M. Montserrat Medalla i Cufí, la convidada d’aquesta setmana, vingué a presentar ‘Espígol al jardí’, que ara fa res, el maig de 2020, publicà Ònix poesia. « [Al llibre] ─llegim en un escrit promocional─ hi trobem un preciós recull de poemes que l’autora, per fi, ha pogut treure de dins seu. Sentiments que, al llarg de la vida, van quedant gravats. I pensaments que acaben recollits en quaderns o guardats en capsetes de tresors i agendes velles que conservem sense saber ben bé per què, però que no llencem. Així com també n’hi ha d’altres que mai no hem escrit i que formen part d’aquell magatzem anomenat memòria. […] és el resultat d’haver tret a fora els dimonis i els àngels que l’autora retenia i portava dins seu. Hi tenim poemes, cançons, músiques, lectures, records de moments inoblidables i persones que han format part de les nostres vides.»

Ahir, dimecres dia 17 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-novè programa, el vint-i-tresè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nasqué a Barcelona l’11 d’octubre de 1953. Filla única, té tres fills biològics i dos sobrevinguts, àvia de vuit nets, que són, mestra, psicopedagoga, logopeda i llicenciada en Història de l’Art. Ara és jubilada, però «continuo ─aclareix─ exercint tots els rols que em demana la vida, i un d’ells, des de fa uns quants anys, és escriure.» Li fa basarda autoanomenar-se escriptora. Per ella són paraules majors. A més a més, els seus lectors creu que són restringits i que no és coneguda ni surt per la tele. Es va dedicar, per vocació, a l’ensenyament, que ja exercia de menuda, posant totes les nines ben col·locades, i fent llibretes que cosia perquè no tenia grapadora. Els posava “mostres” i “cuentas”, com es deia aleshores. I els llegia contes o se’ls inventava. També feia “tebeos”, que llegien els amics i amigues de primària (sempre anà a una escola mixta.
Es va quedar vídua molt jove, quan solament tenia trenta-quatre anys. Amb tres nens va poder refer la vida, uns anys després, amb un amic de tota la vida, que es va divorciar. Ell tenia dos fills i se’n anar a viure plegats a Blanes. Els fills van demanar de viure amb ells, perquè la mare va estar-hi d’acord. Allà, ens diu en un missatge, «vaig canviar de feina, però sempre relacionada amb l’ensenyament i l’educació.» Passats vint anys es van casar. Començà a escriure pels altres, en cursar psicopedagogia, a través de la Universitat Oberta de Catalunya, és a dir, a través d’internet. Col·laborava en tots els fòrums, en discussions de temes que li interessaven, fossin de la la seva carrera o no. Podia fer-se, era virtual i la llegia molta gent. «Era molt interessant, i per què no dir-ho, satisfactori per alimentar l’ego.» «Per molt que escrivim per nosaltres ─conclou─, quan els altres ens llegeixen, ens sentim millor, això és un fet. » Dels fòrums universitaris a les llistes de correus i fòrums més amplis, hi havia un pas. Els enviava escrits i la gent que la llegia li’n demanava més. I així va començar a desenvolupar la faceta, com diu, d’escriptora d’estar per casa.
Durant quatre anys, del 2004 al 2007, escrigué un article d’opinió setmanal al Diari de Girona i va dedicar-se a escriure relats curts, recopilant-los. El 2008 va presentar-se al certamen dels Premis Recull, optant al premi de narrativa Joaquim Ruyra, on va quedar entre els cinc finalistes. Guanyà un premi online Peregrinas en la red , amb un relat sobre la seva experiència al Camí de Sant Jaume. Vaig guanyar un altre premi, a través de Relatsencatalà.com, amb un relat sobre les noves tecnologies i encara un altre, en un certamen anomenat Dona més dona.
L’any 2010 col·laborà en un experiment, amb que gent de les Terres de l’Ebre: va escriure una novel·la col·lectiva amb vuit autors més: Il·lusions i incerteses, que publicà March editor. Participà, amb aquest autors i d’altres, en un recull de relats titulat L’arbreda ebrenca, que també publicà March editor.
El 2011 col·laborà en el llibre col·lectiu Un riu de crims, també publicat per March editor. Es tractava de relats de gènere negre. L’any 2013 va ser nomenada presidenta de l’Associació de Relataires en Català, on col·laborà en sis llibres col·lectius de l’associació. Garbuix de contes, Barcelona t’estimo, Criatures fantàstiques, Temps era temps, Segona oportunitat i L’aigua. Fou el 2014 quan publicà el primer llibre de relats, Dones de vidre, que publicà Ònix editor. I fou també l’any en què fundà, junt amb d’altres autores, el grup literari Cornèlia Abril. Amb Cornèlia Abril, el 2015 Edicions Els Llums publicà He d’anar-me’n, llibre de relats i pintures de l’artista visual Carmen Sanz Soto. El 2017 Ònix editor publicà Si es fa fosc i, amb el mateix editor, l’any 2019, vam treure I, tanmateix, va ser una nena, tot i que dels integrants del primer llibre ja només en quedàvem tres. Actualment els integrants de Cornèlia Abril estem preparant el quart llibre.
Com a poeta ha publicat el llibre que presentarem, Espígol en el jardí, del qual del qual l’autora n’està molt satisfeta, «perquè sempre havia pensat que jo no era capaç d’escriure poesia, tot i que ho havia intentat.» Finalment, va recollir tot el que tenia, ho va ordenar i feu el llibre.

https://www.ivoox.com/player_ej_67057363_6_1.html

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari