Avui, dimecres dia 3 de maig de 2017, hem fet el dos cents vint-i-cinquè programa, el vint-i-setè de la sisena temporada. L’hem emès en directe, com sempre.
Francesc Culleré i Moragues nasqué a Belianes, un petit poble de la vall del Corb, situat a cavall entre la plana d’Urgell i la serra del Tallat. Fill de família pagesa i el més petit de quatre germans. Ser de poble, amb l’afegitó de ser el més petit de casa, comportava que hom havia d’espavilar-se. «Al poble sempre hi ha hagut molt d’esgambi, jocs d’infantesa pels carrers i places fins a les tantes de la nit, canallades que precisament no ens feien passar desapercebuts, berenades amb bicicleta pel terme, furts de cireres pels horts, tocar timbres per les cases.», ens confessà en una autobiografia que ens envià. De família devota, exercí d’escolanet, tot i que més endavant «m’apartaria (…) dels dogmes cristians». Belianes sempre ha tingut un fort teixit social, amb moltes entitats. Va participar, segons el poeta, d’unes quantes: l’orfeó, l’esbart dansaire, l’escoltisme, el teatre, el futbol. A casa aprengué aviat a valorar la feina i a guanyar-se les garrofes. Collir ametlles, olives, veremar, donar menjar als pollastres. Eren temps de vaques magres i calia posar el gra de sorra en pujar la família. D’aquell temps, en té molt bons records. Encara fou testimoni, segons el seu testimoni, dels darrers anys de feines rudes al camp i a la llar: mules i carros amunt i avall, anar a buscar aigua amb el càntir a la font o a la Bassa Dolça, fer matalassos de llana al carrer, el carro d’enterrar morts… Anys molts feliços: a Bellpuig acabà la primària i féu el BUP i el COU. Quan en tenia divuit començà el magisteri a l’Escola de Formació del Professorat de Lleida i, en acabar, després de tres anys, va fer cap a Solsona. Hi va viure el dolor per la mort de la mare, després d’una etapa de malaltia. Confessa que «Potser la solitud, potser la incomprensió, potser la impotència —no sé el què— em van portar a endinsar-me en el món de la poesia i, a la vegada, a estudiar filosofia i lletres.» Es llicencià en Filosofia i Lletres per la UNED. Conèixer la Cristina Carbonell, segons ell, l’ajudà a assuaujar, a poc a poc, aquell mal tràngol. Va ser cooperant en camps de treball a Brasil ―el moviment dels Sense Terra― i a Xile ―en un centre d’acollida de menors―, fet que acabaria d’omplir el seu esperit solidari i ―potser?― aventurer. Va instal·lar-se amb la Cristina a Balaguer. Fou quan vingueren els tres fills, la Cèlia, el Pau i l’Aleix. Reclòs a la llar, pogué donar forma al primer llibre de poemes, Al ponent dels dies, que quedaria finalista del premi Benet i Caparà d’editorial Òmicron. Publicat el 2008, el llibre era un homenatge a la mare. Tot seguit, el 2009, vindria el segon, Brots de saüc. El 2011 va merèixer el Drac de poesia d’Òmnium Cultural del Solsonès amb Foc apagat, poema adaptat a curtmetratge pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, i obté el Rafael Sari de poesia de l’Obra Cultural de l’Alguer amb el poema Sempre amb tu. Durant uns anys fou membre del jurat del premi literari Enric Farreny de Lleida i ara dels premis Drac de Solsona, ambdós convocats per Òmnium Cultural. Gràcies a la Marta Pérez, amiga nostra, col·laborà en el projecte solidari Autisme, trenquem el silenci amb la poesia, on més d’un centenar de poetes van escriure un poema. També de la seva mà, participà en el Contrapunt poètic de Sant Feliu de Llobregat, que reuneix artistes de diferents àmbits. En un curs de formació per a mestres conegué la Margarita Prats, estudiosa de l’obra de Màrius Torres. El fet fou el preàmbul del projecte que l’endinsaria a escriure Màrius Torres, més enllà del demà. Va rebre fa res una beca, a través de l’AELC, per al curs El camí del haiku, que impartí l’Abraham Mohino a l’Ateneu Barcelonès. Per la mort del pare li’n dedicà un plec. Col·labora a la revista digital 7 Miralls al Dau i és autor de publicacions de caire didàctic així com dinamitzador d’activitats educatives i culturals. Actualment treballa a l’escola Mont-roig de Balaguer. «Com més se’n va la vida, més intento gaudir (…)[dels] petits plaers», conclou.
