Vicenç Llorca Berrocal, poeta barceloní, vingué a presentar ‘Cos de poderosa llum’, publicat ara fa res, el febrer de 2019, per Editorial Meteora, amb un pròleg d’Antoni Vidal Ferrando. «Perquè els versos [del llibre] ―llegim al pròleg― no neixen de l’erudició, sinó de la veritat existencial de l’autor. Quan ell parla de Grècia, d’Homer, de pintura, de cinema, dels espais mediterranis o de la modernitat cultural, el que fa de debò és prescindir de qualsevol mena de retòrica i confiar en les possibilitats de les paraules per tal de reflexionar sobre l’amor i les altres essències que han anat configurant la seva vida.»

http://www.ivoox.com/player_ej_41727367_4_1.html?c1=ff6600″

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres 18 de setembre de 2019, férem el tres-cents sisè programa, el primer de la novena temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio SantVi.
Vicenç Llorca nasqué a Barcelona el 23 de gener de 1965. Poeta, narrador, novel·lista, assagista i traductor. Doctor en Comunicació Social i Llicenciat en Filologia Catalana. Es defineix com un humanista contemporani, és a dir, una persona que intenta fer de la paraula literària i l’amor a la cultura una eina per fer créixer la llibertat i la sensibilitat humanes en el món. Amb això, se sent hereu de la tradició de l’humanisme des de la Grècia homèrica a la Toscana renaixentista. Enamorat de les ciutats, Barcelona ha estat i és la pedrera d’on extreu bona part dels materials que constitueixen la seva obra. Així com també, Ciutat de Mallorca i València. La primera es fa present en llibres com Salvar-se en la paraula, amb què obtingué el premi d’assaig Josep Xirau, publicat per Edicions 62 el 1995 i En absència de l’àngel, publicat per Columna el 2000. La segona marca moments determinants com les trobades entre autors de la seva generació entorn dels Premis Octubre als anys vuitanta; la primera reunió com a Secretari General de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana amb els seus presidents, en Joan Fuster i en Tísner el 1911, o l’obtenció del Premi de poesia Vicent Andrés Estellés el 1995 per Atles d’Aigua, que edità tot seguit Tres i Quatre. Cal remarcar que ha mantingut una estreta relació amb Santa Coloma de Gramenet, on visqué infantesa i joventut. Amb altres poetes colomencs, feren l’antologia Miscel·lània-6, que el 1983 publicà Laertes. Aquesta temàtica urbana es troba també a Ciutat del vers, amb què obtingué el Premi Benvingut Oliver de poesia el 2004, que Catarroja publicà un any després. D’aquest amor per les ciutats i l’humanisme en neix la plaça com a símbol a Places de Mans, que meresqué el 1988 el Premi Salvador Espriu de poesia jove i que publicà un any després Edicions 62, i a l’assaig L’entusiasme reflexiu, la versió castellana del qual va merèixer el Premio Sial. El súmmum d’aquest procés té lloc a Places de Catalunya, que edità Lunwerg el 2003 amb fotografies de Domi Mora. Ara: l’espai urbà és només una part de la realitat. L’altra és el cosmos i la natura, que es materialitzen en la poesia, sobretot la darrera, composta per Atles d’aigua, que hem mencionat, i Cel subtil, publicat el 1999 per La Magrana.
Hem d’afegir que l’amor ―força vital creadora―, recorre tota l’obra, des de Places de Mans, ja citada, fins a De les criatures més belles, publicat per Proa el 2006, on s’estableix un diàleg pregon entre generacions. A L’últim nord, amb què obtingué el 2007 el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, publicat un any després per Alzira, el tema és la paternitat, que inclou l’experiència de l’adopció. També s’ha endinsat en l’amistat en el poemari L’amic desert, que meresqué el Premi Ausiàs March i que publicà Edicions 62 el 2002, i en llibre de narrativa En absència de l’àngel, ja citat. Aplegà tota la poesia al volum Les places d’Ulisses. Poesia reunida 1984-2009, que publicà el 2010 Òmicron. Essencialment poeta. A més a més, no ens deixéssim La Pèrdua, publicat per Columna el 1987, Les places d’Ulisses. Poesia reunida (1984-2009), antologia publicada per Òmicron el 2010, Calendari d’instints, editada el 2014 per Tres i Quatre, i La frase immutable, editat fa res, el 2019, pels Quaderns de la Font del Cargol.
El 2011, l’autor debutà com a novel·lista amb l’obra Tot el soroll del món, que publicà Columna. Es tracta d’una novel·la d’amor i de viatges, amb una reflexió final sobre el món contemporani. La mateixa editorial que el 2018 publicà la seva segona novel·la, Aquell antic missatge d’amor.
Com a crític, ha escrit nombrosos articles que ha publicat en la premsa i uns quants llibres d’assaig. Entre ells, destaquem la reivindicació de Màrius Sampere com un dels poetes actuals més importants en el llibre Màrius Sampere. Assaig de revisió del realisme històric, publicat per Columna el 1989.
Finalment, com a traductor, citem Reflexos en un ull daurat, que ens té enamorats, de Carson McCullers, publicat per Columna el 1991. Obra seva ha estat traduïda al castellà, anglès, francès, italià, hongarès, rus i xinès. Posem de relleu que hi ha un CD de Cel Subtil, amb música de Xavier Baulies i recitats de Carme Elias.

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s