Àngels Moreno i Gutiérrez, poeta i metge, tornà al programa per a presentar ‘L’agulla’, llibre que publicà ara fa res, el gener de 2020, Pagès editors amb fotografies de Xulio Ricardo Trigo i epílegs de Raquel Santanera Vila i Míriam Cano Manzano. «El poema-cant (…)no té la pretensió d’introduir-se directament en marcs teòrics sobre la identitat ―escriu Santanera―, però sí que produeix una poètica (…) que perfectament hi entra en diàleg. L’obra de l’Àngels esdevé un exemple de com, des de la poesia, es poden enriquir determinats debats teòrics. I, a la vegada, ho matisa i saneja perquè l’intent no ve d’una pulsió científica sinó creadora (…) Ella s’endinsa en el laberint del discurs del mateix llenguatge poètic i construeix un cant a les veus que no poden articular ni so, ni narració, que no poden dir qui són perquè el fil de la memòria ja no troba l’agulla del temps (…).»

https://www.ivoox.com/player_ej_52186753_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Ahir, dimecres 17 de juny, férem el tres-cents trenta-unè programa, el vint-i-cinquè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Membre de l’AELC des de 2014. És gèminis, no sabem si això té importància, el que sí és que és molt jove. 27 anys recentment estrenats. Àngels Moreno nasqué, al llindar de l’estiu, el 12 de juny de 1993 a València. Li tocava, segons les setmanes de gestació, fer-ho el mateix dia que son pare, la nit pagana del foc i la mar i la sal «que enllaça la pell en l’hàbit de les transformacions i dels cicles», però, per decisió mèdica, va i la van extreure del cau matern catorze dies abans. Considera, per tant, que no ha nascut, «car els antics deien que només hom pot nàixer de vagina». Per això, reflexiona, la seva fixació per l’úter, les parets i les coses abruptes i sobtades, «per si de cas allò, d’alguna manera, remet a la màtria». Saltem-nos uns quants quilòmetres de temps. Després vingueren, segons l’autora, les grans llegides, i encara molt després, «aquelles novel·les que cal llegir» i els primers poemes. «I tot això em veia per ma mare ―ens diu en el perfil que li vam demanar―, perquè quan una és petita creu que el que algú li explica de nit, a la vora del llit amb un llibre a la falda són aquelles coses que cal saber». Més tard, va adonar-se que l’important, de vegades, «es pot dir ras i curt o amb la imatge exaltada.» «Jo volia lletres ―ens confessa―, però em van ficar en ciències», no hem pogut esbrinar qui. Cita Juan de la Cruz ―Entréme donde no supe: y quedéme no sabiendo,| toda ciencia trascendiendo― per dir-se que es va quedar «a cavall entre el poema i el món, és a dir, amb el cos i les seves traves.» Heus aquí que va venir a Reus, on hi ha Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat Rovira i Virgili, «a estudiar ―segueix dient-nos― els nusos de l’ànima i l’anatomia més macabra, la cirurgia i l’anhel de saber i de sanar i de veure com som de petits.» Tot això es pot escriure i no és incompatible amb la lírica més formal, crec. S’hi llicencià, ara no es diu així, per desgràcia, i ja exerceix de metgessa. Ho fa en aquest moments de coronavirus a l’hospital de Figueres.
D’aquí van venir els tres llibres. El primer, Clarobscur, publicat per Neopàtria el 2014 amb un pròleg de Pere Bessó: «l’ombra i la tècnica i les primeres passes d’algú que, talment a la caverna, palpeja ombres per entendre alguna cosa.» El Extrema al·legoria, amb què obtingué el 2015 el Premi Literatura Breu de Mislata: «perquè vaig aprendre a estimar.» L’amor sublima, de tant en tant. El tercer, L’usurpador, que significa «la culminació de la carrera mèdica». Obtingué el 2017 el XIXÈ Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, i, tot seguit, Pagès editors el publicà amb un epíleg de Vicenç Altaió a l’emblemàtica Biblioteca de la Suda. L’epilogista es veu que li preguntà si el poeta naixia o es feia i va respondre immediatament: «Neix». L’obra, segons Altaió, «m’ha deixat meravellat per la qualitat del seu fantasieig, les rèpliques de les veus somortes, la unitat d’un conjunt de desmembraments, el batec del seu desplegament, la poètica suspesa i l’obertura cara al lector.» Per ella era un deute. Com també va poder tancar el deute amb certes filosofies i lectures que em tenien corpresa i entusiasmada. «Dec al cos i als seus silencis i veus ―conclou l’autora― gran part del meu cosmos que camina funàmbul per la corda de saber i d’intuïció, de xamanisme i clarividència i mètode rigorós científic.» «Al poema ―afegeix desbocada― li dec la intensitat, l’emoció i aquell veure allò que en diuen l’altre o les altres coses, el mateix i l’altre, la mateixa cosa, la realitat fragmentària, la solitud i els marges. El salt, la passió.» Ha obtingut també el Premi de Poesia Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona 2016 pel recull Surreal. L’han inclòs a l’antologia catalano-portuguesa Mare Omnium , publicada per Lastura el 2015 i a l’antologia Entre mots i versos publicada el 2016 per la Universitat d’Alacant.
Obra seva ha estat traduïda al romanès i al portuguès. En l’àmbit de l’assaig i la crítica literària ha obtingut el Premi Llegir 2015 de la Fundació Bromera per l’article Anatomia dels espills, ha participat en la revista valenciana Marxa Popular Fallera, publicà ressenyes literàries a la revista El salt del llop i a la columna El llibre de la setmana (Levante-EMV). Actualment col·labora fent articles als periòdics El matí digital i El temps de les arts, igualment digital.

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s