Ahir, dimecres dia 9 de gener de 2018, férem el dos cents vuitanta-quatrè programa, el quinzè de la vuitena temporada. L’emetrem en directe, com sempre.
Albert Planelles i Vallvé, el convidat, nasqué a Barcelona el 14 de desembre de 1955. Ens va dir que en una missiva, que està jubilat des del desembre de 2015, però no ens el creiem. Els professors i els poetes no es jubilen mai. Estudiava Història a la Universitat Autònoma. El 15 de maig de 1975, quan tenia vint anys, el nostre convidat, era al Gespa-Price, el segon gran Festival de Poesia Popular que, sota el franquisme, se celebrà al Campus de Bellaterra. Nosaltres vam recitar Jo no vaig gosar parlar-te, un sonet en contra de l’assassinat de Puig Antich. Encara se’n recorda i ens ho confessà en un missatge de fa temps. Aquesta no és la única cosa que ens uneix, a banda de l’art de la poesia. Ambdós hem patit un càncer, i això no cal amagar-ho com es feia abans.
Llicenciat en Història moderna i contemporània i Catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Montserrat de Barcelona. Biografia avorrida, segons ell. Nen de pis del Guinardó d’una època grisa en què les coses no es podien dir ni als pares, en què “l’escola fou sempre un lloc de por i angúnia, de patiment.” En acabar el Batxillerat, què vols estudiar, fill?, pregunta el pare, Filosofia i Lletres. ” Li va mudar la cara, pobre. I de què treballaràs, Albert? No ho sabia, és clar.” Vet aquí que el germà químic. Tot i la mirada del pare que el deixava glaçat, va saber transmetre-li amor per la muntanya i, ensems, per la natura. Molts poemes seus són fruit d’aquest amor. O potser del record, que també. Guanyà les oposicions i el pare orgullós, llàstima que morís massa jove “d’un càncer dolorós”, i el fumut és que no va poder ser a l’enterrament perquè naixia la seva filla. Vida i mort, l’opòsit d’abans, d’ara i de després. No creu que es pugui viure a Barcelona: “No hi ha rosada, les fulles no acaben de caure, no pots notar el fred a les galtes, la xafogor m’és insuportable…”. Sort en té, l’estiu, del Pallars. Afany de viatjar, que no sempre pot, i atracció per la pintura. També és nota en la seva obra. Li calen poques coses, a banda de la família: “llibres, arbres, paper i bolígraf o ordinador per escriure.” “He escrit—en digué—des dels divuit anys, però desordenadament i amb interrupcions molt llargues.” El 2012 Parnass Edicions publicà Converses amagades, el 2013, Tèmenos Edicions El camí que desa les hores. La mateixa editorial el 2015 edita Els ulls de l’ombra, el 2017 Quadern de nit i ara el llibre que presentarem. «Ja veurem on arribo, potser no passo de la cantonada.» Quan ens ho va dir no ho sabia, ja veuen on. Podem trobar poemes seus a la Terra sagna. L’u d’octubre dels poetes, publicat el 2018 per Edicions de l’Albí i a Versos de acogida/Versos d’acollida, sobre la crisi dels refugiats, editat també el 2018 per Barcelonaactua.
Aparador de poesia 