Montserrat Abelló i Solé, poeta tarragonina de noranta sis anys, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística i Creu de Sant Jordi, fou la convidada. La poeta, segons Feliu Formosa, un altre Premi d’Honor, “ens parla dels éssers estimats (…), i també de la solitud, de l’estranyesa davant un mateix i la pròpia existència i, tot creient en les paraules i afirmant-s’hi, en considera també sovint la insuficiència. S’afirma en el seu paper de dona que ha perdut durant molt de temps les seves arrels a causa de l’exili i que ha sabut convertir en una obra realment singular i única.”

uvs140508-006

uvs140508-002

uvs140508-004

http://www.ivoox.com/aparador-poesia-7-maig-del-2014_md_3096194_1.mp3″   baixar

Ahir, dia 7 de maig del 2014, férem el cent quaranta-cinquè programa, el trenta-quatrè de la quarta temporada, el vintè d’aquest any. L’emetérem en directe, com sempre, des de Ràdio Sant Vicenç de Montalt.
Montserrat Abelló i Solé, llicenciada en filologia anglesa, va néixer a Tarragona fa un grapat d’anys, l’1 de febrer de 1918 per ser més exactes. Ara té, si no anem errats, noranta-sis anys. Ja són anys però els porta molt bé. Poeta i traductora de dones poetes, com ara Alice Walker, Margaret Atwood, Anne Sexton, Susan Griffin, Adrienne Rich i Sylvia Plath. Va viure anys difícils: “Sóc una dona que ha viscut molts anys i en èpoques crucials de la història; la proclamació de la República, l’aixecament militar, la Guerra Civil i exili, que vaig compartir amb el meu pare, enginyer naval, primer a França, després a Anglaterra i finalment a Xile. Allí conec el meu marit, també exiliat, i hi neixen la nostra filla i els nostre dos fills, el més petit dels quals afectat de la síndrome de Down.” Tot i que va néixer hi ha viscut poquíssim. “Gairebé la meitat de la vida l’he passada fora de Catalunya.” Se sent, però, “catalana fins al moll de l’ós.” Es caracteritza a si mateixa com “una persona tímida, però apassionada.” Cada etapa de la vida, que ha viscut intensament, “m’han proporcionat vivències i experiències, doloroses a vegades, però sempre enriquidores.”
En tornar de l’exili, el 1960, continuà la tasca de traducció i treballà com a docent fins a jubilar-se a la Institució Cultural del CiC. A l’inici dels 70 descobreix Sylvia Plath. “De seguida m’hi vaig sentir identificada” —confessa. Era una persona “que veia la poesia com jo, menys clàssica, més basada en el sentit de les paraules. També volia viure la Vida en majúscules, tenir home, tenir fills, ser una gran poeta, tenir-ho tot…” Joan Oliver li donà la benvinguda al món de les lletres quan el 1963 publicà el seu primer poemari, Vida diària, que s’aprimà quan La Sal Edicions de les Dones la reedità al costat de Paraules no dites (1981), el segon. “Poesia despullada de tota retòrica —remarca Marta Pessarrodona—, tan senzilla i complexa com ho és la vida.” El tercer, El blat del temps, apareix el 1986, i es celebrat per David Castillo: “una poesia nua que recorda les millors veus de la poesia femenina del segle.” I en el pròleg, Maria Àngels Anglada afegeix a allò que s’havia dit abans que “sense proposar-s’ho, l’autora ateny una altre retòrica més autèntica, que mai no perjudica a la senzillesa de l’expressió, i es manifesta en la musicalitat dels sons i en la diversitat del to poètic.” I el 1990 ve el quart, Foc a les mans, amb pròleg de Maria Mercè Marçal. A més a més de la paraula, omnipresent, en tota seva obra, ara sorgeix el record i la mort, i el cos, molt vinculat a l’univers femení. “No disposem d’altra cosa que el cos com a punt de referència”, assenyala Olga Xirinacs a propòsit del llibre. El 1995 dos títols més, L’arrel de l’aigua, que segons David Castillo, “viu la transformació del temps, però té la intensitat del llampec”, i la plaquette Són màscares que m’emprovo. Amb Dins l’esfera del temps, publicat el 1998, obté l’any següent el premi de la Crítica Serra d’Or. Un poemari “optimista, malgrat el profund descontentament de la mirada que s’estén sobre els conflictes humans actual”, conclou Lluïsa Julià.
Amb Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria Mercè Marçal, publica el 1999 l’antologia Paisatge emergent. Trenta dones catalanes del segle XX. Al cor de les paraules, edició a cura d’Oriol Izquierdo, aplega tota la seva producció, entre1963 i 2002 i inclou algunes traduccions. Després encara vindran els poemaris Record de tu i de mi, (2006), on, segons Feliu Formosa, no “hi trobem únicament el record de l’ésser estimat, sinó que ella mateixa s’inclou dins d’aquesta memòria del títol”, i El fred íntim del silenci, on potser la presència de la mort és encara més viva.

Anuncis

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s