Abans d’ahir, dimecres dia 3 de gener de 2018, férem el dos cents quaranta-quatrè programa, l’onzè de la setena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Cranc, llegim als manuals. Marta Pérez Sierra, la convidada, va néixer a Barcelona el set de juliol de1957. Mestra i Llicenciada en Filologia Catalana. “No recorda cap dia on no hagi escrit una cosa o altra. De petita, si no tenia paper i llapis, escrivia amb el pensament.” Guanyà el primer premi quan tenia en tenia quinze amb una poesia que ara no li agrada gens, que li havia corregit l’avi de la Núria Sanahuja i que dedicà a Juan Antoni Febrer. Quatre anys després, l’any 1978, joveníssima, s’hi casà i tingueren dos fills, l’Adrià i l’Agustí. Va patir molt: l’Agustí sovintejava l’Hospital de Sant Pau per problemes del cor, i li va dedicar un poema que anys després, el 1999, quedaria finalista a Terrassa al Premi Raimundo Ramírez de Anton. Quan tenia vint-i-nou anys, a la primavera de1986, guanyà la Flor Natural i la Viola d’Argent als Jocs Florals de la Vila de Gràcia. Fosca nit, quan els fills ja dormien, li ho comunicaren. Havia tornat feia res al carrer Bailen, després de separar-se del marit. “Em vaig adonar —confessa— que m’agradava escriure poc i dir molt. Van ser els principis de la meva dèria d’estalviar paraules per produir un munt de sensacions. El 1988 fou un any fructífer. A Cardedeu guanyà amb el poema Quart Creixent, d’evident caràcter eròtic, el tercer premi de poesia Ràdio Llinars. I, és clar, va passar molta vergonya, perquè la van fer pujar a l’escenari entre els altres guanyador, tots homes i molt més grans que ella. Quedà finalista al 1R Premi de Poesia Caterina Albert i Paradís, organitzat per l’Associació Catalana de la Dona. Amb L’origen, que dedicà a Jos Rossinyol, és finalista al Premi Narracions Breus Port d’Aiguadolç. Empesa per l’amor se n’anà a viure a Lliçà de Vall, al Vallès, però res, durà poc. Canvia sovint de casa i veu créixer els fills, però no gaudeix de bona salut. Segle nou, nova vida, novament a Barcelona, nou pis. Hi coneix en Joan Opi. Es dedicarà només a escriure. El 2002, Viena Edicions li publica Sexe Mòbil Singular (SMS), 50 poemes per enviar per mòbil, el primer poemari. L’abril del 2004 obté per Tu pertanys a la ràdio, jo a la lluna el tercer premi en els IVS Jocs Florals Virtuals, organitzats per la Jove Cambra de Terrassa. L’any 2007 obté per La vida en un tram el primer premi al IR Concurs de Relats Breus del Tram. Inspirada en la preciosa col·lecció de moda del modista Joan Aregall, va escriure el 2008 uns poemes aplegats en el llibre Fil per randa, que es va oferir a tots els assistents a l’acte de presentació de la col·lecció. El 2009 també fou una bona anyada. Publica I demà, l’atzar, un recull de set relats amb l’atzar com a fil conductor. A Guissona, el poemari Si goso dir-li un mot d’amant que es publicà el 2013, va rebre una menció especial com a finalista del IR Premi de Poesia Jordi Pàmias. El 23 d’octubre de 2010 va rebre el Premi Jordi Pàmias de Poesia per Dones d’heura, un poemari que es publicà un any després, “un cant, des del primer poema fins a l’últim, a l’experiència femenina de viure en relació”, segons Sònia Moll Gamboa, que va escriure el pròleg. Finalment, cal esmentar boCins, llibre de poemes publicat el 2012 i Bavastells, un llibre de cinquanta microrelats en prosa poètica, editat el 2014. El recull de poemes M’he empassat la lluna quedà finalista del IVT Premi Miquel Arimany de Poesia 2013 i Viena Edicions l’edità el 2015. S’ha introduït en l’ebook, format amb el qual ha publicat el 2014 el poemari Gàngsters, ploma i vaudeville. Marta Pérez i Sierra vingué al programa el 15 de febrer de 2017, ara fa gairebé un any, per a parlar-nos d’Un segon fora del dubte, el que llavors era el darrer poemari i que Editorial Gregal publicà magníficament, il·lustrat amb fotografies d’Enric Maciä. «Una història inspirada en fets reals, explicada en poesia, perquè només amb la poesia puc arribar a ell, el meu estimat amic mort [Jordi Gamundi](…)» «El poemari pres en la memòria fràgil —subratllà Josep-Ramon Bach, poeta— fa olor de llessamí, de taronja, de molsa de cirera, i d’amor primer. (…) Un llibre corprenedor, ple de versos inquietants que, com a contrapunt, ens empenyen a creure que l’amor límpid és possible.» De fet, no era cert que fos l’últim; paral·lelament, l’editor Carles Cervelló de Tèmenos Edicions li publicà Ostatge, un poemari que meresqué el XXIIè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent. Duu un pròleg de Jordi Pàmias, membre del jurat, i està il·lustrat per Pere Cabaret. A banda que gestiona diversos blogs, destaca també com a dinamitzadora cultural. No ens deixéssim que ha estat l’ànima d’Àgatha, projecte solidari a favor de l’autisme fruit del qual és el llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia.
