La convidada, Ester Xargay i Melero, és una dona singular que sap seduir d’una manera o altra. Vingué a presentar ‘Infinitius’, un poemari que és una Ars poètica. A parer de Jordi Marrugat, el prologuista, arriba «al punt que esdevé una poesia sense cap ni peus, forassenyada, absurda.» Publicada per Lleonard Muntaner Editor, va acabar-se d’estampar a la Ciutat de Palma el 8 de març de 2017. «Res de només llegir. Res de només dir. Per això el llibre ha estat escrit en la dinàmica de la tensió entre raó i desraó, ordre i sorpresa.», conclou Vicenç Altaió, que tanca el llibre.

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 12 d’abril de 2017, férem el dos cents vint-i-dosè programa, el vint-i-quatrè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Trobairitz catalana d’aquest temps que ens ha tocat viure. Ester Xargay és poeta, vídeo-artista i agitadora cultural. Nasqué el 12 d’abril de 1960. Té una obra inacabable, i l’experimentació, per ella, no té límits. Una poesia transgressora, provocadora, maleïda, s’ha dit, i volem creure-ho. Un dels cops que estigué a Sant Vicenç de Montalt ens sorprengué amb un “Salut, anarquia i ‘Aparador de poesia’ cada dia!”. Tot un personatge. Polièdrica, la podem veure al Viquipèdia, amb uns cascos, davant d’una càmera sobre un trípode. Llicenciada en Història de l’Art, carrera que no exerceix. Ens endossà per correu electrònic el següent: “Escriu poesia i textos en relació a l’expansió de l’art: interdisciplinarietat, actituds, procediments i dissolució dels gèneres.” Uf, farem com Carles Hac Mor. Tot i haver nascut a Sant Feliu de Guixols, es crià a França, d’on tornà als divuit. Li resta un cert regust francès. Ha publicat nombrosos poemaris i plaquetes. El més antic, Els àngels soterrats és del 1990. Tres anys després publica Les flaires del galliner, un poema desplegable sobre un collage d’en Pere Noguera. Aquest poema i Volts del temps, del 1997, seran inclosos en el llibre Trenca-sons. El 2000 publica el seu primer llibre Darrere les tanques, amb ‘dues’ pròlegs d’Annie Bats, un dels quals en vers, i dibuixos de Humberto Rivas & Andrés Hispano. Després ve Trenca-sons. Som al 2002, amb fotografies de Gemma Nogueroles, imatges digitals d’Eugenio Tisselli i collage de Pere Noguera. Ainalar i Ésssera ponent, ambdues del 2005”, i Salflorvatge, del 2006, amb dibuixos de Mariona Millà, seran reeditades a Aürt, un llibre extraordinari de 2009, any que també publica Eixida al sostre, amb imatges de Vicenç Viaplana. Ha escrit en col·laboració del poeta Carles Hac Mor Un pedrís de mil estones (1992), Epítom infranu o no (Ombres de poemes de Marcel Duchamp) (1997), Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots” (2007), amb dibuixos de Mariona Millà, Fissura (2008), mig llibre d’un i mig llibre de l’altre, amb un vídeo de Nora Ancarola i imatges de Marga Ximenez. La col·laboració entre ambdós poetes s’estén al teatre i la novel·la. Carabassa a tot drap, o Amor lliure, ús i abús, es tracta d’una novel·la experimental del 2001, i Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, una peça teatral del 2000. Hem d’afegir que ha escrit guions per a BTV, en col·laboració amb Bàrbara Raubert, Eugènia Balcells i Carles Hac Mor. No desmereix la faceta de traductora. Amb Carles Hac Mor ha traduït poesia de Gilbert Lascault, Pic Adrian i Raymond Queneau, els Pensaments de Blaise Pascal, La vida en comú d’Tzvetan Todorov. Ha reeixit també en el camp de la videocreació. Ha creat videopoemes no solament d’obra seva sinó d’altres, com el del carrer d’Aribau, dedicat a un poema d’Àngels Gregori, la poeta d’Oliva. Per acabar el seu perfil, esmentem que ha col·laborat en moltes revistes, com Reduccions, Barcelona Review i Núvol, i ha participat en infinits festivals de poesia: tots i més. No ens deixéssim que a Cravan vs Cravan, film d’Iñaki Lacuesta, s’interpreta a ella mateixa. El poeta Lluís Calvo i Ester Xargay signen L’Edat de pedra, un curtmetratge que s’estrenà no fa pas tant.