Antònia Vicens i Picornell ha vingut al programa per a presentar ‘Pare, què fem amb la mare morta’, que ara fa res, el setembre 2020, publicà LaBreu edicions dins de la seva emblemàtica col·lecció Alabatre. Amb aquest llibre, l’autora «confirma ─llegim a la solapa de la coberta─ aquesta capacitat per esgarrifar mentre emociona, aquesta vegada posant com a centre de l’experiència de pèrdua la mort de la mare, envoltant-la de mite i una sensibilitat poètica del tot singular i d’extraordinària força.»

https://www.ivoox.com/player_ej_66344067_6_1.html

Ahir, dimecres dia 3 de març de 2021, férem el tres-cents cinquanta-set programa, el vint-i-unè de la desena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Nasqué a Santanyí 27 març 1941. Novel·lista, narradora breu i poeta. Començà a escriure recollint el parlar popular. Estudià per a ser administrativa. El seu primer llibre publicat, el recull de quatre relats Banc de fusta, que va rebre un premi a Cantonigròs el 1965, fou publicat el 1968 per l’Editorial Moll. Un bon any per l’autora, que publicà la novel·la 39º a l’ombra amb què el 1967 conquerí el Premi Sant Jordi i que publicà Selecta. L’univers mallorquí i els problemes d’equilibri entre turisme i conservació del territori forneixen la font d’inspiració principal per a aquests dos volums i l’obra posterior. Cal dir que la seva feina a diversos hotels li conferien un punt de vista privilegiat sobre la qüestió. Altres temes freqüents són la condició dels marginats (per ser dones, per estar fora del sistema) i la soledat que hi va aparellada.
En 1971 es casa i es muda a Palma, on alterna feines en diversos llocs i coneix de prop la realitat de l’illa des de diferents vessants. Va començar a col·laborar amb el diari Avui enviant contes, així com amb el Diario de Mallorca. Més endavant va obrir una botiga d’artesania, fins que es va jubilar l’any 2000 i va tornar a marxar de la ciutat. Des del camp, va continuar escrivint la seva obra, on hi va introduir també la poesia. L’alterna amb articles a premsa.
El 1971, l’Editorial Moll publicà, dins la Biblioteca Raixa, la novel·la Material de fulletó. La festa de tots els morts va ser la tercera novel·la, que va publicar l’any 1974 a la petita editorial Nova Terra, avui desapareguda.
El 1977 va entrar a formar part de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com a vicepresidenta per les Illes Balears. El 1980 fou un bon any. D’una banda, la Institució Borja i Moll, dins la Biblioteca Raixa, publica el llibre de relats breus Primera comunió. De l’altra, l’Editorial Laia publicava La santa, una novel·la que reprenia alguns dels motius que entreteixien la seva narrativa. Durant més d’una dècada Vicens havia tractat, amb cruesa i un llenguatge de gran fertilitat metafòrica i lingüística, la situació de la dona en un entorn clarament hostil. El 1981 obtingué el Premi Llorenç Villalonga de Novel·la per, que publicà l’any següent Les Eines. El 1984 va merèixer el Constantí Llombart de Narrativa per la novel·la Gelat de maduixa, que publicà Fernando Torres. El 1987, Planeta li publicà la novel·la Terra seca. El 1998, Edicions 62 li publicà Febre alta a la col·lecció El balancí. Editorial Destino, dins la col·lecció L’àncora li publicà Lluny del tren l’any 2002 i el 2007 Proa, a la col·lecció A tot vent, la novel·la Ungles perfectes. La seva darrere novel·la creiem que és del 2010. La Institució Borja de Moll publicà Ànima de gos. Cal remarcar que el 2005 Edicions del Salobre aplegà Tots els contes d’Antònia Vicens a un volum.
El 2009 Eumo publicà Lovely, el seu primer poemari; el 2013 Lleonard Muntaner Sota el paraigua el crit; repetí amb Eumo, publicant el 2015 Fred als ulls; el 2017 LaBreu edicions publicà Tots els cavalls, poemari amb pel qual obtingué el Premio Nacional de Poesía l’any 2018. I ara presentarem Pare què fem amb la mare morta, el seu darrer poemari, tot i que ha aplegat en una antologia personal, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre, publicat el 2020 per Pagès Editors.
Distingida amb premis de reconeixement global a la seva carrera com la Creu de Sant Jordi el 1999, la medalla Ramon Llull el 2004 (que va refusar en protesta per la política lingüística del Govern Balear) i el Premi Nacional de Cultura el 2016. Els seus llibres han estat traduïts a l’alemany, al francès, al portuguès i al castellà.

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s