Montserrat Gallart i Sanfeliu, poeta barcelonina, tornà al programa per a presentar-hi ‘Com lleu batec de la memòria’, poemari publicat ara fa res, el juny de 2019, per Editorial Gregal, amb fotografies de Sara Molina, un pòrtic d’Anna Martínez Deu i un proemi de Jordi Llavina. «[El llibre, el títol del qual], apareix citat literalment en dos poemes del recull ―llegim al proemi―, assoleix amb escreix aquest objectiu, ja que la majoria dels quaranta-vuit poemes que hi trobem tenen caire de records, uns records que van aflorant com un lleu batec i van fent aparèixer els temes, els llocs i les persones —i també algun animaló— que ocupen i preocupen l’autora.»

https://www.ivoox.com/player_ej_42980796_4_1.html?c1=ff6600

reproduir i baixar

Abans d’ahir l’altre, dimecres 9 de d’octubre de 2019, férem el tres-cents novè programa, el quart de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre International de Documentation Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes. Montserrat Gallart Sanfeliu, la convidada, va néixer a Barcelona el 29 de maig de 1953 i, tot i que sempre hi ha viscut, assegura que hi ha molts altres llocs al món on podria perfectament viure. Li agrada el mar, la muntanya, viatjar i conèixer llengües. També li agrada pintar mandales i el bon cinema. Per descomptat la dansa i la música, però gens ni mica el fred. Prefereix les joies de plata o d’or blanc a l’estridència de l’or daurat i lluent. Igualment, li agraden les perles, els lapislàtzulis i les ametistes. Dona aparentment segura d’ella mateixa: «Entre allò que volia ser jo de menuda i el que en realitat he estat no hi ha cap contradicció.» Quan en tenia dotze va saber, cosa rara, que volia estudiar llatí i grec. Quan va ser el moment, es va llicenciar en Filologia Clàssica: era el 1975, l’any en què morí Franco, el Dictador. De nena els pares la van convèncer perquè estudiés llengua francesa com a activitat extraescolar. Acabada la primera llicenciatura, continuà estudiant fins a concloure el 1978 la de Filologia Francesa. «Volia ser professora ―explica―, suposo que des que jugava a nines: en tenia un munt, les asseia ordenadament a l’habitació de jugar i quan arribava d’escola els feia classe…» Cal mencionar que, a més a més, és diplomada en Psicologia per la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona. De petita era una àvida lectora dels TBO’s i d’altres publicacions divertides, com ara el TIOVIVO, el DDT, i de tota mena de llibres d’aventures. Tota la vida ha escrit i llegit amb regularitat, i el descobriment de bons poetes, de preciosos poemaris, «el vaig fer de ben petita; però el de la pròpia possibilitat d’expressar-me mitjançant els versos ha estat força tardà.» Traductora de diverses llengües, entre les quals es troba el grec modern ― ha traduït al català Marguerite Yourcenar, Bruno Arpaia, Vassa Solomoú Xanthaki, Dímitris Hatzís i Krzysztof Charamsa―, l’any 2009 va doctorar-se a la Universitat de Barcelona amb la tesi Marguerite Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. Ha estat Catedràtica de Llengua Francesa a diversos instituts, va ensenyar llengües en l’àmbit de secundària pública durant trenta-dos anys i a la UAB al llarg de sis anys, i encara sosté que la professió docent ―o la condició de pedagog― és una mena de sacerdoci: imprimeix caràcter i, d’alguna manera, es duu al damunt tota la vida. Actualment la seva vida se centra en l’escriptura i en la traducció literària, tant de prosa com de poesia.
Ara per ara ha publicat, a banda de les dues traduccions que presentarem, una primera obra de no ficció, De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri (Abadia Editors, 2007) i quatre poemaris, Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010), Bressol de tots els blaus ( Tèmenos Edicions, 2012), Acords del cor (Tèmenos Edicions, 2014) i Mediterrània (Gregal, 2018). Cal esmentar també Memòries d’uns gats feliços, que tot i no ser una obra exactament poètica, conté molta poesia. L’obra fou editada, amb un pròleg de Francesc Parcerisas, ara fa res, el desembre de 2017, per Editorial Gregal. «Heus aquí un llibre curiós ―llegim al pròleg―, que sorprendrà més d’un lector. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions; és difícil de decidir-ne el gènere perquè, de fet, també conté alguns poemes i reflexions sobre la vida en aquells moments en què veiem com s’escola d’una manera inevitable cap a l’afrau, inevitable, del desconegut. Els protagonistes essencials són uns gats i la seva mestressa, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l’amor entre les persones i els animals. En concret: l’amor pels gats.»
L’últim cop que vingué al programa fou per a presentar-hi tres llibres publicats de patac el juny i el setembre de 2018, per l’Editorial Gregal: Mediterrània, poemari prologat per Teresa Costa-Gramunt, i dues traduccions de Marguerite Yourcenar, Narracions orientals i Anna, soror… «En els poemes aplegats a Mediterrània ―conclou la prologuista― hi persisteixen com cants antics els ressons de la llum antiga, un cel que convida a fer-ne art.»
«Visc i entenc la poesia ―confessa amb un cert to ribià― com a fotografia o instantània d’un moment que volem fixar sobre el paper; com a emoció i sentiment, però també com a elaboració i voluntat de pervivència; com activitat humanitzadora, però igualment com a refugi íntim i com a eina de creació d’un món somniat, evocat o paral·lel, canal d’expressió, de vegades, d’allò que és inefable. » Els poemes que escriu, a parer seu, són una part escrita d’ella. Sempre que pot, escriu retalls, així els anomena, que sovint primer són únicament versos –de vegades en blocs, d’altres dispersos; algun cop anota només una paraula o una frase que per alguna raó l’atrau o «m’evoca alguna circumstància especial», i ho fa com el protagonista de Mort en el paradís en bocins de paper o en petits quaderns, que sol dur a la bossa, per si de cas. Enamorada del llenguatge, mira, a través dels versos, d’aprofundir en el coneixement d’ella mateixa, i mira entre els silencis fèrtils, de trobar el pes precís de cada paraula que utilitza. De jove, feu travesses de muntanya pels paisatges meravellosos, a parer seu, del Pirineu de Lleida i per altres indrets, La personalitat s’ha anat completant, «com les capes d’una ceba», però que ha tingut des de l’inici un nucli estable. El piano és l’instrument que hauria volgut aprendre a tocar de petita i que no va conèixer de prop fins que va regalar-ne un a la filla. L’ha començat a estudiar fa poc. Compta la vida per cursos, sol repetir.
Per cert, no ens ho deixéssim: des de l’estiu de 2011, a Cadaqués, organitza unes Àgores Poètiques que, sovint, donen cabuda a d’altres manifestacions artístiques com la música i la dansa.

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s