Aparador de poesia. Tinguérem en el cub de la peixera de la ràdio August Bover i Font, un home, segons Pi de Cabanyes, «formal i aplicat, elegantment britanitzant de maneres i de tracte(…)» que vingué per a presentar ‘Tornaveu’, el tercer volum de la trilogia oulipiana, que Arola Editors publicà l’octubre de 2018 amb dibuixos de Pere Capellà Simó, com en els anteriors, i un pròleg de Vicent Pitarch i Almela. «Salta a la vista ―hi llegim― que en les traves que s’autoimposa l’autor (…), l’experimentació sobre els ingredients fònics del llenguatge l’atreu més que no la cerca de malabarismes conceptuals, dins un tractament del signe lingüístic en el qual la funció referencial eclipsa tot sovint la funció emotiva.»

https://www.ivoox.com/player_ej_48878676_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 12 de març de 2020, farem el tres-cents vint-i-setè programa, el vint-i-dosè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
August Bover i Font va néixer el 27 d’octubre de 1949 a Barcelona. Quan era adolescent començà a escriure lletres de cançons i a posar-hi música i a viatjar a Eivissa i Formentera, llavors paradís de hippies. Ha estat afortunat, segons ell, d’haver pogut «gaudir del blau mediterrani des de la casa dels pares, a la meva Barcelona natal, quan la construcció d’edificis més alts encara no en tapaven la vista des del peu del Putget.» Just abans que morís Franco, estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on el 1984 es doctorà en Filologia Romànica. Si no anem errats durant un any fou assistent de recerca a la Universitat de Saskatchewan ―«però fins i tot allí, les nombroses gavines que remuntaven el curs del riu em recordaven que, molt lluny, les ones prosseguien la seva eterna dansa»― i un any més fou investigador a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on va «poder gaudir de la visió de les aigües de l’oceà Pacífic». Inicià la docència al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, d’on ara és catedràtic emèrit. També ha estat professor visitant a les universitats de Perpinyà i de Càller, a Sardenya. Durant quatre cursos, de 1988 a 2002, fou secretari tècnic de la Comissió de Lectorats de Català a les universitats de l’estranger i, des de1995 a 2009, codirector de la Catalan Review. Vicepresident de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Cal destacar l’impuls que ha donat a la catalanística internacional.
Especialista en literatura catalana de l’Època Moderna, la literatura de l’illa de Sardenya i l’obra del poeta Josep Sebastià Pons. Autor de les antologies de la poesia de Pere Serafí i del poeta nord-català i altres obres, entre les quals remarquem el Manual de catalanística i El diccionari dels gentilicis catalans.
Com a poeta, ja té un gruix d’obra publicada. El 1999 Documenta Balear publicà el seu primer llibre En pèlag d’amor, on aplegà poemes escrits durant quinze anys i on reflexiona sobre el paisatge i la cultura de les Balears i on sobresurten els vincles de l’autor amb els homes i dones d’aquelles terres. El 2001 Arola Editors publicà L’hivern sota el Cadí, un conjunt de tankas il·lustrades amb aiguades per Salvador Alibau. El llibre, on evoca l’Alt Urgell i les contalles que, de petit, sentia explicar al seu avi matern, va precedit de pròlegs de Joan Alegret i José Corredor-Matheos i conté també la traducció espanyola, de l’autor; l’anglesa, de Mary Ann Newman i la japonesa, d’Izumi Kando. El 2006 Papers de Terremar publicà Mojave, que remet al desert californià, on es reivindiquen els pobles indis. Escrit en haikus i també amb aiguades de Salvador Alibau, conté les traduccions anglesa de Mary Ann Newman i francesa de Denise Boyer. Arola Editors publicà el 2008 Terres de llicorella, tot tancant el cicle, un altre cop en tankes i ara amb fotografies en blanc i negre de Toni Vidal, i Imatges del Priorat, on reflexiona sobre el Priorat dels avantpassats paterns. Una mica abans publica Antologia poetica (Càller, Sardenya: Arxiu de Tradicions), amb traducció a l’italià de Joan Armangué i pròleg de Neria De Giovanni, que conté alguns poemes encara inèdits als Països Catalans. Altre cop Arola Editors publica el 2011 Cloc!, amb un pròleg de Màrius Serra, on s’endinsa en les possibilitats lúdiques de la llengua catalana, el 2014 Beabà i el 2018 Tornaveu, completant la trilogia, amb dibuixos, com en els dos anteriors de Pere Capellà Simó. El Cep i la Nansa Edicions publicà el febrer de 2018 Blau marí, amb un pròleg de Vinyet Panyella i un epíleg d’oriol Pi de Cabanyes. « Se’m fa difícil imaginar ―explica l’autor amb un cert to justificatiu― un altre horitzó que no sigui l’ampla ratlla del mar. M’ha acompanyat pràcticament sempre al llarg de la meva vida. » Menys l’any a Canadà ―diem―, on hi tenia una caseta, com a la cançó. Obra seva ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, l’espanyol, el francès, l’italià, el romanès i el japonès.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Júlia Badal i Basto, poeta barcelonina, vindrà a presentar ‘Brodats de seda’, que ara fa res, el setembre de 2019, publicà l’Editorial Comte d’Aure, dins la col·lecció La Garonne, amb un pròleg de Jaume Piquet i un epíleg de Vicenç Llorca. El poemari, segons l’autora, «és la dansa de l’agulla, lliscant, acaronant el teixit, els poemes. (…) Els sentits [hi] vibren a través del tacte, el gest, el silenci de la pèrdua més íntima. » «(…) celebra ―rebla el clau l’epilogista―, a través de l’eròtica, el plaer i l’amor compartits dels amants. [L’autora] aconsegueix (…) homenatjar l’amant absent (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_48607186_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 4 de març de 2020, férem el tres-cents vint-i-sisè programa, el vint-i-unè de la novena temporada.
Júlia Badal i Basto, la convidada, nasqué a Barcelona, l’1 de maig de 1964, just quan el franquisme commemorava Los 25 años de paz, eufemisme que van encunyar per l’ocasió. Cresqué en el si d’una família treballadora ― la mare feia de modista i el pare era agent comercial ―, era la petita de dos germans. La infantesa va discórrer entre l’Acadèmia Núria, l’escola concertada del carrer Vallespir, propietat dels Triola, on anàvem els nens de la zona nord del barri de Sants, berenars de pa amb vi i sucre i estones veient Los Chiripitiflauticos en la televisió en blanc i negre de l’època. Ja de ben petita, els mots la varen seduir, i llegia el TBO, el Patufet, la LyLy, revista juvenil femenina… I llibres, els grans amants; ho tastava tot, les aventures de Los Cinco, escrites per l’escriptora Enid Blyton, els llibres de la col·lecció Bruguera, títols com Tom Sawyer, o Sissi emperatriz, d’Allison Pataki. Alguns encara els conserva en la seva enorme biblioteca personal. Estudià Administratiu, com moltes noies de l’època. El que li agradava, però, era la literatura, i treia bones notes, en Geografia, Història i, és clar, en Llengua i Literatura. Als 18 anys, començar a col·laborar a la Revista del barri Trenc d’ Alba, on tingué l’oportunitat d’entrevistar a Lluís Llach, o Raimon. Treballà en diferents mitjans de comunicació. L’estiu del 1991 esdevé mare i es dedica als fills, tot i que segueix sent lletraferida i escriu sense cap afany. A la tardor de 2013 reprèn el camí, de les lletres i recita per primer cop en públic. D’aleshores ençà fa recitals i col·laboradors en llibres i s’aboca en actes solidaris. Trobem obra seva a Lletres blaves per a l’autisme, que publicà Stromberg Editorial el 2019 i 50 poetes de la terra, publicat el 2018, antologia coordinada per Imma Forment i Pau Civit, els beneficis de la qual foren destinats a l’ONG Proactiva Open Arms. El 2015 coneix en Miquel, a qui va dedicat el segon poemari, Brodats de seda, que presentarem. Ell l’esperonà a publicar el 6 d’octubre de 2016 el primer, Laberints de pell, que edità l’Editorial Trirremis. Dissortadament, un càncer de fetge, se l’endugué el 20 d’agost del 2018. «Escriure ―ens va escriure la poeta―, m’ajuda a viure el dol.» S’ha presentat a nombrosos premis literaris i ha estat finalista de les dues edicions de poesia Eròtica d’Olot. Se sent de Sants, com la Núria Feliu, i és encara la nena, això creu, que gaudia escoltant en les sobretaules dels diumenges. Segueix gaudint amb la lectura de llibres, compartint sopars amb els amics o en les tardes de pluja, brodant i fent ganxet. Ah la música: Llach, Aerosmith, Deep Purple, els boleros de Moncho… No ens deixéssim que fa de Jutgessa Internacional de Majorettes.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Laia Maldonado, una joveníssima poeta que encara es mira al mirall per saber si n’hi ha caigut alguna, ha vingut a presentar ‘L’arquitecte’, que va merèixer el Premi de Poesia Ventura Ametller 2019 i que ara fa res, el setembre de 2019, publicà Edicions de 1984. «L’autora desgrana amb una precisió de bisturí ―llegim en una recensió de Xavier Mas Craviotto― una de les grans realitats subterrànies que condicionen el Jo, indissoluble de la paraula, i que el lliguen al món: el relat. (…) Parteix de la premissa que la paraula fa el món, que cal narrar-nos per existir (…). Poetitza, partint de la figura simbòlica de l’arquitecte (…), que el procés que tot Jo segueix per construir-se (…), per oferir al món un discurs que l’expliqui (…). Un relat que, a més, ha de fer front al relat de l’Altre —Altre sempre entès com a alteritat, com a tota entitat aliena al Jo però que, com el Jo, segrega relat— (…). »

https://www.ivoox.com/player_ej_48341849_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 26 de febrer de 2020, férem el tres-cents vint-i-cinquè programa, el vintè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Laia Moldonodo Llobera, la convidada, nasqué a Coma-Ruga el 13 de maig de 1997. Tot i ser toro, «feta a parts iguals ―llegim al doblec de la coberta― d’aigua salada, sol i ecosistema litoral, té un humor com les marees.» Estudia Teoria de lo Literatura i Literatura Comparada i Història a la Universitat de Barcelona, a més a més de continuar «aprenent a pensar, a rebel·lar-se i ser tossuda.» Poemes seus han estat inclosos a les antologies Poesia Bloom (AdiA Edicions, 2018) i Liberoomericanas: 140 poetas contemporóneas (Liberoomérica, 2019). Fundadora i militant de l’ONG Un Llapis per Ghana: «allò que em treu la son ―diu― reposa en un altre continent: les mans que sostenen el llapis amb què escric viuen
en un orfenat de Ghana», que és on duu a terme, juntament amb el seu equip, un projecte de cooperació internacional. Es manté en constant moviment, segons sembla, rere un únic lema: «no fer res per inèrcia.» Haurà triomfat, conclou, si quan mori no ha estat màquina.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. La Isabel M. Ortega Rion, poeta tarragonina, vindrà al programa a presentar ‘Cues de sargantana’, que ara fa res, el setembre de 2019, Tres i Quatre publicà amb un pròleg de Jordi Pàmias. « La meva visió de la poesia ―hi llegim― es pot aplicar al llibre (…); s’hi escau com l’anell al dit. En cada un dels poemes, fa giravolts; res no és dit d’una manera rotunda, inapel·lable. Com si ens xiuxiuegés: “La vida fa molts tombs; la poesia, també.” »

https://www.ivoox.com/player_ej_48063652_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 19 de febrer de 2020, férem el tres-cents vint-i-quatrè programa, el dinovè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Isabel Maria Ortega Rion, la convidada, nasqué a Tarragona el 13 d’agost de 1955. Segons la mare, havia de néixer cap a final de mes, per santa Rosa, però tenia pressa i ho va ver abans. Ben d’hora anà al Col·legi del Sagrat Cor ―les anomenades Vedrunes! Com que, vés, feien servir el mètode Montessori, als cinc anys llegia i escrivia. «No guardo records especialment bons del col·legi ―es diu―: era classista, elitista, carca, i ben aviat vaig començar a qüestionar-me les contradiccions que veia entre les paraules i els fets.» Però la base de llengua era bona; potser és l’únic «que els he d’agrair.» Ja a la Universitat, feu Psicologia i l’acabà decebuda, i hi continuà fent Filosofia. Preparà oposicions de professora de Llengua Catalana i demanà una plaça a Cornellà de Llobregat. Va estar-hi tota una vida, trenta-quatre cursos, i el 2015 es va jubilar. Va agradar-li això de la docència. Mirar que estimessin la llengua catalana alumnes que provenien de la immigració espanyola dels 60 i dels 70 fou un gran repte. I vingueren els nous immigrants i tornar a començar i fer un sobreesforç! L’ensenyament, però, es va burocratitzar i, tot i que li agradava la feina, va començar a fer-se-li feixuga.
Bona lectora, començà a escriure als onze o dotze anys. En català i en castellà. Volia fer cançons, perquè li agradava la música. Entre els quinze anys i els dinou, en castellà, imità Salinas i Neruda. Era el que tocava. Per ella. Mai no ho mostrava a ningú. Vingueren Proust i Kafka i el silenci: «Em semblava que no calia afegir res més.» De tota manera el cuquet seguia viu i cap al tombant de segle es va apuntar a classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Volia fer narrativa, però finalment s’adonà que amb la poesia se sentia més a gust. Ja havia fet una novel·leta d’encàrrec per a l’ESO, Viatge d’anada, publicada per Eumo el 1995. En el marc del projecte Solaris, que pretenia ensenyar temes científics en forma novel·lada. En el seu cas, fou sobre meteorologia; un company de física, Tomàs Deig Albert aportà la teoria i ella li donà forma literària. També havia fet traducció: uns articles de la filòsofa francesa Simone Weil, en el marc del seminari de Filosofia i Gènere de la UB. De fet, hi continua connectada i ha escrit en revistes de la Universitat. L’Escola d’Escriptura li serví per mostrar-se als altres. Això va ser important perquè no ho havia fet gairebé mai de donar a conèixer el que escrivia. I, alhora, fou estimulant, perquè implicava l’esforç de portar alguna cosa cada setmana. Compartir el que s’escriu amb els altres és enriquidor, remarca la poeta. El 2001 es va presentar al premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona, i el guanyà amb Enfilall, que Cossetània Edicions publicà el febrer del 2002. Fou una sorpresa i l’estimulà a seguir. El novembre de 2004 el col·lectiu La Gent del Llamp de Tarragona, que treballava amb Arola, li va publicar Runa plena. Cossetània Edicions el 2009 publicà Nòmada, també dins de la col·lecció de La Gent del Llamp, i el maig de 2013, Medusa. Aquest setembre passat, Tres i Quatre li publicà Cues de sargantana, que és el poemari que presentarem. En un missatge digital, ens digué que «en gairebé tots els llibres, en alguns més que en altres, apareixen mites grecs. Hi sento atracció perquè els trobo molt potents. No sé si hi ha un fil continu entre els diferents llibres: crec que cada un és diferent de l’altre, però les turbulències de fons deuen ser les mateixes: les preguntes sobre el Temps, la Mort, el llenguatge i el sentit de la vida… Els tòpics de la literatura, de l’art, de la filosofia i de la ciència.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

En Joan Puche Ruiz, poeta i editor badaloní, vingué al programa a presentar ‘Com el forat d’una camisa estripada’, conjunt de disset poemes visuals que ara fa res, l’octubre de 2019, edità l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli dins de la col·lecció La Puça del Petroli. En remarquem la insubornable posició crítica davant el món i els quatre homenatges: a Joan Brossa, a Màrius Sampere, a Carles Hac Mor i Nicanor Parra. La cita inicial de Joan de la Vega clarifica la intencionalitat del llibre: «decir yo / es esperar / la llegada / de otros nombres».

https://www.ivoox.com/player_ej_47741256_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 12 de febrer de 2020, férem el tres-cents vint-i-tresè programa, el divuitè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Joan Puche Ruiz, el nostre convidat nasqué a Badalona el 4 d’agost de 1964. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, amb l’especialitat d’Història de l’Art. «De jove m’agradava molt el dibuix ―diu en un missatge digital―, i vaig estar un temps en un estudi aprenent amb dibuixants de còmic professionals, fins que em vaig adonar que era molt dolent, i vaig deixar el dibuix.» Ara, li restaren ganes de trobar un mitjà d’expressió. La poesia visual se situa en la isoglossa que separa la poesia tradicional i la plàstica. La Viquipèdia posa de relleu la figura de Joan Puche entre els poetes visuals catalans. La trajectòria de l’artista va estretament lligada a la figura de Paco Fanés. «A la carrera ―segueix dient― em va interessar sobretot l’art contemporani i un cop acabada vaig conèixer el Paco. Per aquella època va fer una exposició de poesia visual en un bar de Badalona.» Sentí de primer curiositat de conèixer el camp i després de practicar-lo. De bon començament, el vessant plàstic, no tant el poètic. Muntà un parell d’exposicions sense encara participar-hi i després un parell o tres participant-hi. Tornant el 1999 d’una a Bàscara ―Tercer assalt, «en diguérem»― sorgí la idea de l’editorial. Acabava d’iniciar-se a Badalona una editorial i hi vam anar a parlar. L’any 2000 vam començar a fer camí com a col·lecció de poesia d’Edicions Fet a mà. L’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli neix a Badalona aquell any gràcies a Paco Fanés i Joan Puche, amb la publicació del recull Set, un volum col·lectiu amb poemes de Teresa d’Arenys, Jaume Costa, Maria Antònia Grau, Pep Mita, Primitiva Reverter i Paco Fanés. «Com a Associació ―ressalten― hem tingut sempre dos objectius: la difusió de projectes en l’àmbit de la poesia mitjançant l’edició de llibres i l’organització d’actes com el festival Poesia i Cia… i la difusió de la cultura plàstica (exposicions i projectes d’art contemporani). Adopten el nom d’una antiga construcció d’ús industrial, Pont del Petroli, que ha esdevingut una icona badalonina. L’activitat cultural i poètica d’ambdós artífexs, a hores d’ara ja es pot qualificar d’ingent.
A banda de les dues col·leccions, Pont del Petroli i La puça del petroli, que ha codirigit amb Paco Fanés, ha fet nombroses exposicions (col·lectives, amb el Paco o en solitari) i ha coordinat o dirigit nombrosos projectes culturals o socials. A banda del llibre que presentarem, Babilonia publicà el 2004 Sí, estimo els animals i L’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli a la col·lecció La puça del petroli Imatges d’arxiu. Obra seva es troba a La República de les Parets, capsa de la qual només se’n feren cinquanta exemplars, que conté fotografies i poemes de l’exposició col·lectiva del mateix títol editada el 2004; a Vi(r)us, antologia de poesia visual dels Països catalans coordinada per J.M. Calleja, publicat el 2005 a la col·lecció Pont del Petroli; a Poesia Visual Española, selecció de J.M. Calleja, Hotel Dadá, número 7, publicat per Ediciones El Candirú d’Argentina; a Price i cia…, publicat el 2011 dins de la col·lecció Pont del Petroli; a Nosaltres els fusterians, mostra de poètica visual, editat el 2012 per la Universitat Miguel Hernández.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Acollírem al programa una joveníssima poeta, Anna Gas Serra, que vingué a presentar ‘Llengua d’àntrax’, el seu segon llibre de poemes, que ara fa res, l’abril de 2019, publicà Edicions del Buc amb una fotografia d’encapçalament de l’autora i un epíleg de Biel Mesquida i Amengual. «[El sintagma del títol] és dues coses ―comenta Pol Guasch a Núvol―: d’una banda, una llengua malalta, infectada, afectada en els seus òrgans vitals que va morint-se a poc a poc, sense remei; però, a la vegada, també és una llengua infecciosa, potencialment arma biològica, amb la capacitat de destruir des del silenci. “Inodor, incolor, insípid” és l’àntrax, i així penetra per escletxes desconegudes i espais minúsculs, i així nia en la carn, els ossos i la pell, per destruir-la.»

https://www.ivoox.com/player_ej_47419036_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 5 de febrer de 2020, férem el tres-cents vint-i-dosè programa, el dissetè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Anna Gas i Serra, la convidada, nasqué el 18 d’octubre de 1996 a Barcelona. Cresqué al barri del Congrés bressolada, segons paraules de la poeta, per l’escola Ferran i Clua i l’Institut Alsina, on va triar una formació científica, que l’havia de conduir, Déu ho volgués, cap a la investigació o bé la salut. Els pobles de Castellserà i Corbera de Llobregat són llocs on l’ha pastaren ―paraules novament de la poeta― des de ben petita i que té vinculats pregonament als seus avis, no cal dir que els fonaments. «Durant el batxillerat se’m va encendre amb una força imparable la flama de la lletra», va dir-nos. Ca començar a escriure a raig fet, llegir compulsivament i assistir, vés, a cursos d’escriptura per «apaivagar el desig, nodrir la sensibilitat poètica, mirar d’entendre’m una mica enllà i seguir mantenint la concentració en la biologia, la física, la química i les matemàtiques, que cada cop contemplava com més com anecdòtiques al costat dels tresor que havia començat a desenterrar.» Això la va dur a triar el Grau d’Estudis literaris, que acabà a la Universitat de Barcelona després una estada Erasmus a Southampton. Ara està estudiant el de Psicologia. Amb textos de narrativa i poesia guanyà, entre 2013 i 2015, alguns concursos literaris per a obra inèdita, fins que el 2017 li atorgaren el 18È Premi de Poesia Joan Duch de Poesia per a Joves Escriptors, per Crossa d’aigua, que tot seguit, el 10 de juliol de 2017, publicà Editorial Fonoll, amb un pròleg d’Abraham Mohino i Balet, dins de la col·lecció de poesia Joan Duch. «Tensa en les formes, severa en el contingut ―comenta el prologuista―, a Crossa d’aigua Anna Gas elabora vers a vers una anàlisi entomològica de la passió, d’unes relacions en què mana la desproporció, la mancança o la mutilació, les quals acaben abocant a la retòrica de la separació i del silenci.» El va escriure entre els 17 i els 19 anys, ja fa temps, doncs. Ha estat inclosa en diverses antologies i els seus poemes han estat traduïts al castellà i a l’italià. Compagina els estudis amb un reguitzell de feines: ha donat classes particulars, classes d’anglès en una escola durant una temporadeta, ha estat bibliotecària i arxivera, repartidora de pizzes a domicili… Ha fet per manera de viatjar i estudiar idiomes, entre els quals té el suec un lloc preferent.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Joan de la Vega i Ramal tornà al programa per a presentar ‘El tot solitari’, que ara fa res, el novembre de 2019, publicà LaBreu Edicions dins de la prestigiosa col·lecció Alabatre. «[L’autor] ―segons l’editorial― aprofundeix en els vincles que lliguen l’experiència extrema del muntanyisme, i un cert naturalisme, amb la paraula poètica sorgida d’una mena de revelació pròxima a l’experiència dels místics on el binomi paraula-divinitat és substituït per paraula-natura quasi com a escenaris de supervivència física, estètica i ontològica.»

https://www.ivoox.com/player_ej_47198750_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 29 de gener de 2020, férem el tres-cents vint-i-unè programa, el setzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Joan de la Vega i Ramal, el convidat, nasqué a Badalona el 13 d’agost de 1975, tot i que el van registrar a Santa Coloma de Gramanet. «Com Fidel Castro», ens aclarí en un missatge. Poeta i editor. Actualment és l’editor de La Garúa Libros i Tanit. No sabem com s’ho fa, però combina i fusiona aquestes tasques amb l’afició a les maratons de muntanya i l’excursionisme. Per cert, “un editor decebut que passa ja de tot”, com ens confessà fa temps. La major part de la seva obra fins ara està escrita en castellà. El 2006, a Intihuatana, Ladino aplegà els seus primers tres llibres: Intihuatana (‘Sin lugar a luz’), Ixtab (‘La soga en el ojo’) i Ipalnemoani (‘Por quien vivo’)], Publicà el 2006 Trilces Trópicos. Poesía emergente en Nicaragua y El Salvador, el 2011 La montaña efímera, el 2012 Una luz que viene de fuera i 365 haikus y un jisey. Per Y tú, Pirene, obtingué el 2013 el XÈ Premi César Simón de la Universitat de València. Es tracta d’un poemari sobre els Pirineus. Escriu Ricard Mirabete, a l’inici duna recensió: «Per als amants de la poesia no hi ha res més pur que els cims més blancs; o no hi ha res amb més presència que l’aire d’un amor fet cendra que sedimenta la terra.» La gran serralada, concebuda «com a epitafi, sepultura, fosa, jardí del silenci interior», segons el crític, serveix al poeta per referir-se a la terra com origen i final de l’home.
El Pont del Petroli li publicà els seus dos primers llibres en català. El 2015, El verd, el roig, el negre, el primer, «el més polític», segons el poeta. «Joan de la Vega —afirma Jaume C. Pons Alorda, el prologuista— no anhela cap altra cosa que no sigui la sang catapultada, el mot groller, l’atac amb armes de destrucció lasciva com són les paraules.». Va escriure Manat de dol entre l’1 i el 2 de setembre de 2016 i l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli el publicà l’octubre del mateix any dins de la col·lecció La puça del petroli. En el blog de dita entitat badalonina llegim: «El dol sol ser per una persona desapareguda. Però també pot ser per a un gos. Aquesta és la lliçó d’humanitat (…) que ens ofereix Joan de la Vega. El dolor de la pèrdua és intransferible i malgrat els intents de transmetre’l, sempre ens queda la sensació que les paraules no són suficients, que necessitem nous mots per expressar aquest doll de sentiments. En aquest terreny de buit i paraules els poemes (…) es converteixen en l’espai simbòlic de la absència.» El dia 4 de gener de 2016, vingué a presentar-lo. Li vam prometre un gran programa d’homenatge a la Taika, una gossa Irish Seeter «molt especial». «El dia de la mort va ser una experiència terrible», va dir-nos. Encara li resta obra inèdita en català.
Els seus primers poemes han estat inclosos a Campo abierto. Antología del poema en prosa en España 1990-2005, Pájaros raíces, en torno a José Ángel Valente i a revistes com ara Alhucema, Turia, Piedra del Molino, Vulcane, Paralelo Sur, Nayagua, Caravansari i Letra Internacional.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carla Fajardo Martín, poeta barcelonina que ronda la trentena, vingué a presentar ‘Limítrofes’, amb què obtingué el Premi de Poesia Martí Dot el 2018 i que, ara fa res, l’octubre de 2019, publicà Viena Edicions amb un pròleg de Maria Antònia Massanet i amb una il·lustració a la coberta de Curra Martín. «[La poeta] ―posa de relleu la prologuista― mostra un malestar, elabora una recerca, pretén donar compte de forma crítica del subjecte individual i social, des del gènere, la ciutat, la classe, com a dona, exposada als mals de l’urbs i a la subalternitat d’aquella a qui se li ha negat històricament la veu. És una poesia disconforme des d’un jo poètic discrepant, que s’alça entre els versos com un esgarip. Tot i el ritme que sovint envolta els seus versos, d’ells n’emana un clam de protesta que, com a tal, només pot ser irritant, càustic, incisiu.»

https://www.ivoox.com/player_ej_46625764_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 15 de gener de 2020, férem el tres-cents vintè programa, el quinzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
La nostra convidada, Carla Fajardo Martín, nasqué a Barcelona l’1 de setembre de 1989. Llicenciada en Filologia Hispànica ―va fer-la per fer, perquè no sabia què fer, coses― i amb un màster de periodisme. «Escric des que recordo ―cap als vuit anys, una cosa així». Filla única d’artistes, pare escultor i mare pintora i ceramista; van potenciar-li ambdós que ho fes, això d’escriure. Si estaven ocupats amb les mans, alguna cosa havia de fer. De primer fou un joc, després d’amagat. Com que allò de la literatura «era massa estàtic i caspós, vaig dedicar-me al periodisme.» Va treballar en una productora d’audiovisual i, quan tenia vacances, s’escapava per captar altres realitats i en feia reportatges. Vet aquí que un dia s’adonà que el gènere més semblant a allò que escrivia era la poesia i decidí provar-ho. Es va apuntar a fer un taller, el de l’Antònia Maria Massanet, on va néixer precisament Forats, el seu primer llibre, amb què obtingué el 21È Premi de Poesia Alella a Maria Oleart i que el 21 de març de 2018 publicà Fonoll. El jurat va caracteritzar-la com a «poesia de revolta, poesia ben construïda, amb un llenguatge molt treballat i una reflexió molt potent sobre la societat que ens envolta.»
Ara, comenta amb ironia, se sotmet «a la dictadura de les piulades a la secció web del diari Ara.» No ens ho deixéssim, treballà al El Periódico de becària i ha fet incursions en el món del teatre com a assistent de direcció i ajudant de dramatúrgia. Ara «s’obsessiona ―llegim a la pestanya de la coberta― amb les imposicions, les terres de ningú i les vivències perifèriques.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Pau Ruiz Bernat, poeta i autor dramàtic llorejat, nascut a Alcoi, però resident a Alemanya, vingué al programa per a presentar ‘Glop de pol·len’, poemari amb el qual l’editorial Milvus d’Albaida inicià ara fa poc, el febrer de 2019, el seu heroic periple. « (…), cerquem ―explica l’editorial― una poesia que tinga alguna cosa a dir, que no se quede únicament en la forma; que d’una manera més o menys explícita reflectisca una visió crítica del món.» «Al llibre ―llegim a la contracoberta― nia un compromís social que destil·la una realitat complexa amb versos [i proses poètiques] que expressen, amb un lirisme just, una quotidianitat al límit de la banalitat. Hi trobem una forta influència de la poesia contemporània (…), alhora que manté un diàleg constant amb els clàssics (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_46323132_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 8 de gener de 2020, férem el tres-cents dinovè programa, el catorzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi. Podreu escoltar-lo o bé través de les ondes (FM 107.4) o bé per internet: http://www.radiosantvi.cat.
Va nàixer el 14 de setembre de1980 a Alcoi —una ciutat industrial ubicada a la vall que formen les serres de la Mariola i el Carrascar. Allà fou on va començar els estudis musicals, concretament al conservatori municipal; estudis i interessos que va complementar formant part de la Societat Musical Nova d’Alcoi. Acabada la secundària es va mudar a la ciutat de València, on seguí estudiant durant un parell d’anys més al conservatori, i on paral·lelament començà els estudis de filosofia. Gràcies a una beca cursà els dos últims cursos de la carrera de filosofia a Alemanya. El tercer any de ser-hi a fou decisiu quant a l’escriptura: durant uns mesos va treballar a l’arxiu Schopenhauer a Frankfurt. L’arxiu disposava també de bones biblioteques privades que havien sigut donades a aquesta institució –llibres que regirà una i altra vegada; i així fou com trobà un llibret de Georg Trakl. «Al principi ―explica― em vaig dedicar a traduir alguns poemes. El següent pas fou escriure jo mateix… i aquesta estranya mania persisteix fins avui dia.» A la tornada a València començà els estudis de doctorat alhora que els estudis d’història i ciències de la música. Una beca d’investigació li permeté preparar el treball d’investigació (sobre fenomenologia i narrativitat) durant sis mesos a Alemanya. Però fou l’any 2012 que decidí establir la seua residència de manera definitiva a Alemanya, «on em dedique a la docència universitària –concretament de filosofia medieval, a la Johannes Gutenberg-Universität de Mainz, on també prepare un treball de doctorat sobre antropologia negativa als segles XIII i XIV.» En un teatre de Berlin visqué una mena d’epifania que el portà a escriure Cerdos, una obra de teatre que fou guardonada amb el premi FATEX 2017. «Des d’aleshores ―segueix― dedique esforços a parts iguals a l’escriptura poètica i dramàtica.» Durant aquest any es posà a escena en la ciutat de Buenos Aires una versió d’Edip Rey en clau d’humor negre. Aquesta obra serà reposada la pròxima temporada –el mateix grup portarà també la propera temporada el text guanyador del premi FATEX a escena. També està embolicat, son paraules seves, en dos projectes de teatre, un a la ciutat de Zurich i l’altre a la seua ciutat de residència: Frankfurt, que es materialitzaran l’any vinent. Quant a la poesia la gent de l’editorial Milvus va pensar que encetar una col·lecció de poesia amb Glop de pol·len podia ser una bona idea. «I ací estem.»

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vicenç Llorca Berrocal, poeta barceloní, vingué a presentar ‘La frase immutable. Poemes escollits 1987-2019’, que ara fa res, l’agost de 2019, coeditaren Cossetània Edicions i Quaderns de la Font del Cargol, amb un pròleg de Josep Maria Ripoll, un epíleg d’Àngels Gregori i, a la coberta, un acrílic amb pigments naturals sobre paper de Joan Pasqual. «[L’autor] ―ressalta l’epilogista― Vicenç Llorca és un buscador de llum, un arquitecte del poema que fa de l’espai i dels seus contorns els eixos vertebrals per conformar, a l’estil d’un escultor, la bellesa. És el que ha fet durant anys de trajectòria poètica, la tasca d’un geògraf que ha traçat la seva vida com l’itinerari d’un viatge i, d’això, n’ha fet el motiu central de la seva poesia.»

https://www.ivoox.com/player_ej_45727787_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

El passat dimecres, dia 18 de desembre de 2019, férem el tres-cents divuitè programa, el tretzè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Vicenç Llorca nasqué a Barcelona el 23 de gener de 1965. Poeta, narrador, novel·lista, assagista i traductor. Doctor en Comunicació Social i Llicenciat en Filologia Catalana. Es defineix com un humanista contemporani, és a dir, una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món. Amb això, se sent hereu de la tradició de l’humanisme des de la Grècia homèrica a la Toscana renaixentista. Enamorat de les ciutats, Barcelona ha estat i és la pedrera d’on extreu bona part dels materials que constitueixen la seva obra. Així com també, Ciutat de Mallorca i València. La primera es fa present en llibres com Salvar-se en la paraula, amb què obtingué el premi d’assaig Josep Xirau, publicat per Edicions 62 el 1995 i En absència de l’àngel, publicat per Columna el 2000. La segona marca moments determinants com les trobades entre autors de la seva generació entorn dels Premis Octubre als anys vuitanta; la primera reunió com a Secretari General de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana amb els seus presidents, en Joan Fuster i en Tísner el 1911, o l’obtenció del Premi de poesia Vicent Andrés Estellés el 1995 per Atles d’Aigua, que edità tot seguit Tres i Quatre. Cal remarcar que ha mantingut una estreta relació amb Santa Coloma de Gramenet, on visqué infantesa i joventut. Amb altres poetes colomencs, feren l’antologia Miscel·lània-6, que el 1983 publicà Laertes. Aquesta temàtica urbana es troba també a Ciutat del vers, amb què obtingué el Premi Benvingut Oliver de poesia el 2004, que Catarroja publicà un any després. D’aquest amor per les ciutats i l’humanisme en neix la plaça com a símbol a Places de Mans, que meresqué el 1988 el Premi Salvador Espriu de poesia jove i que publicà un any després Edicions 62, i a l’assaig L’entusiasme reflexiu, la versió castellana del qual va merèixer el Premio Sial. El súmmum d’aquest procés té lloc a Places de Catalunya, que edità Lunwerg el 2003 amb fotografies de Domi Mora. Ara: l’espai urbà és només una part de la realitat. L’altra és el cosmos i la natura, que es materialitzen en la poesia, sobretot la darrera, composta per Atles d’aigua, que hem mencionat, i Cel subtil, publicat el 1999 per La Magrana.
Hem d’afegir que l’amor ―força vital creadora―, recorre tota l’obra, des de Places de Mans, ja citada, fins a De les criatures més belles, publicat per Proa el 2006, on s’estableix un diàleg pregon entre generacions. A L’últim nord, amb què obtingué el 2007 el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, publicat un any després per Alzira, el tema és la paternitat, que inclou l’experiència de l’adopció. També s’ha endinsat en l’amistat en el poemari L’amic desert, que meresqué el Premi Ausiàs March i que publicà Edicions 62 el 2002, i en llibre de narrativa En absència de l’àngel, ja citat. Aplegà tota la poesia al volum Les places d’Ulisses. Poesia reunida 1984-2009, que publicà el 2010 Òmicron. Essencialment poeta. A més a més, no ens deixéssim La Pèrdua, publicat per Columna el 1987, Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), antologia publicada per Òmicron el 2010, Calendari d’instints, editada el 2014 per Tres i Quatre, i La frase immutable, editat fa res, el 2019, pels Quaderns de la Font del Cargol.
El 2011, l’autor debutà com a novel·lista amb l’obra Tot el soroll del món, que publicà Columna. Es tracta d’una novel·la d’amor i de viatges, amb una reflexió final sobre el món contemporani. La mateixa editorial que el 2018 publicà la seva segona novel·la, Aquell antic missatge d’amor.
Com a crític, ha escrit nombrosos articles que ha publicat en la premsa i uns quants llibres d’assaig. Entre ells, destaquem la reivindicació de Màrius Sampere com un dels poetes actuals més importants en el llibre Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric, publicat per Columna el 1989.
Finalment, com a traductor, citem Reflexos en un ull daurat, que ens té enamorats, de Carson McCullers, publicat per Columna el 1991. Obra seva ha estat traduïda al castellà, anglès, francès, italià, hongarès, rus i xinès. Posem de relleu que hi ha un CD de Cel Subtil, amb música de Xavier Baulies i recitats de Carme Elias.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari