Abans d’ahir, dimecres dia 28 de febrer de 2018, férem el dos cents cinquanta-unè programa, el dissetè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Anna Rispau i Falgàs nasqué a Camallera el 5 d’agost de 1970, però ara mateix viu a L’Escala. Es llicencià en Medicina i Cirurgia i publicà diversos articles mèdics i exercí com a metgessa de família fins a l’any 2004, quan una malaltia renal la va fer fora. De llavors ençà s’aboca a la poesia, art que sempre l’havia atret. Va pel món amb aquest mocador de fer farcells. Un cas especial, és la col·laboració a quatre mans amb Montserrat Assens i Borda, amb qui ha obtingut diversos premis, com ara el Festa d’Elx 2016 de Poesia, gràcies al poemari El bes de la nit ―Bromera el publicà el març de 2017―. El 2013 obtingueren ambdues el Premi de Poesia Foment Martinenc pel poema Eròtica del tast. Entre l’obra publicada conjuntament posem de relleu 7 de versos, publicat per Editorial Verònica Cartonera, A l’altre costat de la pell, publicat per ARC, i Glops de nit, publicat el 2012 per Germania. A banda dels premis citats n’obtingué d’altres. El 2010 l’atorgat per l’Associació Cultural L’Aljama per Haikus, el 2011 el Grau Miró de tanka per Nafres de llum, i l’Homilies d’Organyà per El silenci de l’aigua. El 2012 obté el Premi Antoni Ferrer, d’Alcúdia de Crespins per Aiguamolls i Meteora publicà Ventall d’haikus, amb un pròleg de Carles Duarte i Montserrat. «Anna Rispau és una poeta d’una sensibilitat exquisida ―llegim―, una aquarel·lista del llenguatge que en treballa minuciosament, amb un detallisme delicat, la textura sonora, la capacitat d’evocació plàstica. A la seva paleta de paraules, hi llisquen els colors del mar, els volums del vent, les dimensions infinites i tanmateix efímeres del ponent.» L’any 2010 entra a formar part de l’Associació de Relataires en Català, on participa activament i aconsegueix que diversos contes i poemes seus siguin seleccionats per publicar-se en els reculls d’autoria compartida d’aquest entitat: Garbuix de contes, Tensant el vers i Criatures fantàstiques, tots ells editats per Meteora. L’any 1996, amb Maria Freixes, publica un conte solidari per a la Marató de TV3, dedicada, aquell any, al dolor crònic: Per què tenim dolor? Les plantes ens ajuden a entendre-ho.
Sílvia Romero i Olea és àries. Nasqué el 3 d’abril de 1962. neix a Barcelona el 1962. Llicenciada en Filologia Catalana. Narradora, sobretot autora de novel·les, però també poeta. També ha fet crítica literària. Va començar publicant contes infantils a la revista Tretzevents. Ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals destaquen el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó per Ànima Mesquina el 2004, que Columna publicà el 2006, el Premi Ramon Roca Boncompte per la novel·la Julia M el 2008, que Pagès publicà un any després, i, recentment, el 2013, el XVÈ Premi El Lector de l’Odissea per la novel·la El Plagi. El 2003 Cossetània publicà la novel·la negra Amor a sang freda. El 1986 fou guardonada amb el Marcel Sentís als Jocs Florals de Torroja del Priorat pel relat Lluny de mi. El 2005 obtingué el Joan Arús de novel·la de Castellar del Vallès per Taller literari. El 2006 fou premiat un projecte seu de novel·la a Lleida que Pagès publicà el 2008 amb el títol Isklander, la màgia dels llibres. El mateix any, el 2006, fou premiada amb el Grau Miró de relats hiperbreus per Turment i el Ramon Planes de narrativa breu de Sitges per Verbes. El 2007 l’Editorial Pati Blau la hi i obtingué per Vida social el premi al Concurs de narrativa de l’Associació de Veïns de Canyet de Badalona i per Emancipació el Premi Paraula de Narrativa Breu. El 2009 tornà a guanyar aquest últim premi amb el relat La juguesca. El 2010 obtingué, amb Alícia Gili, el Columna Jove per El camí del Bandama Vermell. El 2013 obté el XIXÈ Premi de Narrativa Ciutat de Manlleu per Foc grec, que publicà Tèmenos. El 2014 Proa publicà El Plagi. Amb A la colònia hidràulica i altres contes obtingué el 2016 el XXIVÈ Premi de Narrativa Vila de L’Ametlla de Mar, que fou publicat per Pagès. El 2018 publicarà L’esborrany i El jurament, amb què obtingué el Premi de Narrativa Blai Bellver. Quant a la poesia, el 2006 obtingué el Francisca Adrover de Poesia pel poema Renéixer. Col·laborà en el llibre solidari al voltant de la problemàtica dels nens soldat amb la publicació de Jocs de guerra. Cosa d’instants. Obtingué el Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia amb ABCdari poètic, que publicà Perifèric el 2016. Ha fet una incursió en el camp de la dramatúrgia amb l’obra de teatre Verí, obra finalista en el 8È Concurs literari Vila de Gràcia de Textos teatrals.
Pilar Campmany i Piqué, la il·lustradora del llibre, viu a Barcelona. Estudià Llengua Catalana a la Universitat de Barcelona i treballà al Consorci de Normalització Lingüística. Docent ara jubilada. No recorda, tot i que mira de fer-ho, l’instant en què va començar a seduir-li el dibuix i la pintura. Però sí que sap que no fou perquè assistís a l’Escola Massana o a tallers d’art. «Ve de molt més lluny, dels primers anys de la meva infantesa. » Es pregunta si va aparèixer o créixer la tarda en què al col·legi una monja li digués: «Pilar, deixa el ganxet i els brodats i posa’t a dibuixar; això és el que t’agrada.». Va fer-li cas: «Vaig començar a robar colors a l’arc de Sant Martí i a mirar amb els ulls del cor els traços, les textures i els colors; vaig permetre que els magentes m’incendiessin el cor, els maragdes m’oferissin paradisos gemats, i els canyelles i torrats em duguessin l’olor de la terra mullada…» Se sent cofoia que una passió esdevingués la seva professió i de dedicar-se a la docència més endavant. «Els llapis i els pinzells van ser el meu mitjà de vida durant molts anys», conclou.
Aparador de poesia 