Núria Mirabet, vingué a presentar el primer poemari, ‘Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams’, que fa res, el gener de 2021, publicà Editorial Trípode amb un pròleg de Pere Gimferrer. «[L’autora]ens mostra ─llegim en un escrit promocional─ (…) una poesia (…) sense artificis, a on (…) cada imatge (…) és fruit d’una (…) reflexió per dir-nos una veritat (…), que ens arriba d’una manera (…) honesta, (…) despullada (…). [ Segons el prologuista], la (…)dicotomia del títol és reveladora; (…) no és dicotomia, sinó tríada o quartet: “Lianes” (com un dels títols, “Llimbs i lianes” que Baudelaire [va tenir en compte] per a [l’]únic llibre), més “les rates (…) que imiten” (…): [saltem de] la lògica [al] somni), “l’Esther Williams» (nou salt (…) a l’imaginari retro i (…) kitsch, que inclou (…) una tria (…), no tothom pot haver conegut (…) [el] nom, intraduïble a cap altra icona).»

https://www.ivoox.com/player_ej_67403114_6_1.html

Ahir, dimecres dia 24 de març de 2021, férem el tres-cents sis-centè programa, el vint-i-quatrè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Núria Mirabet, nasqué el 17 de maig de 1966 a Barcelona i decidí quedar-s’hi. Vaig estudiar a Barcelona en una família plena d’enginyers i, per diferenciar-se’n, tirà cap a les humanitats. Quan tenia vint-i-tres anys va viure un parell d’anys a Viena, estudiant una mica de tot i res, i escoltant molta música. Tocar el piano era com escriure en una màquina d’escriure sense que ningú l’entengués, això és el que creia. «Fins que les notes se’m van desfer ─ens diu en un missatge─ i es van convertir en paraules.»

Caminar, nedar, remugar pel bosc és el que més m’agrada. Bàsicament sóc autodidacta quant a la música. Va treballar amb en Guinjoan (a qui admirava com a persona i com a músic, però sobretot per una frase que li va dir: “jo no em plagio ni a mi mateix”), al festival de música contemporània de Barcelona i alguna producció de teatre com l’última del Ricard Salvat amb el Mirall trencat de la Rodoreda.

Es creu afortunada per haver pogut deixar de treballar per tornar a la lectura i l’escriptura. Des del 2014 estudia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, amb la Laia Aguilar, en Manel de la Rosa, en Ramon Erra, la Laura Lopez, en Victor Obiols, en Francesc Parcerisas, en D. Sam Abrams i amb tots els companys amb qui ha compartit aula.

Ocupa el temps llegint, anant a conferències. Freqüenta l’escola d’humanitats, al CCCB, a l’institut d’humanitats, al Cosmocaixa i qualsevol conferència interessant que troba capbussant-se per internet. «I, sobretot ─afegeix─, compartint taula amb els amics d’aquelles que s’allarguen.»

Creu que cinquanta-quatre anys són molts i pocs, que he passat, he viscut. Escolta música contemporània i m’agrada posar la radio clàssica o catmúsica perquè la sorprengui i descobrir noves músiques. Mira sèries i pel·lícules sense un ordre perquè sovint s’enganxa quan els fills miren alguna cosa. Llegeixo tot el que li cau a les mans, però té molt poca memòria. «Sóc caòtica i em falta rigor i mètode. Diria que la poesia em serveix per endreçar-me. Em falta imaginació per ser novel·lista; per ser poeta, crec que també.» La influeix tot i tothom i és incapaç, segons el seu parer, de determinar el on, el com i el perquè; és a dir ─conclou─ com la pell d’una balena que arrossega tot el que arreplega. Li agradaria riure més, però és de mena seriosa.

Els atzars de la vida li han donat la possibilitat de publicar el primer llibre: amb això, «a banda de plantar un arbre, encara em quedaran unes quantes coses per intentar.» Se sent una impostora, i és neòfita i no pertany a cap cercle poètic ni tampoc literari; avergonyida, fa per manera, per tots els mitjans a l’abast, dissimular-ho. «I sóc vulnerable ─remarca─.

M. Montserrat Medalla i Cufí, la convidada d’aquesta setmana, vingué a presentar ‘Espígol al jardí’, que ara fa res, el maig de 2020, publicà Ònix poesia. « [Al llibre] ─llegim en un escrit promocional─ hi trobem un preciós recull de poemes que l’autora, per fi, ha pogut treure de dins seu. Sentiments que, al llarg de la vida, van quedant gravats. I pensaments que acaben recollits en quaderns o guardats en capsetes de tresors i agendes velles que conservem sense saber ben bé per què, però que no llencem. Així com també n’hi ha d’altres que mai no hem escrit i que formen part d’aquell magatzem anomenat memòria. […] és el resultat d’haver tret a fora els dimonis i els àngels que l’autora retenia i portava dins seu. Hi tenim poemes, cançons, músiques, lectures, records de moments inoblidables i persones que han format part de les nostres vides.»

Ahir, dimecres dia 17 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-novè programa, el vint-i-tresè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nasqué a Barcelona l’11 d’octubre de 1953. Filla única, té tres fills biològics i dos sobrevinguts, àvia de vuit nets, que són, mestra, psicopedagoga, logopeda i llicenciada en Història de l’Art. Ara és jubilada, però «continuo ─aclareix─ exercint tots els rols que em demana la vida, i un d’ells, des de fa uns quants anys, és escriure.» Li fa basarda autoanomenar-se escriptora. Per ella són paraules majors. A més a més, els seus lectors creu que són restringits i que no és coneguda ni surt per la tele. Es va dedicar, per vocació, a l’ensenyament, que ja exercia de menuda, posant totes les nines ben col·locades, i fent llibretes que cosia perquè no tenia grapadora. Els posava “mostres” i “cuentas”, com es deia aleshores. I els llegia contes o se’ls inventava. També feia “tebeos”, que llegien els amics i amigues de primària (sempre anà a una escola mixta.
Es va quedar vídua molt jove, quan solament tenia trenta-quatre anys. Amb tres nens va poder refer la vida, uns anys després, amb un amic de tota la vida, que es va divorciar. Ell tenia dos fills i se’n anar a viure plegats a Blanes. Els fills van demanar de viure amb ells, perquè la mare va estar-hi d’acord. Allà, ens diu en un missatge, «vaig canviar de feina, però sempre relacionada amb l’ensenyament i l’educació.» Passats vint anys es van casar. Començà a escriure pels altres, en cursar psicopedagogia, a través de la Universitat Oberta de Catalunya, és a dir, a través d’internet. Col·laborava en tots els fòrums, en discussions de temes que li interessaven, fossin de la la seva carrera o no. Podia fer-se, era virtual i la llegia molta gent. «Era molt interessant, i per què no dir-ho, satisfactori per alimentar l’ego.» «Per molt que escrivim per nosaltres ─conclou─, quan els altres ens llegeixen, ens sentim millor, això és un fet. » Dels fòrums universitaris a les llistes de correus i fòrums més amplis, hi havia un pas. Els enviava escrits i la gent que la llegia li’n demanava més. I així va començar a desenvolupar la faceta, com diu, d’escriptora d’estar per casa.
Durant quatre anys, del 2004 al 2007, escrigué un article d’opinió setmanal al Diari de Girona i va dedicar-se a escriure relats curts, recopilant-los. El 2008 va presentar-se al certamen dels Premis Recull, optant al premi de narrativa Joaquim Ruyra, on va quedar entre els cinc finalistes. Guanyà un premi online Peregrinas en la red , amb un relat sobre la seva experiència al Camí de Sant Jaume. Vaig guanyar un altre premi, a través de Relatsencatalà.com, amb un relat sobre les noves tecnologies i encara un altre, en un certamen anomenat Dona més dona.
L’any 2010 col·laborà en un experiment, amb que gent de les Terres de l’Ebre: va escriure una novel·la col·lectiva amb vuit autors més: Il·lusions i incerteses, que publicà March editor. Participà, amb aquest autors i d’altres, en un recull de relats titulat L’arbreda ebrenca, que també publicà March editor.
El 2011 col·laborà en el llibre col·lectiu Un riu de crims, també publicat per March editor. Es tractava de relats de gènere negre. L’any 2013 va ser nomenada presidenta de l’Associació de Relataires en Català, on col·laborà en sis llibres col·lectius de l’associació. Garbuix de contes, Barcelona t’estimo, Criatures fantàstiques, Temps era temps, Segona oportunitat i L’aigua. Fou el 2014 quan publicà el primer llibre de relats, Dones de vidre, que publicà Ònix editor. I fou també l’any en què fundà, junt amb d’altres autores, el grup literari Cornèlia Abril. Amb Cornèlia Abril, el 2015 Edicions Els Llums publicà He d’anar-me’n, llibre de relats i pintures de l’artista visual Carmen Sanz Soto. El 2017 Ònix editor publicà Si es fa fosc i, amb el mateix editor, l’any 2019, vam treure I, tanmateix, va ser una nena, tot i que dels integrants del primer llibre ja només en quedàvem tres. Actualment els integrants de Cornèlia Abril estem preparant el quart llibre.
Com a poeta ha publicat el llibre que presentarem, Espígol en el jardí, del qual del qual l’autora n’està molt satisfeta, «perquè sempre havia pensat que jo no era capaç d’escriure poesia, tot i que ho havia intentat.» Finalment, va recollir tot el que tenia, ho va ordenar i feu el llibre.

https://www.ivoox.com/player_ej_67057363_6_1.html

Tenim en aquest locutori Abraham Mohino Balet, que ha vingut a presentar ‘Llibre de les imatges perdudes’, que ara no fa gaire, el març de 2020, publicà magníficament com sempre Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb il·lustracions de l’autor i un pròleg i un epíleg de Mònica Miró Vinaixa. Al llibre, l’autor « combina amb harmonia ─llegim en una recensió de Teresa Costa-Gramunt a Núvol─ dues formes literàries com són l’haiku i la prosa poètica amb un tercer element visual: les cal·ligrafies que il·lustren la primera part del llibre que l’autor titula precisament Son del cal·lígraf. […] el lector, participa de la sensació que proses poètiques, haikus i cal·ligrafies formen, juntament amb el poeta, una unitat en l’experiència, tal com vol la pràctica artísticoespiritual del zen.»

Despús ahir, dimecres dia 10 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-vuit programa, el vint-i-dosè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Abraham Mohino i Balet, el nostre convidat nasqué a Manresa el 8 de maig de 1969. Llicenciat en Filologia catalana. «És escultor, escriptor, professor de secundària i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.» Curbet Edicions li edità el 2010 l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni i Angle Editorial el 2002 Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda, un llibre molt ben editat que inclou obra pictòrica de l’autora. En el terreny de la investigació he centrat la meva atenció en àmbits com la literatura produïda per l’exili català, la literatura de gènere, la literatura autobiogràfica i l’estudi del llenguatge poètic. així com d’epistolaris i literatura personal d’ambdues autores: Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni, juntament amb Enric Pujol, que publicà Edicions 3i4 el 1997; Autoretrat de Mercè Rodoreda, amb Mònica Miró Vinaixa, que publicà el 2008 Angle Editorial; Cartes d’amor i d’exili: Rosa Leveroni – Ferran Soldevila, també amb Enric Pujol, que publicà Viena Edicions el 2009); Mercè Rodoreda: Centenari, que publicà la Institució de les Lletres Catalanes el 2011; i Mercè Rodoreda. Entrevistes, que publicà la Fundació Mercè Rodoreda, el 2013. Cal esmentar l’assaig La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l’ésser, que el 2004 publicà Eumo Editorial, i que va merèixer el Premi d’assaig Vila de Perpinyà-Modest Sabaté 2000. Com a poeta he publicat tres llibres d’haikus, que és l’estrofa en què m’he prodigat com autor, crític i divulgador: amb Mònica Miró Vinaixa, En el límit de l’ombra, pols de cinabri, publicat a Mallorca el 2011 per l’Editorial Moll; Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, guardonat amb el XLVÈ Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot i que recollí íntegrament a l’antologia del haiku modern i contemporani català, Llum a les golfes, curada per Sam Abrams, que el 2012 publicà Viena Edicions, 2012 i ara el llibre que presentarem, Llibre de les imatges perdudes, on elaboro una síntesi de haiku, haiga i haibun. Segons el meu parer, considero que consoliden la meva obra poètica i escultòrica Ànemos, publicat el 2018 per Godall Edicions, i Cases de poeta. Escultures de ferro, paraules de pedra, publicat el 2019 per Barcelona: Editorial Trípode. No ens deixéssim que el 2011 fou mereixedor del premi al reconeixement a la trajectòria literària Cadaqués a Quima Jaume per l’obra completa de Rosa Leveroni, que més amunt hem citat.

https://www.ivoox.com/player_ej_66732890_6_1.html

Antònia Vicens i Picornell ha vingut al programa per a presentar ‘Pare, què fem amb la mare morta’, que ara fa res, el setembre 2020, publicà LaBreu edicions dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. Amb aquest llibre, l’autora «confirma ─llegim a la solapa de la coberta─ aquesta capacitat per esgarrifar mentre emociona, aquesta vegada posant com a centre de l’experiència de pèrdua la mort de la mare, envoltant-la de mite i una sensibilitat poètica del tot singular i d’extraordinària força.»

https://www.ivoox.com/player_ej_66344067_6_1.html

Ahir, dimecres dia 3 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-set programa, el vint-i-unè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nasqué a Santanyí 27 març 1941. Novel·lista, narradora breu i poeta. Començà a escriure recollint el parlar popular. Estudià per a ser administrativa. El seu primer llibre publicat, el recull de quatre relats Banc de fusta, que va rebre un premi a Cantonigròs el 1965, fou publicat el 1968 per l’Editorial Moll. Un bon any per l’autora, que publicà la novel·la 39º a l’ombra amb què el 1967 conquerí el Premi Sant Jordi i que publicà Selecta. L’univers mallorquí i els problemes d’equilibri entre turisme i conservació del territori forneixen la font d’inspiració principal per a aquests dos volums i l’obra posterior. Cal dir que la seva feina a diversos hotels li conferien un punt de vista privilegiat sobre la qüestió. Altres temes freqüents són la condició dels marginats (per ser dones, per estar fora del sistema) i la soledat que hi va aparellada.
En 1971 es casa i es muda a Palma, on alterna feines en diversos llocs i coneix de prop la realitat de l’illa des de diferents vessants. Va començar a col·laborar amb el diari Avui enviant contes, així com amb el Diario de Mallorca. Més endavant va obrir una botiga d’artesania, fins que es va jubilar l’any 2000 i va tornar a marxar de la ciutat. Des del camp, va continuar escrivint la seva obra, on hi va introduir també la poesia. L’alterna amb articles a premsa.
El 1971, l’Editorial Moll publicà, dins la Biblioteca Raixa, la novel·la Material de fulletó. La festa de tots els morts va ser la tercera novel·la, que va publicar l’any 1974 a la petita editorial Nova Terra, avui desapareguda.
El 1977 va entrar a formar part de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com a vicepresidenta per les Illes Balears. El 1980 fou un bon any. D’una banda, la Institució Borja i Moll, dins la Biblioteca Raixa, publica el llibre de relats breus Primera comunió. De l’altra, l’Editorial Laia publicava La santa, una novel·la que reprenia alguns dels motius que entreteixien la seva narrativa. Durant més d’una dècada Vicens havia tractat, amb cruesa i un llenguatge de gran fertilitat metafòrica i lingüística, la situació de la dona en un entorn clarament hostil. El 1981 obtingué el Premi Llorenç Villalonga de Novel·la per, que publicà l’any següent Les Eines. El 1984 va merèixer el Constantí Llombart de Narrativa per la novel·la Gelat de maduixa, que publicà Fernando Torres. El 1987, Planeta li publicà la novel·la Terra seca. El 1998, Edicions 62 li publicà Febre alta a la col·lecció El balancí. Editorial Destino, dins la col·lecció L’àncora li publicà Lluny del tren l’any 2002 i el 2007 Proa, a la col·lecció A tot vent, la novel·la Ungles perfectes. La seva darrere novel·la creiem que és del 2010. La Institució Borja de Moll publicà Ànima de gos. Cal remarcar que el 2005 Edicions del Salobre aplegà Tots els contes d’Antònia Vicens a un volum.
El 2009 Eumo publicà Lovely, el seu primer poemari; el 2013 Lleonard Muntaner Sota el paraigua el crit; repetí amb Eumo, publicant el 2015 Fred als ulls; el 2017 LaBreu edicions publicà Tots els cavalls, poemari amb pel qual obtingué el Premio Nacional de Poesía l’any 2018. I ara presentarem Pare què fem amb la mare morta, el seu darrer poemari, tot i que ha aplegat en una antologia personal, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, publicat el 2020 per Pagès Editors.
Distingida amb premis de reconeixement global a la seva carrera com la Creu de Sant Jordi el 1999, la medalla Ramon Llull el 2004 (que va refusar en protesta per la política lingüística del Govern Balear) i el Premi Nacional de Cultura el 2016. Els seus llibres han estat traduïts a l’alemany, al francès, al portuguès i al castellà.

Míriam Cano tornà al programa per a presentar ´Vermell de Rússia’, que ara fa res, l’abril de 2020, LaBreu edicions publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. « [Al llibre] la veu de [l’autora] ─llegim en un escrit promocional─ troba la mesura expressiva d’un món conceptual que es manifesta a través de l’ombra i l’emoció fent un pas més cap un simbolisme personal que configura un univers literari singular construït a partir d’una experiència de la por i del dolor que la paraula poètica torna sublim. [Es tracta] d’un color de pintallavis. El mateix que a l’autora li va servir com a pintura de guerra mentre escrivia la trentena de poemes (…). Al seu tercer poemari, [l’autora] explora les contradiccions i la necessitat de coratge, temes recurrents (…), que en aquest nou volum adquireixen un significat més madurat, com en una escala de cargol: sempre sobre el mateix eix, però un parell de pisos més amunt.»

Ahir, dimecres dia 24 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-sisè programa, el vintè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Molinenca. La nostra convidada, Míriam Cano Manzano, nasqué el 13 de maig de 1982 a Molins de Rei, terra de poetes. Però establerta als Jocs Florals de Sants, just al costat de la històrica parròquia de Sant Medir. Cada any s’hi lliura l’Amadeu Oller de Poesia. “De manera que estic envoltada de poesia fins i tot geogràficament”, ens va dir fa un temps en un missatge. No s’hi va poder quedar i i hagué de buscar pis. Encara és jove i més ho era quan amb Buntsandstein obtingué l’any 2013 el premi Martí Dot de Poesia. Tenia un gos, en Blat, a qui li dedicà. Brillant, plena de força, autèntica, digueren.
Fa un temps que ha creuat la línia dels trenta, però quan tenia cinc anys i la gent li preguntava què voldria ser de gran, ella sempre responia que seria escriptora. Lletres i llibres l’han acompanyada sempre. De ben petita s’adonà “que era una negada pels números i la meva orientació acadèmica sempre va anar encaminada cap a les lletres pures.” Es va llicenciar en Humanitats, una carrera que va gaudir moltíssim i amb la qual adquirí, segons el seu parer, una visió global de la cultura. Ha escrit on line sobre cinema i música, fet que es visible en la seva producció poètica, i ha col·laborat en programes de ràdio dedicats a música de cinema, com ara El violí vermell de Catalunya Música. Treballa actualment a l’Institut Universitari de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra, “un lloc on puc posar en pràctica la meva formació en gestió cultural.” Figura als llibres IIN Festival de Poesia des dels Balcons (Parnass) i Assumiràs la Veu (Terrícola) A més a més de poeta, articulista. Col·labora als periòdics i diaris digitals Catorze. Cultura Viva, NacióDigital, Poetari i Gent Normal. Fa relativament poc ha escrit per a l’espectacle Nàufrags de Lluís Danés els poemes que s’hi diuen.
Tornà Míriam Cano al programa per a presentar Ancoratge, pres d’Anchorage, ciutat d’Alaska. Aquest nou poemari fou publicat el març de 2016 per Edicions Terrícola, dins de la col·lecció Llibres de l’Afrau i va acompanyat d’una postal a l’anvers de la qual hi ha una il·lustració de Paula Bonet i al revers el pròleg de Lluís Calvo, on llegim: «Però no és de papallones i tsunamis [vers de la primera part] que vull parlar-te, sinó d’aquests bells poemes condensats, plens de vida i de desig, de camins i trasbalsos i celebracions, de tots aquests topants no cartografiats que t’esperen. I això és Ancoratge, entre el coratge de viure i el dolor de saber que hi haurà indrets que es resistiran a ser explorats. Éssers humans, al capdavall. Amb tota la grandesa del passavolant i tota la misèria dels qui arriben amb farcell i desmereixen la noblesa.»
En la solapa de coberta, els editors confessen que els confessà «que, si no està escrivint, potser la trobareu a la cuina provant receptes noves, tocant la guitarra, fent un vermut etern a Sants, el seu barri, en algun concert, o renyant el Blat.»
La seva primera obra narrativa és el recull de contes Cremen cels (2017), compartit amb Martí Sales i Antònia Vicens. Ha traduït al català una selecció de poemes d’Emily Dickinson (2017) i Cartes a un amic alemany, d’Albert Camus (2019).
No ens ho deixéssim. forma part del Claustre de l’Escola Bloom.

https://www.ivoox.com/player_ej_65989087_6_1.html

Antoni Clapés i Flaqué tornà al programa per a presentar ‘Clars, aquest matí, són els teus records (obra reunida, 1989-2009)’,que ara fa res, el setembre de 2020, publicà dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre LaBreu edicions amb un epíleg de Víctor Sunyol. «Escriure contra la mort perquè escriure és desaparèixer ─hi llegim─, restar en el món, en el text, en un mateix. Fondre’s amb el tot. Mirada: aquell jo que ens fa altre: el mot. Ser l’altre, el que s’és; ser pel lloc, pel mot, per allò que crea el verb. Pel poema. Tots els mots en el mot. Tots els llocs en el lloc. Totes les llums en la llum. Anar cap al no-res en l’escriptura, habitar el no-res, el tot. Ser-hi, que és ser-ne.»

Ahir, dimecres dia 17 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-quatrè programa, el divuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Antoni Clapés i Flaqué, el nostre convidat, fou el quart i darrer fill de Lluís Clapés i d’Agnès Flaqué. El pare, tot i guanyar-se les garrofes en la indústria tèxtil, conreà l’escultura i la pintura, i fou un incansable activista cultural sabadellenc; a ell, especialment, es deu la creació del Museu d’Art de Sabadell. Nasqué a Sabadell el 9 de juliol de 1948 . Feu tota la primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell i estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Des de 1966 fins a 2013 va treballar com a consultor en la indústria informàtica. Des de 1964 escriu poesia i textos relacionats amb la poesia. Entre 1970 i 1974 col·labora en la creació i la direcció de Sala Tres, un espai dedicat a l’art contemporani. El 1976 obre, a Sabadell, la llibreria Els dies i, posteriorment, el 1981, crea Les edicions dels dies, que durà cinc anys. Al 1989 crea, i dirigeix fins ara mateix, Cafè Central, un projecte editorial independent al servei de la poesia. Sembla ser que les seves aficions són passejar i llegir, i escriure, no ens ho deixéssim. Des de 1964 que escriu poesia ―tenia setze anys― i textos relacionats amb la poesia. El 1986 Les edicions dels dies publicaren Escrit en fulles de te amb un pròleg d’Albert Ràfols Casamada. Amb Crepuscle de mots obtingué el 1989 el Premi Joan Alcover de Poesia, que publicà Columna el mateix any. El 1990 Cafè Central publicà Epigrafies/Epigramies, amb dibuixos de Benet Rossell i el 1992 Edicions Alfons el Magnànim editaren Trànsit. També amb dibuixos de Benet Rossell el 1994 Cafè Central publicà A frec. Matèria d’ombres, Tagrera, Carnet i In nuce foren publicades el 1995 per Jardins de Samarcanda, el 1997 per Cafè Central, el 1999 per Emboscall i el 2000, amb epíleg de Víctor Sunyol, per Proa. No hi ha treva: el 2001 Emboscall publica Llavors abandonaries Greifswald, el 2003, novament Emboscall, El viatger no sap, amb dibuixos de Benet Rossell, i Destret. Pagès editors el 2005 publica Alta Provença, amb un epíleg de Carles Hac Mor. Miro de veure-hi aparegué els 2007 amb dibuixos de Benet Rossell gràcies a Emboscall. El 2009 Meteora publicà amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura La llum i el no-res amb què obtingué el Premi Josep Maria Llompart al millor llibre de poesia de 2009 i el Premi Quima Jaume de Cadaqués al millor llibre de poesia de 2009 i Emboscall Un sol punt, amb dibuixos de Benet Rossell i pròleg de Carles Camps Mundó. El 2010 Pagès editors edita La lentitud, la durada. Autoantologia 1982-2007. A banda dels dos llibres que presentàrem el 28 de novembre de 2018, hem de mencionar L’arquitectura de la llum, publicat pels Llibres del segle el 2012 amb epíleg de Víctor Sunyol. Amb Arbre que s’allunyà obtingué el Premi No Llegiu, publicat a la col·lecció Alabatre, amb un pròleg de Marc Romera, el setembre de 2017 ―la segona edició és del juliol de 2018― per LaBreu Edicions. Pluja fou publicat el 2015 amb una Il·lustració d’Alícia Casadesús i Epíleg de Víctor Sunyol per AdiA Edicions. La poesia d’aquest poeta ―assenyala Romera― «parteix d’un detonant de memòria, però aquesta memòria (…) se’ns manifesta com una recerca (…) que legitimi l’expressió poètica a partir de la reflexió sobre el fet poètic, sobre com això condiciona memòria, mirada, sensacions, i ens permet l’expressió que transcendeix convertint-se en única possibilitat de veritat.» El poeta, a propòsit de les dues parts de Pluja, afirma que «contenen el que he anat escrivint des de sempre, perquè la poesia sempre és memòria». El poeta vingué a presentar Finestra sobre el buit, llibre que ara fa res, el març de 2019, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega. Conté els tres poemaris que publicà entre 2001 i 2003 a Emboscall, com se’ns diu en una nota final.
La seva poesia ha estat traduïda i editada al francès, espanyol, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab. Tradueix poesia del francès i de l’italià. Ha traduït, sobretot, Philippe Jaccottet i poetes quebequeses (Denise Desautels, Nicole Brossard, Diane Régimbald, France Mongeau), i la prosa de Jules Renard, Christian Bobin i Jean Cocteau. Ha obtingut el 2012 els premis de traducció Mots Passants i Rafel Jaume per la traducció de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Ha materialitzat les seves reflexions sobre el llenguatge i la poesia en els dos volums de Converses i el llibre Fer les cartes, ambdós en diàleg amb Carles Hac Mor, i en dues exposicions: La casa de l’ésser? i D’estar a estar. Ha fet lectures de la seva obra, ha dirigit cursos i seminaris i ha donat conferències arreu de Catalunya i del món. El 2010, amb motiu del centenari de Màrius Torres, creà i dirigí l’espectacle Com una espurna, que fou representat a diversos llocs. El 2014 creà i dirigí l’espectacle No t’angoixis per les meves llàgrimes, amb textos extrets de Tomba de Lou, de Denise Desautels, que fou representat a Girona i Barcelona. Ha col·laborat o col·labora a les pàgines literàries de l’Avui, La Vanguardia, The Barcelona Review, Reduccions, Transversal, Caràcters, i actualment fa ressenyes de poesia a Sonograma. Ha treballat, finalment, amb els artistes plàstics Benet Rossell, Marga Ximénez, Lafon+Rierola, Jaume Ribas, Asunción+Guasch, Alícia Casadesús i Pilar Abad.

https://www.ivoox.com/player_ej_65663959_6_1.html

Maria Victoria Secall serà al programa per a presentar ‘El dia que va néixer Orlando’, que ara no fa gaire, el març de 2018, publicà Finis Africae, amb uns esplèndids dibuixos d’Horacio Sapere i un pròleg d’Àngels Cardona Palmer. «La paraula poètica ─llegim en un escrit promocional─ defuig la tirania del significat únic, permet el naixement d’associacions no previstes, de realitats noves i alliberadores. El dia que va néixer Orlando de Maria Victòria Secall fa aquest camí. Recull la torxa de la novel·la de Virginia Woolf, Orlando, i ens obre portes interiors i forrellats externs, ens convoca a esdevenir qui volem ser, a trobar la part masculina que la dona porta dintre, a acceptar la part femenina que l’home sol ignorar. A la recerca de relacions alliberadores cap a una abolició dels límits i els significats patriarcals i temporals; assolir una millor visió interior, denunciar injustícies i indignar-se. Un poemari amb uns versos essencials, allà on no res hi sobra però tampoc no res hi manca»

https://www.ivoox.com/player_ej_65324244_6_1.html

Ahir, dimecres dia 10 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-cinquè programa, el dinovè de la desena temporada. L’emetérem des de Ràdio SantVi.

Maria Victòria Secall, la convidada, nasqué el 28 de desembre de 1948 a Barcelona. Maria Victòria Secall i de Fermentino és una poeta balear resident a Palma. Maria Victòria es va llicenciar en Psicologia i en Filosofia a la Universitat de Barcelona per a passar a doctorar-se en Psicolingüística a la mateixa Universitat. En un primer moment i al llarg d’una gran temporada es dedicà a la docència, tasca que compaginava amb la investigació i la pràctica clínica de la psicologia; la qual va acabant sent la seva principal dedicació i la que actualment continua exercint a un centre oficial de Palma. És membre, com Aina Ferrer Torrens de Fart D’art, escamot poètic; de l’associació d’escriptors en llengua catalana, del Pen Català. Gestiona un bloc personal, El pèndol de petites oscil·lacions. Al llarg de la seua carrera com a psicòloga ha publicat diversos llibres com ara Psicología del lenguaje, que l’Editorial Pirámide publicà el1981; La parla de l’infant, publicat el 1987 per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Palma; La capsa dels sons, publicat el 1988 per Premsa Universitària. També ha realitzat articles per a revistes especialitzades en temes de psicolingüística i psicologia social. Entre la temàtica de la seva obra ha conreat a més a més la literatura infantil i juvenil, on podem destacar L’estel de foc, amb què fou finalista del II^N Premi Guillem Cifre de Colonya), Hiverneus, amb què obtingué el 1984 el 2^N. Premi de narrativa breu Dona, La capsa dels somnis, recull de contes finalista el 1984 del III^R Premi Guillem Cifre de Colonya. Com a poeta i escriptora de relat breu ha publicat L’indesxifrable codi, Premi el 1997 Rei en Jaume de Poesia, Heliografia, llibre guanyador el 1998 del Premi de Poesia Joan Llacuna, que s’atorga a Igualada; L’embolicadora, amb què obtingué el 1999 el 2^N Premi de narrativa breu del Diario de Mallorca; Lluna nova,1R Premi el 2001 Ancora de narrativa breu de Sant Feliu de Guíxols 2001; La nedadora, 2^N Premi el 2002 de conte curt Sant Bartomeu de Montuïri, Els amants del pont, amb què que obtingué el Premi de conte curt de Sant Sadurní d’Anoia i Obert per defunció, publicat a Palma el 2006. Gramòfon de runes, el 2012; La mort viole(n)ta, 2013. A banda de El dia que va néixer Orlando, que presentarem, hem d’afegir un últim poemari, El perfum del llorer, amb què obtingué el 2018 el Premi Xavier Casp.

Ha participat a diverses compilacions: Poetes per la llengua, 1999; 13×3 Poesia Perifèrica, 2006; el disc Vents de la paraula, 12 poetes de les illes, 2006; Eròtiques idespentinades, 2007; Festival de Poesiade Lloseta 2009; Accions’13, Lloseta 2013; Ressonàncies poètiques i pictòriques del món femení al’obra teatral d’Alexandre Ballester, amb Marquet Pasqual, 2007, 2010; Reivindicació de l’aurora a Rompre els murs de silenci, amb Marquet Pasqual, 2011; el documental sobre dones poetes Som elles, d’Aina Riera, 2012; XV Festival de Poesia de la Mediterrània 2013; Versos per la llengua, poetes de Mallorca, 2014; Autisme, trenquem el silenci amb la poesia, 2014; Amb accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca, 2014; Dones de la Mediterrània amb Marquet Pasqual, 2015; PoesArt, Artà 2017; El llom de la sargantana, amb Marquet Pasqual, 2019. Col·laboracions periòdiques al quadern cultural S’Esclop.

Com a poeta participa en actes de difusió de la poesia, individualment i amb grup, per a les causes del desarmament, l’eliminació de la violència de gènere i la llibertat i col·labora amb artistes plàstics, en una proposta conjunta d’apropament i fusió. Amb el pintor i amic pollencí Antoni Marquet Pasqual han elaborat diverses obres conjuntes. Per a ella la poesia és un acte d’amor propi i aliè, la comprensió i compassió del dolor, el goig compartit. Els seus versos parlen de la intempèrie i la solitud, dels aixoplucs necessaris per a viure, de l’amor i el desamor, del paisatge i la paraula, dels petits plaers de la vida i l’amistat, de les dones i la lluita per la igualtat. Creu que no som propietaris de les paraules, només en som usufructuaris, cada llengua, cada literatura és patrimoni de la humanitat.

Jordi Tena i Galindo fou al programa per a presentar ‘Últim record de l’Arcàdia’, que ara fa res, el gener de 2020, publicaren l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli dins de la col·lecció Pont del Petroli Poesia. «[L’autor ─llegim en un escrit promocional─ ens mostra (…) magnífics instants poètics. Potser un adéu als fugaços temps de felicitat com el poeta ens anuncia en un dels primers poemes (…): Vull saber / si això és felicitat (…) De mica en mica anem assistint al profund viatge vital de l’Espècie. ‘Vida publica, vida privada, vida secreta. Palpitants relacions entres cossos i ànimes. I la memòria, creant evocacions aferrades a la pell. L’itinerari per aquest [llibre] ens deixa un pòsit de trobada constant al fons dels passos, dels més obscurs als més lluminosos, a voltes amb clars brins de mots esperançats.»

https://www.ivoox.com/player_ej_64958310_6_1.html

Ahir, dimecres dia 3 de febrer de 2021, férem el tres-cents cinquanta-quatrè programa, el divuitè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Jordi Tena i Galindo va néixer el 14 de gener de 1980 a Barcelona. Es va llicenciar en Dret i va esdevenir funcionari d’Administració local, però ha portat una vida paral·lela com a escriptor, sobretot com a poeta. Per això li agrada definir-se com a «funcionari de dia i poeta de nit». Conreà de bon començament la narrativa i, com a conseqüència de participar en concursos i certàmens diversos, va publicar una dotzena de narracions breus en llibres col·lectius. Més endavant, però, als vint-i-set anys va començar a escriure poemes. A partir d’aquell moment la poesia es va convertir en el seu gènere predilecte. Esdevingué tresorer i secretari general de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Com a membre d’aquesta entitat va començar a participar en recitals poètics. En deixar-la continuà recitant la seva poesia en públic. Durant anys va ser habitual trobar-lo a l’escenari del bar Pastís, però també ha recitat en molts altres indrets. En aquest sentit, l’any 2013 va participar en un homenatge al president xilè Salvador Allende a Barcelona. També ha estat col·laborador de dos programes de ràdio dedicats a la poesia: Teatrí de butxaca, a Ràdio Gràcia, i Màgic univers de poesia, a Ràdio Pista de Balenyà. Fins ara ha publicat tres poemaris. Comanegra el 2012 li publicà Vent de pau i l’any següent, el 2013, Viena Edicions Reviu la flama. Ara, el 2020, com ja hem dit, Pont del Petroli ha cregut en el seu darrer projecte, Últim record de l’Arcàdia. Fa poc, i gràcies al vincle que manté amb el Barcelonès Nord, en especial per la seva feina com a funcionari, ha participat en el poemari Són coses certes, d’homenatge a Josep Gual Lloberas, que edità el 2020 Pont del Petroli. L’any 2013 va guanyar el premi al millor poema del Festival Invers de Poesia de Carcaixent, al País Valencià, per Perruqueria NAF, en què homenatja Gil de Biedma. La seva poesia, solen dir algunes veus, és humanista i existencial, en concebre l’individu com a part del col·lectiu i amb connexió amb l’entorn. Reconeix que la seva poesia ha patit influències diverses. 

Joaquim Cano Sais vingué al programa per a presentar ‘Tota flor sense cossiol’, que meresqué el 5È Premi de Poesia Francesc Garriga i que ara fa res, el desembre de 2020, coeditaren entre Cafè Central, LaBreu Edicions, Adia Edicions i Edicions del Buc amb la col·laboració de LiberisLiber. El jurat remarcà «que el llibre del poeta destaca (…) per la creació d’un relat polifònic que es basa en un ús paradoxal de les imatges, una precisió lingüística depurada i una exploració de la forma poètica que transita de les tankas japoneses als versos lliures autoficcionals.» El poemari ha permés a l’autor «dirigir la força de les paraules ─llegim en un text promocional─ cap a la destrucció de la realitat que el conforma. [L’autor] basteix el llibre a partir d’un ús (…) suggeridor d’imatges per dibuixar el trànsit del jo que qüestiona els fonaments de l’existència i les possibilitats del llenguatge i la creació.»

https://www.ivoox.com/player_ej_64596071_6_1.html

Ahir, dimecres dia 27 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-tresè programa, el dissetè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Joaquim Cano Sais, el convidat, nasqué a La Nucia, a la Marina Baixa, el 18 d’agost de 1995. «Reparteix les seves dèries ─confessa─ entre els estudis de Filologia Catalana i les formacions científica i musical.» «L’estudi de la literatura ─conclou─ li fa palès que és el resultat del paisatge en què viu.»  És graduat amb menció especial en Filologia Catalana i, després d’una formació científica que el va fer decantar-se, definitivament, per les lletres i una formació musical tocant la trompa, el seu pas per la Universitat d’Alacant suposa un xoc inelàstic que s’ho emporta tot per davant. L’estudi del llenguatge li resulta una eina fonamental sempre que prova d’esdevenir en el text; és l’ofici d’esmicolar-se. Apassionat per autors com Carmelina Sánchez-Cutillas, Palau i Fabre, Basilio Sánchez, Keuchkerian, Zygmunt Bauman, així com per l’escenari literari italià del segle XX i els estudis d’obres medievals. Ha recitat amb el grup Contracolp i publicat a les revistes Gargots: Revista literària i Capicua.  D’una banda, segons diu, s’ha nodrit del mètode que li han aportat els anys d’investigació lingüística a la Universitat d’Alacant i s’ha especialitzat en Educació Secundària Obligatòria i en Estudis Literaris. Aquest camí el mena a la seua ocupació actual, com a professor de llengua a un institut. D’una altra banda, tot aquest bagatge, sumat al gust per la lectura filosòfica, ha convergit en el buidatge de versos que ja no formen part d’un mateix i que, com una flor fora del cossiol, en viuen fora per un temps.

Carles Cervelló Espanyol tornà al programa per a presentar ‘La boira del dia’, un conjunt d’esplèndides proses poètiques que ara fa res, el setembre de 2020, publicà, amb un pròleg de Miquel-Lluís Muntané i un epíleg de Susanna González Turigas, l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli dins del col·lecció La puça. «[L’autor] ─llegim al pròleg─, docent, escriptor i editor– ens ofereix, en el seu nou lliurament poètic, un d’aquests mapes sentimentals. Proveït d’una àmplia cultura, literària i no, el poeta Cervelló fa ús d’una expressió ajustada i càlida, allunyada de l’afectació i de la grandiloqüència. A [l’obra] ha decidit servir-se del poema en prosa per traçar l’itinerari d’un temps viscut. Aquesta opció formal, (…), comparteix una àmplia intersecció amb la prosa poètica, però manté una identitat clarament diferenciada.»

https://www.ivoox.com/player_ej_64279950_4_1.html?c1=ff6600

Ahir, dimecres dia 20 de gener de 2021, férem el tres-cents cinquanta-dosè programa, el setzè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Doctor en filologia hispànica per la UNED, treballa com a professor de secundària a Barcelona. La germana tenia pressa i va sortir primer o, potser, va ser ell, el nostre convidat, Carles Cervelló Espanyol, que, gentilment, va deixar que sortís abans. Els bessons, ja se sap, són cosa estranya. Els àries no sabem com poden suportar de ser-ho. Va néixer el 12 de març de 1966 i estava predestinat. Quan tenia 14 anys, «sense que tingués la més mínima sospita que una cosa així pogués passar, vaig descobrir els llibres i m’hi vaig quedar atrapat fins ara.» Després vingué naturalment l’escriptura. Cadascú busca el triangle que li convé; ell, la família, els amics i els llibres. L’han fet millor persona, segons que sembla.

Ha publicat vuit (o nou) llibres de poesia en català, a banda del que presentarem, que són. Primer va ser Ànima metàl·lica, publicat per Neopàtria el juliol de 2015 a la col·lecció Opera prima.

Després fou Fragments de plenitud, publicat el 1997 per Amalgama, on trobem l’exaltació de l’art, que ens farà, segons el poeta, més humans. Ja més tard, el 2005, vindrà En veu alta, pel qual obtingué el Premi Alella a Maria Oleart. Fou publicada per La Comarcal Edicions l’abril de 2006, tal com es va anunciar al lliurament del premi, que tingué lloc a a la Biblioteca Ferrer i Guàrdia. Haurem d’esperar el 2010, que obté a Sallent el Premi Josep Fàbregas i Capell per Les dones imaginàries. Tèmenos Edicions publica l’any següent el poemari. «Són imaginàries —comenta Ricard Mirabete— perquè són agents actius que configuren una personalitat, una potència humana, que creen un sentit vital, que imaginen i d’aquesta manera adquireixen una presència real dins la pell de tantes i tantes dones generadores de la seva essència.»  Un quart, Petites coses, que vingué a presentar al programa quan estava a punt de sortir amb il·lustracions de Carles Guitart. Es publicà el 2014.

Hi hem d’afegir Sentiment i paisatges, amb fotografies de Montserrat Bassas, publicat per Tèmenos el 1919. Coincidint amb una exposició de Josep Domènech, XIII, llibre de tirada curta publicat per Tèmenos també el 1919.

        Té una obra de teatre per a nens, en català, Bruixes, que publicà Amalgama el 2001 i una novel·la, en castellà, La era de la babosa, publicada el 2018 per Apeiron Edicions.