Montserrat Gallart i Sanfeliu, poeta barcelonina, tornà al programa per a presentar-hi ‘Com lleu batec de la memòria’, poemari publicat ara fa res, el juny de 2019, per Editorial Gregal, amb fotografies de Sara Molina, un pòrtic d’Anna Martínez Deu i un proemi de Jordi Llavina. «[El llibre, el títol del qual], apareix citat literalment en dos poemes del recull ―llegim al proemi―, assoleix amb escreix aquest objectiu, ja que la majoria dels quaranta-vuit poemes que hi trobem tenen caire de records, uns records que van aflorant com un lleu batec i van fent aparèixer els temes, els llocs i les persones —i també algun animaló— que ocupen i preocupen l’autora.»

https://www.ivoox.com/player_ej_42980796_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir l’altre, dimecres 9 de d’octubre de 2019, férem el tres-cents novè programa, el quart de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre International de Documentation Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes. Montserrat Gallart Sanfeliu, la convidada, va néixer a Barcelona el 29 de maig de 1953 i, tot i que sempre hi ha viscut, assegura que hi ha molts altres llocs al món on podria perfectament viure. Li agrada el mar, la muntanya, viatjar i conèixer llengües. També li agrada pintar mandales i el bon cinema. Per descomptat la dansa i la música, però gens ni mica el fred. Prefereix les joies de plata o d’or blanc a l’estridència de l’or daurat i lluent. Igualment, li agraden les perles, els lapislàtzulis i les ametistes. Dona aparentment segura d’ella mateixa: «Entre allò que volia ser jo de menuda i el que en realitat he estat no hi ha cap contradicció.» Quan en tenia dotze va saber, cosa rara, que volia estudiar llatí i grec. Quan va ser el moment, es va llicenciar en Filologia Clàssica: era el 1975, l’any en què morí Franco, el Dictador. De nena els pares la van convèncer perquè estudiés llengua francesa com a activitat extraescolar. Acabada la primera llicenciatura, continuà estudiant fins a concloure el 1978 la de Filologia Francesa. «Volia ser professora ―explica―, suposo que des que jugava a nines: en tenia un munt, les asseia ordenadament a l’habitació de jugar i quan arribava d’escola els feia classe…» Cal mencionar que, a més a més, és diplomada en Psicologia per la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona. De petita era una àvida lectora dels TBO’s i d’altres publicacions divertides, com ara el TIOVIVO, el DDT, i de tota mena de llibres d’aventures. Tota la vida ha escrit i llegit amb regularitat, i el descobriment de bons poetes, de preciosos poemaris, «el vaig fer de ben petita; però el de la pròpia possibilitat d’expressar-me mitjançant els versos ha estat força tardà.» Traductora de diverses llengües, entre les quals es troba el grec modern ― ha traduït al català Marguerite Yourcenar, Bruno Arpaia, Vassa Solomoú Xanthaki, Dímitris Hatzís i Krzysztof Charamsa―, l’any 2009 va doctorar-se a la Universitat de Barcelona amb la tesi Marguerite Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. Ha estat Catedràtica de Llengua Francesa a diversos instituts, va ensenyar llengües en l’àmbit de secundària pública durant trenta-dos anys i a la UAB al llarg de sis anys, i encara sosté que la professió docent ―o la condició de pedagog― és una mena de sacerdoci: imprimeix caràcter i, d’alguna manera, es duu al damunt tota la vida. Actualment la seva vida se centra en l’escriptura i en la traducció literària, tant de prosa com de poesia.
Ara per ara ha publicat, a banda de les dues traduccions que presentarem, una primera obra de no ficció, De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri (Abadia Editors, 2007) i quatre poemaris, Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010), Bressol de tots els blaus ( Tèmenos Edicions, 2012), Acords del cor (Tèmenos Edicions, 2014) i Mediterrània (Gregal, 2018). Cal esmentar també Memòries d’uns gats feliços, que tot i no ser una obra exactament poètica, conté molta poesia. L’obra fou editada, amb un pròleg de Francesc Parcerisas, ara fa res, el desembre de 2017, per Editorial Gregal. «Heus aquí un llibre curiós ―llegim al pròleg―, que sorprendrà més d’un lector. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions; és difícil de decidir-ne el gènere perquè, de fet, també conté alguns poemes i reflexions sobre la vida en aquells moments en què veiem com s’escola d’una manera inevitable cap a l’afrau, inevitable, del desconegut. Els protagonistes essencials són uns gats i la seva mestressa, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l’amor entre les persones i els animals. En concret: l’amor pels gats.»
L’últim cop que vingué al programa fou per a presentar-hi tres llibres publicats de patac el juny i el setembre de 2018, per l’Editorial Gregal: Mediterrània, poemari prologat per Teresa Costa-Gramunt, i dues traduccions de Marguerite Yourcenar, Narracions orientals i Anna, soror… «En els poemes aplegats a Mediterrània ―conclou la prologuista― hi persisteixen com cants antics els ressons de la llum antiga, un cel que convida a fer-ne art.»
«Visc i entenc la poesia ―confessa amb un cert to ribià― com a fotografia o instantània d’un moment que volem fixar sobre el paper; com a emoció i sentiment, però també com a elaboració i voluntat de pervivència; com activitat humanitzadora, però igualment com a refugi íntim i com a eina de creació d’un món somniat, evocat o paral·lel, canal d’expressió, de vegades, d’allò que és inefable. » Els poemes que escriu, a parer seu, són una part escrita d’ella. Sempre que pot, escriu retalls, així els anomena, que sovint primer són únicament versos –de vegades en blocs, d’altres dispersos; algun cop anota només una paraula o una frase que per alguna raó l’atrau o «m’evoca alguna circumstància especial», i ho fa com el protagonista de Mort en el paradís en bocins de paper o en petits quaderns, que sol dur a la bossa, per si de cas. Enamorada del llenguatge, mira, a través dels versos, d’aprofundir en el coneixement d’ella mateixa, i mira entre els silencis fèrtils, de trobar el pes precís de cada paraula que utilitza. De jove, feu travesses de muntanya pels paisatges meravellosos, a parer seu, del Pirineu de Lleida i per altres indrets, La personalitat s’ha anat completant, «com les capes d’una ceba», però que ha tingut des de l’inici un nucli estable. El piano és l’instrument que hauria volgut aprendre a tocar de petita i que no va conèixer de prop fins que va regalar-ne un a la filla. L’ha començat a estudiar fa poc. Compta la vida per cursos, sol repetir.
Per cert, no ens ho deixéssim: des de l’estiu de 2011, a Cadaqués, organitza unes Àgores Poètiques que, sovint, donen cabuda a d’altres manifestacions artístiques com la música i la dansa.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vídeo de la presentación de Sal negra de Manel Vallès i Arín, que edità Edicions del Sud.

Aquestes imatges van ser filmades el dia 25 de setembre de 2019 amb una vídeocàmara per Carme Llobera Balasch, editades per Pius Morera i Prat, creador i conductor del programa. Va fer de tècnic de so Gabriel Murga.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vam tenir a l’estudi de ràdio el poeta barceloní Carles Duarte i Montserrat, que vingué a presentar ‘Naufragis’, publicat ara fa res, el setembre 2019, per Tres i Quatre, amb il·lustracions de l’artista multicisplinar Guido Dettoni. L’autor, en una entrevista recent de David Castillo sintetitza el contingut del llibre dient que tot i que «De joves imaginem el que ens agradaria viure, els camins per avançar-hi són (…) plens de meandres i de paranys [que generen] naufragis: l’esfondrament de projectes personals, la decadència física, malalties greus o morts de persones que estimem i que són decisives per a nosaltres…» Tot plegat, conclou, somnis i naufragis, però també reconstruccions, recomençaments.

https://www.ivoox.com/player_ej_42569089_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 2 de d’octubre de 2019, férem el tres-cents vuitè programa, el tercer de la novena temporada. L’emetrem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Carles Duarte i Montserrat nasqué a Barcelona el 16 de setembre de 1959. Narrador, assagista, lexicòleg, traductor i, sobretot, poeta. La trajectòria de Carles Duarte ha estat reconeguda, entre altres, amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, concedida el 2007 i amb la distinció de Cavaller de l’Ordre des arts et des lettres de la República Francesa.
Als vint anys publica, conjuntament amb el professor Antoni M. Badia i Margarit, el seu primer treball, dedicat a l’establiment del llenguatge administratiu. Alhora gairebé entra a col·laborar en l’elaboració del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana del professor Joan Coromines, amb qui treballa durant deu anys. Després de llicenciar-se en Filologia catalana, l’any 1981, s’incorpora a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, on treballa fins l’any 1989. Paral·lelament prepara la seva tesi sobre el vocabulari jurídic del Llibre de les Costums de Tortosa, que fou publicada l’any1984. Des dels seus inicis universitaris Carles Duarte manté una intensa activitat a favor de la normalització de la llengua i la cultura catalanes, i de la defensa dels drets lingüístics, tant des del món associatiu i formatiu com des de l’administració i els òrgans oficials del govern català. En aquest sentit, entre 1978 i 1981 impulsa la normalització de la llengua catalana en el si de la universitat des del seu càrrec de secretari dels Cursos de Llengua Catalana i de la Comissió de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona. Esdevingué el primer president de la Fundació Catalunya, creada per vetllar pels drets nacionals dels catalans, tant individuals com col·lectius, i especialment els reconeguts per la Declaració Universal dels Drets Humans. Ha estat director de la Revista de Llengua i Dret des de la seva fundació l’any 1983 fins a l’abril de 2003, i actualment és membre del seu consell de redacció. Ha estat vicepresident pel Principat de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Entre 1995 i 2007 ha presidit els Premis Recull de Blanes. Del 2004 al 2016 dirigeix la Fundació Lluís Carulla, la qual, entre altres activitats, impulsa una important tasca d’edició i difusió de clàssics medievals de la literatura catalana des del segell editorial Barcino. Des del 2012 és president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, i des de l’any 2016 és director general de la Institució Cultural del CIC, una entitat al servei de la societat catalana en els àmbits de la cultura i de l’educació.
Publica els primers versos a la revista Maig, que inicia a la universitat amb altres companys. Alguns foren inclosos el 1984 en el recull Vida endins, publicat per Moll. La seva obra poètica presenta referències constants a la Mediterrània i el paisatge. Els temes centrals són la tendresa, el somni i l’oblit, que oscil·len entre el món íntim, la pròpia experiència, el món clàssic i les antigues civilitzacions ―l’egípcia i la fenícia―, la filosofia clàssica i el món bíblic i el diàleg amb artistes plàstics: pintors com Antonio Hervás i Wataru, escultors com Guido Dettoni i Manuel Cusachs, fotògrafs com Francesc Guitart i Kim Castells i cantants com Dounia Hédreville, Josep Tero, Antonio Placer, Franca Masu, Elena Ledda o Mariona Sagarra. Després del segon aplec, Paisatges efímers, que publicà Columna el 1989, ha publicat més de trenta títols. La pluja del temps, La pell del somni i Llavis a la terra, publicats per Columna el 1990, el 1991 i el 1993. Un parèntesi: Auca de la llengua, amb dibuixos de Pilarín Bayés, que edità el 1994 Joves per la Llengua. Després vingueren Terra, Cohèlet, que meresqué el 1995 el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Ben Sira, Premi Vila de Martorell el 1996, i Qumram, publicats per Columna el 1994, el 1996 i el 1997. Torna a la Moll el 1997 amb D’una terra blava. Khepri, publicat per Columna, és de 1998. Ha-Cohen, edició bilingüe català-castellà, publicat per Seuba el 1999 i reeditat per Comte d’Aure el 2004. El somni, publicat per La Magrana, és del 2000. Tot passa en el silenci es tracta d’un poema que il·lustra una sèrie de cinc quadres del pintor Antonio Hervàs i del qual el 2000 se’n feu una edició particular. Després vindran El silenci, El centre del temps, Els immortals, amb il·lustracions de Manuel Cusachs, i Miratges, amb fotografies de Francesc Guitart, que publicaren La Magrana el 2001, Edicions 62 el 2003, Tres i Quatre el 2006 i Pagès el 2006. Vida/Inochi, calendari perpetu en col·laboració de Wataru, publicat el 2007 per Shinto Tsushin Co Ltd,
Meteora publicà el 2008 Maríntim i Pagès el 2009 Vesteix la mirada. Arwad és un aplec català-hebreu, amb il·lustracions d’Antonio Hervás, publicat per Papers de Terramar el 2009. Pinzellades de llum, amb fotografies de Kim Castells, Ens mou la llum i Empúries, amb il·lustracions i gravats d’Antonio Hervás, foren publicats el 2009 per Arola i Pagès i Girona.
Aplegà la poesia entre 1984 i 2009 amb el títol S’acosta el mar, que publicà Tres i Quatre el 2010. L’antologia Una magrana d’astres (tria i música de Pere Vilanova), il·lustrada per Sergi Solans i acompanyada d’un CD, fou publicada el 2011 per Cubert. A quatre mans, La mà del temps, amb fotografies de Maite González, i Alba del vespre foren publicades per Fonoll el 2011, Arola el 2013 i Tres i quatre també el 2013. Ausencia / absència / absence, obra trilingüe, amb fotografies de Manuel Cohen, fou publicat per Pagès el 2015. Alba del vespre i altres poemes, amb il·lustracions d’Aurora Valero i una introducció de Jaume Pérez Montaner, fou publicat el 2015 per Tres i Quatre. Celestial Sant Sopar, amb Miquel Pujol i Jaume Aymar, publicat per Claret el 2016. Els fruiters en flor, amb Anna Garcia Garay, Clara Mir i Ricard Mirabete i introducció de Rafael Vallbona, publicat per Quaderns de la Font del Cargol el 2016. Tensho, amb pintures de Màrius Brossa i ceràmiques de Wataru és una edició trilingüe català-francès-japonès publicada per Pagès el 2016. Mars, amb fotografies de Kim Castells, Memòria de la llum i Quadern d’albades, amb Ramon Casalé, foren publicats per Arola el 2016, Tres i Quatre el 2016 i Pagès el 2017. Tota aquesta llista a banda del poemari que presentarem. La seva poesia ha estat traduïda a una dotzena de llengües.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Manel Vallès i Arín, poeta que nasqué i viu a Vinaròs, feu dos-cents cinquanta quilòmetres per venir a presentar ‘Sal negra’, publicat ara fa res, el març de 2019, per Edicions del Sud, amb un pròleg de Santi Borrell. « [L’autor] ―llegim al pròleg― busca interpretar el temps. Si poguéssim conèixer la intel·ligència del temps, canviaria realment la nostra forma d’actuar. Potser les coses més complexes són les més necessàries i potser les coses òbvies són les més complexes d’expressar. A mesura que vas llegint (…), vas compartint les (…) reflexions poètiques, tristes i amargues. A la vegada, vas llegint poemes d’amor i desamor, contundents, desitjats i després viscuts, amb imatges musicals. També apareixen poemes humorístics que claven de forma magistral la situació, moments magistrals que semblen converses poètiques amb el lector.»

https://www.ivoox.com/player_ej_42209931_4_1.html?c1=ff6600

Amics, abans d’ahir l’altre, dimecres 25 de setembre de 2019, férem el tres-cents setè programa, el segon de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Manel Vallès i Arín nasqué a Vinaròs el 29 d’agost de 1951. El més petit de quatre germans d’una familia de llauradors. La mare morí sobtadament d’un derrame cerebral quan encara no tenia vuit anys, fet que marcà profundamente, com diu en un missatge, la manera de ser i estar en el món. Fou decisiva també la creació d’un Institut de Batxillerat a Vinaròs, l’any 1968; determinà decisivament els estudis i la carrera professional. Encara li va tocar anar a la mili, una mili de quinze mesos (dos cursos acadèmics perduts!), temps que aprofità per llegir-se les obres completes de Kafka i altres joies literàries. En tornar de la mili, se n’anà a Barcelona, on estudià, segons diu, Psicología als llavorens anomenats Barracons de la Universitat de Barcelona, durant els anys convulsos de la dècada dels ’70, quan Franco era viu i els grisos, sense permís, entraven al campus a donar cops de porra i llançar pilotes de goma, dia sí, dia també. Psicòleg i educador social. Treballà com educador social, pràcticament tot el gruix de la seva vida laboral, a la DGAIA, de la Generalitat de Catalunya fins al moment de la seva jubilacio, l’any 2016, moment que tornà a Vinaròs. Fou llavors que començà a escriure poesia. El llibre que poresentarem consta de vint-i-set poemes precedits (en un cas seguit) per un haiku. Creà el 2009 una pàgina de Facebook, Poetes imparables del segle XXI, on fa difusió de la poesia que s’està fent arreu dels Països Catalans.
Ha aconseguit que parlin de Sal negra. «Sal negra ―remarca Josep Igual Febrer― pareix la desembocadura d’unes quantes decepcions, potser estafes sofertes, païdes amb el pas del temps i decantades en uns honestos versos de línea clara que busquen l’expiació esperançada de la bellesa.» «És un llibre honest ―el crític Manel Alonso Català s’expressa d’una manera semblant―, directe, amb una poesia senzilla que defuig deliberadament l’hermetisme, la pirotècnia verbal.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vídeo de la presentació de ‘Cos de poderosa llum’, de Vicenç Llorca, publicat per Meterora.

Aquest vídeo ha estat possible gràcies a Carme Llobera Balasch, que ha gravat les imatges amb una videocàmera, gràcies a Pius Morera Prat, que les ha editades i gràcies a Gabriel Murga que ha tingut cura del so.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vicenç Llorca Berrocal, poeta barceloní, vingué a presentar ‘Cos de poderosa llum’, publicat ara fa res, el febrer de 2019, per Editorial Meteora, amb un pròleg d’Antoni Vidal Ferrando. «Perquè els versos [del llibre] ―llegim al pròleg― no neixen de l’erudició, sinó de la veritat existencial de l’autor. Quan ell parla de Grècia, d’Homer, de pintura, de cinema, dels espais mediterranis o de la modernitat cultural, el que fa de debò és prescindir de qualsevol mena de retòrica i confiar en les possibilitats de les paraules per tal de reflexionar sobre l’amor i les altres essències que han anat configurant la seva vida.»

http://www.ivoox.com/player_ej_41727367_4_1.html?c1=ff6600″

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 18 de setembre de 2019, férem el tres-cents sisè programa, el primer de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Vicenç Llorca nasqué a Barcelona el 23 de gener de 1965. Poeta, narrador, novel·lista, assagista i traductor. Doctor en Comunicació Social i Llicenciat en Filologia Catalana. Es defineix com un humanista contemporani, és a dir, una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món. Amb això, se sent hereu de la tradició de l’humanisme des de la Grècia homèrica a la Toscana renaixentista. Enamorat de les ciutats, Barcelona ha estat i és la pedrera d’on extreu bona part dels materials que constitueixen la seva obra. Així com també, Ciutat de Mallorca i València. La primera es fa present en llibres com Salvar-se en la paraula, amb què obtingué el premi d’assaig Josep Xirau, publicat per Edicions 62 el 1995 i En absència de l’àngel, publicat per Columna el 2000. La segona marca moments determinants com les trobades entre autors de la seva generació entorn dels Premis Octubre als anys vuitanta; la primera reunió com a Secretari General de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana amb els seus presidents, en Joan Fuster i en Tísner el 1911, o l’obtenció del Premi de poesia Vicent Andrés Estellés el 1995 per Atles d’Aigua, que edità tot seguit Tres i Quatre. Cal remarcar que ha mantingut una estreta relació amb Santa Coloma de Gramenet, on visqué infantesa i joventut. Amb altres poetes colomencs, feren l’antologia Miscel·lània-6, que el 1983 publicà Laertes. Aquesta temàtica urbana es troba també a Ciutat del vers, amb què obtingué el Premi Benvingut Oliver de poesia el 2004, que Catarroja publicà un any després. D’aquest amor per les ciutats i l’humanisme en neix la plaça com a símbol a Places de Mans, que meresqué el 1988 el Premi Salvador Espriu de poesia jove i que publicà un any després Edicions 62, i a l’assaig L’entusiasme reflexiu, la versió castellana del qual va merèixer el Premio Sial. El súmmum d’aquest procés té lloc a Places de Catalunya, que edità Lunwerg el 2003 amb fotografies de Domi Mora. Ara: l’espai urbà és només una part de la realitat. L’altra és el cosmos i la natura, que es materialitzen en la poesia, sobretot la darrera, composta per Atles d’aigua, que hem mencionat, i Cel subtil, publicat el 1999 per La Magrana.
Hem d’afegir que l’amor ―força vital creadora―, recorre tota l’obra, des de Places de Mans, ja citada, fins a De les criatures més belles, publicat per Proa el 2006, on s’estableix un diàleg pregon entre generacions. A L’últim nord, amb què obtingué el 2007 el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, publicat un any després per Alzira, el tema és la paternitat, que inclou l’experiència de l’adopció. També s’ha endinsat en l’amistat en el poemari L’amic desert, que meresqué el Premi Ausiàs March i que publicà Edicions 62 el 2002, i en llibre de narrativa En absència de l’àngel, ja citat. Aplegà tota la poesia al volum Les places d’Ulisses. Poesia reunida 1984-2009, que publicà el 2010 Òmicron. Essencialment poeta. A més a més, no ens deixéssim La Pèrdua, publicat per Columna el 1987, Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), antologia publicada per Òmicron el 2010, Calendari d’instints, editada el 2014 per Tres i Quatre, i La frase immutable, editat fa res, el 2019, pels Quaderns de la Font del Cargol.
El 2011, l’autor debutà com a novel·lista amb l’obra Tot el soroll del món, que publicà Columna. Es tracta d’una novel·la d’amor i de viatges, amb una reflexió final sobre el món contemporani. La mateixa editorial que el 2018 publicà la seva segona novel·la, Aquell antic missatge d’amor.
Com a crític, ha escrit nombrosos articles que ha publicat en la premsa i uns quants llibres d’assaig. Entre ells, destaquem la reivindicació de Màrius Sampere com un dels poetes actuals més importants en el llibre Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric, publicat per Columna el 1989.
Finalment, com a traductor, citem Reflexos en un ull daurat, que ens té enamorats, de Carson McCullers, publicat per Columna el 1991. Obra seva ha estat traduïda al castellà, anglès, francès, italià, hongarès, rus i xinès. Posem de relleu que hi ha un CD de Cel Subtil, amb música de Xavier Baulies i recitats de Carme Elias.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Albert Gavaldà, poeta barceloní que viu a Ulldecona, vingué a presentar ‘Poemes d’Abissínia’, publicat ara fa res, el febrer de 2019, per Pagès editors, dins de la Biblioteca de la Suda, amb un pròleg de Rosa Delor i Muns i un epíleg de Xavier López Vivancos. «[Numero deus impare gaudit]. En aquests versos de Virgili ―llegim al pròleg― em ressonen els cercles i els polígons, i els tres colors, blau, vermell i groc, i el nombre imparell dels poemes, 53 o 5+3, que tant agrada a Déu, i que Gavaldà inscriu en el forat negre al voltant de l’aranya [i sobre el corb blau]. Una figura geomètrica com un crit mancat de paraula que vol recuperar l’ànima extraviada, un crit que el poeta llança a la buidor d’un cel blau que no respon. Que només és burla o silenci.».

https://www.ivoox.com/player_ej_37750725_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir l’altre, dimecres 26 de juny de 2019, férem el tres-cents cinquè programa, el trenta-sisè i últim de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Albert Gavaldà Irujo, el nostre convidat, nasqué a Barcelona el 17 de juny de 1964. Quart fill d’una família de nou germans, va créixer entre llibres, lector voraç, als onze anys ja escriu versos sota la influència d’Espriu i Riba. Amb els companys de batxillerat a l’Institut Sant Josep de Calassanç col·laborà a la revista literària independent, Riell. El 1985 va començar els estudis de filologia catalana a la UB que va abandonar el 1988, és d’aquells anys la seva relació amb Berta, a qui dedica Poemes d’Abissínia. Necessitat d’un canvi d’escenari radical que l’allunyés de la vida accelerada de Barcelona, a mitjan 1992 es va marxar de Barcelona i s’instal·là a l‘Alt Empordà, on treballarà en diverses feines, fins a 1999. El 1997 s’integrava a poc a poc a certs àmbits literaris i recitals poètics. Aquell mateix any, una suite de Poemes d’Abissínia va obtenir el Premi de Poesia Sant Gregori, i va publicar-se en forma de plaquette de la mà de la Llibreria 22 i l’Ajuntament de Girona. Al seu torn, un dels poemes, Meditació, va ser seleccionat per a participar al II Festival de Poesia de Girona, lectura que va fer Antoni Puigvert. Malauradament, una greu malaltia psicòtica sobrevinguda al gener de 1999 va estroncar aquell camí incipient i el va allunyar de l’escriptura i dels àmbits literaris. Del tot recuperat, el 2002 comença a treballar al Departament d’Ensenyament de la Generalitat i a l’Òmnium Cultural, dins una comissió per a la normalització lingüística, i de 1990 a 1992 treballà al Consoci per a la Normalització Lingüística de Catalunya. L’any 2012, se li va concedir la incapacitat permanent en grau d’absoluta. Albert Gavaldà ha necessitat anys per refer el seu jo escindit, com ell diu, i estructurar un poemari és una operació difícil que significa refer la sintaxi de la ment que recorda i sent les emocions sempre ambigües, exaltades, indòcils. Actualment viu a Ulldecona i es dedica fonamentalment a la poesia tot i que no s’ha integrat en els circuits literaris.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari