Esperança Castell Rodríguez vingué a presentar ‘Mig pa i una flor’, que ara fa poc, el febrer de 2020, publicà l’Editorial Meteora amb un imatge a la coberta d’An Teixidor, il·lustracions d’Elena Fieschi, aquarel·les i tinta xina aquarel·lades, i un pròleg de Donald Samuel Abrams Levy. « I ara ens arriba [el seu] cinquè llibre ─en ressalta l’editorial─ (…), un recull ric, intens i extens de cinquanta-cinc poemes, estructurat en cinc seccions, cicles o suites, pautades a partir de tres elements que confereixen unitat al conjunt: cinc cites del poeta i artista Perejaume, cinc cites del poeta Jordi Sala i cinc delicats dibuixos (…), fets expressament per a l’ocasió. (…) Senzillament (és) el llibre més rodó, autèntic, valent i excel·lent de l’autora fins al moment actual. (…) Tot ell, es dreça sobre un punt de tensió que es manté estable entre accessibilitat i subtilesa (…).: la poeta s’esforça per explicar-se la vida a partir de les pròpies experiències vitals.»

https://www.ivoox.com/player_ej_69991794_6_1.html

Ahir, dimecres dia 12 de maig de 2021, férem el tres-cents seixanta-vuitè programa, el trenta-unè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.

Esperança Castell Rodríguez, la convidada, nasqué el 10 d’agost de 1951 a la barriada Sant Joan Baptista de Sant Adrià de Besòs. Estudià Magisteri en una època en què per obtenir el títol, s’havia de fer el Servei Social, uns campaments organitzats per la Secció femenina de la Falange i  jurar que s’acataven els principis del Movimiento. Quan encara no havia fe els 17 anys, ja treballava de mestra, «ja que vaig estudiar magisteri ―recorda― sense haver fet el batxillerat superior.» Fou el darrer any que es va poder fer. Se sabia dona i de família humil. Els seus pares ja havien fet prou per ella i li il·lusionava començar aviat a fer de mestre com la mare i com les padrines. Això li suposava, però, renunciar a la Universitat. A casa la van animar a fer oposicions, que va guanyar. Aquell va ser el passaport a la universitat, que era de franc pels qui treballaven. Vaig fer Filosofia i Lletres i es va especialitzar en Psicologia clínica i en Psicologia social. «De la Psicologia vaig passar a estudiar Medicina: Volia fer Psiquiatria.» Gaudí els deu anys de fer de mestra. Immersa en els moviments de renovació pedagògica i la participació en moviments col·lectius de resistència a la dictadura. El darrer any a prop d’Igualada. El setembre de 1975, dos mesos abans de morir, Franco va fer executar cinc persones. Un d’ells, en Txiki  fou afusellat a Collcerola, molt a prop de casa seva. Fou l’any finalitzà Psicologia. «Puc dir que em vaig jubilar de l’ofici de mestra per poder estudiar Medicina.»  A l’escola pública Numància, es va crear un departament d’Orientació escolar i una Escola de Pares. Era una iniciativa pionera en uns temps en què el País se sentia renéixer i arreu  sorgien iniciatives populars per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Seguia estudiant Medicina i mentrestant tingué els dos fills, el primer el1977 i el segon el 1980. «En aquesta etapa es pot dir que ja m’havia iniciat en l’ofici de mare, i em vaig jubilar de l’escola definitivament, amb molta recança.»  L’any 1980 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques i Sanitat havia estat traspassada a la Generalitat. Es necessitaven professionals. Obtingué una plaça de metgessa al servei de Promoció de la Salut. Quan va poder, vaig reprengué l’atenció directa a les persones. No s’oblidava de la psiquiatria i per això, uns anys més tard, va haver de preparar-me per exercir-la. Vaig treballar deu anys en un servei de Salut Mental a l’hospital Taulí de Sabadell és així com durant dècades, els eixos de la seva vocació s’estructuren per una banda, en una vocació de formació dels professionals de la salut i per una altra, va continuar la formació clínica fins a dedicar-se  a l’exercici privat com a psicoanalista.  I encara hi és, vés. Als seixanta anys es va jubilar de la plaça pública  i li restà temps lliure en què inicià una nova vocació. No ho hauria dit mai, però seguí la seva intuïció s’hi apassionà. Va prendre consciència de la satisfacció que li produïa escriure poesia i treballar per la meva llengua quasi abolida en l’escola de la infància i dels anys de mestra. La dedicació a la poesia esdevé un «fruit tardà d´una vida professional dedicada a les persones.»

L’any 2011’editorial Montflorit li publicà el primer llibre, Negre i fil. D’aleshores ençà continuà treballant en el camí d’aprenentatge de la poesia. De petita li arribava la poesia amb la música que cantava la mare al piano. De jove, els cantautors catalans li van fer conèixer molts poetes. No es perdia cap recital i comprava tots els CD que escoltava en el cotxe i els dies de festa. Eren l’aliment de l’ànima. Fa poc «he trobat pàgines de diaris personals de fa molts anys, en els que escric poesies sense valor literari però que contenen la llavor de poemes publicats amb posterioritat.» Fa poc, en una entrevista, va dir que havia començat a escriure poesia l’any 2001, just quan descobrí Joan Vinyoli. El fet la va marcar.

Uns anys més tard es matriculà a l’escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Tingué sort, recorda, d’anar als tallers que dirigia en Francesc Parcerisas de qui vaig aprengué molt. El 2013 Meteora li publicà Flames a la Fosca amb pròleg de l’Ignasi Riera, el 2016, també Meteora li publicà Arrel a la roca amb un pròleg de Francesc Parcerisas. El 2018, novament amb Meteora, Blau argila amb un epíleg de la Gemma Gorga. I ara el llibre que presentarem, Mig pa i una flor.