Bel Granya, poeta badalonina, ha vingut a presentar ‘Síndria esberlada’ que ara fa res, el setembre de 2020, publicà esplèndidament Tanit, l’editorial catalana de Joan de la Vega, amb un pròleg de Sam Abrams. «La síndria ―hi llegim― és un tot stendhalià del roig i del negre, de l’efímer i el durador, el goig i el dolor, la llum i la foscor. L’autora mateixa ens ho diu (…): «vesteixo amb dignitat / el roig i el negre de la vida». I aquí hem de subratllar el mot «dignitat» perquè és una paraula clau al llibre.» «El 1863, al pic de la seva carrera literària ―seguim llegint―, Emily va escriure un poema molt celebrat que comença: «Aquesta és la meva carta al Món / que mai em va escriure a Mi». [El llibre] és la carta d’Isabel Granya al món, una carta que hem de llegir amb cura i amb els sis sentits posats. És un llibre amb gran retorn perquè ens commou, ens sensibilitza, ens interpel·la, ens educa i ens afina.»

https://www.ivoox.com/player_ej_58278097_4_1.html?c1=ff6600

Avui, dimecres dia 21 d’octubre de 2020, hem fet el tres-cents quaranta-tresè programa, el setè de la desena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Bel Granya Zapata, la convidada, nasqué a Badalona el 8 de febrer de 1964, a la Riera Martí i Pujol, on havia la clínica de Sant Cosme i Sant Damià, que ja no existeix. Té dos germans, un més gran i un dotze anys més petit. Visqué tota la infantesa i la joventut al barri del Congrés, «un barri de famílies treballadores, obrers, encara que ara sembla que aquesta paraula no agradi a ningú.» «Continuo tenint consciència de classe ―tot seguit afegeix―, per més que sóc conscient del meu desclassament per mitjà de la cultura, ha estat el meu privilegi i alhora el preu que has de pagar.» Estudià a una escola de monges, perquè aleshores al seu barri no hi havia escoles públiques, i el seu pare era d’aquells que sortien un dia sí, l’altre també a manifestar-se al vespre i a tallar l’autopista reclamant escoles públiques. El seu pare, ja retirat, és mecànic torner, un ofici que està proper a desaparèixer, la seva mare va estar sempre a casa.
La seva família paterna és catalana, l’avi nascut a la plaça Real, el besavi al carrer Comtal, i l’àvia a Badalona. La seva família materna, en canvi, és tota de Cartagena, «on el meu pare va anar a fer el soldat i va tornar amb la mare.» Tingué la sort de d’arreplegar una generació de professors excepcionals «que em van obrir la ment i em van inocular el virus del coneixement (encara hi ha algun virus bo!).» Després del batxillerat, dubtà entre estudiar història de l’art o filologia, i finalment s’inclinà per la Filologia Hispànica (1989), després feu un Postgrau en Informació i Documentació (1991) i per fi es doctorà en Filologia Catalana (2005).
L’època universitària és, segones ella, «una de les experiències més enriquidores de la vida, amb els bons professors i els dolents, amb les assemblees, les campanes, el bar i les vagues, tot forma part d’entendre de què va això de viure i de fer-ho en societat.»
L’any 1993 va anar a Mallorca per primera vegada, darrera dels papers de l’associació pancatalanista Nostra Parla, que tenia una secció mallorquina també, i aquella estada d’un mes d’arxius, de cursos a l’Estudi General Lul·lià i de convivència amb ella mateixa i amb una societat que desconeixia, «em va canviar la vida». Encara ara s’hi dedica i va a Mallorca amb tanta freqüència com pot.
Ha escrit alguns llibres sobre la cultura i la literatura de Mallorca, i també un gruix considerable de capítols de llibre, articles de revistes, pròlegs, i altres sobre personatges que li han interessat com Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, Rosa Leveroni, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Joan Estelrich i altres. Participa en congressos, jornades, fa conferències, és a dir, «tinc una vida d’investigadora activa.»
Però sempre ha treballat com a gestora cultural. És tècnic de cultura a l’Ajuntament de Badalona, creu fermament que la difusió i la divulgació de la cultura, ben feta, amb exigència i rigor, és un dels elements més importants que tenim entremans. «De que sapiguem transmetre la nostra cultura a les generacions futures ―conclou― dependrà de la nostra subsistència com a poble.» A banda d’investigar i escriure, li agrada mirar el paisatge, la música, el teatre, anar en bici, conversar amb els amics.
A banda del llibre que presentarem, Síndria esberlada, el 2011 l’Associació Cultural de Poesia Pont del Petroli li publicà Anagrama de sal i el 2016 Meteora Mudar de pell.

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s