Albert Planelles i Vellvé tornà al programa per a presentar ‘La fortalesa del gram’, poemari que ara fa res, l’octubre de 2019, publicà Tèmenos Edicions, amb un pròleg de Marta Pérez i Sierra. «[El llibre] parla del revers humà ─fa avinent el poeta─, l’altra cara d’allò que es veu. El revers viu en l’ambivalència, no és unívoc, sinó un gresol de contradiccions. És el territori de l’ombra, de les ombres que ens acompanyen (…). En aquest magma bullent, també hi nia la memòria personal, la munió de records de la vida (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_45139903_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 4 de desembre de 2019, férem el tres-cents setzè programa, l’onzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Albert Planelles i Vellvé, el convidat, nasqué a Barcelona el 14 de desembre de 1955. Ens va dir que en una missiva, que està jubilat des del desembre de 2015, però no ens el creiem. Els professors i els poetes no es jubilen mai. Estudiava Història a la Universitat Autònoma el 15 de maig de 1975 ─ tenia vint anys ─ quan es celebrà al Campus de Bellaterra el Gespa-Price, el segon gran Festival de Poesia Popular que, sota el franquisme. Hi era, i encara ressonava la veu de Gabriel Ferrater, desaparegut dos anys abans. Llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. «He escrit ─confessa─ des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues.» Quan tenia els fills petits no escrivia. Va presentar uns poemes a una editorial i «em van dir ─recorda─, amb pocs eufemismes, que millor que em dediqués a una altra cosa. Em va afectar i vaig arribar a creure que efectivament valia més deixar-ho córrer.» Però ara ja fa uns anys que no pot parar, necessita escriure. El 2012 Parnass Edicions publicà Converses amagades, el 2013, Tèmenos Edicions El camí que desa les hores. La mateixa editorial el 2015 edita Els ulls de l’ombra, el 2017 Quadern de nit. El setembre de 2018, Tèmenos Edicions publicà Raig dins de la col·lecció Lai. Podem trobar poemes seus a la Terra sagna. L’u d’octubre dels poetes, publicat el 2018 per Edicions de l’Albí i a Versos de acogida/Versos d’acollida, sobre la crisi dels refugiats, editat també el 2018 per Barcelonaactua.
Home amb valors: «M’alteren la injustícia i la imposició; la manca d’educació i la potineria humana que destrossa el medi que habita.» Li agradaria celebrar la independència de Catalunya, però el neguiteja que, tot seguit, ens la carreguéssim «amb la coneguda insolvència col·lectiva tan ibèrica i catalana, ai!» La poesia li serveix ─remarca─ per repensar la vida i dir allò que no pot, ni vol, expressar en la llengua estàndard. «Per navegar a través de la intuïció i la metàfora. Per homenatjar la meva llengua. Per lluitar contra l’oblit. Per testimoniar la memòria.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Jove, poeta molt jove, la Irene Anglada. Vingué a presentar ‘Nusos d’incendi’, poemari que va obtenir el 20È Premi de Poesia Joan Duch i que ara fa res, el 29 de juny de 2019, publicà Editorial Fonoll amb un epíleg de Gemma Gorga. « El llibre (…) ─diu l’epilogista─ és ple de ritmes repetitius, hipnòtics, que se’ns adhereixen com un encanteri. A estones sembla que siguem en un conte de fades (la repetició del número tres, per exemple, és central). Hi descobrim el plaer de l’autora que juga i posa les paraules a jugar: paral·lelismes, variacions, jocs derivatius, rimes internes, paronomàsies… Com n’és d’important, el joc: nuar significants com una manera de nuar significats.»

https://www.ivoox.com/player_ej_44872620_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 27 de novembre de 2019, férem el tres-cents quinzè programa, el desè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
La Irene Anglada, la convidada, va néixer a Manresa, que coneixem bé perquè som d’Igualada, el 2 de juny de 1997. Deambula, segons diu, per Barcelona des de fa uns anys i escriu amb un peu a terra i un ull mirant enlaire, com les arrels i les branques, lligant-se i furgant amunt i avall, cap endins la terra i més enllà del blau. Li plau el símbol i li fascina l’enigma. Li agrada llegir ─vés─ i recollir pedres, potser per després pintar-les o tan sols mirar-les. Ha estudiat Teoria de la Literatura i ara cursa un Màster a cavall de la literatura, el pensament i l’art, ja que creu que la interdisciplinarietat ens obliga a jugar, i posar-nos a jugar és posar en risc, i posar en risc, és altament productiu, ens situa en un espai no segur, en el Llindar: lloc de la contradicció i l’ambigüitat «des d’on m’agrada pensar.» Déu n’hi do!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aquest cop vingué Ester Xargay, una poeta que ens sedueix i ens atrapa, per a presentar ‘Desintegrar-se’, que meresqué el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018 i que ara fa res, el març de 2019, publicà Editorial Meteora, amb un epíleg de Margalida Pons Jaume i amb un poema de Carles Hac Mor il·lustrant la coberta. «La passió [del llibre] és aquesta ─conclou l’epilogista─: l’edificació d’un espaitemps llavorer, allunyat tant de l’enyorança corrompuda com de la predicció petulant. Ara ja no hem de témer la mà sinistra que se’ns clava al muscle rugint carpe diem, encomanant aquella ansietat per capturar-ho tot abans que no s’escapi, en un exercici emmascarat de possessió. Carpe res! Perquè tot és germinal, res no s’acaba. No tinguis por.»

https://www.ivoox.com/player_ej_44595963_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 20 de novembre de 2019, férem el tres-cents catorzè programa, el vuitè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Trobairitz catalana d’aquest temps que ens ha tocat viure. Ester Xargay és poeta, vídeo-artista i agitadora cultural. Nasqué el 12 d’abril de 1960. Té una obra inacabable, i l’experimentació, per ella, no té límits. Una poesia transgressora, provocadora, maleïda, s’ha dit, i volem creure-ho. Un dels cops que estigué a Sant Vicenç de Montalt ens sorprengué amb un «Salut, anarquia i ‘Aparador de poesia’ cada dia!». Tot un personatge. Polièdrica, la podem veure al Viquipèdia, amb uns cascos, davant d’una càmera sobre un trípode. Llicenciada en Història de l’Art, carrera que no exerceix. Ens endossà per correu electrònic el següent: “Escriu poesia i textos en relació a l’expansió de l’art: interdisciplinarietat, actituds, procediments i dissolució dels gèneres.” Uf, farem com Carles Hac Mor. Tot i haver nascut a Sant Feliu de Guixols, es crià a França, d’on tornà als divuit. Li resta un cert regust francès. Ha publicat nombrosos poemaris i plaquetes. El més antic, Els àngels soterrats és del 1990. Tres anys després publica Les flaires del galliner, un poema desplegable sobre un collage d’en Pere Noguera. Aquest poema i Volts del temps, del 1997, seran inclosos en el llibre Trenca-sons. El 2000 publica el seu primer llibre Darrere les tanques, amb ‘dues’ pròlegs d’Annie Bats, un dels quals en vers, i dibuixos de Humberto Rivas & Andrés Hispano. Després ve Trenca-sons. Som al 2002, amb fotografies de Gemma Nogueroles, imatges digitals d’Eugenio Tisselli i collage de Pere Noguera. Ainalar i Ésssera ponent, ambdues del 2005”, i Salflorvatge, del 2006, amb dibuixos de Mariona Millà, seran reeditades a Aürt, un llibre extraordinari de 2009, any que també publica Eixida al sostre, amb imatges de Vicenç Viaplana. Lleonard Muntaner Editor publicà el 2017 Infinitius, un poemari que és una Ars poètica. A parer de Jordi Marrugat, el prologuista, arriba «al punt que esdevé una poesia sense cap ni peus, forassenyada, absurda.»
Ha escrit en col·laboració del poeta Carles Hac Mor Un pedrís de mil estones (1992), Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp) (1997), Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots” (2007), amb dibuixos de Mariona Millà, Fissura (2008), mig llibre d’un i mig llibre de l’altre, amb un vídeo de Nora Ancarola i imatges de Marga Ximenez. La col·laboració entre ambdós poetes s’estén al teatre i la novel·la. Carabassa a tot drap, o Amor lliure, ús i abús, es tracta d’una novel·la experimental del 2001, i Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, una peça teatral del 2000. Hem d’afegir que ha escrit guions per a BTV, en col·laboració amb Bàrbara Raubert, Eugènia Balcells i Carles Hac Mor. No desmereix la faceta de traductora. Amb Carles Hac Mor ha traduït poesia de Gilbert Lascault, Pic Adrian i Raymond Queneau, els Pensaments de Blaise Pascal, La vida en comú d’Tzvetan Todorov. Ha reeixit també en el camp de la videocreació. Ha creat videopoemes no solament d’obra seva sinó d’altres, com el del carrer d’Aribau, dedicat a un poema d’Àngels Gregori, la poeta d’Oliva. Per acabar el seu perfil, esmentem que ha col·laborat en moltes revistes, com Reduccions, Barcelona Review i Núvol, i ha participat en infinits festivals de poesia: tots i més. No ens deixéssim que a Cravan vs Cravan, film d’Iñaki Lacuesta, s’interpreta a ella mateixa. El poeta Lluís Calvo i Ester Xargay signen L’Edat de pedra, un curtmetratge que s’estrenà no fa pas tant.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tinguérem a la peixera de la ràdio, Azucena Momo, joveníssima poeta que vingué a presentar Miopies. Poesia de distàncies curtes, que ara fa res, l’abril de 2019, publicà, amb un pròleg de Núria Martínez-Vernís, Edicions Tremendes. «I percep la por de no albirar ―hi llegim― perquè la miopia són uns ulls. Són els sentits els que donen el sentit final. La visió concreta del som jo i present que es mou des de dins, perquè en aquests versos hi ha acció, hi ha un moviment continu que toca terra i que et llança, després, a explorar-ho tot! (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_44317803_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 13 de novembre de 2019, férem el tres-cents tretzè programa, el setè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
La convidada, Azucena Moya, més coneguda com Azucena Momo, nasqué a Figueras el 20 d’agost de 1992. Però viu al bosc, diu. Viuria a Ljubljana o Montréal si hagués de tornar a la ciutat. Ha estudiat Periodisme, té el Grau d’Humanitats i un Màster en Estudis Teatrals. Fa de professora i conta-contes i escriu poesia. Es dedica a la crítica de dansa a diferents mitjans digitals com Nova Veu i el Núvol. També ballo, confessa: des de sempre i de mala manera. «Aquesta passió ─ressalta─ em porta a investigar les possibilitats de les paraules quan es desmembren en cos i veu sobre un espai escènic que les transmuta.» Al llarg dels anys ha ant formant-se a P.A.R.T.S. Summer School, a l’escola Olga Tragant de Barcelona, a l’Escola Municipal de Dansa de Celrà i a la Sala Beckett; també ha fet cursos amb diferents coreògrafs i creadors com Mal Pelo, Lali Ayguadé, Roberto Olivan, Yael Karavan, Guy Nader, Ariadna Montfort i Bonn Park, entre d’altres. I segueix formant-se, ara com a narradora i en l’àmbit de la performance. Actualment basa la seva recerca artística en la creació multidisciplinària, mantenint la dansa i la literatura com a eixos vertebradors. Ha creat un espectacle de dansa-poesia que s’ha girat per diferents festivals com Píndoles de micro-teatre a Barcelona, Passejades, a Sant Pere Pescador, Cacau, a Girona, i Meandres , a Sant Jaume de Llierca. Paral·lelament a tot plegat, està creant Abans de la nit, una instal·lació audiovisual i poètica, amb el suport de les beques KREAS’19 de l’Ajuntament de Girona i el premi REL de Tantàgora. Ressalta un fet curiós, molt personal. «M’agraden les culleres», exclama. No ens deixéssim que ha guanyat i ha estat finalista de diferents certàmens literaris.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Francesc Xavier Simarro, poeta barceloní vingué a presentar ‘La vida està en perill’, publicat el març de 2018 per Edicions Tremendes. «La vida està en perill, o això creu [l’autor] ―hem trobat escrit a la xarxa―, el poeta i escriptor ―que fa temps que viu a Cornellà― que ens presenta cinquanta poemes en perill de no ser llegits. [Hi] trobem referències al temps, el desig, la por i al propi fet d’escriure.»

https://www.ivoox.com/player_ej_44042520_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 6 de novembre de 2019, férem el tres-cents dotzè programa, el sisè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Francesc Xavier Simarro i Montané nasqué a Barcelona el 26 de febrer de 1958, però fa trenta-un anys que viu a Cornellà de Llobregat. Escriptor i, sobretot, poeta. Està casat i té dues filles i per culpa de la més gran viatja dos cops l’any a Berlín i, vés per on, per la mateixa raó, li plau visitar espais, com cementiris, relacionats a la Segona Guerra. Per ara el projecte de vida més important és el de ser avi l’any vinent. Mestre d’escola, especialista en educació especial. Membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la Societat Coral La Unió i del col·lectiu Aut@ors, ambdós de Cornellà de Llobregat. Li agrada la música, fet ben estès, però no l’és el fet que toqui la caixa al Xaranga Sarau. Amb la seva dona, presenta els concerts de la Cornellà Band de la Societat Coral La Unió. Fou pregoner a Cornellà de Llobregat amb altres socis de la societat coral La Unió a les Festes del Corpus de 2014. Col·laborà en el llibre Cornellà, bàsquet i ciutat. 70 anys creixent junts, que publicà el 2011 Ediciones Gráficas Rey. Abans, el novembre de 2004 participà en la gravació del CD d’Homenatge als setanta-cinc anys d’història dels Clubs de Bàsquet de Cornellà, que produí l’entitat esportiva. Cal remarcar entre els recitals el de la Setmana de la Poesia amb el títol Per l’escletxa que ens fibla, que tingué lloc el 15 de maig de 2017 i que coordinà Maria Antònia Massanet. A més a més dels llibre que presentarem, és autor de Poemes de la vorera, publicat el 2005 per Abadia Editors, La deriva del camí, publicat el 2008 per Òmicron; La roda de l’afilador i Tocat pel temps, ambdós publicats el 2012 per Setzevents, Passatger i Parèntesi, ambdós publicats per Stonberg respectivament el 2014 i el 2015.
Com a narrador, ha conreat el relat de gènere. D’entre els llibres col·lectius de relats breus, Ovnipresentes (2013), Cornellà mata (2015), Cornellà eros (2016), cal posar de relleu el relat Una nova polida, que LaBreu Edicions va incloure en el volum Paper de vidre el 2013.
Ha estat premiat en nombrosos certàmens poètics d’ací d’allà del territori.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vídeo del programa de presentació d’Òrbites planetàries, de Jaume Carbó.

El programa fou emès en directe el 30 d’octubre de 2019 des de ràdio Santvi. Aquestes imatges han estat possibles gràcies a Carme Llobera i Balasch. Que va gravar-les amb una videocàmera, gràcies a Pius Morera i Prat, creador i conductor del programa, i gràcies a Gabriel Murga, que va tenir cura del so.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Vingué Jaume Carbó al programa per a presentar ‘Òrbites planetàries’, dedicat a la Pilar, la seva mare, que ara fa res, el maig de 2019, publicà amb fotografies de Manel Bielsa. Es tracta del seu primer poemari. Existim en els somnis, i podem llegir: «El món és espès i silenciós| i desapareix quan arriba la nit,| quan tanquem els ulls| per somiar i guarir-nos.»

https://www.ivoox.com/player_ej_43805560_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 30 de d’octubre de 2019, férem el tres-cents onzè programa, el sisè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Amb cert aire dandi, un barret cimeja la seva testa. Jaume Carbó, el convidat, nasqué, segons un missatge de whatsapp, en dissabte, i l’1 de juny de 1968 l’era. Segons el poeta fou pocs dies després que París s’encengués en «la nit de les barricades». Es refereix a la revolta del maig francès. Ha viscut sempre a Fornells de la Selva. Va començar a escriure l’any 1987, esperonat pels grans lletristes de rock, com Peter Gabriel, Roger Waters, Jim Morrison, David Byrne o Lou Reed. Va ser lletrista de grups incipients i efímers de l’escena rock gironina de principis dels anys 90 del segle passat. Ha col·laborat com a guionista a Ràdio Vidreres, Ràdio Taradell i Call Vermell Ràdio. També feu un tast en el món dels audiovisuals en produir el 2008 el videoclip Com un himne de la banda Àcid Úric, en escriure el guió, produir, dirigir i editar el 2008 el curtmetratge Rew i en gravar amb una càmera i editar el 2010 el documental Estimada Eugènia. El 2013 inicià amb Engràcia Casellas una etapa rapsodopoètica creant el duet Barret de cop. Prologà el 2015 el poemari Amb el blau de la mirada de Pep Panosa ‘Jardiner de Sentiments’ i referencià el 2019 el poemari Dimonis de mitjanit d’Emili Gil (2019). Fou el 2014 membre del jurat del I Certamen Literari Tamariu 2014 i ha obtingut diversos guardons com a bloguer i el 2015 el 2N Premi Micro Obert dels Premis Magic Room. Ha estat inclòs el 2014 en el llibre col·lectiu Poesia solidària. Poesia en acció, que publicà Parnass Ediciones.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari