Ens va plaure moltíssim tenir amb nosaltres Eva Rumí i Guimó, per qui sentim una especial predilecció. L’havíem cercat àrduament fins que l’hem retrobada. Ens va costar, tot i que és mataronina, vaja, que viu molt a prop de casa. Primer va ser perquè havíem d’escriure un article per un congrés que s’havia de celebrar a Mallorca. Ara perquè fem aquest programa i ens venia molt de gust de dur-la-hi. La vam conèixer el 1996, quan va guanyar el premi Amadeu Oller de Poesia pel poemari Punt de fuga. Llavors era secretària de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana i treballava de dissenyadora tèxtil. Tenia vint-i-nou anys i estava escrivint una novel•la. Una de les característiques de la seva poesia llavors era l’eixutesa i l’economia verbal, com ho demostra aquest breu poema que fa poc vam recordar: “Fou abans que el dolor. / Després, la vida. / La memòria.” . Tot i que ella, en una carta, ens va dir que, després de col•laboracions puntuals, deixà d’escriure per tornar-hi fa un any i escaig, sabem que els poetes no deixen mai la ploma. Són com els déus que no deixen mai de ser-ho. Ara està estudiant filologia a l’UOC i forma part del jurat Memorial Joaquim Casas, un conjunt de premis literaris que atorga l’Òmnium Cultural de Mataró. Escoltin-la, sisplau, amb atenció. Un plaer, de veritat.
Les imatges que els oferim han estat possibles gràcies a Carme Llobera Balasch, que les gravà, i gràcies a Manel Parcerisa, que va tenir cura de l’edició.
