Anna Cloe Brugueras Philpott-Hill, poeta i artista plàstic, vingué a presentar un projecte que mira de compartir amb d’altres poetes. «Puc venir ―preguntà― al teu programa a parlar de la consciència?» Vam dir-li que sí sense saber ben bé de què anava la cosa. Ara tampoc. De tota manera deu anar de conèixer-se a si mateix o de diferenciar el bé i el mal. També va de poesia, que escoltaran. La seva i la de grans poetes. «Sols vint minuts a l’escalf de la consciència», sentiran dir-li.

https://www.ivoox.com/player_ej_37102251_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 12 de juny de 2019, férem el tres-cents tresè programa, el trenta-quatrè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Anna Cloe Brugueras Philpott-Hill va néixer a Barcelona el 3 de gener de 1973. Llicenciada en Psicologia i en Belles Arts i amb un Màster en Clínica i Salut, ha fet recerca i ha gaudit d’una Beca de col·laboració en el Departament de Psicologia Social de la Universitat de Barcelona. Professora actualment en un institut del Vallès. Domina tres llengües i se sent còmode amb dues altres. Creiem que el fet d’esser filla d’una dona nord-americana l’ha marcada genèticament perquè la seva poesia, molt relacionada amb la quotidianitat, s’assembla molt poc amb la poesia que es fa a Europa i a casa nostra. S’ha format com a poeta primer en el tallar que imparteix Pius Morera i posteriorment en els tallers d’escriptura de l’Ateneu barcelonès que imparteixen Víctor Obiols, Francesc Parcerisa i Miquel Desclot. L’Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt li encarregà el conte El pesolet de Sant Vicenç de Montalt, que il·lustrà ella mateixa. Ha recitat poemes seus i d’altres poetes al Teatre del Centre Cívic El Gorg, a ràdio Santvi i a diversos indrets de Barcelona: a la llibreria Ona, a la casa Usher, als bar XXIII Guitarras i Pastís. Té un munt d’obra poètica i artística amuntegada als calaixos i cal remarcar que darrerament ha cursat un taller sobre el diari íntim impartit per l’escriptora Laura Freixas, a qui li ha d’agrair que per fi s’hagi posat a ordenar els papers privats acumulats des que tenia quinze anys. En conserva uns quants, però d’altres no sap ben bé perquè s’han lliurat a la foguera.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem una nova convidada, Anna Fernàndez, jove poeta Sabadellenca, que vingué a presentar Cova, el seu primer poemari, que ara fa res, el març de 2019, publicà l’Editorial Fonoll amb pròleg (o epíleg) de Toritaka Tukumei i il·lustracions de Judit con H. « L’esdevenir plural de què parlava va en aquesta direcció ―llegim―, perquè des del moment en què l’Anna va cloure el manuscrit, cada vers és nostre. No empatitzem, no ens hi reflectim: l’escrivim, el fem. Cada recurs estilístic, cada paraula, cada coma, cada espai en blanc. La Cova sencera. I és que totes, avui, pintem bisons.» « Que algú (…) ―Àngel Carbonell dixit― de qui ja n’hem constatat el gust literari (…) publiqui un llibre és un motiu de joia, però (…) si, a més, resulta complet i colpidor, ben treballat i, sobretot, carregat de contingut, llavors la joia es descontrola i aboca a una mena de beatitud literària.»

https://www.ivoox.com/player_ej_36810670_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 5 de juny de 2019, férem el tres-cents dosè programa, el trenta-tresè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Anna Fernàndez, la convidada, nasqué a Sabadell el 18 de novembre de 1986. Llicenciada en Història de l’Art i Màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Alguns diuen que és també poeta, tot i que no s’ho creu massa. Procura tenir cura de tot allò que fa, fins i tot quan es tracta de treballar, malgrat que això del món laboral li regira l’estómac. Ha fet de llibretera durant molts anys i ara es dedica a la docència. Ho gaudeix prou. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. Escriu regularment a Surtdecasa.cat, on hi té un blog propi. Cova és el seu primer poemari, i ha estat la manera que l’autora ha tingut de curar i ser curada. Cova. Femení. No lloc. / Refugi fosc i profund./ Finestra. / Escletxa per on entra llum. /Força tel·lúrica. /Impacte tectònic. /Xoc contra el terra./ Despertar irremeiable.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Jordi Valls i Pozo, poeta i assagista, segons els editors, vingué a presentar ‘Pollo’, el seu darrer poemari, que ara fa res, el març de 2019, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Es tracta de la tretzena obra de l’autor, un aplec «de proses poètiques subversives y radicals ―traduïm―que posa en qüestió la realitat convencional acceptada com única i el llenguatge empobrit que la condiciona.» Suposa un homenatge a la manera de fer poètica de J.V. Foix, Joan Brossa, Carles Hac Mor i, sobretot, del poeta traspassat ara fa un any: «En record de Màrius Sampere, mestre de vida.»

https://www.ivoox.com/player_ej_36533407_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 29 de maig de 2019, férem el tres-cents unè programa, el trenta-dosè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Jordi Valls i Pozo, el convidat, nasqué a Barcelona el 25 de gener de 1970. Tot i ser barceloní de naixement, és colomenc. De bibliotecari a llibreter. Viu professionalment envoltat de llibres. És poeta, no altra cosa, tot i que s’ha embolicat amb algun que altre assaig sobre poetes: Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló. Presidí l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i és membre tant de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com del PEN Club Català. Llegim a la solapa de Guillem Tell que inicià la lectura de Jacint Verdaguer sorprenentment a les garites de Monte Hacho i que ha escrit fonamentalment al metro, perquè «és pobre», segons ens confessà per Messenger, i «encisat per troballes fellinianes als carrers de la Barcelona Nord, al paisatge humà i neomitològic.»
Va a totes. A més a més de Mal, publicat per Editorial Meteora el 2013, que presentàrem en aquest programa, ha publicat un munt de llibres. Juntament amb Lluís Calvo, és «un dels més preclars representants de la poètica del Barcelonès Nord.» Vinyet Panyella ho remarca al pròleg. «Adquireix la categoria de reflexió crítica, crònica poètica i històrica i posicionament moral envers la realitat d’on provenim i en la qual estem inserits avui dia.», segons el parer de Ricard Mirabete. Un xic abans que aquest fou L’esfinx, una esplèndida plaqueta que conté haikus i tankas, publicada per Terrícola Edicions, que es pot plantar a la primavera perquè doni margarides. En adonar-se de la brevetat, digué que era “el més petit que havia escrit”, com si no fos prou obvi. El 1995 apareix D’on neixen les penombres?, que va merèixer l’any anterior el Premi Martí Dot de poesia. Després ve Natura morta, poemari pel qual guanyà el 1998 el Premi Vila de Martorell. L’any següent obté el Premi Senyoriu d’Ausiàs March per Oratori, que es publica el 2000. Per La mel d’Aristeu, el 2003 es fa amb el Premi de poesia Gorgos. Descansa dos anys i obté el 2005 Premi Grandalla de poesia per La mà de batre. Per Violència gratuïta, som al 2006, obté el Premi Jocs Florals. Dos anys més de descans. El 2008, ell i Lluís Calvo, publiquen Última oda a Barcelona: «I entre aquestes preocupacions fonamentals│ vindrà l’hora de dinar, de sopar│ i la de prendre metadona │(no n’has pres, abans, al redol dels udols?)». El 2010 dóna a llum Felix Orbe, poemari mol celebrat del qual podeu llegir alguns poemes a la xarxa. L’any següent, el 2011, surt Ni un pam de net al tancat dels ànecs, un títol que és un decasíl·lab simètric. No ens deixéssim L’illa misteriosa, amb el qual el 2014 obtingué el Premi Rosa Leveroni. També vingué a presentar al programa el Guillem Tell, poemari que publicà AdiA Edicions. Es va acabar d’estampar a terres mallorquines el 19 de desembre de 2016. «(…) remet —constata l’autor—a una sublevació contra l’ordre establert, Santiago Salvador Franch, el responsable de l’atemptat al Liceu amb la bomba Orsini, contra la identificada classe social burgesa, just en el segon acte de l’òpera Guillem Tell, de Rossini, el William Burroughs alcoholitzat i drogat que es carrega la seva parella fent servir el seu cap de diana en un hotel de Mèxic. La desinhibició i el deliri del caos.» Podem trobar obra seva en diverses antologies i ha estat traduït a l’anglès, al castellà, a l’eslovè, al romanès, a l’occità i a l’italià.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem un nou convidat, Salvador Comelles, professor, poeta i narrador terrassenc, que vingué a presentar ‘La paraula en el temps’, el seu primer poemari per adults que ara fa res, el febrer de 2019, publicà Pagès Editors. «Es tracta d’un llibre fresc ―llegim en un escrit de l’editorial―, amb un registre més aviat burlesc. L’autor demostra un cop i un altre el seu domini sobre el vers i el seu enginy en la manera de fer. L’ús de la ironia hi té un pes molt específic i atractiu.»

https://www.ivoox.com/player_ej_36323055_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir l’altre, dimecres 22 de maig de 2019, férem el tres-centè programa, el trenta-unè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre des de Ràdio SantVi.
Salvador Comelles i García, el notre convidat, nasqué a Terrassa el 24 d’agost de 1959. Seguí els estudis de Magisteri i de Filologia Catalana. És professor del Departament de Filologia catalana de la UAB i exerceix la docència a la Facultat de Ciències de l’Educació d’aquesta universitat. L’afició a la lectura li ve de petit i recorda que en iniciar el curs ja s’havia empassat tots els fragments de les narracions que hi havia en els llibres. A la Biblioteca Salvador Cardús, de la qual va fer-se el carnet en fer dotze anys, hi havia la revista Cavall Fort, que va ser la seva iniciació a la lectura en català, juntament amb les obres de Folch i Torres que hi havia a casa. Als vint anys es va presentar al Premi Cavall Fort i el va guanyar amb l’obra Un desembre congelat i altres contes, que publicà el 2001 Barcanova. De llavors ençà ha escrit narracions breus i algunes de llargues per a lectors entre set i dotze anys. El 1983 va merèixer el premi Ciutat d’Olot per l’obra De com en Bernat es feu amic d’un núvol, que el 1987 publicà La Magrana, editorial que també publicà el 1991 Sis contes per a regal, que fou guardonada tres anys abans amb el Lola Anglada de contes breus. Amb Jocs de mags obtingué el 1993 el Premi Carmesina de narrativa infantil i que publicà Bullent tot seguit. El 1993 obtingué el Premi Josep Maria Folch i Torres per El Mar dels naufragis, que fou publicada el 1994 per La Galera. El circ, que publicà Cruïlla el 2008, fou guardonada el 2010 amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil. A banda d’altres narracions juvenils i infantils, cal remarcar dos llibres d’endevinalles, Qui diu l’endevina, publicat el 2013 per Cruïlla amb il·lustracions de Stefanie Pfeil i Miniendevinalles, publicat també per Cruïlla el 2015 amb il·lustracions de Cristina Picazo Marzo, i el poemari Abecedari poètic, publicat per Cruïlla amb il·lustracions d’Àngel Ruiz Aguado. Ha estat traduït al castellà, el gallec i el francès.
Com a docent de les Aules d’Extensió Universitària de la UAB ha impartit diferents cursos sobre poesia (Poesia i experiència, Poesia i paisatge). S’ha Interessat en l’anàlisi del discurs, ha fet recerca sobre el discurs docent o sobre la intersecció del llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, que ha reflectit en articles sobre Pere Calders o sobre Josep Pla. La seva tesi va ser La dramatúrgia docent. Anàlisi de la classe universitària com a situació comunicativa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Antoni Clapés i Flaqué, poeta, traductor i editor sabadellenc, vingué a presentar ‘Finestra sobre el buit’, llibre que ara fa res, el març de 2019, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Conté els tres poemaris que publicà entre 2001 i 2003 a Emboscall, com se’ns diu en una nota final.

https://www.ivoox.com/player_ej_35985393_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 15 de maig de 2019, férem el dos-cents noranta-novè programa, el trentè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Antoni Clapés i Flaqué fou el quart i darrer fill de Lluís Clapés i d’Agnès Flaqué. El pare, tot i guanyar-se les garrofes en la indústria tèxtil, conreà l’escultura i la pintura, i fou un incansable activista cultural sabadellenc; a ell, especialment, es deu la creació del Museu d’Art de Sabadell. Nasqué a Sabadell el 9 de juliol de 1948 . Feu tota la primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell i estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Des de 1966 fins a 2013 va treballar com a consultor en la indústria informàtica. Des de 1964 escriu poesia i textos relacionats amb la poesia. Entre 1970 i 1974 col·labora en la creació i la direcció de Sala Tres, un espai dedicat a l’art contemporani. El 1976 obre, a Sabadell, la llibreria Els dies i, posteriorment, el 1981, crea Les edicions dels dies, que durà cinc anys. Al 1989 crea, i dirigeix fins ara mateix, Cafè Central, un projecte editorial independent al servei de la poesia. Sembla ser que les seves aficions són passejar i llegir, i escriure, no ens ho deixéssim. Des de 1964 que escriu poesia ―tenia setze anys― i textos relacionats amb la poesia. El 1986 Les edicions dels dies publicaren Escrit en fulles de te amb un pròleg d’Albert Ràfols Casamada. Amb Crepuscle de mots obtingué el 1989 el Premi Joan Alcover de Poesia, que publicà Columna el mateix any. El 1990 Cafè Central publicà Epigrafies/Epigramies, amb dibuixos de Benet Rossell i el 1992 Edicions Alfons el Magnànim editaren Trànsit. També amb dibuixos de Benet Rossell el 1994 Cafè Central publicà A frec. Matèria d’ombres, Tagrera, Carnet i In nuce foren publicades el 1995 per Jardins de Samarcanda, el 1997 per Cafè Central, el 1999 per Emboscall i el 2000, amb epíleg de Víctor Sunyol, per Proa. No hi ha treva: el 2001 Emboscall publica Llavors abandonaries Greifswald, el 2003, novament Emboscall, El viatger no sap, amb dibuixos de Benet Rossell, i Destret. Pagès editors el 2005 publica Alta Provença, amb un epíleg de Carles Hac Mor. Miro de veure-hi aparegué els 2007 amb dibuixos de Benet Rossell gràcies a Emboscall. El 2009 Meteora publicà amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura La llum i el no-res amb què obtingué el Premi Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia de 2009 i el Premi Quima Jaume de Cadaqués al millor llibre de poesia de 2009 i Emboscall Un sol punt, amb dibuixos de Benet Rossell i pròleg de Carles Camps Mundó. El 2010 Pagès editors edita La lentitud, la durada. Autoantologia 1982-2007. A banda dels dos llibres que presentàrem el 28 de novembre de 2018, hem de mencionar L’arquitectura de la llum, publicat pels Llibres del segle el 2012 amb epíleg de Víctor Sunyol. Amb Arbre que s’allunyà obtingué el Premi No Llegiu, publicat a la col·lecció Alabatre, amb un pròleg de Marc Romera, el setembre de 2017 ―la segona edició és del juliol de 2018― per LaBreu Edicions. Pluja fou publicat el 2015 amb una Il·lustració d’Alícia Casadesús i Epíleg de Víctor Sunyol per AdiA Edicions. La poesia d’aquest poeta ―assenyala Romera― «parteix d’un detonant de memòria, però aquesta memòria (…) se’ns manifesta com una recerca (…) que legitimi l’expressió poètica a partir de la reflexió sobre el fet poètic, sobre com això condiciona memòria, mirada, sensacions, i ens permet l’expressió que transcendeix convertint-se en única possibilitat de veritat.» El poeta, a propòsit de les dues parts de Pluja, afirma que «contenen el que he anat escrivint des de sempre, perquè la poesia sempre és memòria».
La seva poesia ha estat traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab. Tradueix poesia del francès i de l’italià. Ha traduït, sobretot, Philippe Jaccottet i poetes quebequeses (Denise Desautels, Nicole Brossard, Diane Régimbald, France Mongeau), i la prosa de Jules Renard, Christian Bobin i Jean Cocteau. Ha obtingut el 2012 els premis de traducció Mots Passants i Rafel Jaume per la traducció de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Ha materialitzat les seves reflexions sobre el llenguatge i la poesia en els dos volums de Converses i el llibre Fer les cartes, ambdós en diàleg amb Carles Hac Mor, i en dues exposicions: La casa de l’ésser? i D’estar a estar. Ha fet lectures de la seva obra, ha dirigit cursos i seminaris i ha donat conferències arreu de Catalunya i del món. El 2010, amb motiu del centenari de Màrius Torres, creà i dirigí l’espectacle Com una espurna, que fou representat a diversos llocs. El 2014 creà i dirigí l’espectacle No t’angoixis per les meves llàgrimes, amb textos extrets de Tomba de Lou, de Denise Desautels, que fou representat a Girona i Barcelona. Ha col·laborat o col·labora a les pàgines literàries de l’Avui, La Vanguardia, The Barcelona Review, Reduccions, Transversal, Caràcters, i actualment fa ressenyes de poesia a Sonograma. Ha treballat, finalment, amb els artistes plàstics Benet Rossell, Marga Ximénez, Lafon+Rierola, Jaume Ribas, Asunción+Guasch, Alícia Casadesús i Pilar Abad.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem un convidat joveníssim, Xavier Mas Craviotto, poeta de Navàs que viu a Sants, que vingué a presentar ‘Renills de cavall negre’, amb què obtingué el I Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra i que, tot seguit, el març de 2019, publicà amb un pròleg de Laia Malo Viena Edicions. Aquest poemari ―segons l’autor― és «el so obert d’un renill fosc que ofeguem, un bram furient de l’animal que porten dins i que s’escola per les escletxes indefenses de la carn, encara bruta.»

https://www.ivoox.com/player_ej_35647879_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

 

 

Abans d’ahir, dimecres 8 de maig de 2019, férem el dos-cents noranta-vuitè programa, el vint-i-novè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre des de Ràdio SantVi.
Xavier Mas Craviotto, el convidat, nasqué a Navàs l’11 d’abril de 1996, però viu a Sants. Estudia Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Modera clubs de lectura juvenils i és cofundador de Com ho diria, una plataforma digital especialitzada en l’argot juvenil del català col·loquial, i durant dos anys ha col·laborat amb el Centre de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona gràcies a una beca. Als 17 anys va quedar finalista del Premi Literari Jordi Sierra i Fabra d’Espanya i Llatinoamèrica i, des d’aleshores, ha guanyat una quinzena de premis de narrativa i poesia, d’entre els quals destaquem el Premi Gabriel Ferrater d’Òmnium Cultural Baix Camp 2017 amb el poemari Phosphorus i Hesperus, a banda del que obtingué amb el llibre que presentarem. Ara fa res, amb La mort lenta, la seva primera novel·la, obtingué el Premi Documenta 2018.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aquesta vegada una poeta valenciana, Maria Rosa Sabater i Soliva, ha vingut a presentar ‘Un bes fet a mida’, amb què obtingué el 22È Premi de Poesia Maria Oleart d’Alella i que ara fa res, el maig de 2019, ha publicat Edicions Fonoll amb una glossa de Josefa Contijoch, membre del jurat. «La poesia ―hi llegim― serveix per dir les coses difícils de dir, aquelles coses que rauen a la bassa de la sang o a l’imperi de l’ànima. [La de la poeta] serveix per fer homenatge a la casa familiar, buida d’habitants i plena de contingut i de records. La poesia serveix molt especialment per fer un dol quasi inexpressable.»

reproduir i baixar

Avui, l’endemà de Sant Jordi, dimecres 24 de març de 2019, hem fet el dos-cents noranta-setè programa, el vint-i-vuitè de la vuitena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio Santvi.
Maria Rosa Sabater i Soliva (sempre els dos cognoms i amb la i llatina entremig) va néixer el 8 de novembre de 1961 a Beniopa, la Safor, on encara viu. Ara és un barri de Gandia, però fins el 1965 fou un poble. Mestra i Llicenciada en Filologia. «La mare ―ens confessà en un missatge― em va parir a la casa que es troba dalt del forn de Botija d’on procedeix. N’estic ben orgullosa.» Tota la vida li ha agradat molt llegir i escriure, perquè «pense que la lectura i l’escriptura van de la mà.» Tant és així, que «si els meus fills m’han salvat la vida ―conclou― tampoc no me la imagine sense llegir i escriure» Volia estudiar periodisme però les circumstàncies li ho negaren. Fou llavors que se’n va anar a Godella a fer Magisteri, «cosa de què m’alegre molt perquè en aquells moments, no sabia que estos estudis em facilitarien tant la vida que m’esperava.» El maig de 2014 publicà Terres d’altri, que conté la part amb què obtingué el 1987 un accèssit al Premi de Poesia Martí Dot. El 2016 Edicions 96 publicà Hivern tancat i el Petit Editor A ritme de tango. Figura en algunes antologies, l’Antologia d’Escriptors de la Safor (1986) i Les veus de la Medusa. Vint-i-una poetes valencianes (1991). Té obra narrativa. La publicat els contes Moguda al Museu del joguet (Ajuntament de Dénia), Coet a Titània i La rateta que col·leccionava col·leccions, ambdós publicats el 2001 per editorial Marfil i, finalment, Editorial Neopàtria publicà el 2015 Apici i el figatell. Compromesa amb els qui pateixen, col·laborà en un mitjà de comunicació digital Diario de Gandia on hi abocà, des de la ironia i a través d’una columna, El raconet del meu poble, temes de rabiosa actualitat. Forma part de la societat literària Saforíssims. Ocasionalment col·labora al diari Som Gandia.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari