Ahir, dimecres dia 16 de maig de 2018, férem el dos cents seixanta-dosè programa, el vint-i-novè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
El nostre convidat, Víctor Mañosa Fernández, està ubicat entre les dues parts d’una parèmia medieval: Terrassa mala raça, Sabadell mala pell. Nasqué el 27 de maig de 1971 a Sabadell, on viu, però treballa a la Universitat Politècnica de Terrassa. Diu de si mateix, en una mena d’autoretrat que ens envià ja fa temps, que «sóc un home afortunat». «No sóc jove ni vell, però en tot cas no sóc jove», deixa anar. Es tracta d’un dodecasíl·lab simètric, però també és una expressió retòrica que només li caldria una formalització lògica per ser rodona. Les dues parts de la seva personalitat servides en una frase. Poeta i doctor en matemàtica. De nano, volia ser científic i ara que l’és s’adona que és «una terra aspra, esquerpa fins i tot, de vegades, i no m’ha estat fàcil habitar-la.» Dóna gràcies per l’ofici. Escindit entre la por i la meravella, perquè no és un home valent, confessa, ha escrit sobre la por per conjurar-s’hi. I també ha escrit sobre la meravella que sorgeix de cada escletxa. I ha escrit sobre els pares, perquè «són molt menys porucs que jo tot i que la seves vides hagin [estat] incomparablement més difícils que la meva.» I escriu sobre ell, «però també he volgut escriure sobre com la vida dels altres ressona en mi mateix».
Se sent «més vell que no pas jove» i «de la mà del meu fill gran i i dels seus companys escaladors, he après a ser una mica més valent». També ha après de la seva filla petita, que li «ha ensenyat que es pot ser gentil en una terra aspra». Tenir fills, «la via de coneixement més radical», segons ell.
Escriu poesia, però no vol que li diguin poeta. Perquè ser-ho requereix un compromís que ell no pot adquirir. Només el pot adquirir com a matemàtic, hem d’entendre. Entén que és un miracle que els seus amics poetes hagin comptat amb ell. Ha pogut publicar, gràcies a ells, el 2002 Liquen, pel qual va obtenir el Premi Pugcerver, atorgat per l’Ateneu Cultural Josep Taverna d’Alforja, el 2007 L’home que mira perplex i el 2015 Stramonium, publicat per Tèmenos. Lobishome, escrit el 2009, resta encara inèdit.
És un poeta amb creences, i ètica. Creu, entre altres coses, que no solament el món té ànima sinó cada objecte. Tot i que es mostra amb dubtes, ja sap què vol ser quan sigui gran. Pensa copsar aquesta ànima, deixar-s’hi bressar i interferir-hi, conclou.
