Empar Sáez vingué al programa a presentar ‘Òrbita’, el seu darrer llibre que, ara fa res, el setembre de 2020, publica esplèndidament com sempre, Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. «Seguint el rastre de la tradició postsimbolista ―llegim en un text promocional―, [l’autora] enlaira un artefacte poètic que serveix com a doble viatge, interior i exterior. Les ressonàncies còsmiques el converteixen en una apassionant recerca d’imatges sorprenents, en què el moviment del cos procrea més camí i genera una constant reflexió sobre la finitud humana i la voluntat. Amb uns materials tan evanescents, no és estrany que la poeta cerqui en el panteisme de la natura l’origen i la raó del ser. La voluntat de superar aquests límits ens aproparan a la certesa que allí on hi ha l’horitzó també s’hi troba el misteri.»

https://www.ivoox.com/player_ej_60999713_4_1.html?c1=ff6600

l dimecres dia 25 de novembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Empar Sáez, la convidada, nasqué a Pertús, a la Provença, el 20 d’agost de1963. Els pares emigren a França després de la riuada del 62 al Vallès. Viu la infantesa en un entorn rural, envoltada de conreus i boscos, en un indret paradisíac per a una criatura, però no tant per als pares que van haver de treballar d’allò més.
Als sis anys tornen a Terrassa i s’instal·len en un barri perifèric. Els records d’aquella època van estretament lligats a l’escola i a la descoberta de la lectura.
Des de sempre li ha interessat tant les ciències com les lletres, però tria d’estudiar Medicina i pot accedir a fer l’especialitat que més li agrada, Anatomia Patològica a l’Hospital de Bellvitge. L’especialitat d’Anatomia Patològica és una gran desconeguda, fins i tot per als mateixos metges. Diria que, de manera semblant —i salvant les distàncies—, s’esdevé amb la poesia; desconeguda per a la majoria de lectors, i per a molts escriptors.
Començà a escriure poesia en el web Relats en Català el 2008. Hi coneix un grapat de poetes i escriptors de narrativa que, en aquella època, i sense xarxes socials, es relacionaven a través de la pàgina —molt activa— i de blocs literaris, principalment. Per a escriure, tot i que no és la seva llengua materna, empra el català.
Participa en llibres col·lectius promoguts per l’Associació de Relataires i tot seguit obre el bloc el 2010 Enfilant finestres en el qual agermana lectures de poesia amb fotografies de finestres.
Amb un grup de lletraferits i amics Reversos grup poètic ha organitzat converses sobre poesia i recitals mensualment a l’espai VilaWeb des de 2012 i fins al confinament. A hores d’ara, però, encara no els ha estat possible reprendre les sessions.
El 2014 l’Editorial Denes li publicà el primer, Dona i ocell amb què guanyà el XXXIÈ Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi. El segon vindria tot seguit: Viena Edicions publicà el 2016 Quatre arbres, que va merèixer un any abans el XXXIXÈ Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó dels Premis Literaris Vila de Vallirana. Òrbita és el tercer llibre.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Laia Llobera, poeta barcelonina, vingué a presentar “llibre de revelacions”, que ara fa res, l’abril de 2020, publicà LaBreu Edicions, dins de la col·lecció Alabatre, amb una il·lustració de Jordi Pagès i un pròleg de Tònia Passola. «La màgia de l’entusiasme ―hi llegim―, la del ritual de la paraula, regeix llibre de revelacions. Crepuscle del somni que es regenera a trenc d’alba, una constel·lació de versos on el gest (…) s’endinsa, una vegada més, en el silenci i hi dialoga a través del símbol. Sortilegi d’un acompliment que, en desvetllar-se, es fa preguntes en l’intent de desvelar el misteri de la vida. Veu que intenta apropar-s’hi, buscar-hi la impossible resposta. Instant suspès del temps i de la quotidianitat on es fa miracle l’emoció quan, la seva bellesa, malgrat no poder-se explicar, s’explica, es configura amb i en el llenguatge, i es fa pregària (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_60413780_4_1.html?c1=ff6600

l dimecres dia 11 de noviembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Laia Llobera i Serra, la convidada nasqué a Barcelona el 20 de gener de 1983. Poeta, narradora i traductora catalana. És Doctora en Llengua i Literatura Catalana i llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona. En l’àmbit acadèmic s’ha especialitzat en l’estudi i la crítica de la poesia catalana del segle xx i en l’obra narrativa d’Anna Murià. Ha publicat articles de divulgació i ressenyes literàries a revistes especialitzades, entre les quals destaquen Serra d’Or, Poetari i Quadern de les idees, les arts i les lletres. La Universitat Autònoma de Barcelona el 2009 li publicà Cicles, el seu primer llibre de poesia, que va merèixer el Premi Divendres Culturals de Cerdanyola, La Comarcal el 2011, Més enllà dels grills, amb què obtingué el Premi Alella a Maria Oleart, el 2014 la Breu Edicions Certesa de llum, que presentàrem en aquest programa, i el 2018 Lleonard Muntaner Boscana, que va merèixer el Premi Pare Colom d’Inca. Llibre de revelacions, «o allò que des de temps remots ens parla del passat», en paraules de Tònia Passola, és l’obra que clou el cicle místic iniciat amb Certesa de la llum i Boscana. La seva obra poètica ha estat traduïda a l’anglès i a l’italià.
Tot i que ha publicat narrativa infantil, Corre, Corre, Timbú, i que té al calaix una novel·la infantil, segons ens va confessar fa temps, allò que la motiva fonamentalment és la poesia. En llegeix i n’escriu des de ben menuda.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antoni Robert Gadea vingué a presentar ‘Versemblances’, que ara fa res, el març de 2020, publicà l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli, dins de la col·lecció La puça, amb un pròleg d’Ester Xargay. «Les versemblances […] ―hi llegim― són les que l’escriptura crea, és llegut que el llenguatge literari construeix la seva pròpia versemblança, com diu Salvador Oliva (…): “la veritat literària (…) es troba, com en totes les arts, en tres elements que estan molt lligats (tècnica, forma i veritat)”, un prisma tetraèdric, base de tota creació. I, si un prisma és un cos geomètric de cristall i de base triangular, que s’usa en òptica per reflectir, refractar o descompondre la llum, ben segur que [l’autor] aplica aquest mateix principi a l’escriptura, i l’usa (…) en una poesia no entesa monolíticament, sinó com el procés d’anar exposant les coses fragmentades (…), portant llurs enunciats a l’infinit.»

https://www.ivoox.com/player_ej_60119714_4_1.html?c1=ff6600

, dimecres dia 4 de noviembre de 2020, férem el tres-cents quaranta-cinquè programa, el novè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Antoni Robert i Gadea, el nostre convidat, nasqué a Barcelona el 26 de febrer de 1954. Estudià a l’Escola Italiana de Barcelona, on es donava gran importància tant a les lletres com a l’estudi de la llengua llatina. Llicenciat en Física a la UB i Doctor en Ciències per la UPC. Ha llegit tota mena de llibres i ha escrit. Sentí sobretot interès per la poesía, car era veí de Josep Vicenç Foix, a qui va arribar a conèixer. Cal dir també que se sent especialment atret per l’art d’avantguarda des de petit, probablement per ser veí, el que són les coses, d’Enric Tormo Freixes, tipògraf i gravador que va estar vinculat amb Joan Miró i el grup Dau al Set, del qual fou membre. Curiosos els seus jocs de petit, s’acostumà a jugar amb postals i il·lustracions de Miró, Cuixart, Tàpies etc. Sent un gran passió per la música des de que té ús de raó. Fanàtic tant dels The Beatles com de la música experimental i d’avantguarda. Els estudis de física i després la feina li van impedir d’escriure assíduament, tot i que sempre ho ha fet. L’any 1983, sense haver publicat res, amb vint-i-nou anys, es presentà, empès per la casualitat d’un anunci, al premi de poesia que s’atorgava a la Vila de Torà , i el recull que hi envià resultà guanyador. Es titulava Viatge de tornada i alguns poemes del recull estan inclosos en el llibre que presentarem. Fa dos anys decideix finalment mirar de publicar un recull de poemes escrits al llarg de tota la vida, cosa que aconsegueix gràcies a la bona disposició de la editorial El Pont del Petroli de Badalona.
Des de 1989 fins l’any 2001 creà un segell discogràfic de músiques experimentals (arribà a editar més de 40 cd’s) i va fer de programador musical a llocs tan emblemàtics com La Cova del Drac, el Mercat de les Flors o la Fundació Joan Miró, en aquest cas per recomanació de Carles Santos.
Actualment es dedica a escriure amb més intensitat, sobretot poemes curts com haikus i tankas, i a publicar la seva música. Ha escrit uns quatre-cents haikus i unes cent tankas en els dos darrers anys.


Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Maria Dolors Coll Magrí, poeta d’Almenar establerta a Sant Cugat, ha vingut a presentar ‘Mals pensaments i altres animals de companyia’, que ara fa res, el setembre de 2020, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb fotografies d’Antonio Galeote. «Poemes que tensen la llengua a base de jocs fònics i gràfics ―llegim en un text promocional―, humor surrealista dut al límit de l’exigència… Aquesta mateixa tensió és la que vol transmetre al lector aquest grapat de mals pensaments poètics. Tanmateix, més enllà de la bretolada, cada poema té un tou de saviesa que ens haurem de guanyar a pols, una saviesa transfigurada en tota mena d’animals, com si fos una faula. I això que tots neixen dels pitjors dels nostres defectes: l’enveja, el narcisisme, l’egoisme, l’odi… [L’autora] no és gens complaent, però confia en la intel·ligència i la intuïció per dur-nos a la cleda.»

https://www.ivoox.com/player_ej_58667614_4_1.html?c1=ff6600

, dimecres dia 28 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-quatrè programa, el vuitè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Maria Dolors Coll Magrí, la convidada, tot i que nasqué a Almenar el 10 d’agost de1960, resideix a Sant Cugat del Vallès. Laboralment, es diu a la solapa de la coberta, ha conreat les pes de poeta, pagesa i professora. Va viure fins a la vintena enmig de l’horta d’Almenar, i a tocar del riu Noguera Ribagorçana. Camps de fruiters, sobretot. Després hi ha anat tornant sempre. Als 18 anys juntament amb sa bessona i una amiga van arribar a Perpinyà en autoestop. Des de llavors que no ha parat de voltar-la. Des de l’any 1982 fins a la jubilació ha sigut professora d’institut. Abans i entremig o mentrestant ha realitzat tasques agrícoles i ramaderes a la masia familiar. L’any 1988 va treballar com a cambrera a Londres. I de1989 a 1992 fou lectora de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia), on tingué ocasió de llegir i traduir poesia del segle XX polonesa, en col·laboració amb Barbara Stawiska.
Pels volts de l’any 1977 amb uns veïns d’Almenar va engrescar-se a tirar endavant la revista local i periòdica La barana del fossar. L’any 1978, a la Facultat de Lleida integrava la colla d’amics que va publicar la revista literària La Higiènica. Autora del blog Col·lectiu VersArtil (2012-2014) i de l’audiovisual poètic La bava del caragol (2015), basat en el llibre En sordina.
Pagès Editors publicà el 2000 Rés a mida i el 2003 Niu en blanc, que integren amb En sordina, publicat el 2015 per Editorial Meteora, la trilogia Terrestrès. Godall Edicions el 2014 publicà Rostoll i el 2017 Corpuscles. Pagès Editors els 2019 publica El còdol i els seus cercles, amb què obtingué el 34È Premi de Poesia Miquel Martí i Pol. Dona de moltes finals. Fou finalista dos cops del premi Rosa Leveroni amb els poemari Però Venus no ho sap (1988) i El còdol i els seus cercles, el López Picó amb Corpuscles i el 2001 el Marià Manent amb una versió de Mals pensaments i altres animals de companyia, que és el llibre que presentarem. «Tot i que no és el mateix ―aclareix l’autora―, bàsicament amb la mateixa substància àcida i igual ritme. En són fora alguns poemes i n’hi ha d’afegits.»
Des del punt de vista de la crítica literària ―es diu a la Viquipèdia― se li ha trobat consonància amb el poeta francès René Char, que fou un dels signants el 1930 del Segon Manifest Surrealista.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Bel Granya, poeta badalonina, ha vingut a presentar ‘Síndria esberlada’ que ara fa res, el setembre de 2020, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb un pròleg de Sam Abrams. «La síndria ―hi llegim― és un tot stendhalià del roig i del negre, de l’efímer i el durador, el goig i el dolor, la llum i la foscor. L’autora mateixa ens ho diu (…): «vesteixo amb dignitat / el roig i el negre de la vida». I aquí hem de subratllar el mot «dignitat» perquè és una paraula clau al llibre.» «El 1863, al pic de la seva carrera literària ―seguim llegint―, Emily va escriure un poema molt celebrat que comença: «Aquesta és la meva carta al Món / que mai em va escriure a Mi». [El llibre] és la carta d’Isabel Granya al món, una carta que hem de llegir amb cura i amb els sis sentits posats. És un llibre amb gran retorn perquè ens commou, ens sensibilitza, ens interpel·la, ens educa i ens afina.»

https://www.ivoox.com/player_ej_58278097_4_1.html?c1=ff6600

Avui, dimecres dia 21 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-tresè programa, el setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Bel Granya Zapata, la convidada, nasqué a Badalona el 8 de febrer de 1964, a la Riera Martí i Pujol, on havia la clínica de Sant Cosme i Sant Damià, que ja no existeix. Té dos germans, un més gran i un dotze anys més petit. Visqué tota la infantesa i la joventut al barri del Congrés, «un barri de famílies treballadores, obrers, encara que ara sembla que aquesta paraula no agradi a ningú.» «Continuo tenint consciència de classe ―tot seguit afegeix―, per més que sóc conscient del meu desclassament per mitjà de la cultura, ha estat el meu privilegi i alhora el preu que has de pagar.» Estudià a una escola de monges, perquè aleshores al seu barri no hi havia escoles públiques, i el seu pare era d’aquells que sortien un dia sí, l’altre també a manifestar-se al vespre i a tallar l’autopista reclamant escoles públiques. El seu pare, ja retirat, és mecànic torner, un ofici que està proper a desaparèixer, la seva mare va estar sempre a casa.
La seva família paterna és catalana, l’avi nascut a la plaça Real, el besavi al carrer Comtal, i l’àvia a Badalona. La seva família materna, en canvi, és tota de Cartagena, «on el meu pare va anar a fer el soldat i va tornar amb la mare.» Tingué la sort de d’arreplegar una generació de professors excepcionals «que em van obrir la ment i em van inocular el virus del coneixement (encara hi ha algun virus bo!).» Després del batxillerat, dubtà entre estudiar història de l’art o filologia, i finalment s’inclinà per la Filologia Hispànica (1989), després feu un Postgrau en Informació i Documentació (1991) i per fi es doctorà en Filologia Catalana (2005).
L’època universitària és, segones ella, «una de les experiències més enriquidores de la vida, amb els bons professors i els dolents, amb les assemblees, les campanes, el bar i les vagues, tot forma part d’entendre de què va això de viure i de fer-ho en societat.»
L’any 1993 va anar a Mallorca per primera vegada, darrera dels papers de l’associació pancatalanista Nostra Parla, que tenia una secció mallorquina també, i aquella estada d’un mes d’arxius, de cursos a l’Estudi General Lul·lià i de convivència amb ella mateixa i amb una societat que desconeixia, «em va canviar la vida». Encara ara s’hi dedica i va a Mallorca amb tanta freqüència com pot.
Ha escrit alguns llibres sobre la cultura i la literatura de Mallorca, i també un gruix considerable de capítols de llibre, articles de revistes, pròlegs, i altres sobre personatges que li han interessat com Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Rosa Leveroni, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Joan Estelrich i altres. Participa en congressos, jornades, fa conferències, és a dir, «tinc una vida d’investigadora activa.»
Però sempre ha treballat com a gestora cultural. És tècnic de cultura a l’Ajuntament de Badalona, creu fermament que la difusió i la divulgació de la cultura, ben feta, amb exigència i rigor, és un dels elements més importants que tenim entremans. «De que sapiguem transmetre la nostra cultura a les generacions futures ―conclou― dependrà de la nostra subsistència com a poble.» A banda d’investigar i escriure, li agrada mirar el paisatge, la música, el teatre, anar en bici, conversar amb els amics.
A banda del llibre que presentarem, Síndria esberlada, el 2011 l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli li publicà Anagrama de sal i el 2016 Meteora Mudar de pell.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Nati Soler Alcaide, poeta penedesenca ha vingut a presentar ‘Cadells de gat’, que ara fa res, el març de 2020, publicà Ònix Editor amb un pròleg d’Àlex Susanna i unes esplèndides fotografies d’Olga Pros Jané, que acompanya a la poeta. «[El llibre] ―llegim a la contracoberta― és el resultat de la reflexió (…) després d’haver vist el dibuix de tres nenes precioses, mal vestides, però amb cara de felicitat, aixoplugades sota un paraigua tronat i acaronant tres cadells de gat. La imatge l’induïa a buscar exemples del molt que ens compliquem la vida per aconseguir una pila de coses supèrflues que no ens fan millors. [L’autora] volia que el missatge fos el més explícit possible i la il·lustració era la fórmula (…). La il·lustradora [posa de manifest] la capacitat de trobar remei a la nostra dispersió. Ho explica amb colors i formes canviants en funció del sentiment [que vol transmetre].».

https://www.ivoox.com/player_ej_57950996_4_1.html?c1=ff6600

Avui, dimecres dia 14 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-dosè programa, el sisè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nati Soler Alcaide nasqué el 5 d’agost de 1959 a Llorenç del Penedès, on ha viscut sempre. Abans de saber llegir fingia fer-ho aprenent-se contes de memòria i el moment exacte en què calia passar pàgina per a fer-ho creïble. La formació poètica continuà amb la memorització de lletres de cançons. Després que la senyoreta Maria l’ensenyés a llegir va arribar la lectura de tot el que li queia a les mans, que sempre era menys del que volia. Heu de pensar que als seixanta a Llorenç hi havia escasses possibilitats d’anar-se’n i menys recursos econòmics que no ara. Hi havia un armari de llibres a l’escola, uns quants Cavall Fort al local de catequesi i uns quants prestatges al cafè de El Centre. S’ho va empassar tot, i es va sentir afortunada quan la Rosa Fabregat obrí una llibreria i ella tenia un salari que li permetia comprar llibres.
Fa de modista. Es considera una dona feliç per poder repartir tot el seu temps entre les seves dues vocacions, la costura i la literatura. Les considera dues tasques complementàries, ja que les dues permeten desenvolupar la creativitat.
Li agrada llegir i admet que «escric més del que publico». La majoria dels poemaris que li han editat, han arribat als lectors per haver estat premiats. En narrativa ha tingut menys sort, es lamenta, i només ha pogut donar a conèixer un llibre de relats i una novel·la. Li van premiar una de les seves obres de teatre, però no s’ha estrenat ni tampoc publicat. Membre actiu del grup multidisciplinari Art Polièdric amb qui ha interpretat els propis poemes, els d’Espriu, la tasca de Pau Casals i actualment participa en una visió de grup sobre Terra Baixa. Autora de capçalera de la biblioteca Terra Baixa de El Vendrell, ha col·laborat amb l’expert en pedra seca Josep Vallès, participa en recitals poètics i és columnista de Portal Nou i de Jaula Azul.
Conscient que la poesia té pocs lectors, renuncià a buscar editor i ja fa molts anys va optar per publicar premis literaris. Ha tingut sort. Amb Apunts de Praga obtingué el 2000 el Premi Josep Fàbregas i Capell, que l’Ajuntament de la Vila de Sallent publicà l’any següent. El 2004 Editorial Viena li publicà Les dents del gat amb què l’any anterior va merèixer el XVIII Premi Vila de Martorell. El 2004 obtingué el Premi Paco Mollà de Poesia de Petrer, que fou publicat l’any següent per l’Editorial Aguaclara. Poemes de pedra seca, amb fotografies de Josep Vallès Valls, fou publicat el maig de 2006 per Cossetània Edicions. Furgar el rusc fou publicat per Emboscall el novembre de 2008. Amb La pedra d’aquesta casa obtingué el 2008 Premi Maria Oleart d’Alella, que La Comarcal Edicions publicà el 2009, el mateix any que Pagès Editors publicà a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda La casa amb set butxaques amb què obtingué l’any abans el Premi Grandalla de Poesia. El 2010 va merèixer el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, que publicà Edicions Bromera tot seguit, el 2011. El 2014 obtingué per La lentitud del ramat el XIX Premi de poesia Màrius Torres, que tot seguit, el 2015, publicà Pagès Edicions a la Biblioteca de La Suda. El 2018 fou guanyadora amb el llibre Paraula del XXII Premi Nacional de Poesía Adolfo Utor Acevedo que cada any s’atorga a una obra en valencià. Hem d’afegir Cadells de gat, el poemari que presentarem.
Autora de novel·les breus, com Onze d’Agost, amb què fou guanyadora ex aequo del I Premi Mossèn Romà Comamala de Vilabella i que fou publicat l’abril de 2003 per Cossetània Edicions, i d’obres de teatre com Cal llop, amb què obtingué el 2009 el Premi de Teatre Bambolina, mai no publicada ni representada.
A més a més és autora amb Josep Vallès de Diuen…, amb les opinions de Leo Messi, Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sandro Rosell, Bojan Krkic i 50 reconeguts culers més.
Olga Pros Jané nasqué a Llorenç del Penedès el 6 de gener de 1959. Afeccionada al teatre des de sempre, forma part del Grup de Teatre de El Centre de Llorenç del Penedès, no com actriu, sinó com decoradora i l’encarregada del vestuari, l’attrezzo, el maquillatge… Sempre li ha agradat l’art, la pintura, el dibuix, l’aquarel·la. Formà part del Grup 7 d’Art amb en Joan Descals. Ha fet també joieria, ceràmica, decoració de porcellana i vidre. Es considera una tasta-olletes. Actualment treballa en una empresa de precuinats. Li agrada la muntanya i la bicicleta. Pertany al grup excursionista AEMontmell, d’on li ve, segons diu, l’afició a la fotografia. Vés, ara resulta que «sóc la il·lustradora» del llibre Cadells de gat.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Esteve Plantada i Hermoso torna al programa per presentar ‘Troncal’, que ara fa res, l’abril de 2020, publicà LaBreu Edicions a la col·lecció Alabatre amb un epíleg de Jordi Marrugat. «[el llibre] és un Big Bang i un Big Crunch ―hi llegim―: la imatge de l’univers en expansió i contracció: el retorn de la memòria al lloc de la vida: la integració del jo en el nosaltres: les paraules i la poesia reconstruint l’enyorada unitat primigènia fins a voler desaparèixer. Perquè, en efecte, tard o d’hora, tot torna a lloc. Tot es perd on tot es guanya. Tot acaba on tot comença».

https://www.ivoox.com/player_ej_57622788_4_1.html?c1=ff6600

Avui, dimecres dia 7 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-unè programa, el cinquè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Esteve Plantada, el convidat, nasqué l’11 de juny de 1979 a Granollers el 1979 i hi viu encara. “Malgrat que no eren els turons de Mullholland Drive, ni la place Saint-Sulpice, ni molt menys un barri d’Astoria (Oregon)―certifica el poeta―, em va agradar tant que vaig decidir quedar-m’hi, a mig camí de la perifèria i de l’inhòspit.” Poeta, periodista cultural, crític literari i crític cinematogràfic. Ha estat un dels editors suïcides de Terrícola. Era l’any 1997: només tenia disset anys quan el vam conèixer i era ja poeta, un magnífic poeta. Acabava de guanyar el Premi Amadeu Oller de Poesia per L’ombra dels violins, títol que evidenciava una inclinació per la música. Amb temps i palla maduren les nesples, diu una dita. Ben certa, perquè la immadura maduresa amb què el vam titllar ha esdevingut una madura maduresa. Ha completà la seva carrera de piano, es llicencià en filologia catalana, composa música, dirigí amb Laia Noguera, The Barcelona Review, una revista digital de poesia de culte, i dirigí efímerament l’Ara Vallès, diari digital del Vallès Oriental. La vint-i-tresena Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental que organitza Òmnium Cultural, celebrada el 2012, atorgà el primer Premi de Comunicació Eugeni Xammar a NacióGranollers, diari digital del qual era coeditor. Ha seguit escrivint poesia, perquè és un poeta. Publicà el 2001 Oblidar i el 2007 Temporari, amb el qual guanyà l’any anterior el premi Estebanell i Pahissa, que atorga l’Òmnium Cultural. Amb Laia Noguera i Clofent i Joan Duran, escriu a sis mans, Els llops, que es publica el 2009. El 6 de maig de 2015 vingué al programa a presentar Fosca límit, poemari «exquisit», segons el parer de Bernat Dedéu, que AdiA Edicions publicà dins de la col·lecció Ossos del Sol. Com que molts no l’esperàvem, l’autor s’afanyà a dir que “ha vingut d’una revolada eufòrica i èpica”. El llibre, sintetitzà, «mostra un món ple de sordidesa, de referents, de bellesa oculta i que és un clam a la supervivència.»
Tornà el 21 de desembre de 2016 per a presentar Big Bang Llàtzer, poemari amb el qual va guanyar aquell any el premi Pare Colom de poesia i que publicà amb un epíleg de Miquel Otero, Lleonard Muntaner dins la col·lecció La Fosca. El llibre està ambientat en el paisatge d’un Berlín amb ressons soviètics, just quan el mur estava caient i el títol vol representar alhora el xoc i la resurrecció. Ha estat traduït al castellà, francès i basc.
Poeta emprenyat, figura a l’antologia Ningú no ens representa, també a «Poésie catalane: les voix ne dorment jamais (Exit, revue de poésie, Quebec, 2010) i a l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia, de la qual el conductor d’aquest programa, Pius Morera, va tenir cura. Com a músic, després d’estavellar-me en diversos projectes, actualment és membre d’Els Nens Eutròfics, grup de ‘pop irònic’ del qual és el teclista i on comparteix escenari amb el també poeta Josep Pedrals i altres noms. El 2013 treuen En helicòpter, el segon àlbum.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

‘Petons’, un llibre de maduresa d’Alexandre de Riquer, segons el parer de Teresa Costa-Gramunt a Núvol. Maria Planellas i Saumell, curadora i autora de l’estudi introductori, ha vingut a presentar aquest llibre que ha publicat ara fa res, el maig de 2020, Editorial Trípode amb un pròleg d’Eliseu Trenc. « A Petons ―llegim a la contraportada― el dolor de la pèrdua conviu amb l’erotisme del record. Tot i tractar-se d’un aplec dedicat a l’esposa difunta, la major part de les composicions recorden el temps de vida i, a partir d’un diàleg constant amb els clàssics, evoquen una sèrie d’escenes que conviden a gaudir de l’amor amb l’estimada, que ja ha esdevingut un símbol. La seva representació oscil·la entre diferents imaginaris finiseculars, que van de l’àmbit fantàstic, on la dona és una fada en harmonia amb la natura que l’envolta, al domini del místic, on es transfigura en una essència celestial.»

https://go.ivoox.com/rf/57301939

Avui, dimecres dia 30 de setembre de 2020, hem fet el tres-cents quarantè programa, el quart de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Alexandre de Riquer i Ynglada, nascut a Calaf l’any 1856 és, com Apeles Mestres, Santiago Rusiñol o Adrià Gual, un dels grans artistes polifacètics del Modernisme, en un temps en el qual el cultiu de diverses arts no és una cosa gens estranya. També Víctor Català i Prudenci Bertrana pintaven, Modest Urgell, conegut pels quadres, és igualment dramaturg, i Carme Karr composa alguns lieder, encara que aquesta activitat quedi en un segon pla respecte a la de narradora i periodista. Segons el crític que va introduir el mot «modernisme», Ramon D. Perés, a altres països hi havia més tendència a considerar aquests artistes-escriptors dels dos vessants, mentre que aquí «son raros y siempre que aparecen se les disputa alguno de los puestos que pretendent ocupar». Perés, quan escriu això, pensa en Apeles Mestres, però el concepte és perfectament vàlid si l’apliquem a Alexandre de Riquer, de qui sempre es solia passar de puntetes la part literària.
Maria Planellas Saumell, la convidada, va néixer el 16 d’octubre de1991 a Els Hostalets d’en Bas. És doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals per la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre la ironia en la poesia d’Apeles Mestres, nom que escriu sense la grafia doble, tal com ho reivindicava l’autor. És membre del Consell de redacció de la revista Haidé, estudis maragallians on va dirigir, el 2019, un dossier sobre la interacció de diferents personalitats modernistes amb l’autor de La vaca cega, i ha col·laborat també en altres revistes de literatura, com ara Caràcters. Enguany ha publicat Petons, d’Alexandre de Riquer, amb l’editorial Trípode, que té una col·lecció dedicada a la recuperació d’autors catalans del tombant de segle XIX i les primeres dècades del XX.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Marc Freixas Morros, poeta que pot dir-se que és igualadí tants són els anys que hi viu, vingué a presentar ‘Si ens prenguessin els àtoms’, que ara fa res, el juliol de 2020, publicà David Vidal, El petit editor amb un pròleg de Laia Llobera, un epíleg de Jordi Valls i una coberta dissenyada per Josep Grifoll, poeta de Casserres. Es tracta d’una veritable conjura de poetes. «Aquest llibre ―llegim al pròleg― és un cofre de tresors, el pont que et connecta a un indret que desconeixes. El poema i la paraula obren finestres al món, als espais recòndits de l’ànima, on transiten noves flors. Per això llegir poesia és un acte d’amor-cap a un mateix i cap als altres- perquè és temps que convida al silenci, estatge per aturar-se i mirall on reconèixer-se en l’altre. L’angoixa i la foscor, tan presents en el nostre segle XXI, reclamen silenci, l’imploren, un illot de serenor que els homes del passat sabien assaborir amb profunditat (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_56992750_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 23 de setembre de 2020, férem el tres-cents trenta-novè programa, el tercer de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre des de Ràdio SantVi.
Marc Freixas i Morros nasqué el 13 de gener de 1975 a Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès, i viu desde fa molts anys a Igualada, l’Anoia. Escriure sempre ha format part de la seva vida. Va començar a publicar els seus poemes a Relats en català. Actualment escriu a l’Enllaç dels Anoiencs, un setmanari comarcal on hi té la seva secció Reflexions Dos Punt Zero.
Setzevents Editorial li publicà el 2012 El llarg camí d’escriure, La Comarcal Edicions, el 2013. En aquest poemari, segons Joan Pinyol, l’autor del pròleg, pot trobar-s´hi «música, cançons i un bon grapat d’emocions». El Petit Editor, a més a més del llibre que presentarem li publicà el 2016 Reflexions a Plena Llum de Carrer, amb un pròleg de Santi Borrell i disseny de la coberta i il·lustracions d’Albert Gàmez i el 2017 Damunt Les Passes, amb un pròleg d’Empar Sáez. L’any 2015 la discogràfica Microscopi edità Música d’amor i silenci, basat en el seu llibre, un disc amb el cantautor Albert Gàmez, gravat a Aviram Estudi. Ha col·laborat en dos discs de Cesk Freixas, Set voltes rebel i Tocats pel foc, on posà la veu i els versos. També ha col·laborat en el llibre de poemes Foc entre dos blaus del poeta de Prats de Lluçanès, Vicenç Ambrós i Besa, on es va editar en l’epíleg un petit fragment del seu poema Llençol blau cel de pau. Escriu un poema per a El vol del silenci, el primer poemari de Manel Arcos, escriptor, periodista i historiador d’Oliva. Finalment podem trobar-lo amb un poema en el llibre solidari Autisme: trenquem el silenci amb la poesia, i amb un altre a Vers la llibertat, 17 poemes,14 poetes”.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Xavier Montoliu Pauli, traductor, i Paco Fanés, editor, han vingut a presentar ‘Apocalipsi segons Marta’, antologia poètica de Marta Petreu, que ara fa res, el novembre de 2019, publicà, amb un pròleg de D. Sam Abrams, Pont del Petroli Poesia. «Marta Petreu ―hi llegim―, en el seu difícil itinerari cap a la fusió entre filosofia i poesia, ha estat capaç d’esquivar els dos paranys on va caure la majoria dels filòsofs poetes o poetes filosòfics anteriors. Naturalment, em refereixo a la falta o excés d’humanitat, a la falta o excés de discurs conceptual, a la falta o excés d’universalisme i a la falta o excés de referents reals. Els poemes de Petreu estan absolutament electrificats a nivell humà i tenen una insòlita ambició conceptual i calibren perfectament el punt de tensió entre universalitat i particularisme. I tots els elements humans, conceptuals, universals i particulars formen part d’una barreja indestriable que és el text final de cada poema.»

https://go.ivoox.com/rf/56637292

Avui, dimecres dia 16 de setembre de 2020, hem fet el tres-cents trenta-vuitè programa, el segon de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Marta Petreu, la protagonista, és el nom de ploma de Rodica Marta Vartic (Jucu de Jos, Transsilvània, 1955), doctora en Fllosofia (1992) i professora d’història de la filosofia a la Universitat Babeş-Bolyai de Cluj. Des de 1990 és redactora en cap de la revista Apostrof de la Unió d’Escriptors de Romania, on s’han publicat traduccions de poesia d’arreu i també de poetes catalans. És una intel·lectual polifacètica amb una desena de llibres de poesia publicats i reunits en l’edició Apocalipsi segons Marta (2011), dues novel·les i volums de crítica i assaig on ha abordat personalitats romaneses d’entreguerres com Eugen lonesco, Emil Cioran o Mihail Sebastian, en una lúcida i desmitificadora visió. Distingida amb els premis més prestigiosos romanesos i internacionals entre els quals el Premi Lillian Hellman/Dashiell Hammett Grant, 2001, atorgat per Human Rights Watch, ha estat publicada a França, Estats Units, Suècia, Hongria, Sèrbia i Itàlia i ara, per primer cop, en català. L’any 2016 va participar en la Poefesta d’Oliva i en la Setmana de la Poesia de Barcelona. Enguany, ha prologat la traducció al català de l’obra Des de fa dos mil anys, de Mihail Sebastian (Lleonard Muntaner, editor).
Jana Balacciu Matei (Gogosari, Romania, 1947) és una traductora i filòloga romanesa. Es doctorà en filologia romànica i ha treballat per a l’Institut de Lingüística de Bucarest fins al 2005. El 1991 va venir a Barcelona per aprendre català. Més tard fou contractada per l’editorial Meronia de Bucarest com a traductora i editora de la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, que ja consta de 26 volums. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca com a traductora i divulgadora de la literatura catalana al seu país, organitzant jornades de cultura catalana a Bucarest els anys 2001, 2002 i 2004. També ha rebut el 2005 el Premi Joan Cendrós d’Òmnium Cultural i el 2008 el Premi J. M. Batista i Roca. El 2017 rebé el Premi Internacional Catalònia de l’IEC.
Xavier Montoliu i Pauli, un dels convidats, nasqué a Badalona el 1968 i continua vivint-hi. Llicenciat en Filologia Catalana, fou lector de català, entre el 1992 i el 1996 a la Universitat de Bucarest i entre 1996 i 1997 a la Universitat de Toulouse-Le Mirail. Ha treballat com a gestor cultural i llibreter al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i des de fa més de deu anys és tècnic de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha col·laborat amb l’editorial Meronia de Bucarest en el projecte de traducció de literatura catalana al romanès. Arran de la seva estada a la Universitat de Bucarest com a lector de català els anys 90, ha continuat treballant per difondre la cultura catalana a Romania i, viceversa, per donar a conèixer la cultura i les lletres romaneses aquí.
Una activitat que comprèn articles i presentacions, gestió d’activitats culturals i acadèmiques o bé, més recentment, des de l’any 2010, la traducció d’obres literàries romaneses -sol o en col·laboració-, tasques que compagina amb la seva activitat professional a la Institució de les Lletres Catalan Del romanès, ha traduït obres d’assaig, novel·la i poesia d’autors com Petre Solomon, Letiția Ilea, Marin Sorescu, Norman Manea, Ioan Es Pop, Ion Mureșan, Mircea Cărtărescu, Nichita Stănescu, Panait Istrati, Ileana Mălăncioiu, Mihail Sebastian o Marta Petreu, així com obres de teatre d’Alina Nelega i Bogdan Georgescu, representades dins del programa Fabulamundi a la Sala Beckett. Per a festivals o revistes literàries catalanes, ha traduït poemes de Virgil Mazilescu, Aurel Pantea, Ion Cristofor, Ioan Es Pop, Ion Mureșan, Ileana Mălăncioiu, Svetlana Cârstean, Mircea Cărtărescu, Marta Petreu, Ruxandra Cesereanu, Andrei Dósa, Marius Chivu i Adela Greceanu, amb la majoria dels quals ha compartit lectures o converses, i per a revista Sèrie alfa va traduir el recull de joves poetes romanesos L’evangeli segons Marin. L’any 2014 va guanyar el Premi Cavall Verd – Rafel Jaume de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el Premi Municipi de Craiova per la cotraducció de Marin Sorescu, Per entre els dies (Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2013) i l’any 2017 el Premi de la Crítica Serra d’Or de Traducció per l’aplec de relats de Mircea Cărtărescu, Per què ens estimem les dones (Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2016). Ha format part del secretariat del primer col·loqui de catalanística i traducció celebrat a la Universitat de Bucarest de l’any 2015 i també del XVIII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) que va tenir lloc l’any 2018 a la Universitat de Bucarest, i ha coordinat la Jornada d’estudi de l’obra de Mircea Cărtărescu celebrada a la UAB (2018). Recentment, ha coordinat el dossier dedicat a les lletres romaneses de la revista VISAT del PEN Català, 25.
En el darrer programa de la temporada anterior tinguérem un convidat de luxe, el poeta i editor Francesc Fanés i Garriga, que vingué a presentar ‘Quan els llops es trenquen’, publicat per Tanit. Poeta i editor. Orgullós de no ser filòleg. Francesc Fanés i Garriga, el segon convidat, conegut popularment com a Paco Fanés, nasqué el 30 de juny de 1952. Era l’estiu i havien desaparegut «les Tarjetas de Racionamento i un servidor va aparèixer en un bressol de la gran sala amb trenta llits i trenta mares de la Maternidad Provincial de Barcelona.» Un xic després «vaig dibuixar en un quadern ratllat, un inoblidable primer dia d’escola, la primera lletra -la O-.» Però, «una hora més tard em va caure el primer càstig públic per destrossar –amb còmplices- el pupitre atorgat per Doña Margarita, la mestra.» El 1976 en ple encant per la mort del Caudillo, Domus, una minúscula editorial que va tancar després de publicar-ne dos, «un el meu, em va editar el primer llibre de poemes, Jocs de carrer.» En aquells dies en que tot semblava possible, ens va dir en un missatge, va compartir bars i projectes amb altres irreformables poetes de la meva generació i corda poètica com ara Xavier Sabater, Genís Cano, Leo Segura, Jordi Pope, Enric Casasses o Joan Vinuesa. Algun cop, ho hem llegit en alguna banda, en aquesta època havia cridat al London «merde pour le poesie!» Emboirà amb els seus versos la revista literària “La muerte de Narciso”, celebèrrima publicació de caire contracultural dels anys setanta que al·ludia al poemari d’aquest títol de José Lezama Lima. En van sortir tres, ni una més, tres-cents exemplars cada cop. Comptà entre els seus actius amb Pere Marcilla, Emilio Cortavitarte, Paco Gallardo, Ernest Subirats, Genís Cano, Artur Montfort, Enric Casasses i Xavier Sabater. Un llarguíssim silenci —nosaltres també em vam patir un—: «L’encant va passar i el desencant i altres addicions no van permetre més poemes (…) fins a l’any 2000 (…).» «En aquells dies —segueix— vaig conèixer – quan anava perdent una miserable quantitat de doblers apostant al gos menys ràpid en un canòdrom de Badalona – el poeta Joan Puche.» Devia ser l’hòstia, una il·luminació: «Aquella mateixa nit, en plena llevantada de novembre i de Jack Daniel’s vam decidir bastir l’Associació cultural de poesia Pont del Petroli, ara també edicions Pont del petroli (…)» D’un moment com aquest se’n beneficia la bonica ciutat de Badalona, on viu. Amb aquest segell publica uns quants llibrots: La una i deu (2000), Via 1 (2005), Doble espai (2010) i Adesiara (2012). El 2014 l’editorial Emboscall li publicà Recursos humans. Ja va ser al programa, on presentà El joc de l’alba, que publicà l’abril de 2016 l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli. Joan Puche Ruiz, company de batalles, el prologa amb una bateria de cinc poemes visuals. En el darrer, arriben volant al Cine Padró del carrer de la Cera ja desaparegut, sense ales, les tecles de l’ordinador fet malbé en els anteriors. Flaix de grisos, tot i que «Sempre va bé somiar una muda de pell.» Inclòs a l’antologia Vi(r)us, de poesia visual, que inclou poetes de tots els Països Catalans i que Pont del Petroli publicà el 2005. Col·laborà amb el grup de rock progressiu Difícil Equilibrio, creat a Badalona el 1985 amb el nom de Clan i que es va dissoldre el 1989 tot coincidint amb la publicació del seu primer single de vinil a la Sala Zeleste. De tota manera, el 1917 va publicar el disc Tapís amb els seus poemes i música d’aquest grup. Actualment participa en diversos projectes poeticomusicals. És el promotor, amb Joan Puche dels cicles Poesia i cia i Festival Price i cia. El nostre personatge conclou: «Malgrat tot puc dir ben alt i mig amagat que no he fet mai cas d’allò tan cèlebre que molts pares, avis, tiets i tietes de poetes ens van aconsellar.» Ei, Paquito, mai, però mai poeta. «Que no guanyaràs ni una pesseta.» Ja veieu que és rima consonant.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari