El matemàtic Víctor Mañosa és un poeta amb creences, i ètica. Creu, entre altres coses, que no solament “el món té ànima” sinó “cada objecte”.

uvs131121-002http://www.ivoox.com/aparador-poesia-20-novembre-del-2013_md_2573981_1.mp3″  baixar

Ahir, dimecres dia 20 de novembre, férem el cent-vint-i-unè programa, el desè de la quarta temporada. L’emetérem en directe, com sempre, des de ràdio Sant Vicenç de Montalt.
El nostre convidat, Víctor Mañosa Fernández, està ubicat entre les dues parts d’una parèmia medieval: “Tarrassa mala raça, Sabadell mala pell”. Viu a Sabadell, però treballa a la Universitat Politècnica de Terrassa. Diu de si mateix, en una “mena d’autoretrat” que ens envià, que “sóc un home afortunat”. “No sóc jove ni vell, però en tot cas no sóc jove”, deixa anar. Es tracta d’un decasíl•lab simètric, però també una expressió retòrica que només li caldria una formalització lògica per ser rodona. Les dues parts de la seva personalitat servides en una frase. Poeta i doctor en matemàtica. De nano, “volia ser científic” i ara que l’és s’adona que és “una terra aspra, esquerpa fins i tot, de vegades, i no m’ha estat fàcil habitar-la.” Dóna gràcies per l’ofici. Escindit entre la por i la meravella, perquè no és un home valent, confessa, ha escrit sobre la por per conjurar-s’hi. I també ha escrit sobre la meravella que sorgeix de cada escletxa. I ha escrit sobre els pares, perquè “són molt menys porucs que jo tot i que la seves vides hagin [estat] incomparablement més difícils que la meva.” I escriu sobre ell, “però també he volgut escriure sobre com la vida dels altres ressona en mi mateix”.
Se sent “més vell que no pas jove” i “de la mà del meu fill gran i i dels seus companys escaladors, he après a ser una mica més valent”. També ha après de la seva filla petita, que li “ha ensenyat que es pot ser gentil en una terra aspra”. Tenir fills, “la via de coneixement més radical”, segons ell.
Escriu poesia, però no vol que li diguin poeta. Perquè ser-ho requereix un compromís que ell no pot adquirir. Només el pot adquirir com a matemàtic, hem d’entendre. Entén que és un miracle que els seus amics poetes hagin comptat amb ell. Ha pogut publicar, gràcies a ells, el 2002 “Liquen”, pel qual va obtenir el Premi Pugcerver, el 2007 “L’home que mira perplex”, el 2009 “Lobishome” i el 2011 “Stramonium”.
És un poeta amb creences, i ètica. Creu, entre altres coses, que no solament “el món té ànima” sinó “cada objecte”. Ja sap què vol ser quan sigui gran. Pensa “copsar aquesta ànima”, deixar-s’hi bressar i interferir-hi, conclou.

Advertisements

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s