Mireia Companys i Tena, vingué al programa amb el seu ‘Brot de febre’, el seu darrer llibre de poesia, per presentar-lo. L’editorial gironina Edicions Tremendes el publicà el novembre de 2016, podríem dir que no fa gaire, amb una coberta de Clara Gispert Vidal, pròleg de Ricard Mirabete i Yscla i epileg d’Isabel Ortega. L’autora, segons el prologuista, «crea el marc escènic d’aquestes pèrdues d’innocència constants que trobem al llarg del llibre. La seva poesia cerca allò que roman després de la fragmentació, el relat d’allò esdevingut i, finalment, recompon les peces del trencaclosques vital en uns poemes magnífics.» Isabel Ortega, l’epilogista, en canvi, en destaca «la voluntat d’agafar les regnes del brot d’inspiració, de desig o de lucidesa i conduir els poemes cap a la solidesa matemàtica.»

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 28 de març de 2018, férem el dos cents cinquanta-cinquè programa, el vint-i-unè de la setena temporada. L’emetrem en directe, com sempre.
Mireia Companys i Tena, la convidada, nasqué a Montcada i Reixac el 28 de juliol de 1975, de matinada, «potser per això durant molts anys ha tingut una certa inclinació per la vida nocturna.» Sempre he estat força urbanita, i des de molt jove es va sentir molt atreta per Barcelona, ciutat on viu des de fa molt de temps. Ja de petita gaudia molt llegint i inventant històries, «així que vaig començar a escriure molt aviat.» Va escriure el seu primer conte (un relat de ciència-ficció) als deu anys, i el seu primer poema als catorze, justament després de veure el film El club dels poetes morts. Es va creure que no ho feia tant malament després de guanyar els Jocs Florals de l’escola i de l’institut; per tant, persistí i seguí presentant-se a diversos concursos amb narracions i textos poètics, tot i que no va ser fins molt més endavant que va escriure el primer llibre de poemes i descobrí la importància de l’estructura. Fou llavors que començà a escriure una novel·la d’assassinats; tenia dotze o tretze anys, però mai no ultrapassà mai el segon capítol.
Apassionada per la literatura i l’art, estudià Humanitats i Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Viatgera de mena i cobejosa d’aprendre llengües, el 1999 se’n va anar amb una beca Erasmus a Venècia, on restà captivada per la cultura i la literatura italiana (especialment per un curs monogràfic sobre la poesia de Pavese) i per la bellesa escenogràfica de la ciutat dels canals, que s’acabaria convertint en un dels mites literaris. L’any 2000 guanyà el premi de Narracions Curtes Ferran Canyameres, amb un relat de misteri titulat Vampirismes, que es va publicar al Diari de Terrassa i que estava lleugerament inspirat en una narració de Paul Auster. El 2002 tornà a Itàlia, aquest cop a Sardenya, on feu de professora de català a la Università degli Studi di Sassari i a l’Alguer. No vaig trigar gaire a descobrir que Sardenya no tenia res a veure amb la Itàlia que coneixia, era gairebé un altre món; un món interessantíssim, però. I que l’Alguer, a part de ser un lloc fascinant per a un filòloga catalana, una mena de monument viu, també era una ciutat realment curiosa, una illa dins d’una illa. Quan encara vivia allà, a mitjan 2003, va sortir publicat, editat per Viena Edicions, el seu primer poemari, Perfils de la inconsistència, amb què obtingué el Premi Octavio Paz de Poesia del 2002. Com a primer llibre, pretenia ser una mena de síntesi dels referents que havien esdevingut claus fins aleshores (amb un pes considerable de Gabriel Ferrater, però també d’autors com ara Pavese, Vinyoli o Borges) i d’algunes de les preocupacions que havien anat esdevenint constants en els textos precedents: l’amor (o la seva impossibilitat), la identitat, el pas del temps, el sentit de la literatura. Al pròleg, Marta Pessarrodona en subratllava «una certa brutalitat expressiva» que «no li impedeix moure’s en els paràmetres clàssics de la poesia lírica, l’amor i la mort». La primera presentació del llibre es va fer a Barcelona, però també va tenir l’oportunitat de presentar-la a l’Alguer, ciutat on ha tornat moltes vegades. El 2003 començà a treballar com a professora de català als Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, on encara imparteix cursos, i decidí posar-me a estudiar Traducció i Interpretació de l’anglès i de l’italià. El 2004 i el 2006 van aparèixer alguns poemes seus als llibres col·lectius Salvatges silencis i Bellesa ferotge, publicats per Editorial Fonoll, que on s’aplegaven els guanyadors del Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors dels anys 2003 i 2005. El 2008 li va arribar l’oportunitat que tant havia esperat durant molts anys: la possibilitat de tornar a Venècia, aquesta vegada per treballar com a lectora de català a la Università Ca’ Foscari. Arran d’aquesta nova estada va escriure el llibre de relats Venècies. La incerta topografia dels somnis, guanyador del Premi Literari 7 Lletres del 2009, que l’autora considera el punt culminant de la fascinació per aquesta ciutat. El 2010 obtingué el DEA de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada amb un treball d’investigació sobre les novel·les de l’escriptor xilè Roberto Bolaño, un altre dels seus mites literaris. Potser perquè sempre ha intentat de viure amb intensitat, «he d’admetre que sóc una mica mitòmana.» Així, viatjar a l’Argentina es va convertir en un objectiu prioritari simplement perquè Buenos Aires era la ciutat de Borges i Cortázar (i tot i que després el viatge real va ser molt diferent de com l’havia imaginat, perquè va acabar recorrent gairebé tot el país i va passar molt pocs dies a Buenos Aires). I és que la passió per la literatura hispanoamericana (i pels seus paisatges) ha estat sempre tant present a la seva vida com l’amor per Itàlia. Precisament per això el 2013 li va fer especial il·lusió obtenir el Premio Letterario Celso Macor de Romans d’Isonzo, al Friül, amb un breu recull de poemes en italià titulat Anatomia di un viaggio, que descriu un recorregut literari per cinc ciutats europees (entre les quals torna a aparèixer Venècia), i que constitueix el seu primer intent d’escriure en aquesta llengua amb consciència literària. Tant o més que escriure poesia, li agrada molt recitar-la; és per això que va suposar una magnífica sorpresa guanyar el II Slam poètic de Sant Cugat, celebrat en el marc del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat del 2016. L’altra gran passió sempre ha estat els viatges, que entén com una mena de revers o complement de la literatura; «al capdavall, el viatge exterior i el viatge interior acaben sent dues maneres diferents de fer el mateix: explorar la vida i l’ésser humà, canviar la mirada que ens permet contemplar i construir les coses i (provar de) donar-los algun sentit.»
També li atrauen molt els projectes interdisciplinars, motiu pel qual ha participat en l’exposició de fotografia i poesia Interpretazioni, amb la fotògrafa algueresa Silvia Fiori (una exposició bilingüe de poemes inspirats en fotografies de persones i paisatges de l’Alguer), i en el projecte poeticomusical Acords en vers, amb el cantautor Jordi Calmet Xartó, que ha musicat diversos poemes. També ha estat inclosa a Donzelles de l’any 2000, una antologia de dones poetes de tots els territoris de parla catalana, que l’Editorial Mediterrània publicà el 2013. Segons l’autora «un dels objectius de la literatura és precisament aquest: donar sentit al caos, (de)construir-lo, inventar-lo. O explorar-lo. O potser tan sols dissoldre’ns definitivament en ell.»

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s