Josep-Ramon Bach, poeta, narrador i dramaturg sabadellenc, convidat al programa. Té una obra literària inacabable —hem comptat onze poemaris— i ha estat premiat, entre d’altres premis, amb el Premi Crítica Serra d’Or de prosa poètica (1996) i amb el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (2009).

uvs131010-002

http://www.ivoox.com/aparador-poesia-9-d-octubre-del-2013_md_2436243_1.mp3″ baixar

Ahir, dia 9 d’octubre del 2013, férem el cent quinzè programa, el quart de la quarta temporada. Hi convidàrem un poeta de raça. Quatre anys més jove que nosaltres, té una obra, com hem dit, que no s’acaba mai. I té coses als calaixos, ens va dir fa dos o tres dies per telèfon. L’hem dut al programa per tres raons, perquè en Ricard Mirabete ens recordà que existia —vam haver d’anar al magnífic “Trànsfuga de la llum”—, perquè ha publicat entre 2010 i 2013 tres poemaris: “El laberint de Filomena”, pel qual obtingué el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2009, “L’enunciat”, que publicà Labreu Edicions i “Desig i sofre”, un magnífic recull de cent tankas publicat per Témenos edicions, i, finalment, perquè és “un investigador en poesia, com fa avinent en Miquel Desclot.
No es casa amb ningú ni amb res. Això és fruit de la llibertat que ha volgut tostemps assolir. “Bach és un illot solitari dins la poètica catalana, allunyat de tots els ismes, dels grupuscles i de les més acreditades escoles, conrea la ironia i la tendresa en un viatge impossible cap a una felicitat imaginada que el lector estima i agraeix.”, ha sintetitzat Manuel Costa. Tant és així que no vol estar lligat tampoc per les normes del programa. “Aniré més d’hora per tenir temps de perdre’m si arriba el cas”, ens deia.
De tota manera, l’acolloneix la modernitat. Tot i així, ell segueix prement pius per tal d’obtenir el grau d’ironia necessària. “Aquell és un poeta de disseny.”, trobem sobtadament a “L’enunciat”. Ell, és clar, no l’és.
És el poeta de la desmesura, si de cas. És tan bèstia que el nombre d’aforismes de “L’enunciat” és sis-cents seixanta-sis. Per ell, l’ofici de poeta és un “vell ofici de tenebres”. “De tota manera, “jo sempre he escrit des de la foscor més absoluta, d’haver-ho fet des la llum els poemes no tindrien cap relleu, serien plans com una rajola.” Resumint: “La llum encega, aplana i fa mal.” Però no ho sabia. Només cercava el nombre de la perfecció: cent onze. Sis cops cent onze, vaja. La perfecció a la sisena potència!

Anuncis

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s