Tinguérem un nou convidat, David Tona i Mora, poeta de Gurb, que vingué a presentar ‘Entre la fractura i l’aleteig’, poemari que publicà ara fa res, el novembre de 2019, Tèmenos Edicions amb un pròleg de Xevi Pujol i Molist. «[El títol] ―hi llegim― ja indica que l’obra es mou entre dues realitats. Aquestes realitats queden enllaçades a través d’un trajecte que parteix de l’assumpció de la fractura, del fet tràgic o dolorós (però també de la naturalesa de l’ésser humà com a individu indefectiblement fracturat, que no pot viure incòlume), i va a parar a un estat d’elevació cap a un pla vital superior, l’aleteig. L’obra, doncs, en consonància amb aquest títol bimembre i amb aquesta doble dimensió que aborda, està dividida en dues parts (…)»

https://www.ivoox.com/player_ej_53594480_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 8 de juliol, férem el tres-cents trenta-quatre programa, el vint-i-vuitè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
David Tona i Mora, el convidat, nasqué amb els colors oxidats el 24 d’octubre de l’any 1978 a Gurb, que ha estat «la meva pàtria» d’aleshores ençà, al bell mig de la plana de Vic. Estació de l’any tranquil·la i de recolliment «que potser s’ajusta ―diu― a la meva persona». El petit de dos germans, cresqué en un entorn de pagès (els pares ja en venien, tot i que aleshores no s’hi dedicaven plenament). Vivien ―recorda― a tocar del turó del castell de Gurb i de petit anava en bicicleta per aquells camins de carro empolsinats, entre marges i camps de blat, tot començant així a descobrir els arbres i el paisatge. Fruit de tot això, s’establí un vincle amb la natura i l’entorn rural que l’ha influït com reconeix.
No esperin un home lletrat, perquè no l’és ni vol, tot i que escriu molt bé. Ha estat força autodidacte, confessa, ja que no ha estudiat res de lletres ni cap carrera, sinó algun que altre curs d’escriptura, i amb això «he anat forjant un camí». Va descobrir la poesia molt aviat, als divuit anys, i se’n recorda bé, perquè coincidí amb la mort de Joan Brossa, de qui n’ha estat un devot. Adquirí soltesa i tremp, però, en els tallers d’escriptura i ha ampliat els mestres als quals la seva poesia és deutora, com ara Vinyoli. Ha obtingut alguns premis, Emboscall li publicà l’any 2001 Existència, un petit recull de poemes. La preocupació de l’autor llavors era situar-se en el món concret, en la realitat quotidiana, segons el parer de l’editor. Publicà tres poemes a la revista Tinter de fusta i, com passa amb molts poetes, també s’ha expressat a través de la música tocant en el grup de pop rock Nido Malo la bateria , i, com nosaltres, presentant entre el 2002 i el 2011, al costat d’un company, en una ràdio local de Roda de Ter un programa dedicat a la difusió de la poesia. També ha format part del grup Andròmina, que es decà a anar per bars i tavernes a difondre’n. Emboscall el gener de 2015 li publicà Més altament vivies, un títol que és un vers de Joan Vinyoli. «(…) es tracta d’un poeta —constata Jesús Aumatell, l’editor, que és qui l’ha editat—que no escriu pensant en un receptor immediat, i per això no explota mecanismes retòrics exitosos, sinó que n’explora d’altres, més complexos i també més perdurables.» Alguns poemes del llibre pertanyen a Temps de verema, recull guanyador l’any 2009 del premi de poesia Homenatge a Carme Morera. L’any anterior ja s’hi havia presentat i havia obtingut un accèssit per Instants de llum. Ha estat ara, dins de la seva recerca dels vincles entre llengua i paisatge, que sorgeix Entre la fractura i l’aleteig, poesia que es construeix, segons el poeta, a partir de la runa del temps.