https://www.ivoox.com/player_ej_58278097_4_1.html?c1=ff6600
Avui, dimecres dia 21 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-tresè programa, el setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Bel Granya Zapata, la convidada, nasqué a Badalona el 8 de febrer de 1964, a la Riera Martí i Pujol, on havia la clínica de Sant Cosme i Sant Damià, que ja no existeix. Té dos germans, un més gran i un dotze anys més petit. Visqué tota la infantesa i la joventut al barri del Congrés, «un barri de famílies treballadores, obrers, encara que ara sembla que aquesta paraula no agradi a ningú.» «Continuo tenint consciència de classe ―tot seguit afegeix―, per més que sóc conscient del meu desclassament per mitjà de la cultura, ha estat el meu privilegi i alhora el preu que has de pagar.» Estudià a una escola de monges, perquè aleshores al seu barri no hi havia escoles públiques, i el seu pare era d’aquells que sortien un dia sí, l’altre també a manifestar-se al vespre i a tallar l’autopista reclamant escoles públiques. El seu pare, ja retirat, és mecànic torner, un ofici que està proper a desaparèixer, la seva mare va estar sempre a casa.
La seva família paterna és catalana, l’avi nascut a la plaça Real, el besavi al carrer Comtal, i l’àvia a Badalona. La seva família materna, en canvi, és tota de Cartagena, «on el meu pare va anar a fer el soldat i va tornar amb la mare.» Tingué la sort de d’arreplegar una generació de professors excepcionals «que em van obrir la ment i em van inocular el virus del coneixement (encara hi ha algun virus bo!).» Després del batxillerat, dubtà entre estudiar història de l’art o filologia, i finalment s’inclinà per la Filologia Hispànica (1989), després feu un Postgrau en Informació i Documentació (1991) i per fi es doctorà en Filologia Catalana (2005).
L’època universitària és, segones ella, «una de les experiències més enriquidores de la vida, amb els bons professors i els dolents, amb les assemblees, les campanes, el bar i les vagues, tot forma part d’entendre de què va això de viure i de fer-ho en societat.»
L’any 1993 va anar a Mallorca per primera vegada, darrera dels papers de l’associació pancatalanista Nostra Parla, que tenia una secció mallorquina també, i aquella estada d’un mes d’arxius, de cursos a l’Estudi General Lul·lià i de convivència amb ella mateixa i amb una societat que desconeixia, «em va canviar la vida». Encara ara s’hi dedica i va a Mallorca amb tanta freqüència com pot.
Ha escrit alguns llibres sobre la cultura i la literatura de Mallorca, i també un gruix considerable de capítols de llibre, articles de revistes, pròlegs, i altres sobre personatges que li han interessat com Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Rosa Leveroni, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Joan Estelrich i altres. Participa en congressos, jornades, fa conferències, és a dir, «tinc una vida d’investigadora activa.»
Però sempre ha treballat com a gestora cultural. És tècnic de cultura a l’Ajuntament de Badalona, creu fermament que la difusió i la divulgació de la cultura, ben feta, amb exigència i rigor, és un dels elements més importants que tenim entremans. «De que sapiguem transmetre la nostra cultura a les generacions futures ―conclou― dependrà de la nostra subsistència com a poble.» A banda d’investigar i escriure, li agrada mirar el paisatge, la música, el teatre, anar en bici, conversar amb els amics.
A banda del llibre que presentarem, Síndria esberlada, el 2011 l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli li publicà Anagrama de sal i el 2016 Meteora Mudar de pell.
