Ahir, dimecres dia 12 de desembre de 2018, férem el dos cents vuitanta-dosè programa, el tretzè de la vuitena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Una de les nostres convidades, Imma Cauhé Raspall, ha dut a terme una tasca ingent de divulgació de l’obra de la seva mare. Rastrejant la Xarxa, trobem molts rastres que certifiquen el que diem. Ens plagué moltíssim la seva gentilesa extrema i gràcies a ella vam tenir la joia d’entrevistar Joana Raspall i Juanola el 27 de febrer del 2013. Van ser dotze minuts inoblidables, irrepetibles, perdurables. Nasqué al barri de la Barceloneta de Barcelona, l’1 de juliol de 1913 i morí a Sant Feliu de Llobregat, on visqué tota la vida, cent anys després, el 4 de desembre de 2013. Fou moltes coses: poeta, lexicòloga, bibliotecària, mestra, activista i escriptora. Va viure per cultivar la llengua.
Deixeble de Carles Riba, entre d’altres. Després de l’ensulsiada de la Guerra Civil, es casà amb el metge Antoni Cauhé i Huguet, amb qui va tenir un fill i tres filles, una d’elles l’Imma. Autora de tres importants diccionaris, el de sinònims, el de locucions i frases fetes i el d’antònims i parònims, destaca sobretot en el terreny de la creació literària. Ha conreat diversos gèneres: teatre, novel·la i poesia i s’ha especialitzat en literatura juvenil i infantil. Creiem que és sobretot poeta, d’una gran sensibilitat, com ho demostra en els seus haikus i tankes, composicions d’enorme densitat poètica. Hauríem de reconèixer que és una autora relativament prolífica. Joana Raspall va promoure la creació del Premi Martí Dot de poesia per a joves. N’era, abans del decés, Presidenta d’Honor. La poeta que va merèixer guanyar-lo el 2012, Míriam Cano, va comentar: “Militant fins a l’últim instant”. Obtingué diversos Premis, com el de teatre Cavall Fort, per l’obra El Pou, i fou reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. També presentàrem Batec de paraules. Poesia lírica completa, llibre publicat per El Cep i la Nansa Edicions. Fou el segon homenatge que vam retre a Joana Raspall per la seva trajectòria literària, patriòtica i humana. Conté tant els poemaris per a joves com per a adults: Ales i camins (1991), Llum i gira-sols (1994), Arpegis (2004), Instants (2009) i Jardí vivent (2011), però també «un gruix de poemes nous», com es pot llegir al pròleg que va escriure Carme Arenas, que ens forneixen, segueix dient la prologuista, «de molts elements que ens permeten fer una lectura més profunda del corpus poètic de Raspall (…).». Fou la mateixa poeta que els distribuí en quatre apartats: Poemes de Nadal, Les arrels, Vivències i Punt i final. Hem de remarcar que els haikus van ser una part important de l’obra. Des que va començar a compondre’n, ho va fer sempre fidel a l’estructura japonesa, aconseguint donar l’aparença de senzill al que és complicat.
L’obra de Conxi Rosique (Barcelona, 1961), l’altra convidada, esdevé entre línies de tinta negra sobre fons blanc. És mestra especialista en Educació Visual i Plàstica, màster en Arts Plàstiques per la UB, coautora de diversos llibres de caràcter didàctic, coordinadora del Seminari Permanent d’Educació Visual i Plàstica de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona fins al 2015 i membre del Cercle de Belles Arts de Sant Feliu de Llobregat. Va ser Premi Nacional en Teoria i Investigació Educativa el 2006. Els grafismes en blanc i negre amarats d’abstracció obeeixen a principis plàstics d’eurítmia i d’equilibri lluny d’un cànon clàssic, fent palesa una cadència agosarada d’audàcia i d’espontaneïtat. Els haikus de Joana Raspall li van inspirar dues exposicions (2012). En elles, l’obra traspua una sensació que apareix i a l’instant s’esvaeix, quasi com tot el que és especial a la vida.
