Ens afegírem a una iniciativa andorrana. Dedicàrem el programa a commemorar el centenari del naixement d’Esteve Albert i Corp, estretament vinculat a Sant Vicent de Montalt. Per això comptàrem amb la presència de Lluïsa Grimnal, regidora d’Educació de l’Ajuntament. Vam voler que ens ajudés a entendre perquè l’Institut de Sant Vicenç de Montalt duu el nom d’aquest personatge que el dia 26 de juliol del 1963, “com caigut del cel, es presentà a Sant Vicenç de Montalt” i “s’encaminà a l’Ajuntament ” per a explicar” “el que creia que es podia fer al poble i hi abocà totes les seves idees”. Els tres Antonis, Antoni José, Anton Llasera i Antoni Buch, “van pensar que un home d’aquesta mena el poble no se’l podia deixar escapar.”

http://www.ivoox.com/aparador-poesia-2-juliol-del-2014_md_3279947_1.mp3″      baixar

Ahir dia 2 de juliol del 2014, férem el cent cinquanta-dosè programa, el quaranta-unè i últim de la quarta temporada, el vint-i-setè d’aquest any. L’emetérem, com sempre, en directe, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt.
Volem agrair a Josep Puig i Pla que ens digués en un correu electrònic les inexactituds que havia trobat en el perfil d’Esteve Albert que havíem fet circular per la Xarxa. Gràcies a ell les vam poder esmenar.
Enguany celebrem el centenari del seu naixement, com ja hem dit. Esteve Albert i Corp nasqué a Dosrius el 1914 en el si d’una família de pagesos pobres i creients, i de molt jove passà pel seminari. A Andorra, on morí el 1995, enguany és l’Any Esteve Albert i Corp. L’any 1990, la Generalitat de Catalunya va concedir-li la Creu de Sant Jordi. Personatge contradictori. D’una banda, es relacionà amb el poder a fi d’aconseguir dur endavant els projectes que ideava i, d’una altra, s’hi enfrontà. Segons la CUP és un patriota català. De ben jove va prendre vincles polítics i culturals amb el catalanisme i els grups separatistes: Palestra amb Batista i Roca, Nosaltres Sols!, Estat Català. Després de la guerra, continuà militant al Front Nacional de Catalunya, com ja hem dit, i s’afilià, sindicalment, a la CNT, i va ser proper a Joan Peiró. Arribà a col•laborar amb Lluís Companys durant la guerra civil. Fou del comitè antifeixista, creat el 1936, format pels partits polítics i els sindicats arreu del territori. En acabar, continuà el seu l’activisme polític i va fer d’enllaç a l’exterior amb Pompeu Fabra i Pau Casals. S’exilià a Andorra el 1956. Hauria pogut quedar-se perfectament a Catalunya. Li va anar bé d’anar-se’n, sembla.
Polifacètic: poeta, autor teatral, historiador. A més a més d’activista polític, fou un activista cultural. De caràcter bohemi, emprenedor, somiador, ratllant la utopia, va saber engegar desenes d’espectacles populars, la majoria dels quals avui en dia s’han deixat de fer. Xavier Fàbregas, per això, va escriure a Serra d’Or: “Si Esteve Albert hagués vingut al món en una altra època i en unes altres circumstàncies, hauria estat un bard capaç de bastir sobre unes bases sòlides la consciència nacional de tot un poble”.
La petjada d’Esteve Albert i Corp a Sant Vicenç de Montalt fou extraordinària. Arribà a sacsejar tot el poble. Antoni Buch i Esteban va resumir-ho així: “(…) encetà la campanya (…) fent realitat la Creació del Patronat de Cultura, Urbanisme i Turisme, la representació de Medea a la Caleta dels Pins (…), les Jornades Pro Maresme, les representacions de De Nativitate Christi a l’església gòtica, la construcció de vuitanta cases a Montaltnou i seixanta a la Cortesa (…).” La representació de l’obra d’Isabel de Villena arribà a tenir una repercussió mediàtica extraordinària. Recordem les portades de La Vanguardia del 25 de desembre del 1964 i del 1969.
Per cert, ens anem de vacances. Esperem retrobar-los el 17 de setembre, que tindrem un nou convidat, Joan de la Vega Ramal, poeta i editor. Bon estiu.