La joveníssima poeta barcelonetina Blanca Llum Vidal i Carrasco ha estat entrevistada pel conductor del programa Pius Morera i Prat i ha recitat deu poemes, dos acompanyada del músic Jordi Calvet.

D’arrels catalanes (barcelonetines), andaluses (montilleses i caçorlanes) i mallorquines (bunyolines), va créixer a Casserres (casserrenca), declarada per alguns alternatius poble poema. De moment és important que tingueu d’ella en compta quatre coses: a més a més de tenir genolls de gitana, com els de les pintures d’Isidre Nonell, de no inscriure’s, que sapiguem, en cap tendència i d’usar un punt de llibre amb un home i una dona davant d’una tassa d’excrements. a quatre anys, febres a l’Índia, estudis a l’escola i al carrer, no sabem si més al carrer que a l’escola, primera capbussada a la làmpada meravellosa de la filosofia del llenguatge a Puig-reig, treball social a la Barceloneta, a la Zona Franca i a Sóller. Finalment, que prefereix els seus amics, Llull i la Rodoreda per llegir-los a Progrés quan hi ha entrat per Llibertat. Per cert, ja ha guanyat alguns premis, però, sobretot ha publicat. Ha participat en diverses antologies, a La pedra foguera —antologia jove dels Països Catalans—, a Quàntiques —10 poetes joves en diferencial femení—, a Allò de dintre —homenatge poètic a Joan Ponç—, a Ningú no ens representa —poetes emprenyats— i a Màscares i reclams —vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló—, aquestes dues últimes en procés de publicació. Ha publicat tres poemaris: La cabra que hi havia, Nosaltres i tu i Visca! Aquest darrer no, però l’editorial l’anuncia gairebé com sí. Ha editat, finalment, Dues Catalunyes d’Àngel Carmona i l’obra poètica d’Àngel Guimerà.
Que potser s’emprenya, sí, però no és pas una dona emprenyada, ha dit en l’entrevista. No té mètode, tot i que ho pugui semblar la manera d’escriure. Ella està en el mateix que estàvem nosaltres, s’aprèn més fora de l’aula que a l’aula. Que potser sí que li ha tocat fer de curadora abans d’acabar filologia, però això s’ho ha trobat, li han donat l’oportunitat i l’ha aprofitada, ha seguit dient. Facècia i retòrica són consubstancials en la seva personalitat i, fet i fet, formen part de l’art d’escriure. Sotmetre’s a normes, com les del sonet o altres, no constrenyen pas el que vols dir. Després de donar-hi unes voltes, ha admès que el seu gust era eclèctic. No li ha agradat, com esperava el conductor del programa, que li demanessis que caracteritzés la seva poesia. Però ho ha fet.

Anuncis

Quant a suip

Filòleg, professor i poeta
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s