



https://www.ivoox.com/player_ej_58667614_4_1.html?c1=ff6600
, dimecres dia 28 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-quatrè programa, el vuitè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Maria Dolors Coll Magrí, la convidada, tot i que nasqué a Almenar el 10 d’agost de1960, resideix a Sant Cugat del Vallès. Laboralment, es diu a la solapa de la coberta, ha conreat les pes de poeta, pagesa i professora. Va viure fins a la vintena enmig de l’horta d’Almenar, i a tocar del riu Noguera Ribagorçana. Camps de fruiters, sobretot. Després hi ha anat tornant sempre. Als 18 anys juntament amb sa bessona i una amiga van arribar a Perpinyà en autoestop. Des de llavors que no ha parat de voltar-la. Des de l’any 1982 fins a la jubilació ha sigut professora d’institut. Abans i entremig o mentrestant ha realitzat tasques agrícoles i ramaderes a la masia familiar. L’any 1988 va treballar com a cambrera a Londres. I de1989 a 1992 fou lectora de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia), on tingué ocasió de llegir i traduir poesia del segle XX polonesa, en col·laboració amb Barbara Stawiska.
Pels volts de l’any 1977 amb uns veïns d’Almenar va engrescar-se a tirar endavant la revista local i periòdica La barana del fossar. L’any 1978, a la Facultat de Lleida integrava la colla d’amics que va publicar la revista literària La Higiènica. Autora del blog Col·lectiu VersArtil (2012-2014) i de l’audiovisual poètic La bava del caragol (2015), basat en el llibre En sordina.
Pagès Editors publicà el 2000 Rés a mida i el 2003 Niu en blanc, que integren amb En sordina, publicat el 2015 per Editorial Meteora, la trilogia Terrestrès. Godall Edicions el 2014 publicà Rostoll i el 2017 Corpuscles. Pagès Editors els 2019 publica El còdol i els seus cercles, amb què obtingué el 34È Premi de Poesia Miquel Martí i Pol. Dona de moltes finals. Fou finalista dos cops del premi Rosa Leveroni amb els poemari Però Venus no ho sap (1988) i El còdol i els seus cercles, el López Picó amb Corpuscles i el 2001 el Marià Manent amb una versió de Mals pensaments i altres animals de companyia, que és el llibre que presentarem. «Tot i que no és el mateix ―aclareix l’autora―, bàsicament amb la mateixa substància àcida i igual ritme. En són fora alguns poemes i n’hi ha d’afegits.»
Des del punt de vista de la crítica literària ―es diu a la Viquipèdia― se li ha trobat consonància amb el poeta francès René Char, que fou un dels signants el 1930 del Segon Manifest Surrealista.