Avui, dia 5 de juliol del 2013, hem fet el cent tresè programa, el vint-i-dosè d’aquesta tercera temporada. L’hem emès com sempre des de ràdio Sant Vicenç de Montalt.
Aquest cop dos convidats. Dos poetes emprenyats de Ningú no ens representa. Han vingut a presentar-nos Teresa la mòmia, un poemari que han escrit plegats.
Lluís Calvo i Guardiola. Fa un parell o tres d’anys que vam repassar tota la seva obra i vam adonar-nos que era un poeta que pagava la pena llegir i rellegir una vegada i una altra. Una vegada i una altra. Als vint-i-quatre anys, ens sembla que no anem errats, va guanyar l’Amadeu Oller de Poesia per Veïnatge d’hores. Era el 1987. D’aleshores ençà no ha parat de rebre premis. Dotze. El Vicent Andrés Estellés per Col•lisions, el penúltim. El Premi Crítica Serra d’Or de poesia, l’últim, per Estiula. Joan Triadú va fer la recensió de l’anterior poemari, però no d’aquest, tot i que l’esperava. Malauradament no va poder ser. De tota manera encara va poder dir que era el far del segle XXI. Laia Noguera, una poeta que estimem, ha comparat la seva obra amb el metall extrem. No és solament poeta sinó que difon l’obra d’altres poetes, fonamentalment els joves, a través d’una pàgina web de culte, Daltabaix poètic. També ha conreat el camp de la ciberpoesia, juntament amb Pedro Valdeolmillos. Tant és el que estudià, Geografia, ell ha anat per un altre camí. La creació literària i la gestió cultural. Fa poc ens va anunciar la publicació d’un nou poemari. No és aquest que ens ve a presentar ni Llegat rebel, que apareixerà a la tardor. Han traduït poemes seus al castellà, a l’anglès, a l’italià, al francès i al polonès.
David Caño i Cargol. Fa uns tres anys que vam estar sopant plegats amb uns quants poetes i amics, després del lliurament del premi Amadeu Oller, i somreia amb aquell somriure que és difícil de descriure però que amaga unes fortes conviccions. Ens vam conèixer fa sis anys quan va guanyar el Premi Amadeu Oller de Poesia per Barcelona, un poemari que feia una dissecció a voltes esborronadora de la capital catalana. Més tard, el 2009, va ésser guardonat amb el Vila de Lloseta pel llibret He vist el futur en 4D, on alterna el vers amb la prosa poètica i on assoleix troballes remarcables. Es troba a mig camí de l’era del paper i de l’era digital, més a prop d’aquesta que no pas d’aquella. D’una tacada l’any passat, quan estàvem a l’hospital, publicà I del no-res TOT i PostMortem, dos llibrets que formen un tot. Poeta urbà per excel•lència que es venta de ser-ho. Ens sembla que no hi ha racó ni pedra ni maó ni arbre de Barcelona que no conegui. La seva divisa, tractant-se d’un poeta que s’emmiralla en Salvat-Papasseit, podria ser aquesta: “La poesia no la cerques; la sents”. Aquesta frase la digué el setembre del 2012 a Hèctor Serra.
