Aparador de poesia. La Isabel M. Ortega Rion, poeta tarragonina, vindrà al programa a presentar ‘Cues de sargantana’, que ara fa res, el setembre de 2019, Tres i Quatre publicà amb un pròleg de Jordi Pàmias. « La meva visió de la poesia ―hi llegim― es pot aplicar al llibre (…); s’hi escau com l’anell al dit. En cada un dels poemes, fa giravolts; res no és dit d’una manera rotunda, inapel·lable. Com si ens xiuxiuegés: “La vida fa molts tombs; la poesia, també.” »

https://www.ivoox.com/player_ej_48063652_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 19 de febrer de 2020, férem el tres-cents vint-i-quatrè programa, el dinovè de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Isabel Maria Ortega Rion, la convidada, nasqué a Tarragona el 13 d’agost de 1955. Segons la mare, havia de néixer cap a final de mes, per santa Rosa, però tenia pressa i ho va ver abans. Ben d’hora anà al Col·legi del Sagrat Cor ―les anomenades Vedrunes! Com que, vés, feien servir el mètode Montessori, als cinc anys llegia i escrivia. «No guardo records especialment bons del col·legi ―es diu―: era classista, elitista, carca, i ben aviat vaig començar a qüestionar-me les contradiccions que veia entre les paraules i els fets.» Però la base de llengua era bona; potser és l’únic «que els he d’agrair.» Ja a la Universitat, feu Psicologia i l’acabà decebuda, i hi continuà fent Filosofia. Preparà oposicions de professora de Llengua Catalana i demanà una plaça a Cornellà de Llobregat. Va estar-hi tota una vida, trenta-quatre cursos, i el 2015 es va jubilar. Va agradar-li això de la docència. Mirar que estimessin la llengua catalana alumnes que provenien de la immigració espanyola dels 60 i dels 70 fou un gran repte. I vingueren els nous immigrants i tornar a començar i fer un sobreesforç! L’ensenyament, però, es va burocratitzar i, tot i que li agradava la feina, va començar a fer-se-li feixuga.
Bona lectora, començà a escriure als onze o dotze anys. En català i en castellà. Volia fer cançons, perquè li agradava la música. Entre els quinze anys i els dinou, en castellà, imità Salinas i Neruda. Era el que tocava. Per ella. Mai no ho mostrava a ningú. Vingueren Proust i Kafka i el silenci: «Em semblava que no calia afegir res més.» De tota manera el cuquet seguia viu i cap al tombant de segle es va apuntar a classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Volia fer narrativa, però finalment s’adonà que amb la poesia se sentia més a gust. Ja havia fet una novel·leta d’encàrrec per a l’ESO, Viatge d’anada, publicada per Eumo el 1995. En el marc del projecte Solaris, que pretenia ensenyar temes científics en forma novel·lada. En el seu cas, fou sobre meteorologia; un company de física, Tomàs Deig Albert aportà la teoria i ella li donà forma literària. També havia fet traducció: uns articles de la filòsofa francesa Simone Weil, en el marc del seminari de Filosofia i Gènere de la UB. De fet, hi continua connectada i ha escrit en revistes de la Universitat. L’Escola d’Escriptura li serví per mostrar-se als altres. Això va ser important perquè no ho havia fet gairebé mai de donar a conèixer el que escrivia. I, alhora, fou estimulant, perquè implicava l’esforç de portar alguna cosa cada setmana. Compartir el que s’escriu amb els altres és enriquidor, remarca la poeta. El 2001 es va presentar al premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona, i el guanyà amb Enfilall, que Cossetània Edicions publicà el febrer del 2002. Fou una sorpresa i l’estimulà a seguir. El novembre de 2004 el col·lectiu La Gent del Llamp de Tarragona, que treballava amb Arola, li va publicar Runa plena. Cossetània Edicions el 2009 publicà Nòmada, també dins de la col·lecció de La Gent del Llamp, i el maig de 2013, Medusa. Aquest setembre passat, Tres i Quatre li publicà Cues de sargantana, que és el poemari que presentarem. En un missatge digital, ens digué que «en gairebé tots els llibres, en alguns més que en altres, apareixen mites grecs. Hi sento atracció perquè els trobo molt potents. No sé si hi ha un fil continu entre els diferents llibres: crec que cada un és diferent de l’altre, però les turbulències de fons deuen ser les mateixes: les preguntes sobre el Temps, la Mort, el llenguatge i el sentit de la vida… Els tòpics de la literatura, de l’art, de la filosofia i de la ciència.»

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s