Carles Peidro Ferraro, Josep Antoni Colell Gomà i Magda Puigsallosas Soler, tres poetes maresmencs del col·lectiu Montalt literari foren entrevistats per Pius Morera, creador i conductor del programa i recitaren alguns dels seus poemes. Hi podreu observar tremp, saviesa i dimensió poètiques.

reproduir i baixar

Ahir, dimecres dia 10 de maig de 2017, férem el dos cents vint-i-sisè programa, el vint-i-vuitè de la sisena temporada. L’emetérem en directe, com sempre.
Es defineix com autodidacta en els àmbits de l’expressió ―pintura, ràdio i televisió, que ha conreat. Com molts, malgrat que la seva llengua materna sigui el català, li van imposar a l’escola el castellà i, per això, el plaer més gran ara mateix és el de comunicar pensaments i idees en la llengua dels pares. I fer-ho en vers. Carles Peidro i Ferraro nasqué a L’Hospitalet de Llobregat el 22 de setembre 1956, però des de fa quinze anys viu a Cabrera de Mar. Estudià Disseny Gràfic i Publicitat, fet que el va dur a treballar amb empreses pròpies com a dissenyador fonamentalment en els àmbits de la publicitat i els estands de fires. Durant anys, un cop s’hagué traslladat al Maresme, organitza i dirigeix a Cabrera diversos esdeveniments ciutadans com ara la Fira Iberoromana, el Carnestoltes, etc. Durant aquesta etapa, pinta, amb empremta moderna, i participa en exposicions col·lectives. En inaugurar-se l’any 2004 Ràdio Cabrera de Mar, inicia una etapa de col·laboració amb l’emissora i hi dirigeix i condueix tots els dimecres Sobre la marxa, un magazine de tres hores de durada. No es perd cap contesa electoral. Fa de moderador i presentador de debats, tant electorals com d’altres tipus, sempre relacionats amb Cabrera. També hi dirigí també i interpretà teatre radiofònic. Muntà a Vilassar de Mar una productora, on durant cert temps es realitzà i edità El decàleg, un programa d’entrevistes a personatges vinculats a la comarca i que emetia Televisió de Mataró. En fou el director i el presentador. El darrers anys ha col·laborador a Ràdio Cunit, per telèfon o en directe, d’un magazine realitzant-hi una editorial amb forma de conte o monòleg. Actualment està aturat. Ara: l’estiu de 2016, acabada la dedicació als mitjans, on escrivia guions i relats, sent la necessitat de seguir sent un comunicador i comença a escriure emocions i pensaments en forma de poemes, gènere literari que sempre l’havia atret.
Josep Antoni Colell i Gomà, el segon. Llarga i intensa trajectòria, plena d’obstacles, la seva. S’inicia amb la naixença el 21 de febrer de de 1946 del segon i darrer fill del Ramon i la Dolors a Linyola, situada llavors a la comarca de la Noguera, ara Pla d’Urgell ―històricament, el Pla del Mascançà. Era un dia fred d’un hivern fred, i ho resistí prou bé, ja que pesava sis quilos, segons una balança romana, en l’instant de néixer. Fins als deu no anà a escola, perquè la mare preferí ensenyar-los ella, tant al germà com a ell. Un cosí, durant l’estiu els feia classes de reforç. Esquerrà, el van tractar com a dretà, com solia passar. Ara fa coses amb una i altres amb l’altra. Als onze aprovà l’ingrés de batxillerat, i tota la família es traslladar a La Floresta. L’any1957 les coses no anaven gaire bé, tampoc pels Colell. El 1958 va entrar als salesians d’Horta per tal de fer el batxillerat, però topà amb el problema dels calés i el traslladaren a la comunitat salesiana del Tibidabo, on formà part de l’escolania. Estudià molt i amb bons resultats. L’any 1960 va haver de sortir de l’internat per problemes de salut. Dues cirurgies complexes, una als disset i una altre l’any després. Se’n recorda de la gran riada del 62 i de les grans nevades del 62 i 63, que visqué, és clar, a La Floresta, que restà incomunicada. Som al 1963: comença a treballar com aspirant administratiu al ram de la construcció. L’oportunitat va sorgir-li a Calella de Mar, amb els primers anys de turisme de massa. Però la salut empitjorà, fins que un metge conegut aconsellà una cirurgia que es feia a l’URSS amb èxit. Costà de trobar qui la hi fes. Va ser els doctors Olivella i Artigues, al cel siguin. Mentrestant tota la família se n’anà a viure a Barcelona i millorà la situació econòmica. Va poder retornar al treball i recomençar els estudis pel seu compte. Més tard anà al Politècnic Urquinaona a fer el peritatge mercantil ― treballava al costat, al Corte Inglés. Per sort no va fer la mili. L’acadèmia de la plaça Urquinaona, a banda de tenir un molt bon nivell, era una tapadora d’activitats polítiques i ben aviat s’hi enganxà. Durant anys i panys féu activisme a les Associacions de Veïns de diversos barris de Barcelona, on vaig conèixer alguns dels prohoms de la política democràtica actual. També participà activament de la vida sindical, primer ocupant el sindicat vertical i més endavant a la UGT. Quan tenia 26 anys, el 1972, es casà amb la dona que onze anys més tard li donaria l’única filla. Així va poder estabilitzar la vida, a parer seu, tant emocionalment com socioeconòmicament. Se n’anà a viure al Barri de la Sagrada Família. En deixar els 9 Barris, va perdre, no enterament, contacte amb els moviments obrers i les corredisses davant dels grisos. Però s’afilià al PSC, amb un projecte engrescador, i tant ell com la dona foren molt actius tant als moviments veïnals com al sindicat i al partit.
Sempre a la brega, ara, a la Junta de Govern de l’Hospital de Sant Pau, participà en la redacció dels primers Drets dels Usuaris de la Sanitat, ara a les negociacions per recuperar la Plaça Gaudí, ocupada una colla d’anys per activitats industrials inapropiades, ara organitzant els recitals d’en Raimon a benefici dels afectats per l’atemptat del GAS. Passen anys i es desinfla el seu activisme, car les empreses són per guanyar diners. Amb el naixement el maig de1983 de la Irene, la seva filla i el trasllat forçós a Llinars del Vallés, el gener de 1984, s’acabà el seu activisme. Fou com patir una mena de Gulag durant catorze anys. Quan al 1998 la situació es tornà insuportable i estressant, abans que ho fes l’empresa, se n’acomiadà ell. Va tenir quadre judicis amb l’empresa i els guanyà tots. Es va posar a treballar pel seu compte amb fortuna diversa. L’any 1999, la dona va voler separar-se d’ell i el procés fou devastador per l’un i per l’altre. Quatre anys de trompades fins que el 2002 s’estableix a Caldes d’Estrach. El 2006, en fer els seixanta, féu una festassa. Malalt, amb Síndrome de Fatiga Crònica, amb Fibromiàlgia i amb Sensibilitat Química Múltiple. El juliol del 2011 li detecten un carcinoma i decideix cessar tota la seva activitat professional. El setembre l’operen a Can Ruti amb bon pronòstic. Ara es dedica a escriure.
Podria fer-ho de moltes maneres, però es defineix així: «Sóc curiosa, inquieta i m’agrada l’arquitectura!» Magda Puigsallosas Soler, la tercera, nasqué el 23 de Març de1952 a Caldes de Montbui. Donat que era filla única d’una família pagesa ―confessa―, de petita s’avorrí força. Estudià les beceroles a les Germanes Carmelites de la Caritat. En aquest temps sentia atracció pel dibuix i la pintura. Més endavant estudià, com solia fer-se, comptabilitat i francès. De gran, català i anglès. A la seva vida ha treballat d’administrativa, secretària, màrqueting i hostaleria. No fa pas gaire que viu a Caldes d’Estrach. Sempre ha llegit, però mai no havia escrit, i menys poesia, que no li agradava gens ni mica. Des de fa dos anys ho fa, pletòrica. Fins i tot, persistent, fa algun que altra sonet i sextina.
Podreu llegir poemes dels tres escriptors anant al blog Montalt literari.

Anuncis

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s