En el darrer programa de la temporada tinguérem de nou un convidat de luxe, el poeta i editor Francesc Fanés i Garriga, que vingué a presentar ‘Quan els llops es trenquen’, publicat per Tanit ara fa res, el març de 2018, amb un pròleg de Rodolfo del Hoyo. No vingué sol sinó ben acompanyat de dos editors i excel·lents poetes, el de Tanit, Joan de la Vega, i el del Pont del Petroli, Joan Puche. «Els poemes (…) s’han de sentir. ―adverteix el prologuista al lector― (…) en llegir-los amb calma i en deixar-nos penetrar pel misteri de la paraula, ens adonem del llarg recorregut des del nen fins a l’home madur, i en aquest itinerari vivencial assistim a les essencialitats fluctuants en el pensament del poeta al llarg dels anys. »

reproduir i baixar

Abans d’ahir, dimecres dia 4 de juliol de 2018, férem el dos cents seixanta-novè programa, el trenta-sisè i últim de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.

Poeta i editor. Orgullós de no ser filòleg. Francesc Fanés i Garriga, el convidat, conegut popularment com a Paco Fanés, nasqué el 30 de juny de 1952. Era l’estiu i havien desaparegut «les Tarjetas de Racionamento i un servidor va aparèixer en un bressol de la gran sala amb trenta llits i trenta mares de la Maternidad Provincial de Barcelona.» Un xic després «vaig dibuixar en un quadern ratllat, un inoblidable primer dia d’escola, la primera lletra -la O-.» Però, «una hora més tard em va caure el primer càstig públic per destrossar –amb còmplices- el pupitre atorgat per Doña Margarita, la mestra.» El 1976 en ple encant per la mort del Caudillo, Domus, una minúscula editorial que va tancar després de publicar-ne dos, «un el meu, em va editar el primer llibre de poemes, Jocs de carrer.» En aquells dies en que tot semblava possible, ens va dir en un missatge, va compartir bars i projectes amb altres irreformables poetes de la meva generació i corda poètica com ara Xavier Sabater, Genís Cano, Leo Segura, Jordi Pope, Enric Casasses o Joan Vinuesa. Algun cop, ho hem llegit en alguna banda, en aquesta època havia cridat al London «merde pour le poesie!» Emboirà amb els seus versos la revista literària “La muerte de Narciso”, celebèrrima publicació de caire contracultural dels anys setanta que al·ludia al poemari d’aquest títol de José Lezama Lima. En van sortir tres, ni una més, tres-cents exemplars cada cop. Comptà entre els seus actius amb Pere Marcilla, Emilio Cortavitarte, Paco Gallardo, Ernest Subirats, Genís Cano, Artur Montfort, Enric Casasses i Xavier Sabater. Un llarguíssim silenci —nosaltres també em vam patir un—: «L’encant va passar i el desencant i altres addicions no van permetre més poemes (…) fins a l’any 2000 (…).» «En aquells dies —segueix— vaig conèixer – quan anava perdent una miserable quantitat de doblers apostant al gos menys ràpid en un canòdrom de Badalona – el poeta Joan Puche.» Devia ser l’hòstia, una il·luminació: «Aquella mateixa nit, en plena llevantada de novembre i de Jack Daniel’s vam decidir bastir l’Associació cultural de poesia Pont del Petroli, ara també edicions Pont del petroli (…)» D’un moment com aquest se’n beneficia la bonica ciutat de Badalona, on viu. Amb aquest segell publica uns quants llibrots: La una i deu (2000), Via 1 (2005), Doble espai (2010) i Adesiara (2012). El 2014 l’editorial Emboscall li publicà Recursos humans. Ja va ser al programa, on presentà El joc de l’alba, que publicà l’abril de 2016 l’Associació Cultural de Poesia Pont de Petroli. Joan Puche Ruiz, company de batalles, el prologa amb una bateria de cinc poemes visuals. En el darrer, arriben volant al Cine Padró del carrer de la Cera ja desaparegut, sense ales, les tecles de l’ordinador fet malbé en els anteriors. Flaix de grisos, tot i que «Sempre va bé somiar una muda de pell.» Inclòs a l’antologia Vi(r)us, de poesia visual, que inclou poetes de tots els Països Catalans i que Pont del Petroli publicà el 2005. Col·laborà amb el grup de rock progressiu Difícil Equilibrio, creat a Badalona el 1985 amb el nom de Clan i que es va dissoldre el 1989 tot coincidint amb la publicació del seu primer single de vinil a la Sala Zeleste. De tota manera, el 1917 va publicar el disc Tapís amb els seus poemes i música d’aquest grup. Actualment participa en diversos projectes poeticomusicals. És el promotor, amb Joan Puche dels cicles Poesia i cia i Festival Price i cia. El nostre personatge conclou: «Malgrat tot puc dir ben alt i mig amagat que no he fet mai cas d’allò tan cèlebre que molts pares, avis, tiets i tietes de poetes ens van aconsellar.» Ei, Paquito, mai, però mai poeta. «Que no guanyaràs ni una pesseta.» Ja veieu que és rima consonant.

Anuncis

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s