Vingué Jordi Valls i Pozo a presentar ‘Pla 10 de l’espai exterior’, poemari que meresqué el premi Estellés de Poesia dels XLIXÈ Premis Octubre, l’any 2020. I que fa res, el 26 de març de 2021, publicà Tres i Quatre. « [Davant l’obra] ―llegim en un escrit promocional― hom pensa que hi ha un pla 9 de l’espai exterior, que va ser ideat pel director de cinema Ed Wood. [Al poemari] hi ha una recerca del límit des de la radicalitat de l’escriptura, el desballestament d’un llenguatge caduc (…). Més enllà de la rigidesa del gènere […] en estrictes mirades estètiques (…), planteja noves conjuncions entre el cinema, el teatre, l’assaig i la poesia per crear una nova d’escriptura. En certa manera es tracta de trobar-se al davant de la immoralitat de les obres sense trama. Un anunci que terroritza Pavese i entusiasma Hac Mor. Condicionat per un ara absolut que és el de poemes blasfems, de rares relacions amb la tradició (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_70932510_6_1.html

Ahir, dimecres dia 2 juny de 2021, férem el tres-cents setanta-unè programa, el trenta-quatrè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Jordi Valls i Pozo, el convidat, nasqué a Barcelona el 25 de gener de 1970. Tot i ser barceloní de naixement, és colomenc. De bibliotecari a llibreter. Viu professionalment envoltat de llibres. És poeta, no altra cosa, tot i que s’ha embolicat amb algun que altre assaig sobre poetes: Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló. Presidí l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i és membre tant de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com del PEN Club Català.

Inicià la lectura de Jacint Verdaguer sorprenentment a les garites de Monte Hacho i que ha escrit fonamentalment al metro, perquè «és pobre», segons ens confessà per Messenger, i «encisat per troballes fellinianes als carrers de la Barcelona Nord, al paisatge humà i neomitològic.»

Va a totes. A més a més de Mal, publicat per Editorial Meteora el 2013, que presentàrem en aquest programa, ha publicat un munt de llibres. Juntament amb Lluís Calvo, és «un dels més preclars representants de la poètica del Barcelonès Nord.» Vinyet Panyella ho remarca al pròleg. «Adquireix la categoria de reflexió crítica, crònica poètica i històrica i posicionament moral envers la realitat d’on provenim i en la qual estem inserits avui dia.», segons el parer de Ricard Mirabete. Un xic abans que aquest fou L’esfinx, una esplèndida plaqueta que conté haikus i tankas, publicada per Terrícola Edicions, que es pot plantar a la primavera perquè doni margarides. En adonar-se de la brevetat, digué que era “el més petit que havia escrit”, com si no fos prou obvi. El 1995 apareix D’on neixen les penombres?, que va merèixer l’any anterior el Premi Martí Dot de poesia. Després ve Natura morta, poemari pel qual guanyà el 1998 el Premi Vila de Martorell. L’any següent obté el Premi Senyoriu d’Ausiàs March per Oratori, que es publica el 2000. Per La mel d’Aristeu, el 2003 es fa amb el Premi de poesia Gorgos. Descansa dos anys i obté el 2005 Premi Grandalla de poesia per La mà de batre. Per Violència gratuïta, som al 2006, obté el Premi Jocs Florals. Dos anys més de descans. El 2008, ell i Lluís Calvo, publiquen Última oda a Barcelona: «I entre aquestes preocupacions fonamentals│ vindrà l’hora de dinar, de sopar│ i la de prendre metadona │(no n’has pres, abans, al redol dels udols?)». El 2010 dóna a llum Felix Orbe, poemari molt celebrat del qual podeu llegir alguns poemes a la xarxa. L’any següent, el 2011, surt Ni un pam de net al tancat dels ànecs, un títol que és un decasíl·lab simètric. No ens deixéssim L’illa misteriosa, amb el qual el 2014 obtingué el Premi Rosa Leveroni. També vingué a presentar al programa el Guillem Tell, poemari que publicà AdiA Edicions. Es va acabar d’estampar a terres mallorquines el 19 de desembre de 2016. «(…) remet —constata l’autor—a una sublevació contra l’ordre establert, Santiago Salvador Franch, el responsable de l’atemptat al Liceu amb la bomba Orsini, contra la identificada classe social burgesa, just en el segon acte de l’òpera Guillem Tell, de Rossini, el William Burroughs alcoholitzat i drogat que es carrega la seva parella fent servir el seu cap de diana en un hotel de Mèxic. La desinhibició i el deliri del caos.» També vingué a presentar Pollo, que el març de 2019 publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Es tracta de la tretzena obra de l’autor, un aplec «de proses poètiques subversives y radicals ―traduïm― que posa en qüestió la realitat convencional acceptada com única i el llenguatge empobrit que la condiciona.» Suposa un homenatge a la manera de fer poètica de J.V. Foix, Joan Brossa, Carles Hac Mor i, sobretot, del poeta traspassat ara fa un any: «En record de Màrius Sampere, mestre de vida.» Encara hem de mencionar el llibre que presentarem i que hem citat a la capçalera.

Podem trobar obra seva en diverses antologies i ha estat traduït a l’anglès, al castellà, a l’eslovè, al romanès, a l’occità i a l’italià.

Programa In Memoriam dedicat a la poeta i narradora Dolors Martí Julià que morí, malauradament, d’un puto càncer. Ara fa res, l’octubre de 2020, Voliana Edicions publicà ‘Les pells poroses’, que aplega la seva obra amb il·lustracions de Toni i Julià Martí i amb un pròleg de Toni Cabré. «[El llibre és un] trajecte literari i vital, o vital i literari ―hi llegim―, s’hi van trenant les seves inquietuds, els temes que la motiven, els plaers que l’omplen, la mirada personal sobre allò que l’envolta. Sempre té idees pròpies sobre la temàtica de què parla. I no les amaga pas. […] una escriptura a voltes descarada, o subtil, i sempre marcada per l’experiència íntima i intransferible. Una virtut que (…) es busca d’un bon autora: que mai no sigui neutre (…) sinó que arrisqui i ens mostri el món com el percep amb els seus tocs suaus i (…) arestes, que il·lumini al lector amb mots (…) allunyats de tòpics i llocs comuns.»

https://www.ivoox.com/player_ej_70647069_6_1.html

Abans d`ahir, dimecres dia 26 de maig de 2021, férem el tres-cents setantè programa, el trenta-tresè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

La nostra convidada, Dolors Martí i Julià, nasqué a Mataró el 19 de gener de de 1964 i, malauradament, morí a San t Vicenç de Montalt el 12 de març de 2020.  Tot i ser mataronina, visqué a Andorra i s’arrelà a Sant Vicenç de Montalt. Diplomada en turisme i llicenciada en Ciències del Treball, té un postgrau en Comerç Urbà. Ha estat professora de secundària a l’Escola Santa Anna i actualment treballa a l’Institut Municipal de Promoció de Mataró, on és la Cap de la Secció de Comerç i Mercats. Per tots aquests títols i treballs, difícilment seria al nostre programa. Però fou narradora i poeta. Per això sí. Fou, a més a més, guionista de Cim de passions, el primer culebrot de la televisió pública andorrana. En aquesta televisió, a més a més, dugué a terme diverses entrevistes a personalitats del país, entre els quals cal esmentar el president. A la Xarxa poden llegir guions, poemes i relats, on demostra la seva vàlua com a escriptora.

Tinguérem un nou convidat, Jorge Brotons, que vingué a presentar ‘La insolència que ens queda’, que ara fa res, l’abril de 2021, publicà LaBreu edicions. «[La seva poesia] neix de l’encontre de la nostra tradició poètica ―llegim en un escrit promocional―, amb referents de fons com Estellés o March, amb l’univers pictòric que ha configurat l’expressió plàstica, convertint el seu llenguatge en una mena de llenç on s’expressa una visió crítica i cítrica, descreguda però expressada a través de sornegueria irònica, que aconsegueix una plasticitat visual molt peculiar a través de la paraula. Podríem dir que són poemes per ser contemplats i que obren una perspectiva visual que posa en dubte l’ordre moral amb què la quotidianitat pretén presentar-nos el millor dels mons possibles, com si aquesta mirada descobrís l’absència de vestit de l’emperador mitjançant un joc estètic que consisteix en convertir la construcció de llenguatge poètic en imatge que denuncia des de la bellesa.»

https://www.ivoox.com/player_ej_70365752_6_1.html

Abans d’ahir, dimecres dia 19 de maig de 2021, férem el tres-cents seixanta-novè programa, el trenta-dosè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Jorge Brotons, el convidat, nasqué a Alcoi el 12 d’octubre de 1965. De família de Petrer. De professió politòleg enfoca en polítiques socials, concretament els serveis socials, treballo a Sabadell i visc des de fa anys a Barcelona. De ben xiquet aterrà a Vilanova i la Geltrú, «la meva ciutat d’infància joventut i adultesa.» Penedessenc de mar, diriem. De vinya i mar, del seu mar. Ha practicat i practica un munt de disciplines. Tennis, tennis taula, atletisme, futbol, rugbi, surf, vela… Ara creu que no podria passar sense sortir a navegar. Una lesió de ben jove l’aparta de l’esport i l’obliga a dos anys d’inactivitat, temps que, sense saber ben bé descobrí la poesia. La generació del 27, Benedetti, Gil de Biedma l’acompanyaren, ens confessa. Ajuda també un magnífic professor de literatura catalana al BUP d’abans, que l’endinsà encara més a la seva lectura. Llavors sí, entren Ausiàs, Jordi de Sant Jordi, Turmeda…Estellés. «Qui ho diria, de portes enfora no tinc ni perfil ni vocació intel·lectual’ ni artística, però alguna cosa es va coent dins meu, i van sortint els poemes, escrits i dibuixos, que a poc a poc es van convertint en propostes de llibres.» Tant el primer llibre com les aquarel·les són tardanes, quan ja havia fet trenta anys i és pare. Llavors fou quan prengué consciència d’una cosa: «el meu ofici és ajudar els altres, llegir i pintar.» La llengües amb què escriu són el de la parla del valencià de la Vall del Vinalopó i el castellà. Són òbviament les que ha parlat a casa, són les vives, les que ha sentit sempre, juntament amb el menorquí de sa mare i d’algun dels tiets. Terra de frontera, per tant, familia mestissa. En descobrir el veritable Vinyoli i s’hi endinsà, i simultàniament, fent cas del consell d’alguns poetes amics apostà pel català, «crec sincerament que dono el salt qualitatiu.» D’aquí neixen La raó de les sèquies, publicat el 2006 per Afers, Verb de continuïtat, publicat per el 2015 Curbet editors i La insolència que ens queda, que presentarem en aquest programa. Fou mereixedor el 2007 del 5^È Certamen literari Clara Alzina per Bloc al circ. També ha publicat a diverses plaquettes a Papers de Versàlia i a les revistes Reduccions i Kafka. Havia publicat en castellà El tiempo raro (El Cep i la nansa, 2003) i Hoy era martes, publicat el 2008 pels Papers de Versàlia. Autor dels llibres infantils Helena de Troia (Dèria editors, 2007) i A la cuina amb les tres bessones (Salsa Books / Cromosoma, 2005). Com a pintor ha realitzat exposicions a Taller Arimón (Barcelona, 2008), Art & Breackfast (Màlaga, 2018) i Art & Cuestion (Madrid, 2019).

El poeta és del parer que Frost tenia raó quan deia que un poema comença amb un culmen, una passió, i acaba amb filosofia, amb aforisme.

Esperança Castell Rodríguez vingué a presentar ‘Mig pa i una flor’, que ara fa poc, el febrer de 2020, publicà l’Editorial Meteora amb un imatge a la coberta d’An Teixidor, il·lustracions d’Elena Fieschi, aquarel·les i tinta xina aquarel·lades, i un pròleg de Donald Samuel Abrams Levy. « I ara ens arriba [el seu] cinquè llibre ─en ressalta l’editorial─ (…), un recull ric, intens i extens de cinquanta-cinc poemes, estructurat en cinc seccions, cicles o suites, pautades a partir de tres elements que confereixen unitat al conjunt: cinc cites del poeta i artista Perejaume, cinc cites del poeta Jordi Sala i cinc delicats dibuixos (…), fets expressament per a l’ocasió. (…) Senzillament (és) el llibre més rodó, autèntic, valent i excel·lent de l’autora fins al moment actual. (…) Tot ell, es dreça sobre un punt de tensió que es manté estable entre accessibilitat i subtilesa (…).: la poeta s’esforça per explicar-se la vida a partir de les pròpies experiències vitals.»

https://www.ivoox.com/player_ej_69991794_6_1.html

Ahir, dimecres dia 12 de maig de 2021, férem el tres-cents seixanta-vuitè programa, el trenta-unè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Esperança Castell Rodríguez, la convidada, nasqué el 10 d’agost de 1951 a la barriada Sant Joan Baptista de Sant Adrià de Besòs. Estudià Magisteri en una època en què per obtenir el títol, s’havia de fer el Servei Social, uns campaments organitzats per la Secció femenina de la Falange i  jurar que s’acataven els principis del Movimiento. Quan encara no havia fe els 17 anys, ja treballava de mestra, «ja que vaig estudiar magisteri ―recorda― sense haver fet el batxillerat superior.» Fou el darrer any que es va poder fer. Se sabia dona i de família humil. Els seus pares ja havien fet prou per ella i li il·lusionava començar aviat a fer de mestre com la mare i com les padrines. Això li suposava, però, renunciar a la Universitat. A casa la van animar a fer oposicions, que va guanyar. Aquell va ser el passaport a la universitat, que era de franc pels qui treballaven. Vaig fer Filosofia i Lletres i es va especialitzar en Psicologia clínica i en Psicologia social. «De la Psicologia vaig passar a estudiar Medicina: Volia fer Psiquiatria.» Gaudí els deu anys de fer de mestra. Immersa en els moviments de renovació pedagògica i la participació en moviments col·lectius de resistència a la dictadura. El darrer any a prop d’Igualada. El setembre de 1975, dos mesos abans de morir, Franco va fer executar cinc persones. Un d’ells, en Txiki  fou afusellat a Collcerola, molt a prop de casa seva. Fou l’any finalitzà Psicologia. «Puc dir que em vaig jubilar de l’ofici de mestra per poder estudiar Medicina.»  A l’escola pública Numància, es va crear un departament d’Orientació escolar i una Escola de Pares. Era una iniciativa pionera en uns temps en què el País se sentia renéixer i arreu  sorgien iniciatives populars per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Seguia estudiant Medicina i mentrestant tingué els dos fills, el primer el1977 i el segon el 1980. «En aquesta etapa es pot dir que ja m’havia iniciat en l’ofici de mare, i em vaig jubilar de l’escola definitivament, amb molta recança.»  L’any 1980 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques i Sanitat havia estat traspassada a la Generalitat. Es necessitaven professionals. Obtingué una plaça de metgessa al servei de Promoció de la Salut. Quan va poder, vaig reprengué l’atenció directa a les persones. No s’oblidava de la psiquiatria i per això, uns anys més tard, va haver de preparar-me per exercir-la. Vaig treballar deu anys en un servei de Salut Mental a l’hospital Taulí de Sabadell és així com durant dècades, els eixos de la seva vocació s’estructuren per una banda, en una vocació de formació dels professionals de la salut i per una altra, va continuar la formació clínica fins a dedicar-se  a l’exercici privat com a psicoanalista.  I encara hi és, vés. Als seixanta anys es va jubilar de la plaça pública  i li restà temps lliure en què inicià una nova vocació. No ho hauria dit mai, però seguí la seva intuïció s’hi apassionà. Va prendre consciència de la satisfacció que li produïa escriure poesia i treballar per la meva llengua quasi abolida en l’escola de la infància i dels anys de mestra. La dedicació a la poesia esdevé un «fruit tardà d´una vida professional dedicada a les persones.»

L’any 2011’editorial Montflorit li publicà el primer llibre, Negre i fil. D’aleshores ençà continuà treballant en el camí d’aprenentatge de la poesia. De petita li arribava la poesia amb la música que cantava la mare al piano. De jove, els cantautors catalans li van fer conèixer molts poetes. No es perdia cap recital i comprava tots els CD que escoltava en el cotxe i els dies de festa. Eren l’aliment de l’ànima. Fa poc «he trobat pàgines de diaris personals de fa molts anys, en els que escric poesies sense valor literari però que contenen la llavor de poemes publicats amb posterioritat.» Fa poc, en una entrevista, va dir que havia començat a escriure poesia l’any 2001, just quan descobrí Joan Vinyoli. El fet la va marcar.

Uns anys més tard es matriculà a l’escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Tingué sort, recorda, d’anar als tallers que dirigia en Francesc Parcerisas de qui vaig aprengué molt. El 2013 Meteora li publicà Flames a la Fosca amb pròleg de l’Ignasi Riera, el 2016, també Meteora li publicà Arrel a la roca amb un pròleg de Francesc Parcerisas. El 2018, novament amb Meteora, Blau argila amb un epíleg de la Gemma Gorga. I ara el llibre que presentarem, Mig pa i una flor.

Nati Solé Alcaide ha estat amb nosaltres per a presentar ‘Motor de sang’, 16^È Premi de Poesia Antonio Matutano Vila d’Almassora, poemari que ara fa res, el març de 2021, publicà Onada Edicions amb un pròleg d’Anna Ruiz Mestres i una fotografia a la coberta d’Olga Pros Jané que, segons l’autora, ha sabut simbolitzar el quid de l’obra.  «A pagès ─llegim en un escrit promocional extret bàsicament del pròleg─, dels animals de tir en deien motors de sang, perquè eren la força imprescindible per a fer la majoria de tasques. [El llibre]parla de l’empenta descoberta dins nostre quan el pas del temps s’obstina a voler fer-nos creure que hem acomplert la part més important i llarga del viatge personal. Ens fa present l’energia que impulsa a practicar l’autèntica llibertat, no els passatemps disfressats d’ella, ni la sacrificada voluntàriament o per por, sinó aquella llibertat que només exercim amb prou valentia quan arribem a la maduresa. »

https://www.ivoox.com/player_ej_69618261_6_1.html

Avui, dimecres dia 5 de maig de 2021, hem fetel tres-cents seixanta-setè programa, el trentè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Nati Soler Alcaide nasqué el 5 d’agost de 1959 a Llorenç del Penedès, on ha viscut sempre. Abans de saber llegir fingia fer-ho aprenent-se contes de  memòria i el moment exacte en què calia passar pàgina per a fer-ho creïble. La formació poètica continuà amb la memorització de lletres de cançons. Després que la senyoreta Maria l’ensenyés a llegir va arribar la lectura de tot el que li queia a les mans, que sempre era menys del que volia. Heu de pensar que als seixanta a Llorenç hi havia escasses possibilitats d’anar-se’n i menys recursos econòmics que no ara. Hi havia un armari de llibres a l’escola, uns quants Cavall Fort al local de catequesi i uns quants prestatges al cafè de El Centre. S’ho va empassar tot, i es va sentir afortunada quan la Rosa Fabregat obrí una llibreria i ella tenia un salari que li permetia comprar llibres.

Fa de modista. Es considera una dona feliç per poder repartir tot el seu temps entre les seves dues vocacions, la costura i la literatura. Les considera dues tasques complementàries, ja que les dues permeten desenvolupar la creativitat.

Li agrada llegir i admet que «escric més del que publico». La majoria dels poemaris que li han editat, han arribat als lectors per haver estat premiats. En narrativa ha tingut menys sort, es lamenta, i només ha pogut donar a conèixer un llibre de relats i una novel·la. Li van premiar una de les seves obres de teatre, però no s’ha estrenat ni tampoc publicat. Membre actiu del grup multidisciplinari Art Polièdric amb qui ha interpretat els propis poemes, els d’Espriu, la tasca de Pau Casals i actualment  participa en una visió de grup sobre Terra Baixa. Autora de capçalera de la biblioteca Terra Baixa de El Vendrell, ha col·laborat amb l’expert en pedra seca Josep Vallès,  participa en recitals poètics i és columnista de Portal Nou i de Jaula Azul.

Conscient que la poesia té pocs lectors, renuncià a buscar editor i ja fa molts anys va optar per publicar premis literaris. Ha tingut sort. Amb Apunts de Praga obtingué el 2000 el Premi Josep Fàbregas i Capell, que l’Ajuntament de la Vila de Sallent publicà l’any següent. El 2004 Editorial Viena li publicà Les dents del gat amb què l’any anterior va merèixer el XVIII Premi Vila de Martorell. El 2004 obtingué el Premi Paco Mollà de Poesia de Petrer, que fou publicat l’any següent per l’Editorial Aguaclara. Poemes de pedra seca, amb fotografies de Josep Vallès Valls, fou publicat el maig de 2006 per Cossetània Edicions. Furgar el rusc fou publicat per Emboscall el novembre de 2008. Amb La pedra d’aquesta casa obtingué el 2008 Premi Maria Oleart d’Alella, que La Comarcal Edicions publicà el 2009, el mateix any que Pagès Editors publicà a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda La casa amb set butxaques amb què obtingué l’any abans el Premi Grandalla de Poesia. El 2010 va merèixer el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, que publicà Edicions Bromera tot seguit, el 2011. El 2014 obtingué per La lentitud del ramat el XIX Premi de poesia Màrius Torres, que tot seguit, el 2015, publicà Pagès Edicions a la Biblioteca de La Suda. El 2018 fou guanyadora amb el llibre Paraula del XXII Premi Nacional de Poesía Adolfo Utor Acevedo que cada any s’atorga a una obra en valencià. Hem d’afegir Cadells de gat, el poemari que presentarem. ‘Cadells de gat’, que el març de 2020, publicà Ònix Editor amb un pròleg d’Àlex Susanna i unes esplèndides fotografies d’Olga Pros Jané. El poemari és el resultat de la reflexió després d’haver vist el dibuix de tres nenes precioses, mal vestides, però amb cara de felicitat, aixoplugades sota un paraigua tronat i acaronant tres cadells de gat. També cal afegir Motor de sang, el poemari que presentarem.

Autora de novel·les breus, com Onze d’Agost, amb què fou guanyadora ex aequo del I Premi Mossèn Romà Comamala de Vilabella i que fou publicat l’abril de 2003 per Cossetània Edicions, i d’obres de teatre com Cal llop, amb què obtingué el 2009 el Premi de Teatre Bambolina, mai no publicada ni representada.

A  més a més és autora amb Josep Vallès de  Diuen…, amb les opinions de Leo Messi, Xavi Hernàndez, Gerard Piqué, Sandro Rosell, Bojan Krkic i 50 reconeguts culers més.

Mònica Miró Vinaixa ha vingut a presentar ‘Al dellà de l’enlloc’, poemari que ara fa res, el febrer de 2021, publicà Editorial Trípode, amb un retrat de l’artista i poeta Abraham Mohino Balet a la pestanya de la coberta. « Ni res aquí, ni res allà ─llegim en un escrit a la coberta de darrera del llibre─. O potser tot, en aquest trànsit d’un buit a un altre: conrear el cos, l’únic terreny propi, saber que és bell el lloc on l’ull descansa, dir-se el passat com si fos viu encara i fer de cada mot una darrera casa. Aquests són els camins que porten [el poemari], cent poemes que des del fons de la terra construeixen el moment com a acte estètic i la paraula com a punt de partida i d’arribada. Res no és banal en una poesia on l’enyor es fa carn, on, sense déus, el jo poètic trena vincles amb la natura per trobar-hi una nova forma de completesa.»

https://www.ivoox.com/player_ej_69288492_6_1.html

Mònica Miró Vinaixa, la convidada, nasqué a Barcelona el 23 de setembre de 1969, un dia abans de la Mercè. «El metge ─ens diu en un missatge─, [que] volia fer festa […] li va provocar el part a ma mare, així que sóc […] com August, l’emperador, i com el Julio Iglesia (ai!).»  Professora, editora, traductora, investigadora i assagista, poeta i divulgadora del món clàssic. Dona de talent, és llicenciada en Filologia Llatina i en Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. En aquests moments, està redactant la seva tesi doctoral Guerra i exili en l’obra de Josep Solanes i Vilaprenyó: experiència de vida i constructe cultural. Ha estat docent a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Oberta de Catalunya. Des de fa deu anys, és professora d’escriptura creativa i de literatura clàssica a l’Escola d’Escriptura. Autora de nombrosos estudis sobre llengua i cultura llatines, literatura francesa, antropologia de les religions i llengua i literatura catalanes. En tant que divulgadora del món clàssic, conduí, des de setembre de 2016 fins a juny de 2017, la secció setmanal radiofònica ‘Els ulls de Minerva’ dins el programa cultural Wonderland, dirigit per Rosa Gil, de RNE-Ràdio 4, amb la comesa d’establir ponts i diàlegs entre l’antiguitat romana i el món contemporani. També col·laborà regularment amb la secció ‘L’art d’escriure’ de l’esmentat programa.

Guaita, escriu també poesia, gènere en el qual fins ara té publicades tres obres: Moll el 2011 li publicà En el límit de l’ombra, pols de cinabri, escrit a quatre mans amb Abraham Mohino Balet i el 2019 Godall Hybrida. Fa poc, el 2021 Trípode Al dellà de l’enlloc, que és l’obra que presentarem. Cal remarcar que Godall edicions li publicà el 2019 Perennia, una mostra de poesia epigràfica funerària llatina.

Ha merescut alguns premis. Premi Extraordinari de Llicenciatura, l’any 1995. Amb el recull Entre l’ocell i l’argila. Tríptic ambrat d’haikus agredolços fou premiada l’any 2004 en la XXVIII^A edició dels Premis Castellitx d’Algaida. La tasca de tutorització del blog ‘El teixit de Penèlope’, de Mònica Flores, va merèixer l’any 2012 el premi Núria Tudela i Penya que concedeix la revista Auriga, única publicació en català dedicada a la divulgació de la tradició clàssica a Catalunya.

Miquel-Lluís Muntané i Sicart vingué a presentar ‘Passatges’, poemari que ara fa res, el juny de 2020, publicà Llibres del segle, amb un esplèndid dibuix a la coberta de Roser Bover i un pròleg de Jaume Creus. «Els passatges ─en destaca l’editorial a la solapa de la coberta─, en tant que es formen amb el pas, impliquen camí, fer via, viatge. I també des del primer poema trobem esmentat el sentit del viatge (un altre dels temes predilectes del poeta), sigui purament físic o interior. Però el que preval és l’interior, el que s’organitza dins les fronteres de la pell de cada individu. No diuen que Rilke deia que l’únic viatge és el viatge interior? Doncs a això em refereixo»

https://www.ivoox.com/player_ej_68993168_6_1.html

Ahir, dimecres dia 21 d’abril de 2021, férem el tres-cents seixanta-cinquè programa, el vint-i-vuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Diuen que el 19 de setembre de 1956 Miquel-Lluís Muntané i Sicart va caure com Mister Bean al món. Va néixer en un pis de l’Eixample barceloní, sota el signe de Verge i amb l’ascendent a Lleó; era de nit i, qui sap si per això, el vespre i les primeres hores nocturnes sempre han estat la seva part preferida del dia… Diuen que va estudiar matèries diverses (de la filologia a la publicitat, de la sociologia a la música) i que s’ha dedicat a activitats encara més diverses (des de regentar un establiment de perfumeria fins a conduir programes radiofònics, des d’administratiu en una immobiliària fins a compondre i interpretar cançons, des de documentalista en una institució pública fins a la docència), però que hi ha un eix en la seva vida que ho vertebra i ho cohesiona tot: la voluntat aferrissada de comprendre el món i d’explicar les seves percepcions d’aquest procés per mitjà de la paraula escrita. Diuen que és cristià i d’esquerres, però també diuen –els més lúcids, sobretot– que les consciències sempre són més àmplies que les etiquetes. Diuen que és un apassionat de l’època barroca, que prefereix les arts i els espectacles en directe i que ha viatjat per mig món (pel nord, pel sud, per terra endins i per mar enllà). Diuen que és feliç trescant per les muntanyes i que té una fal·lera que li ve de lluny i que el fa anar, els caps de setmana, a veure uns nois com empenyen una pilota amb el peu sobre una superfície verda. Diuen que té un nombre ingent d’amics, però que es desaconsella seriosament tocar-li el voraviu. Diuen que té una certa traça en això de confegir versos, però aquesta qüestió, naturalment, cadascú és ben lliure de desmentir-la o de corroborar-la.

Autor d’una obra literària que consta, fins avui, de vint-i-cinc títols editats i comprèn la major part de gèneres: narrativa, poesia, assaig, teatre i conte infantil. Voldríem destacar la faceta de poeta i la serenor, segons Jordi Llivina, de la seva poesia. Entre els llibres de versos publicats, cal citar Migdia a l’obrador, publicat el 2003 per Pagès Editors.

Ja vingué al programa el dia 8 de juny de 2016 per a presentar Qualitats de fusta, el seu darrer llibre de versos. Es tracta, segons Eduard Sanahuja, el prologuista, d’una metàfora de la condició humana. Conclou: «Recordem que tres dels objectes fonamentals de la nostra cultura (…) han estat fets de fusta: el bressol, la creu i el taüt.» Tornà el 18 d’abril de 2018 per a presentar Construir la transparència, una antologia de la seva obra poètica feta pel també poeta Vicenç Llorca i publicada el març de 2018 per Tèmenos Edicions. Segons el prologuista, l’obra poètica de Miquel-Lluís Muntané és «una de les més coherents i sòlides de la poesia catalana de les darreres dècades» i afegeix que tots guanyarem «amb la lectura dels(…) poemaris que acabem d’analitzar. Un guany que es relaciona amb la bellesa dels versos i la construcció d’un pensament ètic de la poesia.»

Ha estat traduït a l’espanyol, francès, anglès i portuguès. Ha realitzat algunes traduccions del francès al català i va ser traductor de l’edició catalana d’El Correu de la UNESCO. Ha col·laborat –i col·labora– en un gran nombre de publicacions: Diari de Barcelona, El Punt-Avui, Serra d’Or, El Temps, Llengua Nacional, El 9 Nou, Caràcters, Revista Musical Catalana, Revista de Catalunya, Onda Cero, Catalunya Cultura i COM Ràdio, entre d’altres mitjans. S’ha dedicat a la gestió cultural, a la publicitat i al món editorial, i també ha exercit la docència a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Forma part del jurat de diversos certàmens literaris, entre els quals hi ha el Recull de Blanes i el Narcís Saguer de Vallgorguina. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de l’Associació Espanyola de Col·laboradors de Premsa, Ràdio i Televisió. Va ser directiu de l’Acadèmia Iberoamericana de Poesia i de la Penya Literària Joan Santamaria, i membre del Consell de Cultura de Barcelona. Actualment és vocal de la Fundació Miquel Arimany, president honorari de la Federació Catalana d’Associacions UNESCO i president de l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Climent Mur per la seva tasca en l’àmbit de l’associacionisme cultural. Fou l’impulsor i director de la revista especialitzada en poesia Saba Poètica, fundada l’any 1980. Amb seu a Esplugues de Llobregat, va arribar a treure trenta números, i a les seves pàgines van publicar un bon nombre de poetes en llengua catalana, dels més novells als més consagrats. Incloïa, així mateix, traduccions d’altres llengües, notícia de novetats, crítica de llibres i entrevistes. El darrer número va aparèixer el mes de maig de 1992.

Jordi Llavina ha vingut a presentar ‘L’anell’, que ara fa res, el març de 2021, publicà Editorial Meteora, amb fotografies de Pau Esteve, un dibuix de Jaume Geli i un pròleg de Marc Galofré. «[El poema] és aproximadament ─hi llegim─ un dietari o una memòria d’uns dies a París del protagonista del poema amb l’amiga. Ens parla en primera persona a partir de converses i de passejos. Estem arran de vida i de les coses, de l’atzar que pot prendre la forma de la rodona necessitat. Els últims poemes […] parteixen d’aquí. I és des d’aquest caminar atent (…), que el llenguatge es fa dens entorn d’una imatge i qualla en un poema com a rúbrica o fa un pas més i esdevé poema independent. L’ús de la cançó […] vindria a subratllar aquesta fidelitat a l’experiència propera. Sense renunciar a aquest camí […], podem connectar amb els paisatges més diversos i amb reflexions que [van] al centre […]de la seva poesia.»

https://www.ivoox.com/player_ej_68608057_6_1.html

Avui, dimecres dia 14 de març de 2021, hem fet el tres-cents seixanta-quatrè programa, el vint-i-setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Jordi Llavina Murgadas, el nostre convidat, nasqué a Gelida el 19 de març de 1968. És llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Escriptor, poeta, professor, crític d’art, periodista, crític literari i presentador de ràdio i televisió. Ha treballat en el món editorial, en l’ensenyament i, durant vint anys, ha exercit com a periodista cultural a Catalunya Ràdio, La Vanguardia, TV3, Sàpiens, El Punt Avui, El 3 de vuit… Presentà durant cinc anys i mig el programa de llibres diari Fum d’estampa, a l’extinta Catalunya Cultura. També va col·laborar al programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio a la secció dels Mails d’amor. L’any 2014 va ser comissari de l’Any Vinyoli per a commemorar el centenari del poeta. Cada dilluns publica un article d’opinió al diari Segre i també escriu crítica de llibres per a l’Ara. Actualment ensenya llengua i literatura catalanes a l’institut Milà i Fontanals, de Vilafranca del Penedès.

Es va donar a conèixer l’any 2001 en guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la Nitrato de Chile, i és en la maduresa quan començà a crear obres de distints gèneres, com el poètic o el narratiu.

Quant a la poesia, el 2005 va merèixer el Ciutat de Palma Joan Alcover per La corda del gronxador, que publicaren el 2006 l’Editorial Moll i Edicions Proa. Constitueix el brillant debut de l’escriptor com a poeta. El 2007 obté el Premi Alfons el Magnànim per Diari d’un setembrista, que publicà tot seguit Edicions Bromera. Amb aquesta mateixa obra també obté, un any més tard el Premi Crítica Serra d’Or de poesia. Amb el tercer recull, El país del vent, obté el 2010 el premi Vila de Martorell de poesia; Lleonard Muntaner el 2011, any que obté el Vicent Andrés Estellés de poesia per Vetlla, que tot seguit, el 2012, publicà l’editorial 3 i 4. El 2013, amb aquesta obra, li atorgaren el Premi de la Crítica de la poesia catalana. Amb la mateixa editorial valenciana publicà el 2013 Contrada, un llibre de sonets, i el 2015 Matí de la mort. Finalment, a banda del llibre que presentarem, el 2017 l’editorial Meteora li publica Ermita, amb què obtingué la Lletra d’Or, i el 2020 Cossetània El magraner, amb què un any abans obté el Premi Maria Manent.

Cal remarcar també que el 2012 fou mereixedor del Premi Rafael Cornellà de retrat literari, que forma part del conjunt de Premis Recull, per L’home que encara fa servir barret.

Rosa Maria Arrazola, poeta, vingué a presentar ‘Mare Batec’, que ara fa res, l’octubre de 2020, publicà Voliana Edicions, amb un pròleg d’Adelina Ruiz i Ana Páez. «(…) parla ─llegim en l’escrit de la contracoberta─ d’una lluita de fills i de mares, d’algunes mares i fills que en plena Dictadura franquista van perdre la llibertat de poder-se estimar, perquè des de 1936 i fins la dècada dels 90, una xarxa (…) que es dedicava al tràfic de nadons els va negar la possibilitat de ser qui realment havien de ser. [Estat i Església], amb la dreta poderosa, van cometre il·legalitats [que consten] en nombroses dades hospitalàries, judicials i funeràries. [Algunes ordes]reprimien les mares i les empresonaven [i] decidien (…) quina era (…) digna de criar el fill i quina no. (…) [Es tracta d’] un crit punyent que vol ser reparador i (…) parlar també, de tota mena d’injustícia (…) contra la llibertat dels éssers humans.»

https://www.ivoox.com/player_ej_68290703_6_1.html

Ahir, dimecres dia 7 de març de 2021, férem el tres-cents seixanta-tresè programa, el vint-i-sisè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Rosa Maria Arrazola i Díaz, la nostra convidada, nasqué el 26 de juliol de 1969 a Gràcia, pero té arrels a Ponts, a La Noguera i tant un com l’altre lloc «corren per dins meu i em són espais essencials», ens digué en un missatge. Li agradava escriure de ben petita, a l’escola començà amb els contes, fins que en recità els professors, alguna cosa li removia els dins, i així, amb dotze anys, escrigué els primers poemes. Es recorda d’aquell temps, asseguda a l’escriptori de casa, dient-se que volia ser poeta.

Estudià Filologia Hispànica a Barcelona i a Firenze i, després, passà uns anys a Alemanya, fet que li deixà petjades: es dedicà a la formació, a la lectura de poetes catalans, i a l’escriptura poètica; també s’endinsà «en la pintura, que sempre he entès com a complement plàstic de la meva obra. No serà fins a finals de la dècada del 2000 que començà a fer-se visible, presentant-se a concursos i deixant-se caure en algun que altre recital.

El 2012 obtingué el Premi de la Vinya i el Vi per En brut, el 2013 meresqué el Vila d’Argentona Esteve Albert de Poesia per Poma tocada i el 2014 obtingué el Miquel Àngel Riera, Ciutat de Manacor per Rai, que publicà el 2014 Món de llibres; el 2016 obtingué l’Estabanell Energia Òmnium Cultural del Vallès Oriental per Buit de març, que publicà el 2017 Viena Edicions, El Ventura Gassol de La Defensa Agrària de La Selva del Camp fou el 2017 per Una altra gramàtica i 2018 Premi Josep Fàbregas i Capell, Vila de Sallent per Era, que publicà Tèmenos el 2019 a la col·lecció Lai. A banda dels llibres esmentats i de Mare Batec, que presentarem, Paralelo Ediciones li publicà el 2013 Llibre dels Xiscles i Quòrum Llibres el 2016 Nero nas.

No entén la poesia sense dir-la: «crec en ella per compartir-la, hi ha les ganes de comunió amb l’altri…les estones d’empatia i generositat… » Per això sempre que pot la passeja amb espectacles de petit format acompanyada de músics, cantants i ballarins, com per exemple, la Clàudia Cabero, amb qui de fa tres anys comparteix Passarel·les. Un passeig per la seva música  i  la meva poesia. Justament, el 2019 van rebre el Premi Miquel Martí i Pol al Certamen Terra i Cultura, atorgat per Lluís Llach al millor poema musicat pel poema Dona-Dindi, que pot escoltar-se, entre d’altres, que també ha musicat la Clàudia, en aquest espectacle, i que es troben en un disc que porta per títol Aorta.

Rosa pou, poeta i cantautora, vingué a presentar ‘Ala, bat! Sí, Adeu’, que ara fa res, el març de 2020, publicà Edicions Tremendes amb unes esplèndides il·lustracions de Mar Serinyà Gou. «La cantautora i poeta Rosa Pou ─llegim en un escrit promocional de l’editorial─ arrenca el vol amb el poemari Ala, bat! Sí, adeu com qui es llança al joc de viure i escriure mentre sobrevola la pròpia quotidianitat amb paisatges de sons, ritmes, jocs semàntics, fonètics i metalingüístics.»

https://www.ivoox.com/player_ej_67896224_6_1.html

Ahir, dimecres dia 31 de març de 2021, férem el tres-cents seixanta-dosè programa, el vint-i-cinquè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Rosa Pou Batlle, la convidada, nasqué, a Serra de Daró l’1 de març de1980. Cantautora, poeta i lletraferida, escriu des del costat amè de l’enuig i el goig desxifrant la seva quotidianitat en un paisatge carregat de sons, mots, rimes, ritmes, jocs semàntics i fonètics. És sobretot el joc el que li ha permès desenvolupar una escriptura pròpia i una manera diferent d’acostar-se a la poesia. Ha dirigit al costat de l’artista Mar Serinyà, Lúcid, de Rafael Spregelburd – en el Cicle d’Art i Poesia a Torroella de Montgrí. Ha realitzat exposicions de Poesia envasada, o sia, diferents dosis de poesia elaborada amb la finalitat de ser subministrada via intravenosa, i Medicina per a lletraferits i altres afectacions de l’ànima.

Després de treballar amb Gerard Quintana a Les claus de sal i Treu banya, amb Albert Pla a Anem al llit, Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle a El somni d’un Gegant i l’Orgue de Perfums, i altres, presentà el 2012 el seu primer disc en solitari, Entre monosíl·labs, que edità Temps Record. on s’endinsa en el terreny compartit entre la música i la poesia: prefereix les paraules curtes amb discursos llargs i els jocs i la intuïció abans que els virtuosismes o les gravetats exagerades. Cal remarcar La portada del disc, que és obra del pintor Alex Pallí amb el disseny de l’escultor Nei Albertí, els quals, juntament amb el col·lectiu nuboläris, participaren activament en tot el procés de creació del disc on destaca la producció de Xavi Lloses.

A banda del poemari que presentarem, el 2016 publicà Reversible amb el fotògraf Eugeni Prieto, del qual se’n feu una exposició a la llibreria Pèrgam de Barcelona.