‘L’assassí va descalç per la ciutat’, de Pius Morera i Prat. Núria Albesa i Valdés i Queralt Morros i Baró van fer-ne la presentació el dia 28 d’abril de 2017 a la Biblioteca La Muntala de Sant Vicenç de Montalt. Aquí teniu el vídeo de l’acte.

Amadeu Clofent i Rosique, Assumpta Comas, Maria Dolors Martí i Julià i Lluïsa Grimal i Colomé van dir deu poemes del poeta i, en acabar, Eva Bassó i Pérez, poeta i soprano va cantar a capella País petit i Ne me quitte pas. Es va poder brindar per la poesía amb cava.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Carles Peidro Ferraro, Josep Antoni Colell Gomà i Magda Puigsallosas Soler, tres poetes maresmencs del col·lectiu Montalt literari foren entrevistats per Pius Morera, creador i conductor del programa i recitaren alguns dels seus poemes. Hi podreu observar tremp, saviesa i dimensió poètiques.

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 10 de maig de 2017, férem el dos cents vint-i-sisè programa, el vint-i-vuitè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Es defineix com autodidacta en els àmbits de l’expressió ―pintura, ràdio i televisió, que ha conreat. Com molts, malgrat que la seva llengua materna sigui el català, li van imposar a l’escola el castellà i, per això, el plaer més gran ara mateix és el de comunicar pensaments i idees en la llengua dels pares. I fer-ho en vers. Carles Peidro i Ferraro nasqué a L’Hospitalet de Llobregat el 22 de setembre 1956, però des de fa quinze anys viu a Cabrera de Mar. Estudià Disseny Gràfic i Publicitat, fet que el va dur a treballar amb empreses pròpies com a dissenyador fonamentalment en els àmbits de la publicitat i els estands de fires. Durant anys, un cop s’hagué traslladat al Maresme, organitza i dirigeix a Cabrera diversos esdeveniments ciutadans com ara la Fira Iberoromana, el Carnestoltes, etc. Durant aquesta etapa, pinta, amb empremta moderna, i participa en exposicions col·lectives. En inaugurar-se l’any 2004 Ràdio Cabrera de Mar, inicia una etapa de col·laboració amb l’emissora i hi dirigeix i condueix tots els dimecres Sobre la marxa, un magazine de tres hores de durada. No es perd cap contesa electoral. Fa de moderador i presentador de debats, tant electorals com d’altres tipus, sempre relacionats amb Cabrera. També hi dirigí també i interpretà teatre radiofònic. Muntà a Vilassar de Mar una productora, on durant cert temps es realitzà i edità El decàleg, un programa d’entrevistes a personatges vinculats a la comarca i que emetia Televisió de Mataró. En fou el director i el presentador. El darrers anys ha col·laborador a Ràdio Cunit, per telèfon o en directe, d’un magazine realitzant-hi una editorial amb forma de conte o monòleg. Actualment està aturat. Ara: l’estiu de 2016, acabada la dedicació als mitjans, on escrivia guions i relats, sent la necessitat de seguir sent un comunicador i comença a escriure emocions i pensaments en forma de poemes, gènere literari que sempre l’havia atret.
Josep Antoni Colell i Gomà, el segon. Llarga i intensa trajectòria, plena d’obstacles, la seva. S’inicia amb la naixença el 21 de febrer de de 1946 del segon i darrer fill del Ramon i la Dolors a Linyola, situada llavors a la comarca de la Noguera, ara Pla d’Urgell ―històricament, el Pla del Mascançà. Era un dia fred d’un hivern fred, i ho resistí prou bé, ja que pesava sis quilos, segons una balança romana, en l’instant de néixer. Fins als deu no anà a escola, perquè la mare preferí ensenyar-los ella, tant al germà com a ell. Un cosí, durant l’estiu els feia classes de reforç. Esquerrà, el van tractar com a dretà, com solia passar. Ara fa coses amb una i altres amb l’altra. Als onze aprovà l’ingrés de batxillerat, i tota la família es traslladar a La Floresta. L’any1957 les coses no anaven gaire bé, tampoc pels Colell. El 1958 va entrar als salesians d’Horta per tal de fer el batxillerat, però topà amb el problema dels calés i el traslladaren a la comunitat salesiana del Tibidabo, on formà part de l’escolania. Estudià molt i amb bons resultats. L’any 1960 va haver de sortir de l’internat per problemes de salut. Dues cirurgies complexes, una als disset i una altre l’any després. Se’n recorda de la gran riada del 62 i de les grans nevades del 62 i 63, que visqué, és clar, a La Floresta, que restà incomunicada. Som al 1963: comença a treballar com aspirant administratiu al ram de la construcció. L’oportunitat va sorgir-li a Calella de Mar, amb els primers anys de turisme de massa. Però la salut empitjorà, fins que un metge conegut aconsellà una cirurgia que es feia a l’URSS amb èxit. Costà de trobar qui la hi fes. Va ser els doctors Olivella i Artigues, al cel siguin. Mentrestant tota la família se n’anà a viure a Barcelona i millorà la situació econòmica. Va poder retornar al treball i recomençar els estudis pel seu compte. Més tard anà al Politècnic Urquinaona a fer el peritatge mercantil ― treballava al costat, al Corte Inglés. Per sort no va fer la mili. L’acadèmia de la plaça Urquinaona, a banda de tenir un molt bon nivell, era una tapadora d’activitats polítiques i ben aviat s’hi enganxà. Durant anys i panys féu activisme a les Associacions de Veïns de diversos barris de Barcelona, on vaig conèixer alguns dels prohoms de la política democràtica actual. També participà activament de la vida sindical, primer ocupant el sindicat vertical i més endavant a la UGT. Quan tenia 26 anys, el 1972, es casà amb la dona que onze anys més tard li donaria l’única filla. Així va poder estabilitzar la vida, a parer seu, tant emocionalment com socioeconòmicament. Se n’anà a viure al Barri de la Sagrada Família. En deixar els 9 Barris, va perdre, no enterament, contacte amb els moviments obrers i les corredisses davant dels grisos. Però s’afilià al PSC, amb un projecte engrescador, i tant ell com la dona foren molt actius tant als moviments veïnals com al sindicat i al partit.
Sempre a la brega, ara, a la Junta de Govern de l’Hospital de Sant Pau, participà en la redacció dels primers Drets dels Usuaris de la Sanitat, ara a les negociacions per recuperar la Plaça Gaudí, ocupada una colla d’anys per activitats industrials inapropiades, ara organitzant els recitals d’en Raimon a benefici dels afectats per l’atemptat del GAS. Passen anys i es desinfla el seu activisme, car les empreses són per guanyar diners. Amb el naixement el maig de1983 de la Irene, la seva filla i el trasllat forçós a Llinars del Vallés, el gener de 1984, s’acabà el seu activisme. Fou com patir una mena de Gulag durant catorze anys. Quan al 1998 la situació es tornà insuportable i estressant, abans que ho fes l’empresa, se n’acomiadà ell. Va tenir quadre judicis amb l’empresa i els guanyà tots. Es va posar a treballar pel seu compte amb fortuna diversa. L’any 1999, la dona va voler separar-se d’ell i el procés fou devastador per l’un i per l’altre. Quatre anys de trompades fins que el 2002 s’estableix a Caldes d’Estrach. El 2006, en fer els seixanta, féu una festassa. Malalt, amb Síndrome de Fatiga Crònica, amb Fibromiàlgia i amb Sensibilitat Química Múltiple. El juliol del 2011 li detecten un carcinoma i decideix cessar tota la seva activitat professional. El setembre l’operen a Can Ruti amb bon pronòstic. Ara es dedica a escriure.
Podria fer-ho de moltes maneres, però es defineix així: «Sóc curiosa, inquieta i m’agrada l’arquitectura!» Magda Puigsallosas Soler, la tercera, nasqué el 23 de Març de1952 a Caldes de Montbui. Donat que era filla única d’una família pagesa ―confessa―, de petita s’avorrí força. Estudià les beceroles a les Germanes Carmelites de la Caritat. En aquest temps sentia atracció pel dibuix i la pintura. Més endavant estudià, com solia fer-se, comptabilitat i francès. De gran, català i anglès. A la seva vida ha treballat d’administrativa, secretària, màrqueting i hostaleria. No fa pas gaire que viu a Caldes d’Estrach. Sempre ha llegit, però mai no havia escrit, i menys poesia, que no li agradava gens ni mica. Des de fa dos anys ho fa, pletòrica. Fins i tot, persistent, fa algun que altra sonet i sextina.
Podreu llegir poemes dels tres escriptors anant al blog Montalt literari.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Hem convidat Francesc Culleré i Moragues perquè vingués a presentar ‘Màrius Torres, més enllà del demà’, premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó 2015, que l’Editorial Meteora publicà el febrer de 2016, amb un pròleg de Jordi Pàmias i un epíleg de Margarita Prats, autora de ‘Màrius Torres, del poeta al lector’, que segons l’autor fou el punt de partida d’aquest poemari. Es tracta d’una «polifonia de veus i diàleg entre vida i art», a parer de la Doctora en Filologia Catalana. Dedica el llibre a la Cristina Carbonell i a llurs fills, Cèlia, Pau i Aleix, per haver-lo acompanyat, agafats de la mà en «tot el trajecte.»

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 3 de maig de 2017, hem fet el dos cents vint-i-cinquè programa, el vint-i-setè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Francesc Culleré i Moragues nasqué a Belianes, un petit poble de la vall del Corb, situat a cavall entre la plana d’Urgell i la serra del Tallat. Fill de família pagesa i el més petit de quatre germans. Ser de poble, amb l’afegitó de ser el més petit de casa, comportava que hom havia d’espavilar-se. «Al poble sempre hi ha hagut molt d’esgambi, jocs d’infantesa pels carrers i places fins a les tantes de la nit, canallades que precisament no ens feien passar desapercebuts, berenades amb bicicleta pel terme, furts de cireres pels horts, tocar timbres per les cases.», ens confessà en una autobiografia que ens envià. De família devota, exercí d’escolanet, tot i que més endavant «m’apartaria (…) dels dogmes cristians». Belianes sempre ha tingut un fort teixit social, amb moltes entitats. Va participar, segons el poeta, d’unes quantes: l’orfeó, l’esbart dansaire, l’escoltisme, el teatre, el futbol. A casa aprengué aviat a valorar la feina i a guanyar-se les garrofes. Collir ametlles, olives, veremar, donar menjar als pollastres. Eren temps de vaques magres i calia posar el gra de sorra en pujar la família. D’aquell temps, en té molt bons records. Encara fou testimoni, segons el seu testimoni, dels darrers anys de feines rudes al camp i a la llar: mules i carros amunt i avall, anar a buscar aigua amb el càntir a la font o a la Bassa Dolça, fer matalassos de llana al carrer, el carro d’enterrar morts… Anys molts feliços: a Bellpuig acabà la primària i féu el BUP i el COU. Quan en tenia divuit començà el magisteri a l’Escola de Formació del Professorat de Lleida i, en acabar, després de tres anys, va fer cap a Solsona. Hi va viure el dolor per la mort de la mare, després d’una etapa de malaltia. Confessa que «Potser la solitud, potser la incomprensió, potser la impotència —no sé el què— em van portar a endinsar-me en el món de la poesia i, a la vegada, a estudiar filosofia i lletres.» Es llicencià en Filosofia i Lletres per la UNED. Conèixer la Cristina Carbonell, segons ell, l’ajudà a assuaujar, a poc a poc, aquell mal tràngol. Va ser cooperant en camps de treball a Brasil ―el moviment dels Sense Terra― i a Xile ―en un centre d’acollida de menors―, fet que acabaria d’omplir el seu esperit solidari i ―potser?― aventurer. Va instal·lar-se amb la Cristina a Balaguer. Fou quan vingueren els tres fills, la Cèlia, el Pau i l’Aleix. Reclòs a la llar, pogué donar forma al primer llibre de poemes, Al ponent dels dies, que quedaria finalista del premi Benet i Caparà d’editorial Òmicron. Publicat el 2008, el llibre era un homenatge a la mare. Tot seguit, el 2009, vindria el segon, Brots de saüc. El 2011 va merèixer el Drac de poesia d’Òmnium Cultural del Solsonès amb Foc apagat, poema adaptat a curtmetratge pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, i obté el Rafael Sari de poesia de l’Obra Cultural de l’Alguer amb el poema Sempre amb tu. Durant uns anys fou membre del jurat del premi literari Enric Farreny de Lleida i ara dels premis Drac de Solsona, ambdós convocats per Òmnium Cultural. Gràcies a la Marta Pérez, amiga nostra, col·laborà en el projecte solidari Autisme, trenquem el silenci amb la poesia, on més d’un centenar de poetes van escriure un poema. També de la seva mà, participà en el Contrapunt poètic de Sant Feliu de Llobregat, que reuneix artistes de diferents àmbits. En un curs de formació per a mestres conegué la Margarita Prats, estudiosa de l’obra de Màrius Torres. El fet fou el preàmbul del projecte que l’endinsaria a escriure Màrius Torres, més enllà del demà. Va rebre fa res una beca, a través de l’AELC, per al curs El camí del haiku, que impartí l’Abraham Mohino a l’Ateneu Barcelonès. Per la mort del pare li’n dedicà un plec. Col·labora a la revista digital 7 Miralls al Dau i és autor de publicacions de caire didàctic així com dinamitzador d’activitats educatives i culturals. Actualment treballa a l’escola Mont-roig de Balaguer. «Com més se’n va la vida, més intento gaudir (…)[dels] petits plaers», conclou.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ens coneixíem, l’un a l’altre, i hem cercat una oportunitat per trobar-nos. Jordi Julià i Garriga ha vingut a presentar “Post-Its”, un llibre que Editorial Meteora publicà pel Sant Jordi de 2016, després que l’autor obtingués el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni un any abans. No creiem que sigui una llegenda urbana; el poeta atribueix al filòsof Jacques Derrida, nascut a Algèria, la sentència que «No hi ha res | fora d’un post-it». Una troballa que justifica un llibre, la literatura comparada té aquestes sortides.

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 26 d’abril de 2017, hem fet el dos cents vint-i-quatrè programa, el vint-i-sisè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Poeta, crític literari i assagista. Jordi Julià i Garriga, el convidat, nasqué a l’hospital de Granollers el 26 de setembre de 1972, però en sortir-ne, fou de dret a Sant Celoni, on ha viscut tota la vida. Es va aprendre de menut de memòria els poemes verdaguerians de Pere Garriga, un oncle seu. Se’n recorda que el primer poema que va escriure fou una auca per a l’escola. Tenia llavors només deu anys. A l’adolescència en devia d’escriure, de poemes, però només en recorda un, que no s’assemblava gens ni mica a allò que li havien dit que era la poesia. Quan tenia setze anys, després d’haver llegit Cambra de tardor de Gabriel Ferrater. La poesia li ha donat sis coses, que són moltes: companyia, diversió, consol, comprensió, ajut i fugida. Actualment escriu «en qualsevol moment del dia i de la nit, al tren o davant de l’ordinador, darrere d’un comprovant de compra o en una llibreta: qualsevol lloc o instant és bo (…)». Doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara hi fa de professor per a guanyar-se les garrofes. Ha fet col·laboracions habituals en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals com Transversal : revista de cultura contemporània, Lletres, El 9 Nou.
Com a poeta ha publicat el 1998 Els grills que no he matat, amb el qual obtingué un any abans el Premi Màrius Torres, el 2001 Tornar el dilluns, el 2003 Els derrotats: antologia de poetes morts, el 2004 Mirades i Murs de contenció, pel qual va merèixer l’any anterior el premi Ciutat de Tarragona-Ramon Comas Maduell, el 2005 Hiverns suaus, amb què aconseguí la flor natural als Jocs Florals de Barcelona; el 2006 Sota la llum de Mart, amb el qual obtingué el premi Miquel Martí i Pol-UAB, el 2007 Els déus de fang, Principi de plaer, amb què es va fer l’any abans amb el premi Vicent Andrés Estellés i Planisferi lunar, pel qual va merèixer el premi Mallorca de Poesia. El 2009 publica Un lleu plugim. Antologia de poesia nord-americana hipermoderna, per la qual obra obté el Vila Martorell de Poesia, i amb el poema Amor constant va rebre el Premi extraordinari del 150 aniversari dels Jocs Florals. Encara queden cinc llibres més (no comptem el que ve a presentar). El 2011 treu Poètica per a un ninot i Circumstàncies adverses, amb què obtingué el Decàlia de Valls i el 25 d’abril de poesia de la vila de Benissa, el 2012 Gent forastera, per la qual obra meresqué el Ciutat de Palma Joan Alcover, el 2013 Art K. i, per últim, el 2014 L’aparent, amb què obtingué el Ciutat Alberic de Poesia un any abans.
Ha conreat l’assaig al marge dels versos. El 1999 publicà Estudis sobre la forma i la percepció poètiques, amb què obtingué un any abans el premi Agustí Bartra Ciutat de Terrassa, el 2002 Un segle de lectura, obra que va merèixer l’any anterior el premi Josep Vallverdú, el 2004 El poeta sense qualitats, per la qual es va fer un any abans amb el premi Rovira i Virgili, i La crítica de Gabriel Ferrater, el 2006 Modernitat del món fungible i el 2007 L’art imaginatiu. Les idees estètiques de Gabriel Ferrater, amb què obtingué el 2004 el Premi IEC (2007, premi IEC Josep Carner. I segueix escrivint i publicant, mai no s’atura. El 2009 Dietari de lectures. Literatura i postmodernitat (2005-2007), obra que va merèixer dos anys abans el premi Sant Miquel d’Engolasters, el 2010 Versions de poesia europea per Màrius Torres, el 2011 Poètica de l’exili i Les coses tal com són. Apunts per a un retrat intel·lectual, de Màrius Torres, el 2012 Paraula encesa: antologia de poesia catalana dels últims cent anys, el 2013 L’abrupta llengua. Mercè Rodoreda, una poeta a l’exili, el 2014 L’ofici i el do, poesia i concepcions estètiques a la literatura catalana del nou-cents , amb què obtingué el Ciutat de Manacor, i, finalment, el 2016 Poesia i identitat. Formes de despersonalització en la lírica moderna i Els cants de l’èxode, figuracions poètiques de l’exili republicà de1939, per les quals obres obtingué el València Alfons el Magnànim d’Assaig i el Premi Internacional Memorial Walter Benjamin.
Per acabar, dir que ha estat traduït a l’anglès, el castellà, l’eslovè i el francès.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Anna Martínez Deu és la poeta que hem convidat aquest cop. Sentim per ella una especial devoció, ja que el 1995, l’any que vam esdevenir secretari del jurat del Premi de Poesia Amadeu Oller, va ser-ne la guanyadora per un títol, ‘Sense escac i mat’, que ens evocà ‘El setè segell’ de Bergman, tot i que és un univers diferent. Maria Mercè Marçal, membre del jurat, va dir que es tractava d’un «llibre de matisos i subtilesa, que juga amb la intel·ligència en el tauler de les paraules i ens guanya la partida (…).» La poeta ha estat entrevistada per Pius Morera, creador i conductor del programa, i ha recitat deu poemes.

 

reproduir i baixar

Avui, dimecres dia 19 d’abril de 2017, hem fet el dos cents vint-i-dosè programa, el vint-i-quatrè de la sisena temporada. L’acabem d’emetre en directe, com sempre.
Anna Martínez Deu, la convidada, va néixer el 10 d’octubre de 1964 a Barcelona, on ha viscut pràcticament sempre. Es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1987. Abans d’acabar la carrera va començar a treballar com a professora dels Cursos de Català per a Adults de l’Hospitalet de Llobregat i, posteriorment, ja llicenciada, va entrar com a tècnica de planificació lingüística a la Direcció General de Política Lingüística. Des de fa onze anys fa de secretària de direcció a l’Escola IPSI de Barcelona. Va començar a escriure poesia de ben petita i, amb més o menys intensitat, mai no ha deixat de fer-ho. L’any 1995 obtingué el premi Amadeu Oller de Poesia, gràcies al qual va veure publicat Sense escac ni mat, el primer recull. Els anys que van venir immediatament després va escriure molt menys del que hauria volgut i d’una manera força irregular, ja que sobretot els va dedicar als fills, els tres poemes que més estima, segons l’autora. L’any 2013 li van atorgar el primer premi al Certamen de poesia Andreu Trias de l’Hospitalet de Llobregat pel poema Dir, i el 2015 rebé una menció especial de la modalitat de poesia al Concurs literari Narcís Lunes i Boloix de Sant Vicenç dels Horts per Muntanya màgica. Darrerament també ha escrit les lletres de la suite per a veus blanques i piano, amb música de J. Ll. Rigol, Lluernes en la nit, editada per Dinsic Publicacions Musicals el 2014, i la lletra de la cançó Blanca flor de neu, amb música del mateix compositor, estrenada el desembre de 2014. Figura en l’antologia Premi Amadeu Oller, 50 anys de poesia. Els quatre darrers cursos ha assistit als tallers de poesia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, conduïts per Laura López Granell, Andreu Subirats, Francesc Parcerisas, Jordi Llavina i Miquel Desclot; i ha participat en recitals col·lectius al mateix Ateneu (juny 2013), al I Saló d’Escriptura de Barcelona (Sant Jordi 2015), a la llibreria Casa Usher (juny 2015 i juny 2016), a les Àgores Poètiques de Cadaqués (juliol 2016) i al VII Dia Mundial de la Poesia a Sant Vicenç de Montalt (març 2017). Té un bon feix de poemes inèdits al calaix, als quals li agradaria òbviament donar sortida.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La convidada, Ester Xargay i Melero, és una dona singular que sap seduir d’una manera o altra. Vingué a presentar ‘Infinitius’, un poemari que és una Ars poètica. A parer de Jordi Marrugat, el prologuista, arriba «al punt que esdevé una poesia sense cap ni peus, forassenyada, absurda.» Publicada per Lleonard Muntaner Editor, va acabar-se d’estampar a la Ciutat de Palma el 8 de març de 2017. «Res de només llegir. Res de només dir. Per això el llibre ha estat escrit en la dinàmica de la tensió entre raó i desraó, ordre i sorpresa.», conclou Vicenç Altaió, que tanca el llibre.

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 12 d’abril de 2017, férem el dos cents vint-i-dosè programa, el vint-i-quatrè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Trobairitz catalana d’aquest temps que ens ha tocat viure. Ester Xargay és poeta, vídeo-artista i agitadora cultural. Nasqué el 12 d’abril de 1960. Té una obra inacabable, i l’experimentació, per ella, no té límits. Una poesia transgressora, provocadora, maleïda, s’ha dit, i volem creure-ho. Un dels cops que estigué a Sant Vicenç de Montalt ens sorprengué amb un “Salut, anarquia i ‘Aparador de poesia’ cada dia!”. Tot un personatge. Polièdrica, la podem veure al Viquipèdia, amb uns cascos, davant d’una càmera sobre un trípode. Llicenciada en Història de l’Art, carrera que no exerceix. Ens endossà per correu electrònic el següent: “Escriu poesia i textos en relació a l’expansió de l’art: interdisciplinarietat, actituds, procediments i dissolució dels gèneres.” Uf, farem com Carles Hac Mor. Tot i haver nascut a Sant Feliu de Guixols, es crià a França, d’on tornà als divuit. Li resta un cert regust francès. Ha publicat nombrosos poemaris i plaquetes. El més antic, Els àngels soterrats és del 1990. Tres anys després publica Les flaires del galliner, un poema desplegable sobre un collage d’en Pere Noguera. Aquest poema i Volts del temps, del 1997, seran inclosos en el llibre Trenca-sons. El 2000 publica el seu primer llibre Darrere les tanques, amb ‘dues’ pròlegs d’Annie Bats, un dels quals en vers, i dibuixos de Humberto Rivas & Andrés Hispano. Després ve Trenca-sons. Som al 2002, amb fotografies de Gemma Nogueroles, imatges digitals d’Eugenio Tisselli i collage de Pere Noguera. Ainalar i Ésssera ponent, ambdues del 2005”, i Salflorvatge, del 2006, amb dibuixos de Mariona Millà, seran reeditades a Aürt, un llibre extraordinari de 2009, any que també publica Eixida al sostre, amb imatges de Vicenç Viaplana. Ha escrit en col·laboració del poeta Carles Hac Mor Un pedrís de mil estones (1992), Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp) (1997), Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots” (2007), amb dibuixos de Mariona Millà, Fissura (2008), mig llibre d’un i mig llibre de l’altre, amb un vídeo de Nora Ancarola i imatges de Marga Ximenez. La col·laboració entre ambdós poetes s’estén al teatre i la novel·la. Carabassa a tot drap, o Amor lliure, ús i abús, es tracta d’una novel·la experimental del 2001, i Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, una peça teatral del 2000. Hem d’afegir que ha escrit guions per a BTV, en col·laboració amb Bàrbara Raubert, Eugènia Balcells i Carles Hac Mor. No desmereix la faceta de traductora. Amb Carles Hac Mor ha traduït poesia de Gilbert Lascault, Pic Adrian i Raymond Queneau, els Pensaments de Blaise Pascal, La vida en comú d’Tzvetan Todorov. Ha reeixit també en el camp de la videocreació. Ha creat videopoemes no solament d’obra seva sinó d’altres, com el del carrer d’Aribau, dedicat a un poema d’Àngels Gregori, la poeta d’Oliva. Per acabar el seu perfil, esmentem que ha col·laborat en moltes revistes, com Reduccions, Barcelona Review i Núvol, i ha participat en infinits festivals de poesia: tots i més. No ens deixéssim que a Cravan vs Cravan, film d’Iñaki Lacuesta, s’interpreta a ella mateixa. El poeta Lluís Calvo i Ester Xargay signen L’Edat de pedra, un curtmetratge que s’estrenà no fa pas tant.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Txell Sota, poeta, cantautora, actriu i dobladora, aquests dies actua, amb les entrades exhaurides, a El Niu de Bambú, just al costat de l’Hospital de Sant Pau, per a presentar ‘No sembles tu’, el seu primer disc, que vam presentar ara fa res, l’1 de febrer de 2017, en aquest programa. Per aquest motiu i pel gest que va tenir dient dos sonets en la presentació que vam fer de ‘L’assassí va descalç per la ciutat’ a la llibreria Ona de Barcelona el Dia Mundial de la Poesia, li dedicàrem aquest programa, ara que ja tenim el disc físic, no el virtual com llavors.

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 5 d’abril de 2017, férem el dos cents vint-i-unè programa, el vint-i-tresè de la sisena temporada. L’emetérem en directe.

La vam conèixer quan estudiava a l’escola Isabel de Villena. Meritxell Sota i España, la convidada, nasqué a Barcelona el 16 de maig de 1972. Al barri de Sant Antoni, però ara viu cap al barri de Gràcia. Els seus avis eren pagesos i masovers a Andorra —la mare s’hi crià i, per això, ella es diu Meritxell i potser per això una de les seves més fortes passions és cultivar l’hort ecològic que té a la Cerdanya—. El caràcter servil dels avis la va acompanyar força temps fins que s’hi va revoltar. De petita va costar-li de jugar sola i poc va jugar a nines. S’asseia en una cadireta que la seva mare tenia dins de la seva cabina d’estètica i escoltava tots els secrets i xafardejos de les dones mentre les depilava. «M’ho passava pipa! —ens va dir en un Messenger— Era com ser en un consultori de la Francis.» Creu que és aquí on li va sorgir l’interès per la psicologia. Ha fet cursos de creixement personal, «així se’n diuen ara», per mirar d’entendre una mica les paradoxes de la condició humana. «Massa sovint —ens digué— tinc la sensació de no encaixar en cap etiqueta ni professió.» «Em costa d’encaixar —afegeix— en un món tan modern i superficial.» En aquest món accelerat, cal moure´s amb lentitud, i intenta fer-ho. És una dona inquieta i encara cerca o construeix la pròpia identitat. Per això, ens va comentar, «estic estudiant Filosofia a la Universitat de Barcelona.» En gaudeix molt. Ni descartes ni Hegel ni Marx. Els Grecs, sisplau, i, d’entre tots ells, Epicur. Li sap molt de greu no recordar el que aprèn. «Ser mare de dos fills i haver de treballar per sostenir la família, deu emplenar-me massa el disc dur», conclou. Encara que sigui un tòpic, quant més aprèn menys sap.
Ha cantat des que va acabar els estudis d’interpretació al Col·legi del Teatre. La seva trajectòria professional sempre ha estat lligada amb la veu. Estrenà al Festival de Tàrrega la comèdia grega Lisístrata d’Aristòfanes. Paral·lelament, començaren a cridar-la per a cantar caretes i pel·lícules i és així com s’introdueix en el món del doblatge. Treballa al Teatre Nacional en el musical Mals d’amor d’una Gata Francesa i, posteriorment, al musical Mamma Mia, i, més recentment, al musical Sister Act. Apareix en sèries de tv3 interpretant personatges capitulars. És autora del llibre Lectura en Veu Alta d’Enciclopèdia Catalana.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari