Abans d’ahir, dimecres dia 7 de febrer de 2018, férem el dos cents quaranta-vuitè programa, el catorzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Josep-Ramon Bach i Núñez nasqué el 15 de juny de 1946 a Sabadell. Que Déu ens perdoni, sobretot ell, perquè no empra mai el seu cognom en la seva obra. Tot i ser vallesà, es deu sentir barceloní, ja que viu a la capital. És un munt de coses. poeta, narrador, dramaturg i traductor. Escriu des de molt jove, i té una obra literària que no s’acaba mai, entre l’obra publicada i la que té encara a la calaixera. El darrer cop que em vam parlar no sé quants va dir que hi tenia. Ha estat guardonat, entre d’altres premis, amb el Premi Crítica Serra d’Or de prosa poètica l’any 1996, amb el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni l’any 2009 i amb el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia fa dos anys, el 2015. Cal remarcar que des de 2010 ha publicat set llibres de poesia. Segons aquesta dada, hem estar d’acord que és un autor prolífic: un per any. El laberint de Filomena i Versions profanes, publicats el 2010, L’enunciat, el 2011, Desig i sofre, el 2013, L’estrany, el 2014, Caïm, el 2015, i Secreta dàlia, el 2016. El 14 d’0ctubre de 2015 vingué a presentar dos llibres, «Caïm» i «Secreta dàlia», que va ser mereixedor del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia l’any 2015. Ambdós publicats per Tres i Quatre el 2015 i el 2016 respectivament. En el primer, segons Ricard Mirabete, l’autor “Se serveix del món de l’art per pintar un fresc moral dels vicis i perversitats socials de gran abast, com ara la barbàries de les guerres i del terrorisme, de la misèria i de la cobdícia d’alguns malànimes amb corbata i carnet bancari o polític.” Poc novador el segon, segons el poeta, hi reflexiona sobre el temps i la vellesa.
No és «un poeta de disseny». Valent, no es casa amb ningú ni amb res. Ni amb ell mateix, creiem. Això és fruit de la llibertat que ha volgut tostemps assolir. Aquests rebuig de les normes és cert tant per l’obra literària com per la vida mateixa. Només els diré que un dia vam quedar i ens va respondre: “Aniré més d’hora per tenir temps de perdre’m si arriba el cas.” I els ben asseguro que el vam perdre, o es va perdre, no sé ben bé com va anar. Amb una fina ironia i decantat per la sentència, n´és un mestre, ambdues al servei de la reflexió moral. L’acolloneix, de tota manera, la modernitat, li hem sentit dir. Potser no és tan greu, perquè donat el cas, s’espavila. Tampoc deu ser cert del tot perquè sempre està experimentant i innova
Aparador de poesia 