Tònia Passola, poeta amb llarga trajectòria, ha vingut a presentar ‘Nua’, recull que publicà ara fa res, el setembre de 2019, Tres i Quatre. L’edició recull un pròleg que escriví Joan Triadú i que lliurà a l’autora fa, segons que sembla, onze anys. Passola, «se situa a peu de poema ―hi llegim― en el moment que el viu, estimulada misteriosament per qui sap quina veritat interior que s’obre camí i dirigeix els seus passos fins a l’acompliment (…) d’allò inexplicable que li calia dir. Malgrat l’extrema llibertat (…), però, hi ha en la poesia (…) un mateix component múltiple, en el qual tot actua conjuntament: és la seva admiració pel món i pel viure. Així tenim una poesia d’algú que és un adult acabat de néixer. Aquesta és la meravella: que amb ulls esbatanats ella, en poesia, vegi des de l’infinitament petit a la vastitud il·limitada de l’univers.»

https://www.ivoox.com/player_ej_52448691_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Avui, dimecres 24 de juny, dia de Sant Joan Apòstol, hem fet el tres-cents trenta-unè programa, el vint-i-cinquè de la novena temporada. L’hem emès en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Tònia Passola i Vidal, la convidada, va néixer en un pis al cor de Barcelona, cap a les onze o potser a la mitjanit del 6 de maig de 1952. Llicenciada en Història de l´Art catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes a l´ensenyament Secundari, La seva infantesa i la dels meus sis germans va conviure amb dues maneres d´estar en el món. Per una banda la de la mare, dona de la plana, que els va transmetre la mateixa educació exageradament estricta que ella havia rebut de l’àvia, dona immersa en una família de fabricants de la Catalunya disciplinada de la Renaixença industrial. Hereva d’aquest caràcter, treballadora incansable, i exigent amb ella mateixa, a la mare, mai no la va veure malalta i sempre fent perquè tot a casa perquè estigués ordenat, net i apunt. I, al seu costat, l´altra cara de la moneda, la manera de ser del pare, amb l’ànima enamorada i anàrquica de l´artista. Des dels catorze anys, en plena postguerra, ell, orfe de pare, es va haver de posar a treballar per mantenir la seva mare i els seus set germans. La seva imaginació desbordant i tothora creativa era la manera que tenia d’estar, d’actuar en el món. Entusiasta, actiu, sempre jove. El recorda, de ben petita, davant un cavallet pintant en les seves, sempre, escasses estones de lleure. I amb els poemes que amb tanta facilitat escrivia i recitava per a qualsevol celebració. Empescant-se, sempre amb idees i coses noves, engrescador. Amb el bon gust que l´acompanyava, company perfecte, també, del gust de la mare. Ell, amb la seva admiració i estima per la gent autèntica i popular, per tot el que fes olor a poble, més que no pas per la gent de ciutat, que més aviat el fastiguejaven. Ell, que havia nascut i crescut a la plaça de Sant Jaume i que estimava tant la ciutat de Barcelona. Ell i la seva lluita en plena dictadura, treballant, no tan sols per mantenir la família, sinó per defensar i mantenir la dignitat de la nostra terra. Actitud que va mantenir fins al final de la seva vida.
Una infantesa i adolescència que no només foren les d´una nena creixent entre les quatre parets d´un pis, per cert no gaire gran per la colla de gent que l´habitaven, sinó també la d´unes vivències arrelades fora de la ciutat gràcies als hiverns i estius amb els paisatges que varen veure créixer la mare. Vacances de Nadal i Setmana Santa amb l´olor de fusta cremant a les llars de foc amb el fred de Torelló. I les dels estius amb l´olor d´herba dels prats de Cantonigròs, la dels prats de les hores de berenar pa i xocolata envoltats dels esquellots i el bramular de les vaques. Estius amb les tardes esquinçades per la claror i espetecs familiars dels llampecs i trons. Llogarret del Collsacabra on va tenir el privilegi de conèixer Carles Riba, Clementina Arderiu, J.V Foix, Miquel Martí Pol, gràcies als concursos literaris que cada estiu s’hi celebraven. I on, el pare col·laborava amb el seu amic Joan Triadú. I ja que parlo d´escriptors, en un altre paisatge i context, ara, l´Escala, va tenir l´oportunitat també d´estar al costat de Víctor Català, gràcies a una gran amiga de l´escola que n´era la seva neboda. Petjada també la dels llargs estius, ja en l´adolescència, els d´un escenari completament diferent, el del Baix Empordà, en un mas que la il·lusió del pare va rehabilitar. La seva façana mai no es va poder tocar, ell sempre la va voler deixar tal com l´havia anat marcant el pas del temps, la precarietat i duresa de vida dels pagesos que hi havien viscut fins llavors. Mai no va ser, per tant, la típica masia restaurada dels estiuejants rics. Era, tal qual, com un quadro de Tàpies. Per dintre, en canvi, tot i conservant les seves rústiques finestres i les portes corcades de les corts que encara obren i tanquen les habitacions, respectant per descomptat el forn del pa i l´aigua manil, la casa amb pocs objectes, amb pocs objectes, sempre del país, era de revista de disseny. Els estius en aquesta masia solitària de l´Empordanet, amb els meus germans va conèixer la vida dura dels pagesos entre les gallines i l´olor de fems de les corts de garrins. Quan anava a buscar la llet recorda com li impressionaven les vaques, tan diferents a les polides de Cantoni, amb tot de crostes a la pell, plena de mosques, mentre les anaven munyint. Estius, llavors, plens del cant de les cigales i el sol del rostoll eixordador de la Mediterrània mentre les hores transcorrien amples amb la companyia de Homer, Tolstoi, Flaubert, Kafka, Verdaguer, Maragall, Carner, Papasseit, Foix… lectures que sortien de la nodrida biblioteca familiar. Un contacte amb la literatura i amb la poesia mentre creixien amb la veu dels cantautors i grups de la Nova Cancó i les traduccions de Brassens, Jacques Brel, Léo Ferré, Barbara cantades en català, així com el folk americà o el rock de The House of the Rising Sun, gravada pels Dracs, per dir-ne alguna. Cançons, sí moltes cançons, les de Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Rafael Subirachs, Guillermina Mota, Pau Riba i Mª del Mar Bonet. «Cançons que se m´enduien ―diu la poeta―, m´endinsaren a la poesia i a l´amor a la meva llengua i el meu país. Un amor que, posteriorment, ha conviscut amb la llengua castellana, la del meu company el poeta visual Gustavo Vega amb qui des de ben jove comparteixo vida i creació.» Han tingut una filla, l´Ona.
Amb Cel rebel obtingué el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, que publicà Proa el 2000; per La sensualitat del silenci va merèixer el Premi Vicent Andrés Estellés, que publicà el 2001 Tres i Quatre. Emboscall el 2005 li publicà Bressol, Tres i Quatre el 2009 L´horitzó que no hi és. (Ed. Tres i Quatre, 2009). Harmattan, el 2013, publicà a París Margelle d´étoiles, antologia bilingüe, dins de la col·lecció Poètes des cinq continents.
Ha estat honorada amb diversos reconeixements internacionals i en el cas d’un de xinès arribà a sorprendre-la. Ha estat inclosa en nombroses antologies i mitjans d’ací i d’allà i ha estat traduïda al francès, italià, portuguès, romanès; neerlandès, anglès, albanès, macedoni, grec, castellà i xinès.
Li agrada viatjar, veure paisatges i barrejar-se i dialogar amb la diversitat de cultures és el que més l’atrau.
L´ànima dels poemes, segons la seva opinió, sorgeix sobretot d´instants privilegiats quan, més tard en abraçar-los en la tranquil·litat, amb l´emoció inspirada i la imaginació instintiva, provoquen la seva personalitat i naixença.

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s