La gironina Irene Tarrés i Canimas, guardonada el 2005 amb el Premi Amadeu Oller de Poesia i el 2009 amb el Premi de Poesia Joan Llacuna, ha estat entrevistada per Pius Morera i ha recitat sis poemes inèdits.

Es llicencià en psicologia per la Universitat de Barcelona el 2001 i en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona el 2010. Però és, abans que altra cosa, poeta. Tastà l’èxit el 2004 quan va obtenir el segon accèssit amb “Els perfils emmudeixen a Managua” al sisè premi de poesia per a joves escriptors Joan Duch de Juneda. El 2005 és guardonada amb el prestigiós premi Amadeu Oller de Poesia pel poemari “I si ens enfonsem?” El 2008 obté el Primer Premi al tercer premi de poesia dedicat a Joan Margarit per dos poemes “Silenci” i “Desordre”. Finalment, obté el 2009 el Premi de Poesia Joan Llacuna pel poemari “Murs de Tlacalt”. Potser gràcies al mestratge d’Ausiàs March, Jacint Verdaguer i J.V. Foix, ha sabut crear una veu pròpia, que recull l’experiència decisiva de diversos projectes solidaris, que la dugueren a fer quatre estades a Nicaragua. En el transcurs de l’entrevista ha explicat què ha significat per la seva poesia un món familiar d’artistes i en quina mesura les successives experiències, la infantesa a Sant Feliu de Pallerols —el paisatge, l’avi… —, els deus anys pels subterranis metropolitans, les injustícies paleses en el món nicaragüenc i el retorn als orígens han estat decisives en la seva formació com a poeta. Ha donat les claus per a comprendre Murs de Tlacalt, per ara la seva obra més madura. No ha desvetllat si tenia o no algun projecte poètic, tot i que ha assenyalat una col·laboració amb el seu germà Albert. I també ha dit que en els ulls d’un nen nicaragüenc copsà tant el dolor com la felicitat, però no ha parlat ni del dolor o la felicitat personal.