Feliu Formosa i Torres, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, fou ahir el convidat. Entenem que el fet que hagués acceptat de venir al programa és un honor grandiós. Fixin-se tant el l’entrevista com en la recitació dels poemes, que trià el conductor del programa. Un plaer pel cervell i els sentits.

 

uvs140206-001

http://www.ivoox.com/aparador-poesia-5-febrer-del-2014_md_2805970_1.mp3″ descarregar

Ahir, dimecres dia 5 de febrer del 2014, férem el cent trentè programa, el dinovè de la quarta temporada. Fou el cinquè d’aquest any. Excepcionalment tingué d’una hora de durada. L’emetérem en directe, com sempre, des ràdio Sant Vicenç de Montalt.
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i altres reconeixements. No creiem que se’ns enfadi si diem que és tot alhora sabadellenc (hi va néixer el 1934), terrassenc (hi va viure) i barceloní (hi viu ara). El besavi funda una de les primeres fabriques de vapor. Després de l’avi, notari, la família anà a menys i el pare, administratiu, s’afilià al Bloc Obrer i Camperol , arribà a ser regidor de l’Ajuntament i, després de la Guerra Civil, durant la qual fou tinent voluntari, s’exilià a França fins al 1942. Fou llavors, a la tornada del pare, que la família es traslladà a Barcelona, on estudià el batxillerat als maristes del passeig Sant Joan. Un dibuixant amic del pare, en aquells moments, l’introduí en el gust per les tres arts, la pintura, la música i la literatura. A la Universitat, va entrar-hi el 1952, va fer-se amb Salvador Giner, que l’introduí en la militància del PSUC, Josep Maria Carandell, els germans Lluch, i d’altres. Llegien Salvador Espriu i Pere Quart i assistien a les tertúlies de Carles Riba i J: V. Foix. Després de llicenciar-se en Filologia Romànica el 1959, aconseguí una beca per cursar estudis de germanística a Alemanya, on impartí classes de traducció i literatura castellana a Heidelberg i Meinz. En tornar el 1960 es va casar amb l’actriu Maria Plans, amb qui va tenir dues filles, l’Esther, actriu i cantant, i la Clara, escriptora i traductora. El 1967 s’instal•len a Terrassa.
Feliu Formosa i Torres, o un poliedre de tres cares. Actor i director teatral. Traductor. Poeta.
Fundà el grup Gil Vicente, que es dedicà a representar obres a escoles i barris populars, fou un dels fundadors del Grup de Teatre Independent del CICF, féu d’actor i recità, féu de professor a l’Institut del Teatre i dirigí “L’encens i la carn” (1965), sobre textos dels segles XV i XVI , “Cel•la 44” (1970), sobre l’escriptor expressionista Ernst Toller, va dirigir Misteri de dolor, d’Adrià Gual (1992) per al Centre Dramàtic del Vallès. Amb Artur Quintana, va publicar “A la paret, escrit amb guix” (1967), una antologia alemanya de combat i l’obra teòrica d’orientació marxista “Per una acció teatral” (1971).
Ha excel•lit en la traducció literària. Ha traduït poesia de François Villon, Georg Trakl; narrativa de Klaus Mann i Thomas Mann i teatre de Bertold Brecht, Peter Weiss, Anton Txèkhov, Henrik Ibsen, August Strindberg, etcètera.
L’obra poètica s’inicià el 1973 amb els poemaris “Albes breus a les mans” i “Llibre de meditacions”, que continuà el 1975 amb “Raval” . El 1976 publica “Cançoner” , un poemari que té com a base la incomprensió davant de la mort de la seva primera dona, ocorreguda el 1974. El 1977 el poemari “Llibre dels viatges”, que es publica l’any següent, va merèixer el premi Carles Riba. Hi introdueix el ‘discurs de l’inconscient’. El 1980 reuneix a “Si tot és dintre” tota l’obra poètica publicada fins llavors i hi afegeix el poemari inèdit “Amb tots els tons del dolor i de l’atzar” i poesia traduïda de Villon, Trakl i Brecht. L’any següent es casà de nou amb Anna Vila i Badia, infermera i escriptora, però no és fins el 1986 que reprèn la publicació de poesia: “Semblança” mereix dos premis, el Ciutat de Barcelona i la Lletra d’Or. Després que la parella s’instal•lés (1987) al barri de Sant Andreu de Barcelona, publica dos volums en col•laboració amb Joan Casas, crític teatral. Moment àlgid de la seva carrera. Dos reconeixements institucionals. La Generalitat de Catalunya li atorga el 1988 la Creu de Sant Jordi per la tasca cultural i cívica i, l’any següent, li concedeix el premi Nacional de les Arts Escèniques de Catalunya. El 1992 publica “Per Puck”, una mescla de prosa i vers, i el poemari “Impasse”. I el 1994 publica el poemari “Al llarg de tota una impaciència”, que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d’Or, i rep dos nous reconeixements, el de la Institució de les Lletres Catalanes, que el nomena escriptor del mes (maig ) i el del Ministeri de Cultura Espanyol, que li atorgà el Premi Nacional de traducció pel conjunt de la seva obra. El 2004 publica “Darrere el vidre”, un volum on reuneix tota l’obra poètica i inclou els poemaris “Immediacions” ( 2000), “Cap claredat no dorm (2001). Més endavant, el 2006, publicarà el que de moment és el seu darrer poemari, “Centre de gravetat”. Un any abans, el 2005, per culminar tots el reconeixements rebuts, Òmnium Cultural decideix concedir-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Cal remarcar, per últim, els tres Diaris que ha publicat: el 1979, “El present vulnerable”, que va guanyar el premi de la Crítica Serra d’Or i el 1995, “A contratemps” i “El somriure de l’atzar”.

Advertisements

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s