Jordi Valls i Pozo, el convidat, és, juntament amb Lluís Calvo, un dels “més preclars representants” de la poètica del Barcelonès Nord. Vinyet Panyella ho remarca al pròleg de ”Mal”, el poemari que el poeta vingué a presentar. “Adquireix la categoria de reflexió crítica, crònica poètica i històrica i posicionament moral envers la realitat d’on provenim i en la qual estem inserits avui dia.”, segons el parer de Ricard Mirabete.

uvs140220-003~2

http://www.ivoox.com/aparador-poesia-19-febrer-del-2014_md_2850656_1.mp3″ baixar

Ahir, dimecres dia 19 de febrer del 2014, férem el cent trenta-dosè programa, el vint-i-unè de la quarta temporada. És setè d’aquest any.
Jordi Valls i Pozo, tot i ser barceloní de naixement, és colomenc. Viu professionalment envoltat de llibres. És poeta, no altra cosa, tot i que s’ha embolicat amb algun que altre assaig sobre poetes: Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés i Montserrat Abelló. Amb “Mal”, publicat per Editorial Meteora el 2013, que presentàrem, ha publicat deu llibres i, un xic abans que aquest, “L’esfinx”, una esplèndida plaqueta que conté haikus i tankas, publicada per Terrícola Edicions, que es pot plantar a la primavera perquè doni margarides. En adonar-se de la brevetat, digué que era “el més petit que havia escrit”, com si no fos prou obvi.
El 1995 apareix “D’on neixen les penombres?”, que va merèixer l’any anterior el Premi Martí Dot de poesia. Després ve “Natura morta”, poemari pel qual guanyà el 1998 el Premi Vila de Martorell. L’any següent obté el Premi Senyoriu d’Ausiàs March per “Oratori”, que es publica el 2000. Per “La mel d’Aristeu”, el 2003 es fa amb el Premi de poesia Gorgos. Descansa dos anys i obté el 2005 Premi Grandalla de poesia per “La mà de batre”. Per “Violència gratuïta”, som al 2006, obté el Premi Jocs Florals. Dos anys més de descans. El 2008, ell i Lluís Calvo, publiquen “Última oda a Barcelona”: “I entre aquestes preocupacions fonamentals│vindrà l’hora de dinar, de sopar│i la de prendre metadona │(no n’has pres, abans, al redol dels udols?)”. El 2010 dóna a llum “Felix Orbe”, poemari mol celebrat del qual podeu llegir alguns poemes a la xarxa. L’any següent, el 2011, surt “Ni un pam de net al tancat dels ànecs”, un títol que és un decasíl•lab simètric. Poder ni ell ho sap, vés a saber.
Mal que ens pesi, no sabem si arribàrem a saber què és el mal, tot i que s’hi va esforçar. El poeta, que hi ha furgat, mirà de descobrir-nos “la cara amagada de l’home”. Han de saber que a l’inici del poemari que presentàrem, el poeta intenta dir-ho al lector amb aquest epifonema tan sonor amb què designa l’opòsit: “Vés i proclama la passió on l’èxit no compta.”

Anuncis

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s