, amb què obtingué el 2002 el Premi Vila de Sallent de Poesia, ‘Almanac de penombres’, mereixedor el 2003 del Premi Benvingut Oliver i ‘Ulls de platja’, que prompte reeditarà, segons que sembla. «En relació al tema sobiranista ―ens digué en un correu electrònic―, suposo que la meva part més activa és hereditària, atès que el meu germà-padrí era el cap de propaganda del PSUC, el meu pare militant clandestí d’ERC i el meu avi patern era un maquis. Per això la meva obra, sobretot les novel·les, són tan patriòtiques.»

reproduir i baixar

 

Avui, dimecres dia 20 de desembre de 2017, fem el dos cents quaranta-tresè programa, el desè de la setena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Com el nostre germà, és gèminis, fet que ho vol dir tot i res. Octavi Franch i López nasqué a Barcelona el 9 de juny de 1970 a la clínica Sant Jordi del barri de Sant Andreu del Palomar. Ara viu a Segur de Calafell, vés quin canvi. Primer es traslladà, era el 2002, per raons laborals i amorosos al Baix Llobregat, per a traslladar-se més tard, era el 2009, per raons només laborals, al Baix Penedès. El pare morí el 1983 i la mare, la Pepita López, que es traslladà a viure amb ell, el 2007. Glòria Franch, la germana, morí el 2009, però encara són vius dos germans, el Ramon i el Xavi, aquest últim és el padrí. De menut, que anava per porter d’algun equip de futbol, com l’Espanyol, que solia disfressar-se del Zorro i d’Indiana Jones i que jugava amb el Tente, una línia de construcció de joguines catalana, coneguda per la fabricació de blocs de plàstic similars als de Lego, ja era un gran lector, a l’empara de Ramon Franch i Batista, el pare. Diplomat en Ciències Empresarials per la Universitat Politècnica de Catalunya; Llicenciat en Filologia Hispànica, Llicenciat en Literatura Comparada, Llicenciat en Ciències de la Informació i Llicenciat en Magisteri, totes elles obtingudes a l’Aula de Lletres, i Diplomat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Oberta de Catalunya. Segons la seva targeta de visita parla sis llengües i algunes, fins i tot, les escriu, és escriptor i empresari. Abans de ser, fou músic ―cantava i tocava la guitarra els anys 90―, actor i locutor de ràdio. S’autodefineix com a polifacètic, elegant i una excel·lent persona. És un un friki, ens digué per missenger. Col·lecciona obres d’art: les troba als containers o les compra de segona mà, als mercats a l’aire lliure, a les ONG’s, etc. Feliçment casat, avui cosa rara de dir, amb la Iola Rodríguez, una dona maquíssima amb qui té no sols relacions de parella, també comercials. Ja li han posat nom a la filla que no tenen encara: Queralt, com el d’una poeta amiga nostra. El Drac, el gos, gairebé fill seu, morí d’un infart quan tenia nou anys, i l’enyora, per això passeja amb un altre que se li assembla. Ha publicat una cinquantena de llibres, de tots els formats i tots els gèneres, tot predominant la novel·la en clau de thriller esotèric. També ha escrit una dotzena i escaig de sèries de televisió i pel·lícules, així com diverses obres de teatre. El 2005 va ser escollit per la Organización Española Para el Libro Infantil y Juvenil per a versionar el clàssic de Hans Christian Andersen El soldadet de plom en català, amb motiu del Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil. El 2001 obtingué el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa pel relat El regust de l’immortal. Es declara sobiranista «perquè sóc català». No concep que una persona no lluiti per la llibertat de la nació, sigui quina sigui. Estableix la relació, per ell d’una gran senzillesa: una llengua / una cultura / una nació / un estat. Però no és independentista, perquè «ho és aquell que reclama la llibertat del seu país sense haver-ho estat mai. Nosaltres només reclamem la devolució de la nostra sobirania, res més.» Per això duu manifestant-se des de fa trenta-quatre anys i tota la vida ha votat partits sobiranistes, no sempre el mateix però. Poeta, novel·lista, dramaturg, guionista, articulista, actor i director. El 2000 obté el Premi de Novel·la Alfons el Magnànim. Res publica edità La tèrbola mirada de la mar amb la qual obtingué el Premi de Novel·la Ciutat d’Eivissa, el 2001 Pagès Editors publicà El regust de l’immortal, amb què obtingué el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa, el 2002 l’Editorial Granollers publicà Ànima tatuada, per la qual fou mereixedor del Premi de Novel·la Joan Saperas-Òmnium Cultural de Granollers. El 2005 Abadia Editors li publicà la novel·la La gàbia dels no-nats. Maikalili Editorial li publica successivament un grapat de les novel·les: el 2003 El darrer tauró, el 2008 Les cicatrius de la tempesta, El son esberlat, Negra travessia, Encants de llauna i L’escuma del mal. El 2015 l’Editorial Claudàtor publica Traficants de culte, escrita molt abans. Quant a reculls de relats, Diari de Terrassa li publica el 1999 Penombres d’argent i el 2002 La signatura del demiürg. Maikalli Editorial el 2008 la resta: Somnis d’angoixa, El retruny del voltor, Històries de la carranxa, Pessics i pessigolles i Ras i curt. Totes les seves obres teatrals han estat publicades el 2008 per Maikalli Editorial: Flors i capolls, Misèries urbanes, El dilema de la màscara, La sogra i Moltes desgràcies. També ha escrit novel·les infantils i juvenils. N’hem comptabilitzat gairebé 20, que són moltes. Maikalili Editorial li publicà el 2008 Crepuscle de sang, un guió audiovisual.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari