Vingué a visitar-nos la mataronina, Àngela Clos, tot que ara s’hagi establert a Colera, a l’Empordà. Férem la presentació de ‘Les passes pel vidre’, que, ara fa res, el febrer de 2018, publicà Edicions Tremendes, amb un pròleg de Jordi Guardans, músic i poeta, dins de la col·lecció Soul. L’acompanyà Ramon Bartrina, poeta, editor i molt més. Als vint-i-set anys fou com si nasqués de nou. El fet l’empenyé a escriure fa quatre anys. Ara li cal traslladar les paraules, com un manament, al full en blanc. «Cada poeta està subjecte a una sort d’alquímia personal no triada ―constata el prologuista―, i en el cas de l’Àngela Clos té l’origen en la difícil introspecció, investigació (…), no buscada, imposada, feta necessitat exigent, d’uns fets de cabdal importància que van marcar a foc i amb infinit dolor la seva vida per sempre més.»

reproduir  i baixar

Ahir, dimecres dia 6 de juny de 2018, férem el dos cents seixanta-cinquè programa, el trenta-dosè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Va néixer un 22 de febrer de l’any 1955 a Mataró. Però resulta que tornà a néixer el 22 de febrer de l’any 1982 a Barcelona. Com si la perseguís el nombre 22. «Fou després d’un trencament amb la vida que em va tindre en coma cinc. La memòria els ha esborrat i queda reflectit en dos dels poemes; un, el XXIII, i l’altre, el poema dedicat a la Carme, el XV. La Carme és la meva sogra de la qual en vaig tenir cura durant més de set mesos l’any 81. El dia de la seva mort, l’1 de desembre d’aquell any, va ser el detonant. Des de l’1 de desembre fins al 22 de febrer del 82 no en recordo res.» Fou ingressada a la Mercè de Barcelona gairebé dos mesos i sembla talment com si hagué caminat per la vida i pel vidre. Un 22 de febrer d’ara en fa tres, en una d’aquestes caminades recurrents varen sorgir una vintena de poemes que un cop llegits i interpretats li varen donar una mica de llum a tot plegat i Les passes pel vidre va començar a agafar forma. Mai s’havia plantejat de publicar i reconeix els seus poemes com una sortida necessària no buscada i que un cop escrits oblida. Diu al llibre: “Sols puc escriure quan hi ha perill de corc a les cordes vocals o que el cor esclati”, així viu la poesia. Obrí un blog per tal de no perdre’ls. No hauria estat possible la publicació si no l’hagués esperonat a fer-ho l’amic Jordi Guardans, que va conèixer gràcies al seu company, el Carles, que administra una pàgina del poeta al Facebook Cavaller Espercius, seguidors del poeta i músic Jordi Guardans, on penja assíduament poemes. Llegint-lo va quedar atrapada en el seu món poètic. Físicament l’abraçada ja per sempre va ser a la presentació de La presència del transparent. Generós, diu ella, com va acceptar de llegir el llibre quan era un embrió sense nom, sols un grapat de poemes, i va dir-li: «Si algun dia decideixes publicar, si vols, te’n faré el pròleg.» Durant 22 anys (un altre 22) estigué al món de la restauració, res a veure amb la poesia, o potser si: «cada vegada penso més que la poesia és arreu, altra cosa és l’estudi de la paraula feta poesia.» Fa cinc anys va prendre una decisió molt personal, i emparada en les crisis econòmiques i personal, va decidir plantar-ho tot, abandonar la lluita per les coses materials, escoltar-se i aïllar-se en una solitud volguda. Es va traslladar a l’Alt Empordà i la vida, un altre, se li va posar a l’abast. Fins al Juliol de l’any passat va compartir el temps amb la Lluna, una Golden retriever, «que va emprendre un nou camí quan tenia 16 anys», però des de l’agost comparteix el temps amb l’Alba, una Golden retriever de 8 anys. La vida li ha regalat una filla, la Mònica, un net, el Víctor, i una neta, la Gemma. Llums i ombres, d’amics presents i absents: «els àngels que m’eixuguen les ales…», com diu la dedicatòria del llibre.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carla Fajardo Martín vingué a presentar ‘Forats’, amb què obtingué el 21È Premi de Poesia Alella a Maria Oleart i que, ara fa res, el 21 de març de 2018, publicà Fonoll, dins de la col·lecció de poesia Joan Duch, amb un pòrtic de Lluïsa Julià, membre del jurat. El jurat va caracteritzar-la com a poesia de revolta, poesia ben construïda, amb un llenguatge molt treballat i una reflexió molt potent sobre la societat que ens envolta. «Tot el recull mostra―llegim al pòrtic―una acurada elaboració del ritme, despullat de recursos retòrics clàssics, del llenguatge culte.»

reproduir i baixar

 

Ahir, dimecres dia 30 de maig de 2018, férem el dos cents seixanta-quatrè programa, el trenta-unè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
La nostra convidada, Carla Fajardo Martín, nasqué a Barcelona l’1 de setembre de 1989. Llicenciada en Filologia Hispànica ―va fer-la per fer, perquè no sabia què fer, coses― i amb un màster de periodisme. Escric des que recordo ―cap als vuit anys, una cosa així―. Filla única d’artistes, pare escultor i mare pintora i ceramista; van potenciar-li ambdós que ho fes, això d’escriure. Si estaven ocupats amb les mans, alguna cosa havia de fer. De primer fou un joc, després d’amagat. Com que allò de la literatura «era massa estàtic i caspós, vaig dedicar-me al periodisme.» Va treballar en una productora d’audiovisual i, quan tenia vacances, s’escapava per captar altres realitats i en feia reportatges. Vet aquí que un dia s’adonà que el gènere més semblant a allò que escrivia era la poesia i decidí provar-ho. Es va apuntar a fer un taller, el de l’Antònia Maria Massanet, on va néixer precisament Forats. Ara, comenta amb ironia, se sotmet «a la dictadura de les piulades a la secció web del diari Ara.» No ens ho deixéssim, treballà al El Periódico de becària i ha fet incursions en el món del teatre com a assistent de direcció i ajudant de dramatúrgia, llegim a la solapa de la coberta.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

David Madueño i Sentís vingué a presentar Osques, que, ara fa res, el novembre de 2017, publicà Tèmenos Edicions, dins de la nova col·lecció Lai, amb fotografies de Zita Vehil, que comparteix «el nostre viatge vital», i pròleg de Manuel Costa Fernández, filòsof i gestor cultural. El poeta es mostra molt agraït a Carles Cervelló, l’editor. « (…) Osques ―explica el prologuista― és un llibre de vida. (…) prova, en trenta-dos poemes, de resumir la seva visió sobre l’existència. El poeta s’ha fet gran i el que ha anat descobrint sobre aquesta estranya trajectòria que va del naixement a la mort —i que no té cap explicació plausible— no li agrada gaire. Això no vol dir que caigui en el pessimisme. La troba feixuga, però també estimulant.»

reprpoduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 23 de maig de 2018, férem el dos cents seixanta-tresè programa, el trentè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
El nostre convidat, David Madueño i Sentís nasqué el 22 de juny de 1976 a Sabadell com l’anterior, Víctor Mañosa. Llicenciat en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Essencialment poeta. N’escriu, de poesia, i ho compagina amb la docència, la correcció de textos i la crítica literària. Ha publicat diversos articles al suplement cultural del diari El Punt Avui+, la revista de literària Caràcters de la Universitat de València i col·labora en el consell de redacció de la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, on hi escriu habitualment critica literària i poètica. Cinèfil empedreït, escrigué a lletrA un assaig on analitzà les adaptacions cinematogràfiques catalanes al llarg de la història, de diverses obres literàries. Es mostra molt actiu difonent poesia a través de diversos recitals i col·labora en el cicle Vespres de versos i vi que té lloc a l’Alliance Française de Sabadell.
Autor de quatre llibres de poesia: Desvetlla de mots és feina obscura, amb què guanyà la 17A edició del premi Salvador Estrem i Fa de Falset i que fou publicada el 2008 per Edicions del llunÀtic, 2008. Poesia per a carnívors, que publicà el 2012 Edicions del llunÀtic. Els murs incerts, editat per Témenos el 2015 i Osques, també editat, com ja hem dit, per Témenos el 2017. Ha estat mereixedor el 2008 del Premi de poesia del Certamen Literari Foment Martinenc i el 2011 del Premi La Mar de Lletres per Poemes de mar. Guanyà també el 2013 el Vila de Martorell al millor blog en català, llunÀtic.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tornà al programa el poeta i matemàtic, Víctor Mañosa Fernàndez, per a presentar ‘Devesa oculta’, un llibre de poemes que ara fa res, el març de 2018, publicà Papers de Versàlia, il·lustrat amb dibuixos de José Moreno, entrar en el taller del qual, segons el poeta, és saber «que estàs en una terra de prodigis.» El penúltim poema de Llindar, la tercera part, dóna títol al llibre. « El somni ―llegim― és una devesa oculta| on els meus morts es complauen,| des d’on em vetllen,| i on s’alleuja el cos|(…) les tardes d’estiu. »

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 16 de maig de 2018, férem el dos cents seixanta-dosè programa, el vint-i-novè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
El nostre convidat, Víctor Mañosa Fernández, està ubicat entre les dues parts d’una parèmia medieval: Terrassa mala raça, Sabadell mala pell. Nasqué el 27 de maig de 1971 a Sabadell, on viu, però treballa a la Universitat Politècnica de Terrassa. Diu de si mateix, en una mena d’autoretrat que ens envià ja fa temps, que «sóc un home afortunat». «No sóc jove ni vell, però en tot cas no sóc jove», deixa anar. Es tracta d’un dodecasíl·lab simètric, però també és una expressió retòrica que només li caldria una formalització lògica per ser rodona. Les dues parts de la seva personalitat servides en una frase. Poeta i doctor en matemàtica. De nano, volia ser científic i ara que l’és s’adona que és «una terra aspra, esquerpa fins i tot, de vegades, i no m’ha estat fàcil habitar-la.» Dóna gràcies per l’ofici. Escindit entre la por i la meravella, perquè no és un home valent, confessa, ha escrit sobre la por per conjurar-s’hi. I també ha escrit sobre la meravella que sorgeix de cada escletxa. I ha escrit sobre els pares, perquè «són molt menys porucs que jo tot i que la seves vides hagin [estat] incomparablement més difícils que la meva.» I escriu sobre ell, «però també he volgut escriure sobre com la vida dels altres ressona en mi mateix».
Se sent «més vell que no pas jove» i «de la mà del meu fill gran i i dels seus companys escaladors, he après a ser una mica més valent». També ha après de la seva filla petita, que li «ha ensenyat que es pot ser gentil en una terra aspra». Tenir fills, «la via de coneixement més radical», segons ell.
Escriu poesia, però no vol que li diguin poeta. Perquè ser-ho requereix un compromís que ell no pot adquirir. Només el pot adquirir com a matemàtic, hem d’entendre. Entén que és un miracle que els seus amics poetes hagin comptat amb ell. Ha pogut publicar, gràcies a ells, el 2002 Liquen, pel qual va obtenir el Premi Pugcerver, atorgat per l’Ateneu Cultural Josep Taverna d’Alforja, el 2007 L’home que mira perplex i el 2015 Stramonium, publicat per Tèmenos. Lobishome, escrit el 2009, resta encara inèdit.
És un poeta amb creences, i ètica. Creu, entre altres coses, que no solament el món té ànima sinó cada objecte. Tot i que es mostra amb dubtes, ja sap què vol ser quan sigui gran. Pensa copsar aquesta ànima, deixar-s’hi bressar i interferir-hi, conclou.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Marta Pérez i Sierra, Paco Fanés i Pius Morera i Prat a La Riba, l’(H)original. Recital del últims tres poetes publicats per Tanit, de l’editorial catalana de l’editor Joan de la Vega Ramal. Demà, dia 16 de maig a les 20:30, a Ferlandina 29, davant del Macba.

Veniu, que us ho passareu bé amb els poemes de Llavors, els peixos, Quan els llops es trenquen i Un bypass permet a un tetraplègic de moure la mà. Tres colors, blau, groc i carbassa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aquest poeta, Joan Duran i Ferrer, ens hauria agradat que vingués abans. Ara hem tingut l’oportunitat. És aquí per a presentar ‘Animal impur’, el darrer poemari amb el qual obtingué el premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2017 i que ara no fa gaire, el març de 2018, Editorial Meteora publicà amb un pròleg de Míriam Cano i un epíleg de Sebastià Portell. «(…) és un sintagma carregat de tot allò que som els humans ―escriu la prologuista―, fills de dues mil generacions, de sangs barrejades i nòmades. Una constatació física i una declaració d’intencions. El poeta (…) pretén parlar-nos (…) des de la seva condició humana més essencial: la de la impuresa. »

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 2 de maig de 2018, férem el dos cents seixanta-unè programa, el vint-i-vuitè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre
Joan Duran i Ferrer, el convidat, nasqué l’11 d’agost de 1978 a Sitges, on viu. Es doctorà en Bioquímica, fet que palesa la seva poesia. Poeta i escriptor. El 1998 la Universitat Autònoma de Barcelona publicà el poemari Zoòtrop amb què obtingué el Premi Martí Pol, el 2001 Cossetània Edicions Kore, que guanyà el Premi Ramon Comas i Maduell, el 2004 Arola Editors Nix, finalista del Premi Rosa Leveroni, el 2007 Pagès Editors Domèstica veritat, amb què obtingué el Premi Màrius Torres, el 2010 Edicions del Salobre Natural Delit, amb el qual va guanyar el Premi Miquel Àngel Riera, el 2014 Pagès Editors Extrema llum, que va merèixer el Premi Benet Ribas i Editorial Moll Matèria fosca, guanyadora del Premi Bernat Vidal i Tomàs. Paral·lelament ha publicat dues plaquettes, Paisatge Convencional (Papers de Terramar, 2002) i Assaig d’Àngel (Els ulls de Tirèsies, 2005), el llibret d’Òpera Bruna de Nit (Arola Editors, 2004), amb música de Xavier Pagès, el llibre de narrativa infantil i juvenil Petita Història de la Festa Major de Sitges (Mediterrània, 2015), il·lustrat per Pilarín Bayés, i la novel·la Eva Túrmix Ginebra (Adia Edicions, 2016). També ha col·laborat en projectes col·lectius com Naxos (Codi Art), Pedra foguera (Documenta Balear, 2008) o el poemari Els llops, escrit amb els poetes Laia Noguera i Esteve Plantada (La Garúa, 2009).
Compagina la creació literària amb l’activitat docent a la Universitat de Barcelona, la tasca de comunicació de la ciència a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge i la feina d’editor a Edicions Terrícola. És un dels ideòlegs i directors, juntament amb la també poeta Cèlia Sànchez-Mústich, de la Festa de la Poesia a Sitges. Fou el director dels muntatges poeticocientífics Simbiopoesi (Festival Barcelona Poesia 2008) i Mitosi (dins el cicle Tertúlies de Ciència a la Virreina, 2009)
Cal remarcar que el 2001 l’Ajuntament de Sitges li lliurà la Ploma d’Or.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Aparador de poesia. Aquest cop vam convidar una poeta llorencenca, Maria Carme Rafecas Rafecas, que vingué a presentar ‘Blanc breu’, amb què el 2017 obtingué el Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia, per a menors de 30 anys, i que Edicions Bromera publicà immediatament. Com diu Maria Josep Escrivà, membre destacat del jurat, M. Carme Rafecas en aquest primer llibre seu se’ns mostra com una poeta a qui haurem de seguir el rastre. En un altre indret, a Núvol, conclou: «Maduresa i equilibri entre la gravetat dels temes que tracta —des de flancs diversos, la impotència de la veu poètica davant d’un món desolador i la perplexitat que en deriva— i, tot i així, la manera senzilla, planera i desimbolta de dir aquests temes.»

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 2 de maig de 2018, férem el dos cents seixantè programa, el vint-i-sisè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
La Maria Carme Rafecas i Rafecas neix el 9 d’abril de1987 a Llorenç del Penedès, poble on viu. Es diplomà en Educació Social i es llicencià en Antropologia. Té un postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials. Sempre s’havia dedicat a l’educació social, però des de fa un temps treballa en l’àmbit editorial fent tasques d’edició. Col·labora amb l’Institut d’Estudis Penedesencs, combinant les tasques d’antropòloga i de correctora lingüística en un projecte d’inventari del patrimoni cultural immaterial del Penedès. A més a més és professora col·laboradora a la UOC.
Figura a les antologies poètiques Ser la nosa i Ventades de foc, publicades el 2014 i el 2016, autoedicions del col·lectiu vilafranquí InVersos. El 2018 publica d’una banda una antologia de poemes propis en el marc de l’Aula de Poesia Jordi Jové de la Universitat de Lleida i , d’una altra, participa en una antologia de poemes sobre el vi i el cava en el marc del 10È aniversari del Festival de Poesia a les Caves de Sant Sadurní d’Anoia. Forma part de del grup poeticomusical Versaleta, integrat per ella, per la poeta Alba Vinyes i la cantautora Marina Ràfols. Aquest trio penedesenc representen un espectacle que duu el mateix nom i que reuneix un recull d’obres pròpies. S’hi combina cançons i poemes i fa un recorregut de veus i missatges de crítica social, de compromís amb el territori i de batecs de l’ànima. Es tracta d’un recital de caire intimista i reflexiu, de curta distància, càlid i alhora contundent. Ha obtingut diferents guardons, secundaris això sí, abans d’aquest que presentarem, tant de poesia com de narrativa.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari